Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, amb el territori
que seria ocupat pel barri de Sant Antoni, creuat de camins i rieres
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Les fronteres del territori
El barri de Sant Antoni forma part del projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà (1859) i la trama dels seus carrers uneix, per sota de la Gran Via i des de la plaça de la Universitat (antigament ocupada pel baluard de Tallers) i les rondes de Sant Antoni i Sant Pau (que segueixen el traçat de les muralles medievals), tot un territori que abans de l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona, l’any 1897, ja pertanyia al municipi de Barcelona: la muntanya de Montjuïc i el Poble-sec –zona d’hortes, com les de Sant Bertran, que com a barri neix amb un projecte d’eixample de 1858 que portarà a la construcció de les barriades de la França Xica i Santa Madrona–, amb el Paral·lel fent de frontera; i el barri d’Hostafrancs, situat entre la vella carretera de la Bordeta i el turó de la Vinyeta, on l’any 1900 es va construir la plaça de toros de Les Arenes i que abans havia estat lloc on s’ajusticiava els reus penjant-los a la forca, com expliquem a Les places de toros de Barcelona.
I fent de nexe d’unió, la plaça d’Espanya, que antigament havia estat un coll entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, avui imperceptible per la urbanització que s'ha menjat part de les dues elevacions i ha fet pujar el nivell del sòl, i que era conegut amb el nom dels Inforcats, no per les forques sinó per les bifurcacions de camins. La plaça com la coneixem va ser projectada per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Obra de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, està parcialment inspirada en la plaça de Sant Pere de Roma i les torres són una imitació del campanar de la plaça de Sant Marc a Venècia, raó per la qual reben el nom de venecianes. La primera urbanització de la plaça, però, va ser l’any 1908. El senyor Caballé, president de l'associació de propietaris d'Hostafrancs, en un discurs dirigit a les autoritats municipals el dia de la inauguració, que recollia La Vanguardia, agraïa les obres d'ordenació urbana de la plaça perquè gràcies a elles "Hostafranchs se ha higienizado y dignificado, convirtiéndose de foco de infección y refugio de gente maleante, en una barriada agradable é higiénica". A mig camí de Sants, Hostafrancs era territori de frontera i la proximitat de la muntanya de Montjuïc, plena de coves i amagatalls, afavoria la marginalitat.
Hostafrancs i Montjuïc vists des del carrer de la Creu Coberta
(carretera Reial) a principis del segle XX
(carretera Reial) a principis del segle XX
Per la seva relació directa amb Sant Antoni, paga la pena fer un breu apunt sobre Hostafrancs. Segregat del terme municipal de Santa Maria de Sants l'any 1839 i incorporat a Barcelona, era conegut en aquells anys amb el nom de Les Barraquetes, però acaba prenent el nom actual de l'hostal que va construir Joan Corrades i Bosch, originari del poble d'Hostafrancs, a la Segarra. Aquest hostal es faria famós ben aviat perquè viatgers i comerciants hi pernoctaven mentre eren tancades les muralles de la ciutat i gràcies a la proximitat del Portal de Sant Antoni. Conegut com l'Hostal Vell, estava en el terreny on es va construir el cinema Arenas (1928-2003). Explica Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador local del barri:
"[Joan Corrades] Primer va fer un cobert i més tard un hostal (conegut com a Hostal Vell i desaparegut el 1928). Corrades va batejar l’hostal “Cal Astafranchs”, topònim així pronunciat a La Segarra. Ben aviat els usuaris de “la Tramvia” es feien parar el vehicle davant de l’hostal i es va popularitzar el nom de l’hostal que va donar el nom al barri."
