Un Divendres Sant de 1960 a l'Escullera

Imatge de l'Escullera (1933), lloc d'oci popular fins que

va ser seccionada pel pont Porta d'Europa (2000)

Josep Maria Sagarra (AFB)

Divendres Sant. Una processó baixa pel carrer Cervelló seguint la paret de l’antic hospital de la Santa Creu. Davant del Romea, lloc idoni per teatral, els penitents s’aturen i representen un dels passos de la Passió. A la Rambla, davant de Can Maristany, la gent passeja aliena a la mort de Jesús. Una noia surt del portal de casa seva al carrer Hospital, es posa la mantellina i amb el missal a la mà es dirigeix cap a l’església de Sant Agustí. Les venedores de matraques per “matar jueus” fan sonar la mercaderia a la portalada mentre la jove, dissimulant, se’n va cap al carrer de l’Arc de Sant Agustí on dos nois i una altra noia l’esperen amb un biscúter, disposats a celebrar un pícnic no transsubstanciat a l’Escullera.

A la Catedral, fidels i turistes es congreguen davant del pla de la Seu mentre el Sant Crist de Lepant surt pel pòrtic. Mantellines, rosaris, vestits de negre rigorós, penitents i militars assisteixen a la missa mentre a l’Escullera un pick-up fa sonar el Mustapha de Bob Azzam i un rock 'n' roll. La música i l’alcohol fan l’efecte místic de la salmòdia i les antífones. Les faldilles ballen i mostren el que el dol dels penitents amaga. Maria fuig i Magdalena consuma el sacrifici de la passió entre les roques mentre el capvespre insinua les primeres tenebres dibuixades en el seu rostre. A l’Escullera i a la Catedral ite missa est.

Francis Bernal, protagonista d'Un Viernes Santo (1960)

Magdalena, lluminosa imatge de dolorosa penitent, és retornada a casa mentre els darrers natzarens arrosseguen cadenes i la creu en processó nocturna. Un calfred recorre el seu pit amb el fred de la nit. Una saeta canta a l‘eccehomo que camina cap el Calvari.

Un Viernes Santo (1960) és un curtmetratge de 26’, rodada en pel·lícula de 35mm i en blanc i negre, amb direcció i guió de Joan-Gabriel Tharrats (Girona, 1928- Madrid, 2004). Format a París, Tharrats va exercir d’ajudant de direcció, de producció i de muntatge de moltes realitzacions espanyoles. Després d’estrenar-se amb Un Viernes Santo, un curt de ficció independent, va dirigir documentals com Niño 1900 (1973), Sport 1900 (1974), Cristino de Vera (1974) o Cinematógrafo 1900 (1978-80). Estudiós del cinema mut i especialista en l’obra de Segundo de Chomón, sobre aquest pioner del cinema gira el seu únic llargmetratge: Homenaje a Segundo de Chomón (1979). És autor també de llibres com Los 500 films de Segundo de Chomón (1988), Inolvidable Chomón (1990) o De Atenas a Sidney: el cine y la televisión en los Juegos de verano (2001).

Un Viernes Santo representà una renovació en el gènere. La trama argumental és senzilla: com hem vist, es presenten en paral·lel les celebracions religioses del Divendres Sant i un dia en la vida profana de dues parelles de joves; es posen en paral·lel els rituals, els gestos, la indumentària, la música, la passió, la tristesa, el dol... I tot ho diu, sense paraules, la càmera.

Tharrats, amb actitud crítica, aborda, política a banda, els dos tabús més importants de la dictadura, que pesaven tant sobre la joventut com en la resta de ciutadania: la religió i el sexe. En l'aspecte formal, cerca un nou llenguatge que es percep en el tractament de les imatges, la composició, la il·luminació i el muntatge. Un Viernes Santo no va ser només una obra de denúncia neorealista tardana, sinó un film de xoc, polèmic i controvertit (com ho van ser realitzadors de l'època com Enric Ripoll-Freixes, Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, José María Nunes, Pere Portabella o Llorenç Soler), que va ser qualificat d'avantguardista tant en sentit estètic i artístic, com de forma pejorativa, com es feia servir sovint el terme “modern” en aquest país en què durant segles s'ha lligat la modernitat com a concepte que ataca la tradició i els valors ancestrals.

L'aqüeducte romà de Barcelona

Reconstrucció dels arcs de l'aqüeducte romà, segons

un projecte de Serra-Ràfols i Florensa (1958)

Recorregut per les restes arqueològiques
de l'aqüeducte romà de Barcino

L’aqüeducte romà de Barcino, construït a finals del segle I aec (abans de l'era comuna), portava aigua des del riu Besòs fins a l’entrada de la ciutat emmurallada, al costat de la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són els arcs i els pilars postissos que entren a la Casa de l’Ardiaca. Aquest apunt farà un passeig pel suposat recorregut de l’aqüeducte i traurà a la superfície els pocs vestigis arqueològics existents; alguns coneguts, com els arcs de la plaça Vuit de Març; i d’altres que no són a la vista.

La documentació escrita i arqueològica ens permet afirmar que l’inici de l’aqüeducte de Barcino era a la mateixa mina de Montcada que dóna origen al Rec Comtal (s. X), on segurament hi va haver una presa o una resclosa on s'acumulava l'aigua, i després seguia en gran part subterrani per permetre regular la inclinació del recorregut i afavorir la millor conservació de l'aigua (*).

En aquest tram inicial, la dada documental més antiga és de l’any 987. En un document testamentari del Cartulari de Sant Cugat, a l’hora de descriure la localització d’uns terrenys donats al monestir, es diu: “ipsa Aquaria antiqua vel in via”, la qual cosa permet situar aquesta primera referència a l'àrea del turó de Sant Joan, concretament al torrent de Tapioles (en el barri de Can Sant Joan), que marca el límit territorial entre Montcada i Barcelona. La via esmentada ressegueix el traçat de l'aqüeducte i s’identifica amb l’strada francigena o via Francisca, un ramal de la via Augusta que unia el Vallès amb el pla de Barcelona pel coll de Finestrelles (Trinitat Vella) i arribava a Barcino pels carrers Carders, Corders, Bòria i Baixada de la Llibreteria (Cardo).

