Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 31 de gener del 2014

Si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan

Cartell del partit de rugbi entre Catalunya i
França, celebrat el 27 de maig de 1934


Explica una llegenda, que es dóna per bona a manca de cap altra explicació fiable, que mitjan 1823 William Webb Ellis va agafar la pilota amb les mans durant un partit de futbol i va córrer fins la línia de gol de l'equip contrari davant la mirada incrèdula de jugadors i espectadors. En aquell temps, en el futbol era permès agafar la pilota amb les mans només si es deixava caure per fer-li una puntada de peu immediatament. Aquell partit es jugava a la Rugby School, que acabaria donant nom al nou esport.

Sigui quin sigui l'origen del rugbi (els irlandesos en reclamen la paternitat afirmant que és una variant del futbol gaèlic), aquest esport ha esdevingut més que una pràctica esportiva. Aquesta afirmació no es pot contradir perquè hi estan d'acord rivals i aficions, que són capaços de compartir el terreny de joc, les grades i la cervesa que tots plegats beuen acabat el partit en el famós tercer temps.

La rivalitat entre els països britànics, Irlanda i França és tan gran que l'imaginari del món del rugbi és ple de frases cèlebres que volen definir l'ànima d'aquest esport i dels seus practicants. Una d'elles diu que els anglesos juguen al rugbi perquè el van inventar; els escocesos i els irlandesos pel plaer d'enfrontar-se als anglesos; i els gal·lesos perquè han nascut per jugar-hi i l'han convertit en el motiu viu que referma la seva identitat com a poble. No debades, l'himne que sona a Cardiff abans de cada partit, Hen Wlad Fy Nhadau (El vell país dels meus pares, himne també de la Bretanya francesa i Cornualla), jura lleialtat a la terra i al vell idioma davant la pèrfida Anglaterra. O com afirmen els escocesos, guanyar França és un plaer; guanyar Anglaterra, un deure.




Des de 1968, vaig créixer veien a la televisió els partits del 5 Nacions, el torneig europeu per excel·lència (hereu del Campionat Britànic, que va incorporar França el 1910), que disputaven País de Gal·les, Escòcia, Irlanda (unificada), Anglaterra i França (excepte de 1932 a 1946, acusada de professionalisme), i que ara s'anomena 6 Nacions des de la incorporació d'Itàlia (2000). Des de 1996 el guanyador és considerat el campió d'Europa, però fins aleshores els trofeus tradicionals eren més simbòlics que no pas materials. Es disputa la Calcutta Cup, entre Escòcia i Anglaterra, en què el premi és una vella i atrotinada cafetera de plata, decorada amb dues cobres i un elefant, que passa de mans a mans de les dues seleccions, i que commemora el famós partit que va enfrontar les dues seleccions a l'Índia, el 25 de desembre de 1873. A aquest trofeu s'hi afegeix la Triple Corona, entre les tres seleccions britàniques; el Grand Slam, per al guanyador de tots els partits; i la Cullera de Fusta, per al perdedor de tots els enfrontaments.

La meva generació va créixer captivada per un esport que vam anar aprenent i entenent amb els anys; amb noms estranys que es barrejaven en anglès, francès, castellà (només hi havia una televisió i una llengua), amb la posterior reconversió mental al català quan sabíem què volien dir: full back, arrière, zaguero, try, essai, ensayo, melée, scrum, touche, drop... Normes complexes, defenses àgils i davanters corpulents (al revés que el futbol), diversitat de maneres de puntuar, rudesa i intel·ligència: un esport de brètols jugat per cavallers, com afirma la tradició.

Sabíem que a Catalunya existia la Santboiana, la degana del rugbi català i espanyol, però el futbol es menjava qualsevol altra esport que no fos el ciclisme, Nino Buscató o, en aquells temps en blanc i negre, la boxa. Res en sabíem que la Federació Catalana havia estat fundadora de la Federació Internacional i que l'any 1940, després de la guerra, va ser feta fora per les pressions del Govern espanyol de Franco.


