La medicina de les dones: ginecòlegs, llevadores i Venus anatòmiques

Figura d'una dona gestant del Museu Roca

Col·lecció Coolen

Fruit d’una concepció virginal, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.

Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.

I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.

Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), i el 1975, era inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.

Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.

L’evolució de la ginecologia supera la història de la medicina i es converteix en un relat que abasta tots els estaments de la societat. Sembla raonable, doncs, que aquesta història, la de la medicina en general i la dels avenços científics que hi estan relacionats tinguin un lloc des del qual explicar a la societat quin ha estat el camí recorregut, i que expliqui, sobretot, la relació que s’ha establert entre la medicina i els seus usuaris. Però malauradament, el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, que existeix i custodia una col·lecció magnífica d’instruments, fotografies, gravats, llibres, documents i figures anatòmiques, no té una seu des d’on mostrar-se al públic. No és un cas únic. Són moltes les col·leccions (còmic, cinema, farmàcia, autòmats, publicitat, màgia, arts escèniques...), algunes entre les més importants d’Europa i del món, que esperen que els poders polítics apostin per posar-les a l’abast de tothom.

Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que es va poder veure fins el dia 5 de gener de 2017 en el Col·legi de Metges de Barcelona. Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra va ser una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permeten una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; hi havia figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; o un espectacular quadre de J. Sala, que permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.

Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina

Foto: Aleix Pons

Entre els passats mesos de maig i novembre vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua, en aquest cas amb els ulls oberts tot i que les Venus es representaven habitualment amb l’aparença d’estar dormint.

Cartell de la col·lecció anatòmica del Museu Roca

Barcelona, cap a 1930

Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).

De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.

La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.

El cas de les Venus és paradigmàtic. El seu valor estètic és tan alt que ha portat a Joanna Ebenstein, fundadora del Morbid Anatomy Museum de Nova York i assistent al Congress for Curious People que vam organitzar a Barcelona, a editar el volum The Anatomical Venus. El llibre, en el qual hi hem col·laborat amb notícies i il·lustracions de Venus que hi va haver a Barcelona, recull la fascinació misteriosa per aquestes figures escampades per tot el món. Bellesa, erotisme i mort es barregen en aquestes reproduccions de dones, la majoria de mida natural, que descansen sobre velluts i sedes ornamentades amb collarets de perles i diademes daurades, i ens fan reflexionar sobre les fronteres difuses que separen la vida de la mort, l'art de la ciència, la naturalesa i de la humanitat. Un espectacle entre sublim i sinistre, que prové d'un temps en què el llum de gas il·luminava una part de la realitat mentre la vida mirava de sortir de les penombres.

Els banys i urinaris públics de Barcelona

Vespasiana (esquerra), a la Rambla de Santa Mònica,

al costat d'una garita de tramviàries

Ballell (1905). AFB

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.

Gravat i plànol del projecte dels urinaris

dissenyats per Gaudí (1878)

El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908

Amb l’Exposició Universal de 1888 en l’horitzó es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de sumideros. El projecte va ser elaborat el maig de 1885 per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889), i pels plànols que s'han conservat sabem que es tractava d'una cabina de ferro colat amb forjats, d'ús individual, amb un desguàs en un dels racons del terra. Sobre la porta d'entrada hi havia l’escut de la ciutat. Entre d’altres llocs, n’hi havia a la plaça del Rei, a la Gran Via amb Balmes, a la plaça de Catalunya davant del Portal de l’Àngel, al passeig de Gràcia, a la plaça Comercial davant del Born i al passeig de Colom.

Sumidero projectat per Antoni

Rovira i Trias, el 1885

A partir del 1892, el sumideros van ser substituïts progressivament per les populars vespasianes, que rebien aquest nom en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer d’aquest any anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència als sumideros.

Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909

Foto: Frederic Ballell

Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.

