Els Jocs Olímpics que no van poder ser

La insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 i la Guerra Civil va posar fi a l'Olimpíada Popular de Barcelona, abans de començar. Aquests jocs olímpics paral·lels havien de ser l'alternativa als de Berlín, organitzats per l'Alemanya nazi i que pretenien ser la consolidació esportiva de la política racial de Hitler. Les competicions de l'Olimpíada Popular havien de començar oficialment el 19 de juliol a l'estadi de Montjuïc, però la guerra ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un règim democràticament escollit i contra el feixisme.

Amb la col·laboració de Miquel Pucurull (Barcelona, 1938), amic i company d'aventures atlètiques, vam aprofitar la commemoració del 75è aniversari per rescatar la informació d'aquests jocs, dels quals només se'n va fer, el 18 de juliol, la desfilada de les delegacions dels països participants pels carrers de Barcelona.

La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar els membres del COI, aristòcrates i conservadors tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi.  Hi va haver protestes a tot el món, sobretot quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es preguntaven si caldria fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim de Hitler els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, cosa que estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic.

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el Govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa al juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada. Una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost.

L'origen de la idea havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. Un cop perduda l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, es va crear el Comitè Català Pro Sport Popular, impulsat per entitats del Poblenou, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L'objectiu era fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors. L'acció va prosperar i el maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador. En un temps record, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de l’esdeveniment.

L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, però també una crítica a la política d'ulls clucs d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat a Alemanya sense qüestionar-se res. En un dels paràgrafs del manifest de l'Olimpíada Popular, quedava explícitament reflectida la intenció:

L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!

A l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500), Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles hi van aportar gairebé la meitat dels atletes, que pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya, i també hi van nacions sense estat, com Alsàcia; el Marroc, que aleshores era una colònia, i una delegació d'atletes jueus procedents de Palestina (part de l'anomenat Mandat Britànic, que mantenia el nom romà fins la creació de l'estat d'Israel) i de jueus emigrats.

Desfilada de delegacions la tarda del 18 de juliol

L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, havia de ser el lloc on s'havien de celebrar els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts del F. C. Barcelona, a Piscines i Esports, a la pista del parc d'atraccions Maricel Park de Montjuïc) i als camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

Estava previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers havien de dormir a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya i a l'Estadi de Montjuïc, i els espanyols en els Hotels Olímpics 1 i 2 del recinte de l'Exposició. Com a restaurants s'havien d'habilitar el Palau de les Missions, per a atletes espanyols, i l'Estadi, per als estrangers.

Cal destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). I una altra de les característiques de l'Olimpíada Popular era la barreja d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se ara com a "populars".

En total estaven previstes competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.

L'estand de l'Olimpíada Popular, a la plaça Catalunya

Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme

• 100 m: Heras, Oriols, Serch i Serra
• 200 m: Heras, Roca i Ailion
• 400 m: Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
• 800 m: Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
• 1.500: Piferrer i Àngel
• 5.000: Andre, Ramonatxo i Fonseré
• 10.000: Joan, Camí i Miró
• 110 tanques: Staat, Consegal i Manzanares
• 3.000 obstacles: Mur, Esteve i Mir
• Alçada: Font, Pons i Juanola
• Longitud: Roca, Altafulla, Font i Serra
• Triple: Giró, Consegal i Companys
• Perxa: Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
• Pes: Tugas, Moreno, Correro i Vidal
• Disc: Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
• Martell: J. Tugas, F. Tugas i Sierra
• Javelina: Etter, Fernàndez i Fraga

Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936

• A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys
• Desfilada de 3.000 folkloristes, amb gegants, nans, Xiquets de Valls, caballins, àguiles, cuques feres, Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
• Cinc cobles de Barcelona executaran Juny i Els Segadors, acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera
• Gimnàstica
• Sports: cursa internacional de relleus de 20 per 500
• Folklores, Xiquets de Valls i Ballets de Folgueroles
• Parlament final de Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs
• Finalitzarà el festival amb La Santa Espina, executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires

Preu de l’entrada: 1 pta.

Programa de mà de la inauguració

de l’Olimpíada Popular

Himne de l'Olimpíada Popular (Josep Maria de Sagarra, juliol de 1936)

El poeta Josep Maria de Sagarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eisler:

No és per odi, no és per guerra,
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.

Fora enveges, fora noses, fora noses,
afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.

Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostre passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!

Força i vida, primavera,
ritme, gràcia i esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat
perquè ens facin de bandera!

Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!

Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants,
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers –potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona– pensaven que les grans figures de l'esport anirien a Berlín i no vindrien a Barcelona. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olímpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués formada per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. 