Serge Blanco


Temps més tard, de lluny, van començar a sonar tambors, a arribar veus que a l'hemisferi sud All Blacks neozelandesos, Wallabies australians i Springboks sud-africans eren llegenda en el món del rugbi; sobretot aquells All Blacks de ressons maoris, que canten i interpreten una dansa guerrera, la haka, abans de cada partit per intimidar els rivals. Van arribar les antenes parabòliques i amb elles la globalització, i un nou rugbi, més professional, més ràpid, més intel·ligent, més tàctic, va entrar a les llars. Un rugbi que va obligar el vell rugbi europeu a transformar-se just en el moment que un home prodigiós, Serge Blanco, meitat veneçolà i meitat basc, va convertir França en la dominadora del rugbi dels anys 80 al vell continent,  amb un estil de joc dinàmic i precís, que va rebre el sobrenom de "rugbi xampany". A principis dels 90 va ser Anglaterra qui va prendre el relleu europeu i es convertia en una selecció capaç de plantar cara als grans de l'hemisferi sud. Mai, però, podrem oblidar el gal·lès Gareth Edwards, que ens va ensenyar a estimar aquest esport i que el 2003 va ser declarat el millor jugador de tots els temps.


Jonah Lomu (1975-2015)


Estàvem a cavall dels dos primers campionats mundials: 1987, en què Nova Zelanda guanyava la final a França; i 1991, en què Austràlia ho feia sobre Anglaterra. El 1995, un any després de les seves primeres eleccions lliures que liquidaven la política d'aparheit, Sud-àfrica participava per primer cop i vencia en la final a Nova Zelanda. El capità dels Springboks va ser François Pienaar, el protagonista junt amb Nelson Mandela d'aquella aposta que el president sud-africà va fer pel rugbi com a nexe d'unió del poble i que és l'argument de la pel·lícula Invictus. I amb els All Blacks, Jonah Lomu (1975-2015) meravellava el món sencer i ocuparà per sempre un lloc a l'Olimp del rugbi mundial. Lomu, que es va haver de retirar per una malaltia renal, era una força de la natura. Capaç de córrer els 100 m llisos en 10"8, ningú era capaç de placar aquest ala neozelandès, i els seus assajos (ostenta el rècord en la copa del món) estan gravats en el cervell de tots els aficionats.




Els mundials ens han permès saber de països que eren poc més que un lloc en el mapa o una referència exòtica: Fiji, Samoa i Tonga. Els polinesis no viuen només de cocos i palmeres ni de fer d'extres de pel·lícules d'aventures o de musicals com South Pacific.

El 1996 naixia el 3 Nacions, el torneig que aplegava les tres grans potències de l'hemisferi sud i que des de 2012 és el 4 Nacions amb la inclusió dels Pumas argentins. En aquesta incorporació d'Argentina s'ha imposat la lògica geogràfica quan tots esperàvem que ho fes la realitat esportiva: la majoria de grans jugadors argentins juguen en clubs europeus i es proposava un 7 Nacions en què Argentina hauria tingut com a seu Barcelona i com a estadi el Lluís Companys de Montjuïc. Maleïda sigui la raó, que s'ha imposat al sentiment i que ens ha privat de gaudir en directe del millor rugbi.

Ens haurem de conformar amb les visites que la USAP de Perpinyà fa a Montjuïc quan juga la Copa d'Europa. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà), nascuda el 1902 i que té l'Estaca de Lluís Llach com a himne, és un reducte i una icona de la catalanitat a Catalunya Nord i ha estat set vegades campiona de França i finalista de la Copa d'Europa el 2003. O amb els Dragons Catalans de rugbi a 13, també de Perpinyà, l'únic equip no britànic que juga la Superlliga Europea, i que ha estat guanyador de la Challenge Cup (2018), també l'únic no britànic a guanyar-la.

Com diu una de les múltiples dites que corren sobre aquest món, si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan. Som al primer dissabte de febrer, fins a mitjans de març, els nostres cors bategaran més ràpid perquè, com el Beaujolais nouveau el tercer dijous de novembre, el primer dissabte de febrer... le 6 Nations est arrivée!