Però la primera evidència arqueològica és un tram documentat al carrer Fernando Pessoa 6-16 (Sant Andreu de Palomar), on s’ha localitzat una canalització (2) d'opus signinum que cobreix una distància de 108 m (96 m en continuïtat). En aquest mateix jaciment s’han identificat restes del Rec Comtal i del molí de Sant Andreu (3).

Restes de l'aqüeducte, d'un camí medieval, i del Rec Comtal,

entre el carrer Fernando Pessoa i Andana de l'Estació

Daniel Giner, 2004

Tret de Barcino i del burg de la Vilanova dels Arcs (un dels primers ravals fora muralles, nascut enfront de la plaça Nova), aquesta de Fernando Pessoa és l’única evidència de què disposem lluny de Barcino, i cal recórrer a la documentació escrita i historiogràfica per localitzar antigues restes que ens permetin reconstruir el recorregut de l’aqüeducte.

A Sant Martí de Provençals, Jeroni Pujades, a la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya (1609)  documenta un tram d'aqüeducte a prop del Molí del Clot. Més endavant, prop de la frontera de Sant Martí de Provençals amb Barcelona, Pere Miquel Carbonell, a Choniques d’Espanya (1547) i Jeroni Pujades, a la Coronica esmentada, parlen de l'existència de restes entre el camí de Sant Adrià i el d'Horta. Isidoro Bosarte, a Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona (Madrid: Antonio de Sancha, 1786, p. 20) també afirma l’existència de restes de l’aqüeducte en aquesta àrea a finals del segle XVIII. I un altre document citat per Marc Mayer i Isabel Rodà (4) parla de la presència d’uns arcs de l’aqüeducte prop del Coll de la Celada, petita elevació de terreny entre els esmentats camins de Sant Adrià i el d'Horta.

Ja no hi ha cap més referència documental fins arribar a Ciutat Vella. A l’alçada d’on a l’Edat Mitjana hi va haver el Portal Nou, l’aqüeducte passava entre l’actual carrer Trafalgar i el monestir de Sant Pere de les Puel·les (ara només església), per sobre del carrer Alt de Sant Pere, per dirigir-se cap a la plaça Nova. Fins a principis del segle XIX, en aquest punt a tocar de Sant Pere hi va haver, probablement, unes restes de l’aqüeducte (5), que coincidirien amb el traçat de l'actual passatge de Sant Benet, com es pot observar en el plànol. Quan es facin obres en el solar existent entre Sant Benet i el carrer del Rec Comtal hi podria haver alguna sorpresa.

Tram de l'aqüeducte al costat del monestir de Sant Pere de les Puel·les

(l'element allargat entre el número 69 i la lletra E)

Plano de la Ciudad y del Puerto de Barcelona (1806)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Des de la zona del Portal Nou, per on el Rec Comtal també entrava a la ciutat, l'aqüeducte romà menava cap al costat oriental de Sant Pere de les Puelles –per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, com hem dit, en una zona que s’ompliria d’hortes durant l’Edat Mitjana, regades per un ramal del Rec–, fins les proximitats del convent de Sant Francesc de Paula (on ara hi ha el Palau de la Música), lloc on hi havia l’Hort d’en Favà. El traçat continuava girant en direcció a mar pel carrer dels Arcs de Jonqueres i la Riera de Sant Joan (desapareguts a l’obrir-se la Via Laietana), on hi havia el Palau Comtal Menor o de Valldaura i on al segle XIV s’hi va obrir el carrer Comtal.

L’aqüeducte seguia per l’actual carrer de les Magdalenes, on a l’alçada del carrer de Montsió Carbonell (5) i Pujades (6) esmenten la Volta de l'Heura (nom que fa referència un dels arcs romans), davant del convent de les Magdalenes, que ocupava l’espai on ara hi ha la Comandància de Policia. Per veure més informació sobre l'Arc de Jonqueres i la Volta de l'Heura, aneu aquí.

Sense deixar el carrer de les Magdalenes, durant les obres del número 25 s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. I en el número 15, on s'ha construït un hotel, s'hi han preservar les bases de tres pilars de l'aqüeducte.

Dues de les bases del carrer Magdalenes, 15

Hotel Catalonia

A partir d'aquest punt resulta més fàcil reconstruir el recorregut perquè a la plaça Vuit de Març s’hi conserven íntegres quatre arcades de l'aqüeducte romà, els seus pilars i també la canalització que aquestes sustenten amb l'specus per on lliscava l'aigua. El conjunt va quedar al descobert quan es va enderrocar la casa del carrer Duran i Bas que ha deixat la plaça actual (veure més informació a la Carta arqueològica).

Els quatre arcs de la plaça del Vuit de Març

Andrés Flaiszer

Abans d'abandonar aquesta zona, però, cal esmentar que en el subsòl de la casa del carrer Ripoll 25 (on són abundants les restes arqueològiques que van des de l'època alt medieval fins el segle XIX) es conserva una estructura de combustió de planta circular que, a manca de l’estudi final, es podria datar entre els segles XIII i XIV. En aquest mateix sector, en un dels angles es conserva un pilar del tram de l'aqüeducte més proper al Besòs (en oposició a la derivació que passava pel carrer dels Arcs) i un pilar amb specus. L'estructura està força malmesa a causa de l’aprofitament d’aquest espai al llarg dels segles; en la seva aparença actual, s’hi recolzen diversos murs i el mateix pilar que va ser escapçat verticalment amb la finalitat de guanyar espai a l’interior de l’edifici (7).

Pilar de l’aqüeducte romà amb specus

en el subsòl excavat al carrer Ripoll 25

Foto: Vanesa Triay-Àtics (MUHBA)

Tot seguit, en línia recta, el recorregut de l'aqüeducte pel carrer de Capellans també està documentat per Pere Miquel Carbonell (1547),  Iorba (1589) (8), Jeroni Pujades (1609) i Isidoro Bosarte (1786) (9). Aquest tram es va mantenir com a mínim fins a principis del segle XIX perquè Juan Agustín Ceán Bermúdez (1832) (10) ens parla dels fragments d'un aqüeducte a l'entrada del carrer. L’arquitecte Francesc Cardoner (11) també esmenta l'existència d'aquestes arcades, o d’unes de similars, a l'interior de l'edifici que va ser enderrocat per construir-hi el Col·legi d'Arquitectes, a la plaça Nova, entre els anys 1958 i 1962. Van desaparèixer amb l’enderroc del vell edifici, com ho confirma Fernández Casado a Acueductos romanos en España (Madrid, 1972). El carrer dels Arcs, que condueix a l'antiga plaça de Santa Anna, avui part baixa del carrer del Portal de l'Àngel, també fa referència a les arcades de l'aqüeducte i del pont de la Moranta perquè el seu traçat va seguir-les restes, igual que en el cas del carrer de Capellans.

