La platja de la Mar Bella i el pas a nivell del
carrer de la Jonquera, l'any 1974
Autor: Pepe Encinas
A la fotografia de dalt hi veiem el pas a nivell del carrer de la Jonquera, continuació del carrer de Bilbao, al Poblenou. És de l'any 1974. Encara s'hi veuen barques de pescadors i un dels búnquers construïts l'any 1898 durant la guerra entre Espanya i els Estats Units, la Guerra de Cuba. Hi ha les instal·lacions de la fàbrica de gas del Poblenou. Al fons, l'estació de tren. La imatge retrata l'estat de deixadesa del litoral de Sant Martí de Provençals. Veient les ruïnes i la runa es fa difícil imaginar que aquí hi van haver els banys de La Martinense (1881) i els de la Mar Bella (1912). La platja era plena de quioscos de begudes i barraques de pescadors on es menjava el peix acabat de pescar. Els banys de la Mar Bella s'anunciaven a la premsa estrangera i la platja passava per ser la més neta de la ciutat. Van subsistir fins a la dècada de 1930, i acabada la guerra un temporal va esborrar casetes de bany i berenadors de tota guia turística. Després va venir la degradació i les platges del Poblenou es van convertir en un abocador, entre els barris de barraques del Somorrostro i les de Pequín i el Camp de la Bota. S'hi va construir un camp de futbol de terra a finals dels anys 70, la platja va recuperar alguns usos i en una taverna encara s'hi va tornar a menjar peix fresc. Fins que a la segona meitat de la dècada de 1980 les excavadores es van endur les darreres restes de la memòria dels veïns. Avui hi ha les instal·lacions esportives de la Mar Bella i tot el litoral mira de cara al mar, les platges tornen a ser plenes de gent i l'aire fa olor de peix fregit, arròs i crema solar.
Vista aèria de la muntanya de Montjuïc,
a la dècada de 1970
En aquesta altra fotografia, també de la dècada de 1970, hi veiem una imatge aèria de la muntanya de Montjuïc. A l'esquerra, l'estadi Olímpic; a dalt a la dreta, el castell vigilant la ciutat en lloc de defensar-la; a la dreta, un tros del cementiri. Enmig, l'altra ciutat; "la caseta i l'hortet" dels oblidats, dels qui després d'hores de feina a la fàbrica, l'obra o l'oficina (sí, també) tornaven a casa: els barris de barraques de Can Valero, Can Valero Petit i Les Banderes. Llars precàries fetes amb quatre totxos, fustes, somiers i cartrons. Una mica més enllà de l'estadi, no ho veieu, però si pareu l'oïda hi sentireu la música i el brogit del parc d'Atraccions de Montjuïc. Ironies de la vida, l'oci i el nínxol els tenien més a prop de casa que qualsevol altra barceloní. S'hi veuen pedreres i camins: el de la Serp, el de la Llengua de la Serp, el de l'Animeta, el de l'Esparver, el del Molí... Ens remeten a una muntanya viva: de les pedreres va sortir la pedra amb la qual es va construir la ciutat, ja des de l'època del romans. I l'existència de camins amb nom ens recorda l'activitat humana, des dels temps en què hi havia vinya i s'hi feia vi. Però també de temps més reculats, quan els romans hi van construir un port abans que existís Barcino, quan els ibers es miraven des del cim la plana boscosa travessada de torrents i rieres, o quan els primitius barcelonins del paleolític que encara no sabien que ho eren tallaven pedres de jaspi i sílex en els tallers de les coves del Morrot. Avui, al mig de la fotografia hi ha el Palau Sant Jordi i d'altres instal·lacions, també olímpiques. Aquí, però, a diferència del litoral, encara hi ha racons verges i racons que la natura ha engolit de nou amagant ruïnes entre arbustos i boscos.
Són només dos exemples dels molts que podríem triar. Les fotografies no són idíl·liques, però segurament despertaran en algunes persones sentiments que obviaran l'estat de deixadesa, abandonament i brutícia d'aquests dos marges de la ciutat però, tanmateix, habitats per persones i plens de records viscuts. Si voleu un altre exemple, potser més sagnant perquè va implicar la desaparició d'un barri sencer de Barcelona, podeu veure "L'últim viatge a Icària (1987)".
Els Jocs Olímpics de Barcelona, inaugurats el 25 de juliol de 1992, van comportar aquests canvis i molts més. Totes les ciutats canvien, es transformen. En aquest cas ens va tocar viure-ho d'una manera exagerada, gairebé sense temps a pair-ho. Molts paisatges van canviar i avui són el referent dels qui no han viscut cap altra cosa. Ens toca, doncs, transmetre que abans eren d'una altra manera. Per comprovar-ho us adjunto el vídeo Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992, filmat en VHS i animat amb timelapse. Les imatges ens mostren les transformacions urbanístiques fetes a Barcelona a les àrees on es van celebrar els jocs i en el nusos de comunicacions: jugueu a reconèixer-los. Són sis anys d'obres resumits en poc més de vuit minuts.
Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992
Direcció: Emili Vendrell
Realització: Mariona Omedes i Clara Films
Producció: Josep Clanche, Clara Films i Oframe Store