La haka neozelandesa en un partit contra França
durant el mundial de 2015

dimarts, 28 de gener del 2014

Explaça de Catalunya

Fragment de la litografia A vol d'ocell d'Onofre Alsamora (ca. 1860) amb
la plaça de Catalunya després de l'enderroc de les muralles.
D'esquerra a dreta i en sentit horari: Portal de l'Àngel,
Santa Anna, Rambla,  Pelai, l'estació de Martorell,
rambla de Catalunya passeig de Gràcia
travessat per la Riera d'en Malla
Imatge sencera a l'AMB


Si mireu la premsa barcelonina de la segona meitat de la dècada de 1880 hi trobareu que tots els diaris es refereixen a la plaça de Catalunya com a explaça de Catalunya. Aquí teniu, per exemple, l'anunci de la propera instal·lació al mig de la plaça de la barraca de figures de cera i anatòmiques d'O’Thiele, publicat a La Vanguardia:

“Uno de estos días se instalará en la ex-plaza de Cataluña el museo de figuras de cera propiedad de M. O’Thiele, de Bale (Suiza).”

Aquest espai de la ciutat mai ha rebut cap altre nom que el plaça de Catalunya, i així ho recullen les cròniques i el nomenclàtor, primer com a nom popular i després oficial. Per quina raó, doncs, La Vanguardia s'hi refereix com a “ex-plaza”? Ara ho veurem i, de pas, descobrirem què hi va haver en aquest nou espai ciutadà abans no es convertís en la plaça que coneixem; un espai on no s'hi podia construir perquè la ciutat murallada era plaça militar i s'havia de respectar la distància de seguretat d'un tret de bala de canó des de les muralles.

Situem-nos. Fins que no es van enderrocar les muralles (1854), l'espai actualment ocupat per la plaça era una esplanada als afores de la ciutat situada entre el baluard i les torres de Canaletes (actual carrer Pelai); la porta d’Isabel II, construïda l’any 1843 després d’enderrocar l’edifici de l’Estudi General (creat el 1450; a la Rambla entre 1538-1715,) que tancava la Rambla i que amb l'ocupació borbònica deixa de ser universitat per convertir-se en caserna en ser instal·lada a Cervera; el baluard i el Portal de l’Àngel, i el baluard de Jonqueres (actual plaça Urquinaona). No hi havia cap edificació per la prohibició de construir dins la zona militar; només hi havia horts, que fins al segle XIII i la vergonyant expulsió del segle XIV havien estat propietat dels jueus barcelonins, i que passaran a mans de particulars i de l'Església, com els de Santa Anna.


Plànol de la planta dels Estudis Generals (AHCB)


La futura plaça de Catalunya, el 1850, amb la delimitació dels horts,
les portes i el traçat previst de les illes de l'Eixample (AHCB)


Dos accidents geogràfics marcaven la fesomia d'aquest espai. Un, el Graó barceloní que divideix les dues planes de Barcelona i que s'identifica en el desnivell que cal baixar per accedir a l'església de Santa Anna. L'altre, la riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a coincidir amb la part baixa de l'actual rambla de Catalunya. Abans que el tercer recinte de muralla medieval del segle XIV envoltés el Raval, la riera d’en Malla baixava per l’actual Rambla camí del desguàs en el Cagalell o a mar. Però a causa de les nombroses inundacions que s'hi produïen, un projecte de l’any 1789 va desviar la riera cap a l'actual carrer de Casp, en direcció al Portal Nou, on avui hi ha l'Arc de Triomf, i més enllà transformada en el Bogatell.

D’aquesta esplanada sortien camins cap a les poblacions que es trobaven de cara a Collserola, com el de Gràcia o dels Ases (actual passeig de Gràcia i antiga via romana que portava a Castrum Octavianum, avui Sant Cugat del Vallès), o el de Sarrià, que corria paral·lel a les muralles pel costat de l’actual carrer de Pelai. Era, però, un dels llocs on s’emplaçaven mercats a l’aire lliure i un espai important de vida ciutadana mentre les muralles eren obertes, sobretot davant del Portal de l'Àngel (antigament, dels Orbs perquè s'hi aplegàvem cecs, pobres i esgarrats que vivien en unes barraques properes), que durant molt temps era el darrer a tancar a les nits.