Tot i així, si ens fixem en els murs interiors de les botigues del carrer de Capellans, per sobre del Col·legi d’Arquitectes (una d’elles el magatzem d’El Palacio del Juguete), veurem que segueixen l’orientació de l’aqüeducte cap els arcs de la plaça Vuit de Març, la qual cosa vol dir que les cases van ser construïdes en la direcció que imposava l’aqüeducte. És fàcil, doncs, que dins d’aquestes cases o en el subsòl encara hi hagi restes materials de la construcció romana.

En aquest punt les restes arqueològiques situades en el subsòl de la plaça Nova documenten la presència de dues conduccions paral·leles: les restes de cinc pilars que correspondrien a dos ramals de l'aqüeducte que entren a Barcino al costat de la Porta Praetoria, al carrer del Bisbe, introduint-se dins de la Casa de l’Ardiaca, dins de la qual es poden veure les dues seccions d’entrada.

Detall dels specus dels dos trams de l'aqüeducte

dins la Casa de l'Ardiaca

Foto: Ramon Sales

La documentació existent i les restes arqueològiques han fet pensar que existien dos aqüeductes romans, un procedent de Montcada i un altre de Collserola. Però els darrers estudis efectuats afirmen que en realitat es tracta d’un desdoblament de l’aqüeducte de Montcada, construït probablement per reduir la velocitat del cabal d’aigua. Són diverses les raons per rebutjar l’existència d’un segon aqüeducte. Una, la dificultat tècnica de l’obra degut a l’excessiva inclinació del terreny; una altra, de tipus geoquímic: les aigües de Collserola aporten carbonats que deixen concrecions en els conductes, evidència que no ha estat constatada en cap de les dues conduccions que entren a la ciutat. La documentació que parla de l’existència d’arcs (el nom del carrer dels Arcs ho confirma toponímicament) és tota ella posterior a la canalització que es van fer en època medieval i és fàcil que facin referència a aquesta i no a una de romana. Malgrat tot, no es pot negar rotundament que no existís algun sistema d’aportació d’aigua d’origen romà des del Collserola (12).

Arribats aquí és quan cal dir (si algú encara no ho sap) que els arcs i els dos pilars de la Casa de l’Ardiaca són una reconstrucció hipotètica feta el 1958, segons un projecte de J. de C. Serra-Ràfols i Adolf Florensa. La clau de l’arc de l’aqüeducte original va ser posat parcialment al descobert l’any 1954. A l’exterior es van documentar part de les dues branques de l’aqüeducte. El primer, amb una amplada d’1’65 m, bastit amb aparell petit, se situava sota la fornícula amb la imatge de Sant Roc; i el segon, a 45 cm del primer, presenta una amplada de 1,80 m amb la mateixa factura (13).

El "paradís" i el Temple d'August

Ja dins de muralles, amb l'ajut de dos castellum aquae (al Teàber i a Sant Just) es produïa la distribució de l’aigua per a diversos usos : domèstic, industrial, termes, neteja... Les restes són totes arqueològiques i requereixen un estudi especialitzat degut a la complexitat de la xarxa, i no és l’objectiu d’aquesta guia de vestigis de l’aqüeducte romà. Deixem un plànol amb les restes i les dades conegudes per poder-les situar sobre el terreny.

Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino

Orengo i Miró (2004)

De tota manera, acabarem amb una referència documental de Pere Miquel Carbonell, que és més llegendària que històrica, però que no s’allunya gaire de la realitat. Un dels dos castellum aquae que podem veure en el plànol, el principal, estaria situat en el Decumanus, a la falda del Mons Tàber, molt a prop del temple d’August, del qual se’n conserven quatre columnes en el carrer del Paradís. Carbonell, quan a les Chroniques d’Espanya parla de l’aqüeducte, cita el temple i el carrer del Paradís i especula sobre l’existència d’un verger regat per les aigües que vénen de l’aqüeducte, i que hauria donat el topònim. Diu:

“Altres creen que fos un bell hort o verger const[r]uït sobre columnes riques en lo alt de la ciutat, e servís per als presidents e prínceps de aquella ciutat. Y per ço pres lo nom de Paradís, per la amenitat e glòria del verger e gran miranda; regant dit verger un gran conduyt de aygua, lo qual, sobrealçat de terra ab archs e voltes, venia del riu de Bétulo –que's diu Besòs– fins a dit verger; les antigalles e fonament del qual se troben en molts lochs, specialment entre lo cam que va a Horta e l'altre que va a Sanct Adrià e en ciutat, en lo carrer apellat la Volta de la Eura en l'altre apellat Malcuynat, e en les torres sobre lo portal de la plassa Nova, que són hui de l'ardiaconat. E així, que arribava dit conduyt sobre dit verger e a altres diversos lochs de la dita ciutat, per lo qual conduyt la dita ciutat restava abundada de aygües, ultra los bons e molts pous que naturalment tenia e té huy en dia.” (14)

En aquest mateix sentit, Amades, quan descriu el carrer del Paradís diu que en aquest indret hi havia “uns jardins tan gemmats i rics en tota mena de flors que foren qualificats de Paradís” (15); i continua escrivint:

“Hom diu també que aquests jardins no eren a peu pla sinó dalt d’una mena de terrat sostingut per unes columnes, de les quals encara se’n conserven tres [la quarta va ser trobada més tard] dintre del casal del Centre Excursionista de Catalunya. Diuen també que per tal de regar degudament aquesta mena d’hort i jardí va ser construït l’aqüeducte romà que dóna el nom al carrer dels Arcs al lloc on passava el conducte.” (16)

Les paraules de Pere Miquel Carbonell, que després recull Amades en forma de llegenda, van ser contestades per José Mariano de Cabanes a Memoria sobre el templo de Hércules y de sus seis colunas existentes en el dia en esta ciudad de Barcelona (1838):

