Unes de les imatges que il·lustren el paisatge de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos de Ricard Opisso (Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966) van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.
Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material burgès. Em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.
Dibuixant, il·lustrador i caricaturista, membre dels Quatre Gats, contemporani de Pere Romeu, Picasso, Utrillo, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell, Opisso és el gran cronista gràfic de la societat barcelonina del seu temps, amb aquelles il·lustracions de grans aglomeracions de gent al carrer que formen part del nostre imaginari; imatges estiuenques de parelles i noies a la platja; o dibuixos de temàtica eròtica que signava amb el pseudònim Bigre.
Carnaval al passeig de Gràcia
Dinant a l'Escullera
La seva obra la trobem en bona part de les revistes il·lustrades de la ciutat: Luz, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Joventut, Cu-Cut!, Garba, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Patufet, Virolet, La Mainada, Pocholo, Papitu, KDT, Pakitu, Eva o El Caloyo; i, és clar, en el TBO –aparegut el 1917, i del qual en celebrem el centenari– on l'hem conegut les darreres generacions, gràcies a la reedició dels seus dibuixos o a la publicació de l'almanac de 1974 dedicat exclusivament a la seva obra.
Almanac de 1974 dedicat a Opisso
Periòdicament es recupera Opisso i se'n fan exposicions, com la que el 2016 commemorava el cinquanta anys de la seva mort. Però pocs barcelonins saben que a la ciutat hi té una exposició permanent. Més de 250 peces, entre dibuixos, gravats i pintures, propietat de Jordi Clos, responsable també del Museu Egipci, són obertes al públic a la Sala Museu de l'Hotel Astòria del carrer de París, 209. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú s'imagina que aquelles portes que s'obren a un petit paradís ocult de l'Eixample.
Per Nadal, moltes nenes i nens seguiran la tradició de recitar un vers enfilats damunt la cadira del menjador, sota la mirada atenta de la família reunida a la taula –els qui hi són, els qui ja no hi són–, farta de viandes com si s'acabés el món.
La calça curta i els mitjons amb borles fins als genolls queden ben lluny. Més burgesos, més ben alimentats, més descreguts, més lliures –potser gràcies a ell i tants com ell que es van sacrificar per als altres–, deixo uns versos rimats a la vora de la ironia més que no pas de la llar. Si la intel·ligència ens fa tan incrèduls com llestos, pressuposem, a la manera dels textos apòcrifs, dubtes i inquietuds a aquests dos personatges que durant la Nit de Nadal buscaran posada a la vora d'un camí, sota una nit estrellada. I ho fem amb la tornada tradicional "Fum, fum, fum" (segons Amades, original dels segles XVI o XVII), recuperant el probable imperatiu del verb "fúmer".
L’Advent es desenvolupa durant les quatre setmanes que donen pas al Nadal (vegeu La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal), i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia, la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara n'esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.
L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (ישוע, 'Ieshuà', en hebreu), fent-la coincidir amb les saturnals romanes (festa carnavalesca atribuïda a Saturn, que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i que, curiosament, implicava intercanvi de regals entre els amics) i la festa del Sol Invictus, i amb el naixement de Mitra (el déu solar persa adoptat pels romans) i Bacus (déu del vi i la vinya, el teatre, la rauxa, festes, banquets i orgies), per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. De fet, sota les festes religioses cristianes hi trobarem sempre una celebració pagana o l'adaptació d'una de jueva.
La jeunesse de Bacchus (1884), de
William-Adolphe Bouguereau
Rituals
En tot cas, a la Nit de Nadal es continuen celebrant rituals d'origen llegendari i pagà que han estat camuflats sota el paraigües del cristianisme, com el Tió, del qual en parlem a l'article que hem enllaçat més amunt. Entre els col·lectius destaca la Missa del Gall o Matines de Nadal, que s'esdevé a mitjanit i anuncia el naixement de Jesús. El gall fa referència a dos esdeveniments antics. Un de popular diu que un gall va ser el primer a presenciar i anunciar l'arribada al món del nen. L'altre relaciona el gall amb els sacrificis d'aquestes aus al Sol, al qual simbolitza i que enllaça amb les saturnals romanes.
Un altre ritual és el Cant de la Sibil·la, un dels dos drames litúrgics medievals que, amb el Misteri d'Elx, han sobreviscut fins avui. Aquesta representació protagonitzada per la profetessa Sibil·la és un oracle que aprofita el naixement de Jesús per anunciar la fi del món, enllaçant els vaticinis que la sibil·la Eritrea de la Grècia clàssica. El concili de Trento (1545-1563) va eliminar-la de la litúrgia, tot i que a Mallorca i l'Alguer no s'ha deixat de representar mai. A Barcelona se'n va recuperar la representació l'any 1983 a Santa Maria del Mar, i en anys posteriors s'ha recuperat el drama a la Catedral de Barcelona (que conserva el text més antic), a la Mare de Déu de la Bonanova (on és interpretada habitualment per Maria del Mar Bonet), a la Seu Vella de Lleida (2016), a Tarragona i al País Valencià.
A Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) se celebra la Fia-Faia, una festa d'arrels precristianes, que consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la Nit de Nadal. S'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires que, en arribar, reparteixen el foc a la resta de fallaires. Originalment, el ritual servia per aturar l'escurçament del dia i des de mitjan segle XIV es va cristianitzar relacionant-lo amb el naixement de Jesús: "Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia".
El naixement de Jesús
No se sap en quina data va néixer Jesús. El còmput del calendari és erroni. Els evangelis diuen que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en què es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI ec va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat per iniciar el compte. Ara hauríem de ser en un any entre 2026 i 2028.
Les poques dades que proporcionen els evangelis situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món. La Hanukkà, la festa de les llums, comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2022 comença al capvespre del 18 de desembre i va acaba el 2 de Tevet, 26 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec.
Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià (aprovat el 1582), establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.
Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre ells en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim. No oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjan segle I ec.
Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)
Les altres dates del cicle de Nadal
El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no n'hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època. Que en aquesta data se celebri també una festa en què es fan bromes i es pengen llufes està relacionat amb les saturnals romanes, i ha estat cristianitzada prenent com a excusa els suposats enganys que les famílies jueves van haver de fer per amagar els fills de la massacre.
El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a fill de bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho són els seus bolquers –no rieu!–, com els que es veneraven a la Seu Vella de Lleida: Lo Sant Drap) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.
El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis d'Orient (la denominació "reis mags" no és correcte en la tradició popular catalana). Els evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).
Reis d'Orient, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)
El pessebre
La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II ec, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint en braços el nen Jesús, davant d'Isaïes (el profeta que hem vist abans i que anuncia, a l'Antic Testament, el naixement del Messies). Els pessebres més antics que es coneixen daten del segle III, al monestir alemany de Füsen, i en un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja apareixen pastors, la mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacumbes de Sant Sebastià (Roma). La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.
En el seu moment va ser notícia la beneiteria de Benet XVI (perdó per l'acudit fàcil) afirmant que a la cova o a l'estable on Maria infantà no hi havia ni bou ni mula perquè res en diuen els evangelis. Quina novetat! La major part de la mitologia al voltant de la vida de Jesús no surt als evangelis. La reconstrucció dels detalls del naixement i de la seva infantesa fins que comença la vida pública després de ser batejat per Joan el Baptista és extret dels evangelis apòcrifs, és a dir, aquells escrits que no van entrar en el cànon, tancat en el segle V ec (vegeu La Bíblia, el llibre inacabat).
La representació del naixement és de base popular, raó per la qual els pessebres són plens d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escena i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. El caganer comença a aparèixer a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.
Jesús i Maria davant Isaïes
catacumbes de Priscil·la (s. II ec)
Tot i que s'ha anat perdent perquè la gent té molta pressa, hi ha una data per desfer el pessebre i que tanca el cicle de Nadal: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra, com prescrivia la religió jueva, la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena que és també una tradició d’origen jueu, i que ha perdurat fins avui com a període durant el qual se suggeria a les dones no mantenir relacions sexuals ni quedar-se prenyades per obra i gràcia de cap esperit, sant o no
The Twelve Days of Christmas
Els dotze dies de Nadal
L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.
The Twelve Days of Christmas és una nadala molt popular en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.
Tot i que no hi ha constància d’aquest fet, hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències simbòliques a elements de la fe catòlica, en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a l'Anglaterra protestant. I per a qui no tingui present la cançó, en deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens!
No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.
Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Asterix, Iznogoud o Aquiles Talon.
Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.
Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010
Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.
Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.
Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.
En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat. Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.
Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.
Inferns
Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:
"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)
Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:
"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)
L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.
El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, promoguda pel marquès de l'Ensenada i signada per Ferran VI el 30 de juliol, i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos
Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.
L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.
La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.
Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.
Serenata morisca (1890)
Joaquim Sorolla Bastida
Museo Sorolla de Madrid
Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.
Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble
gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena
i Josep d'Arimatea en la fugida a França
Sara la Negra
El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.
Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.
Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.
Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.
L'editorial granadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari en forma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pel famós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revers hi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris, cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenat Máximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptor valencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i les obres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autors apòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que els crítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les seves pintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.
Tot i que normalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempre ha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i els problemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de jueva francesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, i va acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deia el mateix Aub, un és d'allà on va estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil, l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat a Algèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de la literatura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, i per reeditar la que va publicar a l'exili.
I al voltant d’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren al voltant de la Guerra Civil i que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estan els temps per ignorar la nostra memòria històrica.
Encara hi ha molt material inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía i la Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatar els manuscrits que estan en possessió de la Fundació.