Plànol de c. 1866 amb la zona de l'Eixample construïda,
el passeig de Gràcia i la vila de Gràcia (AFB)


El Pla Cerdà (1860) no hi tenia previst cap plaça i el terreny era edificable (illes 39 i 40; i per situar-nos, el passeig de Gràcia arribava fins el Portal de l'Àngel i la Rambla de Catalunya fins a la Rambla), però l’ús popular va fer que l’Ajuntament prengués la decisió (1862) que s’urbanitzés com a plaça. Ja en aquests primers anys posteriors a l’enderrocament de les muralles i del Pla Cerdà, l’espai era conegut com a plaça de Catalunya i el nom seria oficial (així consta en el nomenclàtor) a partir de 1869.

Però el permís oficial no va ser concedit fins al 1889, després de l'Exposició Universal de 1888, quan es va convocar un concurs que va guanyar Pere Falqués. Abans d'aquesta data, la indefinició i el temps transcorregut van fer que l’espai fos ocupat per teatres, cafès, circs i barraques de fira, fins que, el 1895, van ser expropiats tots els locals, precaris la majoria d’ells, i els edificis que ocupaven la part central van ser enderrocats, moment en el qual els espectacles ambulants van anar cap al Paral·lel, que en aquells anys començava l’aventura com a lloc d’oci popular.


L'estació de Martorell, l'any 1866, amb la Riera d'en Malla al fons
Foto: Lluís Truells. Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú


El 26 de novembre de 1854 s'inaugurava l’estació de Martorell de la Compañía de los Caminos de Hierro del Centro de Cataluña, entre Bergara, la Rambla Catalunya i la Ronda Universitat; i el 1862, l’estació del ferrocarril de Barcelona a Sarrià, que entre aquest any i el 1929 va tenir les vies i l'estació a la superfície en l'edifici on hi havia el vell bar Zurich. Posteriorment va ser soterrada sota una galeria coberta que a partir de 1940 es va convertir en l'Avinguda de la Llum.


L'estació de Sarrià a l'aire lliure, cap a 1870
FGC - ANC


A les estacions els va seguir les edificacions. Els teatres: Salón de Novedades (1868-1884, en el seu primer emplaçament de la ronda de Sant Pere amb passeig de Gràcia); Massini (1881-1882); Ribas (1884), Catalunya (1887) i Eldorado (1889-1929), successivament i en el mateix edifici de Bergara amb la plaça. Els cafès que han donat fama a la plaça Catalunya i que van emmarcar el perímetre de la plaça en el seu espai tal i com el coneixem: Salón del Siglo (1888-1896, sobre la riera d'en Malla ja coberta),  Alahambra (1891-1906), la Xocolateria la Mallorquina (1892-1897, a Rivadeneyra), Colón (1897-1902) o La Luna (1909-1976).


La Casa Gibert, la primera construïda al centre de la plaça de Catalunya,
el 1874, amb l'estació de Martorell a l'esquerra i la Universitat al fons
Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


En la part central, que és la que ens interessa, s’hi van construir quatre edificis: la Casa Gibert (1861-1895), en el jardí de la qual s'hi va instal·lar el Teatre del Buen Retiro (1876-1886) i que va ser el Colegio de Villar durant la dècada de 1880; la Casa Rosich (1866-1902); la Casa Grases (1870-1895) i la Casa Estruch (1887-1901; també Museu de l’Armeria). Però també hi va haver els primers teatres construïts fora del nucli antic: Teatre de la Estrella (1875-1876), Teatre Quevedo (1876-1877), Teatre de la Comedia (1877-1879) i el Parisien (1879), davant de les hortes de l'església de Santa Anna. I com a curiositat, amb entrada per rambla Catalunya i passeig de Gràcia, sobre l'espai cobert de la riera d'en Malla, hi va haver una curiosa atracció mig subterrània, el Ferrocarril Aéreo (1889-1890).