Avícola Arenas, la casa dels pollets, a la dècada de 1960
Durant les obres d'enderroc del cinema i l'obertura de la continuació del carrer de la Diputació s'hi ha descobert un dipòsit subterrani de forma troncocònica amb una fondària de 6 metres i un diàmetre al fons de 5,40 metres. Té un revestiment interior de rajoles ceràmiques polícromes decorades amb motius geomètrics i ornamentals, i del qual no se'n coneix la funció. Habitualment, s'associa l'Hostal Vell a la casa dels pollets, una botiga de venda de cries d'aviram, l'edifici de la qual s'afirma que originalment formava part de l'hostal; però, com també afirma Vilarrúbia-Estrany, és anterior i era la construcció més antiga d'Hostafrancs –el seu aspecte des de dins de l'illa era el d'una casa de pagès– abans que fos enderrocat el 21 de gener de 2013 i es perdés definitivament, a més, l'indret del record aquella imatge infantil que va acompanyar diverses generacions de nens i nenes que s'aturaven embadalits davant de l'aparador a mirar els pollets que s'hi van exhibir fins a finals de la dècada de 1980, any en què la botiga va tancar.
Portal de Sant Antoni l'any 1869, amb la Casa de la Generalitat
a l'esquerra i el convent de Sant Antoni a la dreta
Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya
Un portal i un barri
Tornant al barri de Sant Antoni, i abans de veure'n l'origen dins de muralles, cal destacar un detall arquitectònic important. La Casa Tarragó, situada en el xamfrà dels carrers Comte d'Urgell i Floridablanca, va ser construïda l'any 1864, es disputa ser l'edifici d'habitatges conservat més antic de l'Eixample juntament amb els tres supervivents de la cruïlla de Roger de Llúria amb Consell de Cent, projectats simultàniament pel mestre d'obres Antoni Valls Galí, el mateix de la Casa Tarragó. Més antiga seria l'enderrocada Casa Gibert (1861-1895), que havia estat situada a la zona central de la plaça de Catalunya. Després de ser ocupada el 2008, va ser anomenada La Carbonera per la carboneria que hi havia hagut en una de les botigues, i va ser pintada la façana amb un espectacular dibuix.
La Casa Tarragó, el 2008, just després de ser ocupada
La Casa Tarragó, tot i ocupar un xamfrà de la trama Cerdà, és atípica. No té l'estructura d’un edifici entre mitgeres, com és habitual a l’Eixample, sinó que presenta quatre façanes obertes als quatre vents. És així perquè en el moment de ser dissenyat encara no s'havia establert el projecte definitiu de rondes entre Ciutat Vella i l'Eixample, cosa que no va succeir fins 1865 quan la Casa Tarragó ja era construïda.
Plànol de situació presentat amb la sol·licitud de permís d'obres el 1864 on es pot veure
la doble alineació vigent en aquell moment. D'una banda, la quadrícula Cerdà a
la cruïlla dels carrers P i 20, després Urgell i Floridablanca;
de l'altra els antics camins de ronda
El barri pren el nom del convent i l’hospital de Sant Antoni, que es basteix a partir de 1430 a tocar de la porta de la muralla que també du el nom del sant, construïda en el segle XIV i reforçada amb un baluard durant el XVII. Aquest establiment exercia el control sanitari dels viatgers que havien d’entrar a la ciutat i dels barcelonins que patien la malaltia anomenada "foc de Sant Antoni", que molts cops es confonia amb la lepra però era provocada per un fong que infectava els cereals i, per tant, les farines amb què es feia el pa. Prop del convent, a la plaça del Pedró, la presència de la capella de Sant Llàtzer és el darrer vestigi de l'hospital de mesells o leprosos, fundat durant el segle XII, aleshores extramurs i al peu del camí que creuava el Pla de Barcelona de nord a sud i que tenia l’origen en el tram de la Via Augusta construït per accedir a Barcino. La plaça és l’espai resultant de la desaparició del cementiri de l’hospital quan, el 1787, es prohibeix enterrar els morts dins de muralles.