Entrada ala urinaris públics del carrer Salmerón

(Gran de Gràcia) amb Sèneca, l'any 1924

Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat –com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924–, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre (sota el monument d'en Pitarra), Josepets (Lesseps), Sarrià, Espanya, Urquinaona, Catalunya (els grans amb entrada doble pel costat de mar i uns sanitaris a la banda de muntanya, al costat de la Guàrdia Urbana, avui Mossos d'Esquadra), Can Mantega (les Corts) o Sagrada Família; al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Sèneca), davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Pare Claret, darrere del monument a Clavé), o a l’Avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables. Avui són tots tancats.

Urinaris de l'Avinguda de la Llum

Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

Carrer del Cagar-hi, a la dreta del Banc de Barcelona,

a principis del segle XX

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.

Els banys de Tras-Correo, del passatge de la Pau,

el 1888 (a dalt), col·lecció Víctor Oliva;

i el 1895 (a baix), col·lecció Francisco Arauz

Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correo, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

De l'any 1845 era el Balneario Barcelonés del metge J. Delhom, situat en el número 6 del carrer de la Mina amb el de Cid, en ple Barri Xino i davant del Portal de Santa Madrona. Als serveis habituals oferia banys de vapor i russos, i serveis d'hidroteràpia amb aigua de mar que s'obtenia dels pous del mateix balneari, que s'abastaven gràcies a la proximitat de l'establiment al litoral. Les instal·lacions van estar en servei fins l'any 1911, en que va tancar i van ser posat a la venda les banyeres de marbre, les aixetes i la resta de material aprofitable (així ho anunciava La Vanguardia, el 1915).

L'any 1846, el metge Antoni Pujadas (no va completar els estudis de medicina fins dos després) obre uns banys terapèutics a la Rambla de Sant Josep, però els trasllada, el 1850, al carrer de la Canuda, 31, cantonada amb Ventrallans, i els posa el nom de Neothermas. L'establiment acull, també, malalts mentals, que seran traslladats a Sant Boi l'any 1853, i el centre serà clausurat davant les queixes dels veïns, que argumenten que els crits dels pacients els molesten dia i nit. Seran els inicis del manicomi de Sant Boi, inaugurat el 1854.

Durant la primera meitat del segle XIX es construiran altres banys escampats per la ciutat, com els de Sant Pau, davant de l'Arc de Sant Agustí; o els banys del carrer de Davant del Portal Nou, entre el Rec Comtal i el carrer d'en Cortines.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 9 de la Rambla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.

Anunci de la revista La Tuies (1926)

N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; els Baños Boada de Sant Pau 16; els Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueria i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els del carrer de Lancaster, les dutxes dels quals estaven al voltant d'un jardí; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els del carrer de Carders cantonada amb Blanqueria (dels mateixos amos dels de Sant Agustí Vell); els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21; els del carrer d'en Guifré, al Raval, entre Joaquim Costa i de la Lluna..

Banys de la plaça de Sant Agustí Vell

Francesc Català-Roca, 1974

Fora de Ciutat Vella hi trobem, a banda dels Baños Populares, els Turcos i les Termes Municipals que veurem més endavant: els del carrer de Sant Domènec (Gràcia); els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); al carrer Arizala (Les Corts, entre Pintor Pahissa i travessera de les Corts, on una caldera alimentada amb fustes encara escalfava l'aigua, als anys 60); al carrer Marquès de Sentmenat amb Equador (Les Corts), al costat del Bar Tomàs; al carrer Galileu al costat del cinema Alborada (Sants); els banys i els safareigs del carrer Atlàntida, davant del mercat, a tocar de la cantonada amb Maquinista (Barceloneta); o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.

Publicitat dels Baños Riera del carrer

de Sant Pau, 18, l'any 1925

Publicitat dels banys Riera (1925)

Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.

Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene

de la plaça Urquinaona, els anys 20

Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).

El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,

el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla

D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.

 

Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler (o Solé), coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872), que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas, Astillero (1856), Sant Miquel (1861, situats inicialment a Can Tunis), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de Sant Miquel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Inaugurat el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30, el balneari Zoraya oferia banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica que va ser aquí on es va construir l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

A Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.

Els Baños Orientales, l'any 1881

Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.

Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.

Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria

Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria

Arxiu particular d'Enric H. March

Baños populares del Clot, Gràcia i Ronda de Sant Pau (cliqueu l'enllaç per veure la història d'aquests banys públics construïts a principis de la dècada de 1940, just després d'acabada la guerra.


Agraïments: Jaume Almirall, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Josep Azemà, Miquel Barcelonauta, Enric Comas, Mercè Garay, Joan Carles Gil, Carmen Giménez, María José González, Juan Gutiérrez, Nuri Mestres, Rosa Plana, Joan Ramon Rovira, Pepi Ruiz, Miquel Solanas, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta.

*

Podeu trobar aquest capítol ampliat, amb més històries urbanes de la ciutat de Barcelona al llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

 

Anècdotes de Barcelona: personatges que van viure als marges

La casualitat (o no) ha volgut que coincidissin aquest mes d'octubre a les llibreries dues obres de contingut ben diferent (o no) editades casualment (o no) per la mateixa editorial: Comanegra.

Anectotario de Barcelona, escrit per Roser Messa –amiga i companya d'inquietuds barcelonines–  i il·lustrat per Pep Brocal, i El barret prodigiós i la barraca de monstres, de Pere Calders i il·lustrat per Pep Boatella, són dos llibres que criden l'atenció d'aquest blog que tant d'interès té en els fenòmens relacionats amb la cultura i l'oci populars del segle XIX i principis del XX. Però a la vegada, també són especialment atractius per l'edició. Tots dos presenten una acurada estètica amb la qual, a banda de la bondat indiscutible dels textos, els il·lustradors ens transporten al món de la imatge, no com a suport de les històries, sinó com una manera més de caure en el relat i ser transportats a aquells temps en què contes, auques i romanços captivaven per igual adults i infants.

El Palacio de las Ejecuciones de Nicomedes

Méndez, per Pep Brocal

De l'Anecdotario de Barcelona només cal fer un repàs al sumari per no deixar el llibre fins arribar al final i recrear-se una i altra vegada en la narració i la imatge que se'ns va escapar de la cultura oficial i que escriptores com la Roser es preocupen per recuperar i meravellar-nos amb aquell món estrany que sembla tret de la imaginació.

Des de la fundació mitològica de Barcelona i el seu estimat Hermes, Roser Messa ens porta a visitar històries i misteris recorren, entre d'altres, els cultes pagans de la basílica dels Sants Just i Pastor; la col·lecció d'animals exòtics del Palau Reial Menor; el gabinet de ciències naturals i curiositats de la família Salvador; el teatre anatòmic de l'Acadèmia de Medicina; la revolta del Torín i els espectacles circenses que s'hi van representar; les places de toros; les execucions que el botxí de Barcelona va voler convertir en espectacle; el museu de les bèsties de la plaça Reial; la inquietant fàbrica de nines que avui acull, entre d'altres locals, l'editorial que publica el llibre; el Raval dels museus anatòmics, la prostitució, les tavernes i els locals de music hall; personatges sinistres, museus de cera, titelles, trens fantasma, túnels, fars i moltes més curiositats que, com veieu, ens atrauen especialment.

D'altra banda, El barret prodigiós i la barraca de monstres de Pere Calders, a través d'un conte de ficció ens transporta a aquella món imaginari que alguns han volgut atribuir a la ment infantil però que en realitat, com en els vells contes centreeuropeus, són les pors dels adults les que acaben dibuixant els escenaris dels malsons. En aquest cas, les barraques de monstres i de fira prenen el protagonisme del mític bosc per convertir-se en l'escenari on un cavaller sense cames escapat d'una baralla de cartes s'enamorarà de dues siameses i viuran la dissort que comporta la diferència i viure al marge.

Calders fa servir l'imaginari circense en molts dels seus contes i probablement va conèixer les barraques de fira que durant tot el primer terç del segle XX es van passejar amb els circs ambulants o es van instal·lar al Paral·lel exhibint nans, gegants, dones barbudes o siameses com les d'aquest conte. Per a nosaltres és una alegria descobrir aquesta barraca de monstres en Calders, com ho va ser a La 'Niña Gorda' de Rusiñol.