"D. Isidro Bosarte, muy aficionado á las antigüedades y gran conocedor de las bellas artes, en la disertacion sobre los monumentos antiguos de esta ciudad, que dirigió á la Sociedad patriotica de Baeza, en el reino de Jaen, impresa en 1786, sin apartarse de la opinion de los tres sobredichos, de que las mencionadas seis colunas hubiesen servido de pórtico de algun templo, dice: "que tal vez esta obra en la Barcelona romana seria la Decoracon urbana ó civil del aqueducto, que traia el agua de la montaña de Colcerola á esta ciudad; pero con protesta de abrazar la verdad, siempre que aparezca por nuevas é indudables señales". Esta nueva opinion de D. Isidro Bosarte, que él distó mucho de dar como cierta, es sin embargo posible, y muy distinta de la otra, que refiere Pedro Miguel Carbonell, de que habia quienes creian que fuese un huerto ó vergel y miranda, construido sobre las colunas, que se regaba de las aquas de Besós. Esto que refiere Pedro Miguel Carbonell se halla destituido de toda posibilidad, porque el conducto que pasaba, tanto entre los caminos de Horta y S. Adrián, como por las calles de la Volta de la Eura y del Malcuñat, que en el dia, esta se llama dels Capellans, y por las torres sobre la puerta de Plaza Nueva, hubiera traido el agua al pie de dichas colunas, pero no sobre ellas, pues tiene la elevación de 10 pies 8 pulgadas 1 línea, el basamento; 32 pies 1 pulgada, las colunas con base y capitel: y tendria 4 pies 6 pulgadas, la parte de friso y cornisa que falta; que junto es 50 pies 3 pulgadas 1 linea." (17)

Amb aquests textos és bo fer acabar la passejada perquè no hi ha millor final per guarnir el relat històric d’un monument que no hi és que allò que ens hem imaginat (Amades sabia que les columnes eren del temple d’August). I imaginar el Paradís dins de la Barcelona romana és gairebé un final feliç. Al cap i a la fi, "paradís" vol dir "verger", i aquest és l'origen del nom del carrer.

Però... també podem acabar malament. Ja que parlem del temple d’August i de les columnes que es conserven al carrer del Paradís potser caldria explicar que el 1835 l’arquitecte Antoni Cellés va fer un dibuix  de les columnes que quedaven, com podem veure en la il·lustració (les cinc de l'esquerra; les altres són una vista de perfil) per encàrrec de la Junta de Comerç (18). L'any 1850, en enderrocar unes cases del carrer de la Llibreteria es van malmetre dues columnes, però de les columnes trencades se'n va reconstruir una que havia d'anar al Museu d'Antiguitats instal·lat a la capella de Santa Àgata, però com que era massa gran es va decidir deixar-la a la plaça del Rei on va ser-hi fins 1956, any que que va ser col·locada al carrer de Paradís amb les altres tres. L'any 1929 es van trobar alguns fragments de cornisa a la casa dels Canonges.

Les columnes del temple d'August dibuixades per Antoni Cellés

abans d'enderrocar les dues del carrer Llibreteria l'any 1835

Tenim el costum de plorar per les destrosses urbanístiques del segle XX, però al XIX van ser tan grans o més. Barcelona s'ofegava dins les muralles per la prohibició d'enderrocar-les i buscava espai allà on fos sense gaire consciència de què es destruïa. De fet, això de la consciència és molt modern i porta més maldecaps que alegries. I si no, que li preguntin als psicoanalistes.

*

Notes:

(*) Aquest apunt ha seguit el guió argumental de l’article "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", publicat per Carme Miró i Héctor Orengo, en els Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis (2010, núm. 6, p. 108-133).

(1) “Barón (Marcucio), albacea testamentario de Seniofredo, hace donación a San Cugat de tres alodios sitos en Arafial, junto al rio Major, y en Tapioles”, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, foli 344, doc. 981 [en línia] .

(2) Miró Alaix, C. "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

(3) Per a la localització del jaciment, veure Carta Arqueològica de Barcelona, [en línia] (055/04 034/03) <http://cartaarqueologica.bcn.cat/351>.

(4) Mayer, Marc; Rodà, Isabel. “El abastecimiento de aguas en la Barcelona romana. Reconstrucción de su trazado”, dins Segovia y la arqueología romana, actas del Symposium de Arqueología romana, Segovia, 1974, p. 265-277.

(5) Carbonell, Pere Miquel. Chroniques d’Espanya. Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4.

(6) Pujades, Jeroni. Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya. Barcelona, 1609, p. 85.

(7)  Pujades i Cavalleria, Josep. "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (2007)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MUHBA, Barcelona (2008), p. 179-211.

(8) Bosarte, Isidoro. Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona. Madrid: Antonio de Sancha, 1786, p. 20.

(9) Iorba, D. H. Descripcion de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. Barcelona, 1589.

(10) Ceán Bermúdez, Juan Agustín. Sumario de las Antigüedades romanas que hay en España, en especial las pertenecientes a las Bellas Artes. Madrid, 1832.

(11) Aquesta informació consta exclusivament en una nota manuscrita a l’arxiu personal de l’arquitecte Francesc Cardoner, dipositat al Centre de Documentació del MUHBA.

(12) Per veure quina és la documentació existent sobre el suposat aqüeducte de Collserola i la discussió sobre la qüestió, veieu l’apartat "L’aqüeducte de Collserola" a Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", dins Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, núm. 6 (2010), p. 121-124.

(13) Més informació del treball arqueològic a la Carta Arqueològica de Barcelona [en línia].

(14) Carbonell, Pere Miquel. Chroniques d’Espanya. Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4v.

(15) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 693.

(16) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 693.

(17) Cabanes, José Mariano. Memoria sobre el templo de Hércules y de sus seis colunas existentes en el dia en esta ciudad de Barcelona. Barcelona: Imprenta de la Viuda é hijos de D. Antonio Brusi, 1838. [Informació facilita per & Piscolabis librorum].

(18) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 696. També podeu trobar més informació a Cortijo, Dani. “Les columnes del Temple d’August”. Altres Barcelones [bloc].

Antoni Cellés va escriure un manuscrit sobre el temple d'August: Memoria sobre el colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona [inèdit]. Barcelona, 31 d'octubre de 1835.  Biblioteca de Catalunya, sig. Ms. 2497, del qual se'n pot consultar una reproducció digital a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes .

*

Bibliografia

Blasco, M. [et al.]. L'Avinguda de la Catedral: de l'ager de la colònia Barcino a la Vilanova dels Arcs. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1992.

Fernández Casado, C. Acueductos romanos en España. Madrid, 1972.

Giner Iranzo, Daniel. "Plaça del Vuit de març; carrer dels Capellans; Plaça d'Isidre Nonell", dins Anuario de Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2010, Barcelona, 2011, p. 83.

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l’aigua a Barcelona: de la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: MUHBA – Ajuntament de Barcelona, 2011.

March, Enric H. Barcelona, ciutat de vestigis. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016.

March, Enric H. El Rec Comtal. 1.000 anys d'història. Barcelona: Viena Edicions, 2016.

Miró, C.; Rovira, C.; Blasco, M. "Intervenció a l'avinguda de la Catedral", dins Tribuna d'Arqueologia 1989-1990. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 153-156.

Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", dins Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, núm. 6 (2010), p. 108-133.

Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "La topografía de l'aigua a la ciutat antiga", dins La revolución del agua en Barcelona: de la ciudad preindustrial a la metrópoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Institut de Cultura, 2011, p. 14-20.

Francesc Roca i el cinema: "Como venimos al mundo" (1934)

Una altra de les pel·lícules que va distribuir Francesc Roca (Francisco Roca) a la Barcelona de la dècada de 1930 va ser Como venimos al mundo (1934?). El documental repassava totes les etapes de la vida des que una parella decidia casar-se i tenir descendència, passant per la gestació fins arribar al part.

Amb l'arribada del cinema, els documentals mèdics van anar de la mà dels museus anatòmics en l'afany sanitari i econòmic d'il·lustrar la població sobre els efectes de l'alcoholisme, les drogues i les malalties de transmissió sexual. De 1911 és el documental El alcohol engendra la tuberculosis ó las víctimas del alcoholismo, projectat al Teatro Circo Barcelonés, com anuncia La Vanguardia del 6 de juny de 1911. L’any 1927, el Teatre Romea i després el Bosque van projectar la pel·lícula Entre la vida i la muerte, un documental de “partos y operaciones quirúrgicas”, com anunciava La Vanguardia, que va gaudir d’un “público ilustradísimo”, amb llotges reservades per a “eminencias científicas”. Estava avalat pels doctors Cardenal, Bonafonte, Bassadas, Cécar [sic; en realitat, César] Torrents i Luis Torrens, i estava prohibida als menors d’edat. Aquí s’acaba tota la informació de què disposem sobre aquesta pel·lícula.

El Diluvio, abril de 1927

El 31 de gener de 1934, també a La Vanguardia, s'anunciava que el dia 1 de febrer s’estrenava Cómo se nace y cómo se muere, una “sensacional película, estrictamente científica”, que mostrava “los más terribles casos de alumbramientos” i “los más terribles casos de muerte”. Era recomanada només a persones capaces de resistir emocions fortes: metges, llevadores o estudiants de medicina. A l'octubre de 1935 la pel·lícula es projectava en el Cine Layetana en la sessió matinal del diumenge.

Un dels cartells recalcava que l’obra no era apta per a persones incultes i anunciava “males de mujer” i “los dolores del mundo” il·lustrant-ho amb la figura nua d’una dona que sembla rebre sobre el seu cos el càstig pel paradís perdut. Un altre cartell, molt més apocalíptic, anuncia la projecció de la pel·lícula en el Teatro Principal, representant una dona, també nua, clavada a la creu sota el lema “dio la vida por su hijo”, mentre una serp, un cocodril i les parques posen setge a la vida de la dona. Tampoc tenim més notícies d’aquest documental.

Malgrat aquesta manca d’informació, és evident que el tema tenia un públic. Si amb el Museu Anatòmic de Francesc Roca i el documental Los averiados la ciència mèdica abandonava els temples acadèmics i sortia al carrer posant com esquer les malalties venèries convertides en espectacle i atracció (no oblidem la correlació: malaltia, prostitució, sexe, que posava en evidència no el mal sinó la causa), amb Como venimos al mundo sota el caràcter científic de la pel·lícula hi havia l’esperança implícita de la relació sexual en directe i de l’exposició de cossos nus.

Tots els que superem la cinquantena aquesta música ens sona, oi? L’any 1968 en el cinema Studio Atenas del carrer Balmes de Barcelona s’estrenava Helga: el milagro de la vida (1967), d’Erich F. Bender. Una pel·lícula alemanya d'educació sexual, dirigida al públic adolescent, l’exhibició de la qual es va convertir a Espanya en un fenomen sociològic. Relegat a les sales d'art i assaig i no tolerat per menors, va despertar un inevitable reacció morbosa en un públic àvid d’emocions. El documental no tenia la menor càrrega eròtica, però això era molt relatiu perquè si a principis del segle XX els homes miraven les dones pujar al tramvia per veure els turmells, als anys 60 qualsevol exhibició epidèrmica era motiu d’excitació fos quina fos la temàtica. La qüestió és que als cinemes que es va projectar Helga les cues eren inacabables i van omplir l’aforament diàriament. L’expectació era tan gran i s’esperaven emocions tan fortes que es va muntar un servei mèdic per atendre els aprensius que no suportava la visió... d'un part.

Els reprimits ciutadans catalans i espanyols dels 60 després de dues dècades de dictadura nacionalcatòlica hi van posar imaginació i ganes, però fins i tot un diari “progressista” com Tele/eXprés, el 21 de desembre de 1968 acceptava per imperatiu econòmic un cartell publicitari que deia: "Helga, de la vida íntima de una mujer joven. La educación sexual en Eastmancolor. La concepción, la fecundación, el nacimiento, los problemas sexuales”. Tot sigui dit, en defensa de l’infantilisme hispànic, que als Estats Units la pel·lícula va ser qualificada com a pseudoporno (1). Jordi Artigas ens explica de forma extensa i detallada l’exhibició i la recepció d’Helga als nostres cinemes a l’article “El fenomen Helga”, publicat per Núvol (2).