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants –és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts–, més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament, fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics.

Pàgina d’El Mundo Deportivo del 19 de juliol de 1936,

anunciant la inauguració per aquell mateix dia, amb 

fotografies dels assajos del dia abans

L’Olimpíada havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans a la nit, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeó Gracienc la Novena de Beethoven, que havien d’interpretar al Teatre Grec en els actes d’obertura dels Jocs. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig  –el concert i l’Olimpíada havien estat suspesos– ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer.

Pau Casals, tot i  consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ”Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que abans de separar-nos acabem l’obra”. Tothom hi va estar d’acord, i va continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, Pau Casals confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit, no li deixaven veure la partitura.

La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. Els esportistes van tornar tot seguit als seus països d’origen, però alguns italians i alemanys, les anomenades Brigades Internacionals, van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República.

El 29 de juliol es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.

*

Bibliografia i enllaços d’interès:

Asín Fernández, E. La política en las olimpiadas de Berlín 1936. Barcelona: Centre d'Estudis Olímpics (UAB), 1998.

Colomé, Gabriel, coord.; Sureda, Jeroni. Esport i relacions internacionals (1919 - 1939): l’Olimpíada popular de 1936 [article en línia]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB, 1994. [Consultat: 27/07/2011]

Illa, Oriol. Per no perdre la memòria olímpica.

Pujadas, X.; Santacana, C. Història il·lustrada de l'esport a Catalunya. Vol II (1931-1975). Barcelona: Editorial Columna. Diputació Barcelona, 1998.

Pujadas, Xavier; Santacana, Carles. L'altra Olimpíada. Barcelona '36. Esport, societat i política a Catalunya (1900-1936).

Vivancos, Eduardo. Els altres Jocs Olímpics a Barcelona

 

Cartells: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Autobiografies domèstiques: Lucian Freud

Lucian Freud pintant

David Dawson

[Article escrit el 2011 a la mort de Lucian Freud

i ampliat el 2024 en publicar-se el llibre

Naked Portraid de Bella Boyt]

Figuratiu, carnal; tan carnal que resulta feridor. No tant com Bacon (de qui era amic), que penetra més en la part fosca de l'ànima, però sí més commovedor, més impactant perquè toca la matèria de què som fets. Potser per ser net de Sigmund Freud, és més botxí que víctima. Veure's ajagut (al llit, al sofà, a terra: al divan) mostrant la decrepitud de la carn ens fa més terrenals. Potser per això va generar tant rebuig: no tothom resisteix l'impacte de l'efecte mirall. Només el burgès busca complaença. Art i psicoanàlisi. Potser no són tan lluny l'un de l'altra. Hauríem de revisitar el surrealisme.

Benefits Supervisor Sleeping, 1995

Acquavella Galleries

Segurament, molts tenim al cap l'exposició antològica del 2002 al CaixaForum: hi ha experiències irrepetibles. Aleshores encara era viu. I potser és una apreciació purament personal, però això li donava un valor especial a la seva obra: les pinzellades d'aquella carn mòrbida semblaven acabades de fer. Ara s'han assentat a la tela perquè Lucian Freud va morir el 20 de juliol de 2011 als 88 anys. 71 després que aquell jovenet jueu de 17 anys fugis de l'antisemitisme de l'Alemanya nazi i es fes ciutadà britànic.

Deux femmes, 1992

Sempre s'havia vist a ell mateix com un personatge inquietant i sinistre. Potser era un excés de consciència. Hi ha biografies que pesen com una lliçó d'història: o acabes boig o et rendeixes a la realitat. Al realisme nu de la seva obra: la carn com a retrat, sense disfresses que predisposin a interpretacions. La violència es reflecteix tant en l'impol·lut uniforme militar nazi com en els plecs de la seva pell. Els cossos nus de Freud fan més impactant la realitat. O potser, senzillament fan la realitat. Sí. La realitat és allò que algú és capaç de captar i reflectir sobre una tela, en una novel·la, en un poema, en un acord. És aquell petit moment de lucidesa d'algú altre.

Lucian Freud va tenir 14 fills reconeguts amb diverses dones. D'ells, nou van ser noies. Moltes d'elles i les seves mares van passar per l'estudi de Freud per fer de models per a les seves obres. Però de totes elles, va se amb Bella amb qui va tenir una relació més intensa.

 

Rose Boyt (1958) és, entre altres coses, fotògrafa i escriptora, amb tres novel·les protagonitzades per famílies "caòtiques" com la seva. Va tenir una adolescència difícil i tortuosa que va començar sent violada als 14 anys per un amic dels seu germà i als 15 va marxar de casa on vivia amb la mare i tres germans. Als 18 anys, el seu pare li va demanar que li fes de model.