Plaça de Catalunya el 1888 (vegeu Barcelofília)


A banda de l'estany amb brollador de l'Exposició Universal (1888-1902), s’hi van instal·lar circs, com el Circ Eqüestre Alegría (21 de maig de 1879- 29 de novembre de 1895); el Museo Anatómico de O. Thiele (1885); museus de figures de cera, un d’ells dels germans Belio (1888); el Gran Café del Siglo XIX, (1888-1895)  conegut popularment com La Pajarera o la Gàbia; el Panorama Waterloo (1888 - 4 de juny de 1890), instal·lat durant l’Exposició Universal, com el Plewna de la Gran Via cantonada amb Rambla Catalunya; el Panorama Artístico Fantástico de las Cuevas de Mallorca (1888-1889, situat a la cantonada de la plaça amb Fontanella); el Mirador de les Paperines (1888-1889); el Salón Edison (1895), un barracot on es va fer la primera projecció d’imatges animades; i la Horchatería Higiénica (1895-1896), que ocupava dues barraques amb terrassa i que va ser enderrocada el 10 de març de 1896 juntament amb els darrers barracons que encara quedaven a la plaça. Entre 1900 i 1901, encara s'hi va instal·lar un altre panorama, el de Terra Santa, al fons del carrer de Rivadeneyra.

La majoria de les nombroses barraques de fira eren a tocar del Circ Ecuestre i darrere de la Casa Grases, que va ser la darrera edificació a ser enderrocada, l’any 1902. Durant 30 anys el centre de la plaça Catalunya va ser un desori i un anar i venir d’atraccions i barraques de fira ambulants, que li donaven l’aspecte i l’aire provisional que va fer, com explica Miquel Badenas a El Paral·lel, història d’un mite 1998), que rebés termes despectius de tota mena: “Plaza de los Obstáculos”, “Plaza de los Abusos”, “Plaza de los Anuncios” o “Plaza de los Saltimbanquis”. Aquesta era la raó per la qual La Vanguardia s’hi referia com a “ex-plaza de Cataluña”.


El Mirador de les Paperines i el Circ Eqüestre (1888)

"[El Mirador de les Paperines] consistia en dues torres laterals unides per dues passarel·les centrals. A la inferior hi havia tot un conjunt de miralls que donaven una visió distorsionada de la realitat, mentre que la superior era plena d'ocells engabiats. Unes escales rústiques permetien al públic pujar per les torres dels extrems per accedir a les passarel·les. Des de dalt estant, es podien veure unes magnífiques vistes panoràmiques de la plaça. Però el conjunt era farcit de petits detalls. En un tancat hi havien dos personatges: Emma i Frank de Burg que s'exhibien amb els cossos tatuats amb imatges de monuments cèlebres. A la nit un gran nombre de globus de gas il·luminaven el conjunt i li donaven una aparença encara més fantasmagòrica." (Barcelofília)

Barraques de fira al costat del Circ Eqüestre i la Casa Grases, el 1882
Foto: Josep Estruch i Comella (AHCB)


Com explica Lluís Permanyer a la Biografia de la Plaça de Catalunya (Barcelona: 1995), l’any 1872 va ser inaugurat un “tío vivo” com el que uns mesos abans va ser instal·lat al passeig de Gràcia amb Casp, al costat de l’antic Café Novedades (1884-1917), ara ja a Casp-passeig de Gràcia, que l’any 1888 acolliria el museu anatòmic d’en Francesc Darder. Qualsevol novetat atreia l’atenció de la gent, sempre curiosa i atenta a tot espectacle. L’any 1874, en una barraca es mostrava un calidoscopi. El 1876 els italians Egisto Gennel y Compañía exposaven objectes i figures de marbre. Dos anys més tard s’exhibien objectes artístics mollejats, deien, amb un fang especial descobert recentment en els Alps Marítims.