Cua al cinema Atenas de Barcelona per veure Helga (1968)

Tornant a Como venimos al mundo, no tenim documentat ni la producció ni la direcció de la pel·lícula. Només disposem del cartell de la projecció a Barcelona i un altre en el Teatre Olympia de la Bisbal (del Penedès, de l’Empordà?). No tenim cap notícia ni cap referència d’àmbit espanyol. Hem de recórrer a Silvia N. Roitenburd, que a “Entre Córdoba y la Nación: Una identidad excluyente para el control de las transgresiones” ens diu:

“Una pésima película parece haber sido ‘Cómo [sic] venimos al mundo’, acerca de cuyo contenido pocos datos se ofrecen. Uno basta para incluirla en la categoría de ‘producción tendenciosa y pornogràfica que muestra la decadencia de las costumbres y su enervamiento: presenta escenas en un hospital”. (3)

Roitenburd extreu les referències del seu estudi de la premsa de la ciutat argentina de Córboba, concretament del diari catòlic Los Principios. Como venimos al mundo va ser estrenada a Buenos Aires a finals dels anys 40 en un cinema del desaparegut Parque Retiro. Si trobar un testimoni espanyol viu d’aquella estrena és gairebé impossible, trobar-ne un d’argentí era probable. A través del poeta Rubén Derlis ens hem pogut posar en contacte amb el seu amic i també escriptor Otto Carlos Miller, que en una article en què parlava de la història del Parque Japonés, després anomenat Parque Retiro (1939-1961), de Buenos Aires, descriu les atraccions, els circs i les barraques de fira amb fenòmens i personatges extravagants que poblaven aquell parc; parla de la vida nocturna, de conductes sexuals, de teatres, cinemes i espectacles diversos que poblaven aquella zona. I esmenta que va veure Como venimos al mundo. Gràcies a ell tenim l’argument de la pel·lícula, i ens ho explica amb ironia:

“Como venimos al mundo se trataba de una película ingenuamente educativa donde se explicaba narrativamente la naturaleza del amor y la familia.
Comenzaba con el inicio del vínculo de una pareja adulta, dándose la mano al presentarse. Posteriormente se los veía paseando por una ciudad hasta que –siempre de acuerdo con la explicación del narrador– decidían ‘comprometerse’. Entonces el hombre obsequiaba a la mujer, colocándole un anillo, mientras él repetía la operación en su dedo. A los pocos minutos la pareja de comprometidos salía de un Registro Civil e inmediatamente de una iglesia. A esta altura, el film llevaba unos quince minutos y la impaciencia del público se manifestaba en comentarios y bostezos. Pero la expectativa lograba una pausa ante la promesa del film. Apenas salían de la iglesia se dirigían a un hotel. Entraban con cara de felices mientras el relator seguía: ‘y ahora ya están casados y podrán disfrutar del placer que da el amor…’ La pareja entraba en un cuarto y de inmediato se enfocaba la puerta que mostraba un cartel con la inscripción: ‘No molestar, recién casados’. Algunas personas del público, por supuesto únicamente masculino, comenzaban a proferir exclamaciones ansiosas de erotismo desenfrenado. De golpe la puerta de la habitación se abría apareciendo la misma mujer, recién casada pero sonriente y exhibiendo un avanzado embarazo de varios meses, del brazo de su marido irradiante de felicidad. Segundos después, la mujer embarazada aparecía alternativamente fregando un piso o levantando un bulto pesado.
La misma voz en off que relataba la película desde su comienzo, con un vals oficiante de música de fondo, hablaba a la mujer embarazada con autoritario reproche advirtiendo sobre el peligro que implica hacer tareas pesadas. La embarazada dejaba las tareas y mirando a cámara escuchaba la voz: ‘Cuando esté por ser madre no lave pisos ni haga tareas pesadas...’ Luego repetía los mismos consejos pero respecto de las comidas. La imagen mostraba unos grotescos platos con lechón condimentado a la vista de la embarazada. ‘No coma comidas pesadas... La futura madre debe comer bien y siempre comidas sanas...’
Minutos después llegaba la escena más audaz, que consistía en unos confusos planos visuales de una mujer gimiendo de dolor al parir y la clásica imagen de un recién nacido llorando sostenido por las manos de una partera. Y allí terminaba la película ‘pornográfica’. Hay quienes aseguran que ciertos días, previa circulación del rumor entre los iniciados del Parque Retiro, se exhibían ‘cortos’ con desnudos femeninos totales y hasta una escena erótica en pareja, de pocos minutos de duración.” (4)

Com podem veure, l’argument no difereix gaire d’Helga, i eren més les expectatives del públic que la realitat. La qualificació moral, com hem vist en la citació de Roitenburd, no és tant per les imatges com pel fet de mostrar processos que pertanyem a la intimitat personal o professional (mèdica). En aquest sentit la titllaven de pornogràfica.

Però també és cert, com hem esmentat abans, que les expectatives estaven motivades pels empresaris i exhibidors de les pel·lícules. Per veure fins a quin punt la intenció no era científica sinó purament comercial, recorrem al periodista cubà Eduardo Labrada, que comenta, de manera molt divertida, que la pel·lícula Cómo se nace, cómo se muere, estrenada el 1937 amb Fulgencio Batista ja en el poder, va ser anunciada amb un títol diferent: La mujer desnuda en la calle.

“A principios de octubre de 1937, la empresa propietaria del teatro Guerrero, comenzó a anunciar la exhibición, para el 26 del propio mes, de una película titulada La mujer desnuda en la calle. Decían los carteles profusamente distribuidos e intencionados por los periódicos de la ciudad: ‘Vea y admire el más fabuloso espectáculo de todos los tiempos. Maravillosas mujeres duchas en el arte de amar protagonizando la película que causo conmoción en Hollywood. Muñecas de carne y hueso actuando para usted. Pasión, romance, atrevidas escenas donde el arte se conjuga con la realidad’. […]

La pel·lícula, de caràcter científic i divulgatiu com hem dit abans, evidentment no va respondre a les expectatives creades per la manipulació propagandística, que també es va produir a Barcelona.