La segona vegada que va posar per al seu pare va ser el 1990, amb 31, va botonada amb una camisa fosca, els cabells tallats, rebutjant la mirada de l'artista. I la tercera, als 39 anys, posa al braç d'un sofà, al costat del seu marit, Mark Pearce, el seu fill Alex i la seva nova bebè Stella, amb un vestit casolà amb estampats florals. Tot molt discret.

Els records dels dies d'aquell retrat nua, reflectits en un diari que va escriure mentre posava per al seu pare i ell li explicava amb detalls les seves aventures sexuals, l'han dut a escriure Naked Portraid (2024). Boyt ja havia escrit un assaig al respecte per a un catàleg d'exposició, però quan va pensar amb més profunditat en aquest relat, va sentir que no havia estat del tot honesta.

En una entrevista amb Tim Adams per a The Guardian, Rose diu: “Vaig començar amb la descripció de l'anada a l'estudi del meu pare. No havíem parlat res del que hauria de fer. Però només em venia al cap la idea que estaria nua".

Portraid of Rose (1978)

 

Es va adonar que l'assaig anterior "era una versió que vaig crear per no avergonyir-me ni avergonyir el meu pare". Ara recorda, però, tota la gamma d'emocions que va sentir. El seu pare va passar una estona preguntant-li si estava bé amb la posició que havia d'adoptar a la butaca i que havia de mantenir en cada sessió. Ella no era conscient de per a què estava donant permís fins que va poder mirar el llenç i es va veure a ella amb els ulls del pintor, el pare, ajaguda nua i amb les cames obertes, com podem veure al quadre.

Com amb tota l'obra de Freud, les sessions es van estendre del capvespre a l'alba, diverses nits a la setmana durant mesos. Volia anomenar l'obra The Artist’s Daughter, un títol "que faria pensar a qualsevol en l'incest", diu Boyt. "No és que volgués tenir sexe amb ell, ni ell amb mi, per si t'ho preguntaves...". La idea flotava en l'ambient, com si estiguessin predestinats com a net i besneta de Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisi. Finalment, va anomenar el quadre Rose tal com ella li va demanar.

De tota manera, tot i que hi puguin haver vestigis de segrest emocional, no se'ns escapa l'exhibicionisme i la provocació de la filla, que durant mesos va estar nua davant del seu pare amb les cames obertes.

Lucian i Rose el 1974, amb 16 anys

Harry Diamond

 

A ella li agradava pensar que la seva relació en aquell moment era "com la de dos adolescents".

"Quan estàs posant et sents increïblement poc important, perquè [el seu] món està ple de noies nues, la meitat de les quals són les teves germanes", recorda Boyt d'aquelles emocions barrejades. "Hi ha massa assistents, massa germanes. I, al mateix temps, et sents molt important, perquè estàs sent examinada".

Aquest procés la va deixar inevitablement amb problemes d'identitat. "Si et veus nua en un quadre, i el quadre l'ha pintat el teu pare, penses penses: 'Soc jo?' Ets sents valuosa per la pintura, però ets igual de valuosa en altres contextos?

La temptació, sobretot en temps de censura que vivim en els darrers anys,, podria ser condemnar de manera contundent Freud pel seu comportament. Però Boyt es nega fins i tot a intentar arribar a un judici sobre el seu pare, que és el que fa que el llibre de Boyt se senti tan veraç.

Rose (1990)

"Crec que l'ambigüitat és una posició de luxe", diu. “No et pots permetre ambigüitat quan les coses són molt inestables. I crec que el meu èxit és permetre un nivell extrem d'ambigüitat. Al llibre em vaig adonar que em contradic cada cinc minuts: l'estimo, l'odio. Ell m'estima, no m'estima. Tot està en joc. Vull dir, òbviament, que no anava a escriure un llibre per jutjar-lo. I no anava a escriure un llibre sobre ell com si fos el meu déu. Vam mantenir entre nosaltres molt de respecte i afecte tot i ser dues malediccions incòmodes".

