La família de Cal Tamastim a Cornellana, a
principi de 1930. Càndida Majoral
és la nena del mig
Arxiu Cal Peret
Un passat que és molt viu
Càndida Majoral i Majoral, una de les últimes trementinaires encara vives, va morir el 4 de gener de 2018 a Sant Julià de Lòria (Andorra) a pocs dies de complir els 101 anys d’edat. Havia nascut a cal Peret de Cornellana, a la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, el dia 2 de febrer de 1917, i ja de molt petita va començar a acompanyar la seva mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals.
La notícia mereix que ens aturem un moment i fem memòria tant del passat com del present per saber de què i qui estem parlant. Per conèixer l’origen de les remeieres ens hauríem de remuntar a temps molt llunyans, molts segles enrere, però el coneixement que n’obtindríem no tindria un interès més gran si no recuperéssim del nostre record viu tant les llegendes que envolten la vida de les remeieres com la nostra relació amb el seu món.
Hauria de ser coneguda l’estreta relació que existeix entre les herbes remeieres i la farmacologia moderna: molts medicaments sintetitzen en el laboratori els principis actius de les herbes i el seu potencial curatiu obtingut del saber tradicional popular i de la pràctica dels apotecaris que preparaven específics en les oficines o obradors farmacèutics. Per exemple, el principi actiu de l’aspirina és el mateix que durant segles s’ha obtingut de l’escorça del salze, la salicina, i d’aquí el nom de l’àcid acetilsalicílic. Recuperades d’uns anys ençà, les infusions d’herbes i arrels, mels, xarops, alcohols i ungüents han format part de la medicina popular, però la industrialització i la comercialització n’han fet perdre l’origen. Els herbolaris (probablement el comerç urbà actiu més antic) formen part com a mínim del nostre record, i maldecaps, ansietats, indigestions, inflamacions, febres i alteracions orgàniques diverses, a voltes greus, han estat tractats amb èxit amb herbes, i molta gent recorda encara l’olor de les fulles i els fruits d’eucaliptus infusionant en un pot sobre el braser o l’estufa de la llar per guarir els refredats.
Però aquesta imatge idealitzada, que el record fa amable, de remeieres i herbolaris té una història trista quan l’Església dictamina que només Déu té poder sobre la vida de dones i homes, i fa del coneixement ancestral paganisme i heretgia. Veiem-ho abans de tornar a parlar de Càndida Majoral i Majoral.
La Inquisició i les remeieres
El Tribunal del Sant Ofici o Inquisició s’instaura a les monarquies hispàniques l’any 1478 (1482 a Catalunya i la Corona d’Aragó) gràcies a una butlla del papa Sixt IV, i no és abolida fins 1834. La butlla papal autoritzava els Reis Catòlics a perseguir, torturar, jutjar i executar qualsevol heretge que es desviés del catolicisme, com els criptojueus (conversos que continuaven practicant el judaisme d’amagat) o qualsevol branca del protestantisme (calvinistes, luterans o mennonites). Però la persecució va abastar qualsevol tipus de dissidència política o moral: humanistes, lliurepensadors, homosexuals i lesbianes; i va ser el patíbul de bruixes i fetilleres. El conjunt d’aquestes dones aplegava majoritàriament les remeieres; és a dir, les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores, i que trobaríem en les dones jueves (algunes amb coneixements de medicina) les seves antecessores directes. El coneixement i el poder sobre el cos de la dona els era arrabassat pel foc purificador de la foguera.
Procés contra Francina Redorta, vídua de Menàrguens, octubre de 1616.
L’escrivà d’aquest procés, promogut per la cort de Poblet, manifesta
la seva alegria pel penjament d’una bruixa amb aquest dibuix i la
llegenda «Per bruxa y metsinera». Aquest és l’únic dibuix
que coneixem d’aquella època d’una bruixa catalana
que coneixem d’aquella època d’una bruixa catalana
Arxiu de l’Abadia de Poblet
© Foto Francesc Bedmar
© Foto Francesc Bedmar
L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i va ser medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi (vegeu La medicina de les dones).
Malgrat tot plegat, a Catalunya les remeieres van subsistir en el món rural fins a la dècada de 1980, i en l’entorn urbà fins a la de 1960, en que els herbolaris resten com a únics dipositaris del comerç de les herbes. Tot i així, durant anys, la tradicional fira barcelonina de Sant Ponç, patró dels herbolaris i apicultors, aplegava remeieres que venien de comarques i de llocs tant allunyats com els Pirineus, i eren habituals els xarlatans que oferien pocions i ungüents prop dels mercats (vegeu Xarlatans i ciència popular). La fira de Sant Ponç es remunta a l'Edat Mitjana, quan es feia mercat d'herbes davant de l'església de Sant Miquel, i des del segle XVI està documentada al carrer de l'Hospital. Algunes d’aquestes remeieres encara les hem conegut: al Clot, els anys 60, una velleta baixava del Collserola camí del mercat seguint el camí d’Horta i el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) i la Sèquia Comtal.