“Bueno, pues el 26, lleno completo. A las 2.30 de la tarde no cabía un alfiler en la sala cinematográfica, y ni decir de los cientos de personas que se quedaron en la calle inundando prácticamente toda la Plaza de La Merced por no poder entrar en la primera tanda. Se mandó a buscar a una pareja del Tercio Táctico para que a plan de machete organizara la fila de entrada. A las 3 en punto comenzó la función, pero he aquí que quince minutos después el público que estaba en el interior de la sala pretendió darle candela al cine y linchar al proyeccionista y a un chino que tenia allí un kiosco para la venta de pudines. La policía entró y desalojo a palos el lugar arremetiendo para dispersar el tumulto con la ayuda del Ejército custodiando por muchas horas más el edificio.” (5)

Val la pena llegir la resta de l’article d’Eduardo Labrada. Ens quedem, però, amb les ganes de saber quina va ser la recepció i la reacció del públic barceloní. No hem tingut la sort que sí vam tenir amb Los averiados. Segueix, doncs, el misteri que envolta bona part dels espectacles pseudocientífics de Francesc Roca: el Museu Anatòmic i els documentals, tant els que va distribuir ell com d’altres que van circular per Barcelona durant els anys 30. No tenim material gràfic ni referències tècniques, ni sabem què se n’ha fet de les pel·lícules. Però continuarem excavant amb la perseverança de l’arqueòleg i un dia trobarem Troia.

*

La història del Museu Roca, dels museus anatòmics i les projeccions científiques

les trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira

i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Francesc Roca i el cinema: "Como venimos al mundo" (1934)" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

Notes:

(1) Dalmau Parés, Rafael. Los pecados del cine. Barcelona: Robinbook, 2009, p. 50.

(2) Artigas, Jordi. “El fenomen Helga” [bloc], Núvol, 11 de juny de 2012 <http://www.nuvol.com/noticies/el-fenomen-helga>.

(3) Roitenburd, Silvia N. “Entre Córdoba y la Nación: Una identidad excluyente para el control de las transgresiones”, dins Ossana, Edgardo; Pinkasz, Daniel; Roitenburd, Silvia N.; Puiggrós, Adriana (dir.). Historia de la educación en la Argentina La educación en las provincias: 1945-1985, Buenos Aires: Galerna, 1997, vol. VII, p. 94-95, nota 28.

(4) El contacte amb Otto Carlos Miller ha estat per correu i les dades de la pel·lícula han sortit de la conversa particular i de l’article “El Parque Retiro o nuevo Parque Japonés”, publicat a Buenos-Ayres, de Rubén Darlis, el 22 de febrer de 2012.

(5) Labrada, Eduardo. “La mujer desnuda en la calle”, Panorama, octubre de 2010.

El Tibidabo: història d'una muntanya

Inauguració del funicular del Tibidabo (29 d'octubre de 1901)

Brangulí (fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya

“[...] in parrochia sancti vincentii de serriano in termine sancti geruasii [...] uersus occassum de manso stephani usque sursum in petram de agila [...]”

Petram de agila és la menció toponímica més antiga per anomenar la muntanya del Tibidabo. Apareix en un document de l’any 1182 (1), on parlant de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i del terme de Sant Gervasi de Cassoles, situa la Pedra de l’Àguila (dita també Puig de l’Àguila en altres documents medievals) a l’oest d’aquesta població, exactament on hi ha el Tibidabo. Segons les derives etimològiques, el terme podria estar relacionat amb “aquila”, que no fa referència a àguila, sinó a un puig de cim agut, acabat en punta. La relació semàntica entre un terme i l’altre és fàcil si tenim en compte que les àguiles habiten llocs elevats des d’on és possible tenir una bona vista.

Vista general del Tibidabo

Alfredo Zerkowitz

El Tibidabo, amb 516,2 metres d’alçada, és el cim més alt de la serra de Collserola. Fins mitjan segle XIX, el vessant barceloní de la muntanya va ser terra verge conreada per pagesos i transitada per pastors que feien servir camins tradicionals oberts per ibers i romans, i habitada per ermitans (motiu pel qual l'indret era conegut amb el nom bíblic de Vall d'Hebron), fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, desaparegut durant el segle XIX i del qual queden restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació, per la carretera de Sant Cugat, prop de la benzinera.

El monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Dibuix de Pau Rigalt i Fargas (1778-1845),

publicat a Las casas de religiosos durante

el primer tercio dels siglo XIX

Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Litografia de Thomas Boys,

publicada a Scenery of Spain, 1838

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Restes de la capella de Santa Magdalena del monestir de Sant Jeroni

La carretera de Gràcia a Sant Cugat, construïda entre 1868 i 1874, va permetre l’inici de la urbanització del Tibidabo, que fins aleshores només era conegut pel manicomi de Nova Betlem, construït en el lloc on els jesuïtes van fundar l’ermita de Betlem (1553, entre la carretera de Vallvidrera al Tibidabo i la de les Aigües).

Gravat de 1874 del manicomi de Nova Betlem

La Ilustración Española y Americana

El 1888, es va obrir un camí entre la Rabassada i el cim quan Maria Cristina, la reina regent, hi va accedir durant l’Exposició Universal. A prop de la capella del Sagrat Cor, construïda el 1886 durant la visita de Joan Bosco (encara subsisteix al costat del temple expiatori projectat per Enric Sagnier i construït entre 1902 i 1961), s’hi va alçar un templet d’estil moresc, obra també de Sagnier i avui desaparegut, perquè la règia senyora pogués gaudir, a cobert, del paisatge i la ciutat dels seus súbdits rendida als seus peus.

Pavelló de la Reina. Frederic Bordas

AFCEC

El 1899 es construeix el Parc d'Atraccions, el mateix any en què Salvador Andreu, el doctor de les famoses pastilles contra la tos i propietari de mitja Barcelona, feia el cop de gràcia obrint l’avinguda que havia de permetre urbanitzar la falda de la muntanya per a esplai de la burgesia. Per arribar al cim, el 29 d'octubre de 1901 s'inauguraven el tramvia blau (1.276 metres) i el funicular (1.152 metres), el primer d'aquest estil que es construïa a l'Estat espanyol, i s'inaugurava oficialment el Parc d'Atraccions, tot i que no seria fins a 1905 que s'hi vam començar a instal·lar atraccions. Aquell mateix 1905, el tramvia va allargar la línia fins a Vallvidrera, però els anys 30 va tornar a l'extensió actual.