Quina és la conclusió de tot plegat? Cap. Penso que la idea tant de l'artista (que és el pare) com ara la de la filla (que és la model) és que en l'art totes les postures són extremes (si més no fins el canvi de mil·lenni, que ens ha portat un nou moralisme). Si hi afegim que estem parlant d'una de les grans famílies europees (el nombre de Freud artistes i científics és llarguíssima), vol dir que estem parlant gairebé inevitablement d'endogàmia i disfuncionalitat, que en molts casos es mou entre dos eixos: la solitud dels membres de les famílies i la perpetuació del poder. Brou de cultiu de les relacions incestuoses (que no té perquè comportar relacions sexuals sempre). Neurosi cultural. L'art, la literatura i el cinema europeus en van plens, tant entre els autors com en la producció artística: és el que vol reflectir Luchino Visconti a la pel·lícula La caiguda dels déus (1969), on la família protagonista, els Essenbeck, són un transsumpte de la poderosa família Krupp, propietària de l'imperi de l'acer alemany aliada amb el nazisme. La nòmina és molt llarga. Per exemple, l'actriu María Félix, l'actor Klaus Kinski, o la família Panero.

In the studio 9 ©Rose Boyt

©The Lucian Freud Archive

Bridgeman Images

L'any 2019 es van exposar a la galeria Ordovas de Londres unes fotos inèdites de Lucian Freud al seu estudi amb un model masculí nu i una rata mascota, mentre encara treballava en el retrat de Rose nua, com podem veure en la fotografia anterior. Aquestes fotos van ser fetes per la mateixa Rose Boyt, com ho explica en una entrevista. Tot plegat en un ambient molt distès.

Rose Boyt. ©Andrew Catlin

National Portrait Gallery. London

Marsé, Vázquez Montalbán i Rabinad: crònica i construcció de la memòria

La model danesa Susan Holmquist,

fotografiada per Oriol Maspons per a

la portada d'Últimas tardes con Teresa

In memoriam

De Juan Marsé (1933-2020) sempre s'ha dit que és l'autor que ha dibuixat el mapa literari de la Barcelona dels barris del Carmel, Gràcia, el Guinardó. Del seu espai urbà, i de les classes socials que l'habiten, n'ha fet un univers reconeixible per on s'hi mou la memòria. Sovint s'oblida, però, que molta literatura dels 50 i dels 60 s'escriu sobre absències i ombres, sovint interessades, com la de Mercè Rodoreda, que viatja des dels turons de la ciutat fins al Somorrostro; o la de Blai Bonet, que ens mostra una Barcelona, tant la dels vencedors com la dels vençuts, en descomposició. En un sentit més ampli, una part de la novel·lística de la postguerra s'escriu sobre el buit i el silenci que la guerra va deixar en escapçar la producció literària anterior i obviant les escletxes per on traspuava la nova narrativa, mai prou acadèmica, com en el seu moment tampoc ho va ser la de Juli Vallmitjana.

Dit això, que crec de justícia, la memòria no és el testimoni personal de l'escriptor ni aquell lloc on ens hi podem reconèixer. Si fos així tot plegat seria massa simple. Marsé no construeix una narració realista en el sentit estricte de la paraula, entre d'altres coses perquè queda molt clar que tota representació de la realitat la modifica. La memòria és el resultat de l'experiència assimilada i, per tant, modificada. Transformada, en el cas de l'escriptor, en matèria narrativa.

És especialment interessant observar el cas d'Últimas tardes con Teresa (1964), una novel·la que neix en els darrers dies del realisme social i que es construeix al mateix temps que la "realitat" es va convertint en memòria. Tant és així que llegida avui, seixanta anys després, és alhora el retrat d'una època i un exercici de memòria. És la mateixa novel·la?

Nens explicat aventis, en un fotograma de la pel·lícula

Si te dicen que caí (Vicente Aranda, 1989)

En les novel·les de Marsé, com és el cas de Caligrafia de los sueños (2011), no és només l'expressió de la memòria individual, i potser col·lectiva, allò que té importància, allò que és important en Marsé, sinó que és un tractat sobre com es construeix aquesta memòria, com arribem a convertir en record l'experiència i aquesta en matèria narrativa. Marsé utilitza el recurs (no només un, però) de les "aventis", com en el cas de l'excepcional Si te dicen que caí (1973). Tots els que tenim una determinada edat, nenes i nens, sabem què són aquestes històries inventades relatades en colla en el pedrís d'un portal o en un descampat, que no per inventades són mentida. Ja he explicat moltes vegades que el relat oral —el conte— forma part del nostre aprenentatge: construeix el nostre imaginari i ens ensenya que darrera d'una determinada estructura narrativa hi ha un missatge. No és tan important que la història sigui verídica com que sigui plausible i compleixi el seu objectiu. Marsé ens fa còmplices del seu relat i, un cop atrapats, mai podrem dir que no és veritat allò que hem viscut. La bona literatura ho fa; Marsé, a més, ens ho ensenya.