Part de les restes de la muralla, el baluard i la Via Augusta, així com d’una necròpolis i testimonis de la centuriació romana s’han recuperat sota el Mercat de Sant Antoni després de les obres que s’hi ha fet des del 10 d’octubre de 2009 fins a la reobertura el 23 de maig de 2018.
Prova de la importància que va tenir el Portal de Sant Antoni per a la ciutat és la construcció, el 1583, de la Casa de la Generalitat o de la Bolla (encara dempeus en el número 54 del carrer de Sant Antoni Abat), que tenia la funció de recaptar impostos a l’entrada i sortida de mercaderies, funció semblant a la que més endavant farien els burots. Per acreditar que l’impost de la mercaderia s’havia pagat s’hi afegia una marca de plom amb un segell o butlla, nom del qual bé “bolla”. Va ser aquí on l’11 de setembre de 1714 el general Villarroel va signar la capitulació de les tropes catalanes davant els exèrcits borbònics castellans i francesos.
El 1806 els escolapis es van fer càrrec del convent de Sant Antoni i el 1815 va entrar en funcionament el centre docent. Quan es va enderrocar la muralla, es va edificar una escola nova en lloc del convent. A finals del segle XIX es va restaurar l’edifici per adaptar-lo a les noves necessitats, modificant la façana al carrer de Sant Antoni, que encara es conserva.
L'església de Sant Antoni Abat abans de ser cremada durant la Setmana Tràgica (1909)
Després de la crema durant la Setmana Tràgica (1909), és restaurat, però és destruït de nou durant la Guerra Civil i finalment enderrocat, i només en resta el porxo obert al carrer de Sant Antoni Abat.
Façana de l'església de Sant Antoni Abat, cremada el 1909 i únic vestigi que en queda
Els mercats i el mercat
Com succeïa a tots els portals de la muralla medieval barcelonina, les portes d’entrada a la ciutat eren lloc propici perquè s’hi instal·lessin mercats i forques. El cas del Portal de Sant Antoni, començat a enderrocar el 1854, no va ser diferent: l’any 1634 hi van penjar el cap del bandoler Joan Sala Serrallonga (21 d'abril de 1594 - 8 de gener de 1634). I pel que fa al mercat actual, a més de l’antiga presència medieval, la construcció corre paral·lela a la presència temporal dels Encants (3).
L'església de Sant Jaume i la font de Sant Honorat ocupant la plaça l'actual, en un gravat del segle
XIX d'Alexandre Laborde. L'entrada de l'Ajuntament era pel carrer de la Ciutat
Dessins du Voyage pittoresque et historique de l'Espagne
Institut National d'Histoire de l'Art
Els primers Encants es feien als porxos de Sant Jaume, l’església que a l’Edat Mitjana era on avui dia hi ha la plaça de Sant Jaume, i prop de la porta del Call jueu. El 1358 es troben a la plaça Nova, des d’on es traslladen, el 1391, al carrer del Consolat, a les Voltes dels Fusters o dels Encants, a tocar de la Llotja i de l’actual Pla de Palau. Amb la reforma de la façana marítima, amb els ulls ja posats en l’Exposició de 1888, a principis del darrer terç del segle XIX són traslladats davant de l’enderrocat Portal de Sant Antoni, a la vora d’un turó del Camí de la Creu Coberta (també Via Augusta i després convertit en avinguda Mistral), on ben aviat es construiria el Mercat de Sant Antoni i que aleshores no era més que un descampat amb un vell hostal que acollia viatgers i comerciants que havien d’esperar que s’obrissin les muralles, com passava a Hostafrancs.