Els primers vehicles del funicular van ser fabricats pels tallers Estrada de Sarrià; eren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que van estar en servei fins al 15 de setembre de 2019. Després de 21 mesos, el 12 de juny de 2021 el funicular tornava a obrir amb nous vehicles i era batejat amb el nom de Cuca de llum.

El funicular passant pel baixador de l'observatori

Postal Rovira S. A. (1910)

El Tramvia Blau i l'Estació Inferior del funicular

Fons Cuyàs (ICGC)

La muntanya era conquerida! Rendida a la monarquia, rendida al creixement urbanístic... i rendida un cop perduda la Guerra Civil, com podem veure en la grisor del vídeo adjunt, El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa, editat per la revista Imágenes del NO-DO a finals dels 50, que s’inicia amb una dramatització de la inauguració del Tibidabo amb senyors amb barret de copa, noies vestides de pubilla i chulapos madrilenys (?), i que subratlla la “Barcelona laboriosa” amb els acords de Baixant de la Font del Gat. Volent enlluernar els espectadors amb la seva retòrica ampul·losa i paternalista, només aconsegueix fer més fosc el rerefons del missatge i de la ciutat, malgrat la lluminosa nostàlgia de les velles atraccions: conquerida per la burgesia, no li calia una fortalesa militar com a Montjuïc, sinó que el parc d’atraccions ja feia el fet perquè un poble entretingut no fa revolucions. Tant és així que el 1911 es construiria, no gaire lluny d’aquí, el casino i el parc d’atraccions de la Rabassada on els burgesos hi perdien les fortunes guanyades venent l’ànima al diable.

Revista Imágenes núm. 701 (NODO)

Com en una profecia, es feia bo el nom “Tibidabo”, que tothom es posa d’acord a dir que prové del llatí tibi dabo (“et donaré”), paraules mencionades a l’evangeli de Mateu (Mt 4, 9), quan Satanàs, des de dalt d’una muntanya, tempta Jesús oferint-li les riqueses del món a canvi d’adorar-lo: “Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me" (Et donaré tot això si et prosternes i m'adores) (2).

I amb el temps, entre les torres de la burgesia, allà on els ermitans s’apartaven del món i els astrònoms en buscaven de nous des de l’Observatori Fabra (1904), la muntanya acabaria sent reconquerida convertida en un formiguer poblat de merenderos amb olor de carn rostida i estovalles d’hule, i de construccions populars precàries amb aires de paradís de cap de setmana proletari.

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Autor: Frederic Juandó Alegret

Diputació de Barcelona

Notes

(1) Arxiu Capitular de la Catedral Basílica de Barcelona. Antiquit Lib. I, núm.531, fol. 197.

(2) Traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides, 1993.

Bibliografia

Ferran Aisa, Montjuïc, la muntanya del poble (Barcelona: Editorial Base, 2014)

Extres

A l'enllaç L'aviació italiana al Tibidabo (1939) hi trobareu el documental propagandístic de l’Instituto Luce Spagna. Barcellona, emès dins del noticiari el Giornale Luce (B1607), similar al NODO espanyol, que també s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista. Està fet al Tibidabo el 25 d’octubre de 1939, només sis mesos després d'acabada la Guerra Civil.

Tibidabo: funicular, tren miniatura, aeri i parc d'atraccions (1965)

Pel·lícula de Julián de Elejoste (1916-1972)

*

Aquest article forma part del capítol dedicat als

orígens del Tibidabo, publicat a

Barcelona, anatomia de la ciutat

Viena Edicions (2018)

Paradisos artificials

El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita al voltant de la Terra el primer enginy de fabricació humana, l'Spútnik, que en rus vol dir "satèl·lit". Començava, en plena Guerra Freda, la cursa espacial, la competició que van establir els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.

Els nord-americans van rebre aquest llançament com una amenaça a la seva superioritat militar i dels sistemes de comunicacions i van accelerar el seu programa espacial. El 3 de novembre de 1957 la Unió Soviètica llançava un segon satèl·lit, l'Spútnik 2, amb el primer ésser viu a bord, la gossa Laika, que va morir entre cinc i set hores després del llançament. La causa no va ser revelada fins el 2002, i es creu que va ser, probablement, una combinació de l'estrès sofert i del sobreescalfament ocasionat, suposadament, per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau.

La gossa Laika durant els preparatius del llançament de l'Spútnik 2

El 6 de desembre, la Naval Research Laboratory (NRL) americana fracassava en l'intent de posar en òrbita el Vanguard TV3 mentre la televisió ho retransmetia i s'enfonsava l'orgull dels nord-americans. El 31 de gener de 1958, però, l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA), l'agència espacial anterior a la creació de la NASA, va llançar amb èxit l'Explorer 1, al qual van seguir, el 17 de març, el Vanguard 1, que és el satèl·lit artificial més antic encara en òrbita, ja que els Sputnik 1 i 2, i Explorer 1, van ser desorbitats.

Valentina Tereixkova

El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. Pel camí, la Unió Soviètica s'avançava un cop més als americans amb el primer viatge espacial amb humans quan el 12 d'abril de 1961 la nau Vostok 1 duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin a fer una òrbita al voltant de la Terra, i el 16 de juny de 1963, Valentina Tereixkova (6 de març de 1937), a bord de la Vostok 6, es convertia en la primera dona a l'espai. Però el cop d'efecte dels Estat Units arribaria quan el 20 de juliol de 1969 l'Apollo 11 va ser l'encarregat de dur Neil Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna.

L'Spútnik obria les portes a la dècada de 1960, i mentre a l'espai soviètics i americans jugaven a veure qui la tenia més gran, a la Terra una nova joventut ressorgia de les cendres de la Segona Guerra Mundial i de les seqüeles de Corea i Vietnam: Woodstock, Illa de Wight, París, Berkeley, Praga i Mèxic acollien revoltes algunes d'elles amb respostes sagnants per part dels estats. Beats, hippies, música, droga, revolució, platges de sorra blanca, platges sota les llambordes i paradisos artificials es presentaven com a alternatives a la societat de consum explorant altres "universos". La NASA se sumava a la festa, com anuncia el cartell. I la Unió Soviètica els responia amb els seus herois socialistes. Dues estètiques per a una dècada que es venia com a optimista mentre els dos grans enemics s'enfrontaven en el pati del veí.

Glòria al poble soviètic, pioners de l'espai!