Si amb Marsé veiem de quina matèria és feta la realitat, amb Vázquez Montalban hem après a inventariar aquesta realitat. Ell, millor que ningú, ha estat capaç d'analitzar el present i el passat immediat, i de catalogar-lo. Sobretot amb la seva obra periodística i amb els assajos (però també amb bona part de la seva narrativa), Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) ha posat nom a les coses i als fets. No ha deixat que cap fet de la nostra contemporaneïtat s'hagi perdut per les clavegueres de l'oblit. Conscient que la història que naixia amb la guerra freda es feia dia a dia i que els mitjans de comunicació de masses s'erigien en guardians de la "veritat", ell es va nomenar notari major, com si no volgués que "memòria" es convertís en sinònim de "passat": és el pare de la crònica sentimental de vàries generacions.

Però la memòria és fràgil i fàcilment manipulable. Sobretot quan es perd el referent que ens permet saber quin lloc ocupem com individus dins de la Història. La ignorància, en aquest sentit, és el pitjor dels mals perquè ens converteix en esclaus de cronistes malintencionats que aprofiten aquesta ignorància per injectar la seva veritat, fins i tot construir-la a mida que va passant.

N'és un exemple la sempre lloada Transició espanyola, que si bé va permetre un canvi polític no sagnant, va esborrar de cop la memòria més propera i no va permetre, entre d'altres coses, que es fes justícia a les víctimes de quaranta anys de repressió. Vázquez Montalbán també en va fer una crònica.

A la llista podríem incloure un tercer escriptor barceloní: Antonio Rabinad (1927-2009). Si bé per generació (i classe social: tots tres són de barri: Marsé, del Guinardó; Vázquez Montalbán, del Raval; Rabinad, del Clot) és company de Marsé i Vázquez Montalbán, i amb Marsé se l'adscriu a la Generació dels 50 de novel·la, l'experiència personal l'allunya d'ells perquè és més gran i va viure la Guerra Civil. La seva obra reflecteix també la reconstrucció de la memòria, però és més personal i biogràfica.

Company d'escola del pare, veí del barri i amic personal, la seva imatge és la del venedor de llibres en una parada del Mercat de Sant Antoni. Un home afable, amb comptes pendents amb el passat, al contrari que l'esquerp de Marsé, amb comptes pendents amb el present i un cert ressentiment social i polític.

La fotografia que encapçala aquest apunt és la imatge original que es va fer servir per a la portada d'Últimas tardes con Teresa. El fotògraf és Oriol Maspons i la noia és la model danesa Susan Holmquist, resident a Barcelona després de ser proclamada Miss Nacions Unides (1964). La instantània està feta des del balcó del departament de la Pedrera on vivia Susan.

Assídua a les nits de Bocaccio, va triomfar, personalment i professionalment, en el món de la publicitat i entre la Gauche Divine, a la qual pertanyien tots els esmentats menys Rabinad, és clar. Per a qui no ho sàpiga, Susan Holmquist és el "conillet de vellut" de la popular cançó de Joan Manuel Serrat (1970), el cantautor barceloní que ha estat capaç de fixar en les seves lletres els records i les emocions de tots nosaltres: una altra manera de fer crònica i memòria. Ara que ho sabeu de qui és el conillet, escolteu de nou la cançó i potser la interpretareu de manera diferent (cliqueu la portada del disc).

El 2011 es complien 75 anys de l'inici de la Guerra Civil. La ignorància sobre l'esdeveniment és tan gran —al carrer, les aules, les llars—, que cal fer un esforç complementari per explicar-la, juntament amb la dictadura i la repressió posteriors, sense que sembli una batalleta més del passat sense conseqüències immediates en les nostres vides. Extingit el relat familiar, aquella solució de continuïtat que a través d'avis i pares ens va permetre saber d'on veníem, ens trobem immersos en la dialèctica de la "caverna mediàtica" que, un cop més, ens arrossega a l'enfrontament. És el mateix discurs, no de fa 75 anys, sinó anterior.

Proclamada la República, deia Joaquín Beunza, parlamentari basco-navarrès, carlí i defensor dels privilegis de l'Església: "¿Somos hombres o no? Quien no está dispuesto a darlo todo en estos momentos de persecución descarada, no merece el nombre de católico. Hay que estar dispuesto a defenderse por todos los medios, y no digo por los medios legales, porque a la hora de la defensa todos los medios son legales". Veu que sona a inquisició i que du la larva immemorial d'aquells que defensaven la puresa de sang, els mateixos que van expulsar jueus, moriscs, humanistes i il·lustrats.

I encara se senten els tambors! Els sento des de la terrassa del bar Las Delicias del Carmel, el carrer de les Camèlies i els nous Somorrostro.

Nens jugant a afusellar durant la postguerra,

a la muntanya de Montjuïc

Agustí Centelles