El Rec Comtal: 1.000 anys d'història

El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

Al llarg de 2016, 2017, 2018 i 2019 s'han fet diverses presentacions, xerrades, congressos i rutes per Montcada i Reixac i Can Sant Joan i els barris dels antics pobles del Pla (Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulaven el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Vallbona, Ciutat Meridiana, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Poblenou, Clot, Camp de l'Arpa, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic; i d'altres barris de la ciutat com l'Eixample, Gràcia i el Guinardó; i fora de Barcelona, a Castelldefels.

I volem agrair l'interès que hi han posat les entitats i institucions que han acollit la història del Rec Comtal: Museu d'Història de Barcelona; Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa; Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i Omnium Cultural de Sant Andreu de Palomar; Centre Cultural La Farinera del Clot; Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; Centre Cívic i Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals; Escola d'Humanitats Artkhé; Taller d'Història de Gràcia; Institució Cultural del CIC; Ajuntament i Museu de Montcada i Reixac, Centre Cultural Kursaal i l'Associació de Veïns de Can Sant Joan (Montcada i Reixac); Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova; a les escoles Mestre Morera de Ciutat Meridiana, INS Dr. Puigvert de Sant Andreu; Born CCM; Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI); la Casa de l'Heura (Guinardó); Associació Europea d'Arqueòlegs; Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya; Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó; Aula Sénior UPC Castelldefels; Centre Cívic El Coll - La Bruguera; Centre Cívic de la Trinitat Vella; les llibreries Pebre Negre (Clot), Etcètera (Poblenou), Marial (Can Sant Joan), La Fosca (Trinitat Nova) i Bestiari-Born CCM; i les biblioteques del Clot-Josep Benet, Poblenou-Manuel Arranz, Ignasi Iglésias-Can Fabra (Sant Andreu), Trinitat Vella-José Barbero i Camp de l'Arpa-Caterina Albert.


Properes presentacions, conferències i congressos

Des del dia 16 d'octubre de 2019 és a les llibreries la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història, editat per Viena Edicions. Cliqueu aquest enllaç per accedir a les presentacions i xerrades amb el Rec Comtal i aquest nou llibre com a protagonistes.

Presentacions

2016

19 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.

20 d'octubre de 2016, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.

26 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35.

9 de novembre de 2016, a la Biblioteca de la Trinitat Vella - José Barbero, carrer de Galícia, 16, de Barcelona, a càrrec de María José Durán, geògrafa, doctora en Geografia Física per la Universitat de Barcelona, historiadora local i membre de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; i Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella.

14 de novembre de 2016, a l'Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que va fer de moderador. Carrer del Segre, 24-32.

18 de novembre de 2016, a l'Auditori de Sant Martí de Provençals, placeta Angeleta Ferrer, 2, organitzat pel Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals.

29 de novembre de 2016, a l'Escola Artkhé d'Humanitats, carrer del Consell de Cent, 295 1r 1a, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

30 de novembre de 2016, a les Tertúlies de la Història que el Taller d'Història de Gràcia oferirà a la Fundació Festa Major de Gràcia, carrer Alzina, 9.

7 de desembre de 2016, a l'Auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

15 de desembre de 2016, a l'Auditori Municipal, plaça de l'Església, 12, de Montcada i Reixac.

2017

2 de febrer de 2017, conjuntament amb la taula rodona "Rec Comtal. Passat, present i reptes de futur", a càrrec de Roger Sansi, de l'Institut Català d'Antropologia; Antonio Alcántara, membre de l'AVV Montcada Can Sant Joan; i Enric H. March. Dinamitza i modera la taula Helena López, periodista de El Periódico de Catalunya.

Durant l'acte es van presentar el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història i el teaser del documental Rec Comtal. Una arqueologia social de Barcelona, de l'Institut Català d'Antropologia. Centre Cultural Kursaal, carrer Masia, 39, de Montcada i Reixac.