Les trementinaires
Tornem amb Càndida Majoral, la trementinaire traspassada aquest gener de 2018 (1) i a qui el Diari d’Andorra entrevista encara no va un any. Càndida era la petita de tres germanes. Les altres dues, la Maria i la Rosa, també havien anat pel món amb la mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals. Una tradició que continuaria amb algunes de les nétes i que faria que la mare de la Càndida acabés sent popularment coneguda com la trementinaire de les nenes rosses, fent referència al color del cabell de les filles. La Càndida va fer de trementinaire fins poc abans de casar-se, però la mare va continuar l’ofici fins gairebé els 70 anys.
Malgrat el secretisme que sempre ha envoltat l’ofici, el testimoni de la Càndida, juntament amb el d’altres trementinaires, ha estat essencial per a l’elaboració dels estudis etnogràfics que s’han fet els darrers anys sobre l’antic ofici de les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, com el de l’antropòleg Joan Frigolé (2).
Com explica Clara Garí de Aguilera (3), les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes i l’elaboració d’olis essencials i remeis, productes que comercialitzaven, juntament amb te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, per les masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu i que abastava un territori força ampli, que incloïa les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, els dos Empordà i la Garrotxa; però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó.
Trementinaires en ruta
Les trementinaires solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.
Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, però que es remunta a una tradició molt més antiga, permetia, en el cas de la vall de la Vansa i Tuixent, uns ingressos extres a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum, i que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla).
Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era una filla, néta, neboda o germana més petita; o un fill si no hi havia cap més dona a la família. Generalment, i com elles mateixes explicaven, la que feia menys falta a les tasques de la llar o del camp. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina, sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.
Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d'avet i de ginebró, a més d'un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.
Les trementinaires Mercè Parramon i Dolors Pla,
fotografiades amb els estris de feina
Museu de les Trementinaires
La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia l'essència de trementina, que s'utilitza per formular repel·lents per a polls i desinfectar ferides de persones i animals, i gels per a fregues o emplastres.
També feien servir la pega negra, que s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació, o s'aplicava sobre la pell per extreure una punxa.
Maria Salvadó de Cal Romà de Fòrnols a la Fira de Sant Ponç de Barcelona, el 1939
Pèrez de Rozas, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
L'activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire fou Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera, que va fer el seu darrer viatge l'any 1984, a l'edat de 73 anys.
Sofia Montaner i el seu marit,
Miquel Borrell, l'any 1989
Foto: Jordi Pasques
Com podem veure, d'algunes d'aquelles trementinaires se n'ha pogut recuperar el testimoni, d'altres s'hauran perdut per sempre. Ens explica Ramona Ibarra que la seva besàvia Montserrat Sanglès, que vivia a Tavertet, també en va ser, de trementinaire. Anava pel camp i hi recollia plantes remeier. Va viure fins als 112 anys. Un cop la Ramona va somiar que estava dalt d'una muntanya on hi havien arbres, i on parlava amb una senyora amb els cabells blancs, ben blancs, que li va dir: "Sóc la mare de l'avi Ton". L'avi Ton era l'avi matern de la Ramona, que mai ha pogut oblidar la Montserrat Sanglès, a qui la besnéta continua recordant i estimant com si fos entre nosaltres.
Segurament, pocs s'imaginaven que aquesta activitat hagués arribat fins a temps tan recents. Sobretot a ciutat, tenim tendència a pensar que la nostra manera de fer arrossega el món sencer, però la realitat és molt diversa. I ho és fins i tot entre el brogit de la ciutat, on molta gent encara va al bosc a collir herbes per fer infusions o farigola per fer-ne sopa.
I perquè no s’acabi oblidant aquesta activitat ancestral, el desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes, que forma part de la “Ruta dels oficis d’ahir”, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell.
El museu permet conèixer qui eren les trementinaires, quines herbes i remeis comercialitzaven i com organitzaven les seves rutes, sempre a peu, des de la vall de la Vansa i Tuixent, fins a les terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya. A més, el museu es complementa amb el Jardí Urbà de les Trementinaires, situat pels carrers de Tuixent, i el Jardí Botànic de les Trementinaires, situat als afores.
Museu de les Trementinaires
*
Notes i bibliografia
(1) Informació publicada pel diari digital Viure als Pirineus.
(2) Frigolé i Reixach, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005.
(3) Garí de Aguilera, Clara. “Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera” [en línia]. Biblioteca Virtual de Investigación Duoda. Universitat de Barcelona. 9 de juliol de 2013 (modificat el 14 de febrer de 2017).
Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).
Folch Serra, Mireya. Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees. Tesis. Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.
Pasques, Jordi. Lo Miquel i la Sofia, trementinaires d’Ossera. Enregistrament videogràfic (Ossera, 11 de juliol de 1989).
Exposició virtual "Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya". Museu d'Història de Catalunya.