Els Encats a les voltes del carrer del Consolat, segons un dibuix de Pau Febrés Yll (1892)
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Sobre els Encants, comentava el Governador de la ciutat en el Diario de Barcelona del 24 de gener de 1816: “[…] es verdaderamente una feria o mercado que, introducido durante la ocupación de esta ciudad por las huestes enemigas, ha seguido después sin ninguna autoridad”. Es refereix, en realitat, a la Fira de Bellcaire i l’ocupació de què parla és la de les tropes franceses, i subratlla el caràcter forà i mancat de legitimitat històrica d'aquell mercat, les mercaderies del qual eren fruit de la rapinya de l'exèrcit napoleònic des de 1808. Altres interpretacions a banda, la majoria d’estudiosos estan d’acord que el nom de Bellcaire prové de la població occitana de Bèucaire.
Des d’aquesta data fins el 1816, la Fira de Bellcaire estava localitzada a la Rambla i s’estenia des del Palau Moja fins a la caserna dels Estudis, és a dir, fins a Canaletes. Després de diverses prohibicions de les autoritats barcelonines, la venda de roba vella i altres andròmines va ser traslladada, el 1822, a la bora del passeig de l'Esplanada, situat entre el Born i l’actual passeig de Sant Joan i que coincideix amb l’actual carrer del Comerç. Finalment, el 1835, una part de la fira va passar a les Voltes dels Encants, i el trasllat va propiciar la confusió amb els Encants medievals.
Els Encants al passeig de la Creu Coberta (Mistral), ca. 1920
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya
Entre els dos mercats, però, hi havia una distinció molt clara. La Fira de Bellcaire només se celebrava diumenge, mentre que els Encants disposaven de tres dies laborables: dilluns, dimecres i divendres. El 1881, la Fira de Bellcaire finalment va ser desplaçada al passeig de la Creu Coberta, als afores del portal de Sant Antoni, mentre que els Encants es van mantenir en aquelles voltes fins a 1888, moment en què també van ser traslladats a la Creu Coberta, reunint-se així tots dos mercats en un mateix espai, amb la gran diferència que la Fira de Bellcaire la componien els anomenats "drapaires de carretó", i se seguia celebrant diumenge.
El Mercat de Sant Antoni es comença a construir l'any 1879, projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, inspirat en els edificis de les Halles de París i el Mercat del Born. Construït per la Maquinista Terrestre i Marítima en forma de creu que funciona com un negatiu de la trama de l’Eixample, va ser inaugurat per l'alcalde Rius i Taulet el 25 setembre de 1882. Va ser el primer mercat fora de les muralles concebut per abastir tota la ciutat.
El Mercat de Sant Antoni a finals del segle XIX
Antoni Esplugas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Poc abans de l’Exposició Internacional del 1929, els Encants de la Creu Coberta tornaran a ser traslladats perquè Sant Antoni, a les portes de Montjuïc, guanyarà una centralitat que expulsarà tot vestigi de “pobresa” i s’enderrocaran les barraques del Carboner del passeig de la Creu Coberta (Mistral), que el periodista Joan Vallès i Pujals anomenava “les Hurdes barcelonines” (1).
Barraques del Carboner, al passeig de la Creu Coberta, cap a 1925
Josep Maria Sagarra
Parades dels Encants al carrer Urgell, l'any 1913
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Parades dels Encants a la Ronda de Sant Antoni, entre 190-1915
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya
Les parades que feien companyia al mercat, però, l’Ajuntament va voler donar-los aixopluc sota la marquesina que va fer construir al voltant del mercat l’any 1929, i va ser sota cobert, en un passadís a la vorera i tancats per lones que les ocultaven a l'exterior que les hem conegut fins l'any 2009. Un passadís que era com un túnel del temps que es muntava i desmuntava cada dilluns, dimecres i dissabte (divendres es deixaven muntades les parades) i es guardaven les mercaderies en carretons que s'aparcaven en magatzems als quals s'hi accedia a través d'unes andrones (carrerons estrets) que conduïen a l'interior de les finques del voltant del mercat.