25 de febrer de 2017, ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born, de de l'Arc de Triomf fins al Born CCM i a la llibreria Bestiari, amb visita al jaciment del Rec Comtal.

19 d'abril de 2017, a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2, organitzat per Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova, i la col·laboració de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella i l'AVV Montcada Can Sant Joan.

27 de novembre de 2017, conferència a l'Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI). Auditori Pompeu Fabra del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, Via Laietana, 39, 5a planta.

2018

26 de febrer de 2018. Conferència "El Rec Comtal: 1.000 anys construint la història de Barcelona". A la Casa de l'Heura, Rambla Volart, 39, del Guinardó.

15, 16 i 17 de març de 2018. II Simposi Internacional d'Arqueologia del Born CCM. "El Rec Comtal: l'aigua dibuixa la ciutat. Barcelona, segles I-XXI".

19 de març de 2018. Xerrada sobre la història del Rec Comtal per als alumnes de 5è de primària de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, dins del projecte "Patrimonia'm!". Presentació del recull de poemes del Rec Comtal fets pels alumnes.

6 de setembre de 2018. XXIV Reunió Anual de l'Associació Europea d'Arqueòlegs (EAA). "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història", Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert.

10 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de Casp, 25.

11 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de la Marina, 380.

27 d'octubre de 2018. Patrimonis blaus: innovar en el relat de l'aigua i la ciutat. Paisatges urbans emergents. MUHBA Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2.

Del 8 al 24 de novembre de 2018. Exposició "El Rec Comtal. Present, passat i futur" a la Sala d'Exposicions del Centre Cultural La Farinera del Clot de la Gran Via de les Corts Catalanes, 837 (entre els carrers del Clot i Escultorns Claperós). Produïda pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar, aquesta exposició itinerant arriba al barri del Clot de Sant Martí de Provençals complementada amb la mostra "El Rec Comtal i el Clot", produïda pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i que he tingut el plaer de comissariar.

2019

14 de febrer de 2019. La història del Rec Comtal dins del cicle "Pinzellades d'història dels barris de Barcelona", organitzada pel Centre Cívic El Coll - La Bruguera.

16 de febrer de 2019. Ruta "L'aigua, al seu pas, mou molins. El Rec Comtal al Clot". A les 10h del matí, a la sortida del carrer de València del metro del Clot (L1). En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

29 de febrer de 2019. Xerrada "La memòria del Rec Comtal al Clot" en el Centre Cívic de la Trinitat Vella del carrer Via de Bàrcino, 75, a les 18:30h. En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

14 de març de 2019. Entrevista dels alumnes de primària per a Ràdio Morera de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana.

25 d'abril de 2019. Xerrada "El Rec Comtal i l'Edat Mitjana" per als alumnes d'ESO de l'institut Doctor Puigvert de Sant Andreu.

11 de juny de 2019. Aula Sénior UPC Castelldefels. Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Campus de Castelldefels de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

Revetlla de Sant Joan al parc d'atraccions de Montjuïc

Pérez de Rozas (1968). AFB

El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.

El cementiri jueu de Montjuïc, en color blau, s'estenia de Miramar

als terrenys del Tiro Pichón i del parc d'atraccions

Font: Dominique Tomasov

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.

Guia oficial de 1968

Arxiu Enric H. March ©

27 de setembre de 1998,
últim dia de les Atraccions de Montjuïc

© Ramon Maria Martín

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis

Ronda de Sant Pere, 18

Nil Tusquets (anys 60)

[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.

Carta dirigida a l'Elena Francis

demanant consell per avortar

En aquest context de postguerra, el novembre de l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.

Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès el dia primer de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.

Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.

Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny

Font: Cadena Catalana

El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.

Sintonies de Radio España

A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia principal (cap el minut 2 en el vídeo adjunt) és una versió de l'opereta vienesa "Da draußen im duftigen Garten" (gràcies, Jordi Orta!). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).

Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.

[Bola extra]

Sintonia horària de Radio Reloj

[Extres]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.