Planta de les marquesines del Mercat de Sant Antoni (1929)
Els Encants van ser instal·lats al Camp del Sidral del Clot, el sector de muntanya de l’actual plaça de les Glòries, que aleshores era un descampat creuat pel Rec Comtal i les vies de tren. En aquest espai, que havia de ser provisional, els Encants, que ja es coneixen com a Mercat dels Encants Vells i Fira de Bellcaire (Vells per diferenciar-lo dels Encants Nous, galeria comercial inaugurada l'any 1931 en la cruïlla dels carrers València i Dos de Maig, a iniciativa d'un grup de paradistes), hi van estar ubicats durant gairebé 90 anys, fins el 25 de setembre de 2013, quan es va inaugurar el nou emplaçament entre el Bosquet dels Encants i el Teatre Nacional.
Parades de llibres a la Ronda de Sant Antoni, el 1915
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Després de la inauguració del Mercat de Sant Antoni, una part dels venedors ambulants de la Fira de Bellcaire es traslladaria a un entorn proper: en un primer moment, a la Ronda de Sant Pau i, posteriorment, als carrers Urgell, Tamarit i la Ronda de Sant Antoni. És en aquesta ronda on van aparèixer els primers llibreters –aleshores, una vintena– juntament amb la resta de paradistes.
Mercat de la plaça del Pedró, segons un dibuix de Lluís Rigalt (1869)
Gitanos i jueus
No podem oblidar, però, que entre la plaça del Pedró, el carrer de la Cera i les rondes l’activitat comercial té uns altres protagonistes històrics: els gitanos del Portal, documentats a Sant Antoni des del segle XVIII (2). L’arribada de gitanos nòmades es produeix fugint de la Gran Batuda de 1749, decretada per Ferran VI i que tenia com a objectiu exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos, heretats dels seus orígens en terres de l’Índia. Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat mític i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols inexistents. D’aquestes llegendes, però, n’ha acabat quedat el terme “gitano”, procedent del castellà “egipciano” i aquest del llatí “aegyptanus”, que vol dir “egipci”.
L’activitat mercantil del portal va afavorir el primer assentament i que els gitanos es dediquessin al comerç ambulant, la compra i venda de bestiar, i a una de les activitats tradicionalment relacionades amb aquest grup: xollar o esquilar gossos i altres animals. Sense oblidar, és clar, les arts quiromàntiques i endevinatòries que els connectava amb aquell passat mític. Tot plegat va permetre la integració del col·lectiu en el teixit social, fins al punt que la llengua catalana es va convertir en la seva llengua materna, farcida, això sí, de formes lèxiques i sintàctiques de la seva llengua, el caló (romaní o romanó), avui molt testimonial als Països Catalans i Espanya, però que ha deixat en el català paraules com “catipén, cruspir, dinyar-la, halar, xaval, guipar, filar, pispar, llumí, calés, cangueli o paio” entre moltes d’altres, i que tan bé va recollir l’escriptor i pintor Juli Vallmitjana en la seva obra dramàtica i novel·lística. A Sota Montjuïc, Vallmitjana descriu l'activitat del portal i els gitanos l'any 1908, que podeu llegir a l'article Un migdia al Portal de Sant Antoni.
La sastreria del senyor Razilow, una de les moltes botigues i tallers de
comerciants jueus que es van instal·lar al carrer de Sant Pau
Entre 1920 i 1936, els venedors tèxtils dels Encants de Sant Antoni es van traslladar a l’avinguda del Paral·lel, al costat del Molino. Als antics venedors s’hi van afegir, arran de la Gran Guerra (1914-1918), venedors d’origen jueu que fugien sobretot dels territoris de l’Imperi Otomà. Al costat dels acomodats però escassos propietaris jueus de tallers i botigues com alguns sastres del carrer de Sant Pau (Isaac Rosenfeld, Leon Alejandrovich, Samuel Maytek o Nathan Jacubovich en els números 60, 64, 93 i 97, aquest darrer al costat de Sant Pau del Camp; o Razilow), una multitud d’empleats modestos es guanyaven la vida penosament fent de marxants i venedors ambulants. Els més pobres començaven a la zona del Paral·lel i la Rambla venent corbates, mocadors o botons, i d’altres s’ajuntaven per adquirir o llogar una parada a l’exterior del mercat.
Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1930, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Josep Badosa Montmany. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1935, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Fons Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Els llibres de vell
En aquest nou emplaçament prop del Molino es va institucionalitzar el Mercat del Llibre d’Ocasió. El 1931 ja hi havia més de 300 parades dedicades al llibre, amb un gran èxit popular, i es crea la primera agrupació de paradistes, el primer objectiu de la qual va ser l’especialització del mercat per a la venda exclusiva de llibres perquè aquesta activitat havia anat desplaçat les altres, i serà en aquest nou context que el mercat dominical de llibres s’acabarà instal·lant a Sant Antoni l’any 1936. Aquestes parades res tenen a veure amb el mercat de llibres de vell del Portal de Santa Madrona, creat el 1902 i traslladat al Pavellons Antoni Dalmau al carrer de la Diputació, a la vorera de la Universitat, el 1967.
La recerca ansiosa. Mercat de Sant Antoni, 1963
Eugeni Forcano. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La vida continua
Com acostuma a passar en tots els espais urbans de Barcelona que antigament van ser cruïlla de camins i rieres, a Sant Antoni hi bull la gent durant tota la setmana. Per aquí hi passava la riera de la Magòria, probablement el topònim més antic de Barcelona després del Barkeno-Barcino iberoromà. Des de Sarrià baixava per l’actual carrer del Comte Urgell i entrava dins de muralles pel carrer de la Riera Alta en direcció al Cagalell, fins que va ser reconduïda seguint l’exterior de la fortificació i al segle XVI desviada cap a Sants i Montjuïc. Per la Via Augusta hi passaven els barcelonins de Barcino que anaven a Tarraco i Gades, i els seguiren els mercaders de l’Edat Mitjana; va ser accés principal de reis, prínceps i ambaixadors que venien d’Aragó o Castella. Més tard va ser Camí Ral: per la Bordeta a la costa –on al segle XV hi trobem l’Hostal de la Campana– i per Sants a l’interior. I sobre el seu traçat aproximat, es convertirà en carretera Reial cap a Madrid quan Carles III (1759) construeix la nova xarxa radial de carreteres tot seguint l’actual carretera de Sants. I del Portal de Sant Antoni sortien també els camins que portaven cap a la muntanya de Montjuïc i les Hortes de Sant Bertran i el port, i va ser el lloc d'on sortien els transports de tracció animal cap les poblacions properes.
Benedicció durant la festa dels Tres Tombs a Sant Antoni, el 17 de gener de 1915
Carles Fargas. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya
L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs. Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.
Després de l’enderroc de les muralles, mercat, rondes i Eixample han difuminat els vells camins però la gent segueix convergint en aquest punt clau de la ciutat, com l’aigua que s’entossudeix a seguir els vells torrents. I perquè no en perden la memòria, sota el mercat remodelat les restes de camins romans (amb els seus morts), baluards i muralles ens recorden els temps reculats quan els monarques entraven pel vell portal mentre a les parades amb el crit de “reina!” encara s’anuncia que la verdura i el peix és fresc.
Fragment d'un plànol de 1890 amb el barri de Sant Antoni, el seus límits i les primeres construccions
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
*
Aquesta història del barri de Sant Antoni i d'altres formen part del llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), que podeu trobar a totes les llibreries
Notes
(1) Vallès i Pujals, Joan. “Les "Hurdes" barcelonines”. La Veu de Catalunya, 17 d'octubre de 1912.
(2) Gómez, A., “Los gitanos de Cataluña en el siglo XVIII”, Historia y Vida, 150 (1980), p. 80-93.
(3) Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa, Els Encants i la Fira de Bellcaire. Imatge i història de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.