El centre de la plaça Catalunya era un immens mercat de varietats. Els propietaris dels terrenys llogaven l’espai a qui volgués instal·lar la seva barraca: el Gran Teatrito para Niños, segurament de putxinel·lis; el petit estudi de retrats del Fotógrafo Español; i entre 1870 i 1880, com explica Apel·les Mestres, infinitat de barraques amb gegants, pigmeus, dones barbudes i animals amb malformacions teratològiques, com un vedell de dos caps. Per conèixer millor aquest món de fenòmens de fira que poblaven la ciutat llegiu Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona (2021).


Obres d'enderroc del Circ Eqüestre i de les barraques
de fira adjacents, el 29 de desembre de 1895
Foto: Arxiu Guillermo Faraudo


*

Aquest article i molts d'altres
el podeu trobar en el llibre
Barcelona, ciutat de vestigis
Ajuntament de Barcelona, 2016






diumenge, 19 de gener del 2014

El Museu Darder de Barcelona



Francesc Darder

Quan pensem en Francesc Darder (Gràcia, 2 d'octubre de 1851 – Barcelona, 8 d'abril de 1918) ens ve immediatament al cap el Negre de Banyoles, el boiximà dissecat que s’exhibia en el Museu Darder de Banyoles fins l’any 2000, en què va ser retirat i dut a Àfrica per enterrar-lo.

Però la història de Francesc Darder està vinculada a Barcelona, i la seva petja per la ciutat, més enllà de la creació del Parc Zoològic, no sempre es pot seguir perquè ha estat oblidada. Veterinari de formació, Darder era aficionat a la història natural i a la taxidèrmia (va ser professor de Lluís Soler (1871-1923), el taxidermista de la plaça Reial). Va tenir botigues de veterinària, zootècnia, embalsamament i ciències naturals en general, i va arribar a formar una gran col·lecció particular que abans d’anar a parar a Banyoles l’any 1916 va estar oberta al públic a Barcelona a diversos indrets.


Francesc Darder en el seu gabinet de ciències
naturals del carrer Mendizábal


El seu gabinet de ciències naturals estava dins del corrent de les cambres de meravelles, que neixen originalment de les col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions, dels descobriments i de les colonitzacions, i que en ocasions podien anar acompanyats d’exhibicions humanes amb individus dissecats, o vius en el cas de les exhibicions de les exposicions universals.

En l’època en què estem, mitjan segle XIX, aquests gabinets privats aniran desapareixent i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. No és el cas, però, del Gabinet Salvador (un dels més importants d’Europa), que desapareix el 1857 quan l’hereu Salvador mor sense descendència i tanquen la farmàcia i l’exposició que tenien en el carrer Ample amb Fusteria. Miraculosament recuperat, es conserva en el Jardí Botànic de Barcelona, en part exposat, després d'haver estat posteriorment recuperat: Salvadoriana: la col·lecció Salvador d'història natural del segle XVIII. Però d’altres col·leccions passaran a formar part del que es coneix com el primer museu públic d’història natural del país: el Museu Martorell.

El Museu Martorell va ser inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, que ocupa avui. Aleshores incloïa seccions de botànica, geologia i paleontologia; d’arqueologia (després traslladada al Palau de Belles Arts de Montjuïc); zoologia (traslladat i convertit en Museu de Zootècnia: Pavelló de Construccions Navals de la Secció Marítima de la Exposició Universal, 1899; Umbracle del Parc de la Ciutadella (1912); Castell dels Tres Dragons, 1920, ara com a Museu de Zoologia, que és com l’hem conegut; i finalment, Museu Blau, 2010); tot provinent de col·leccions privades. Aquest Museu de Zootècnia va ser una iniciativa que l’any 1896 va posar en marxa, precisament, Francesc Darder.


El cafè restaurant del Castell dels Tres Dragons (1888),
en un gravat de Lluís Domènech i Muntaner. COAC


Abans, però, l’any 1874 ja havia estat creat per Jaume Almera i Comas el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, encara existent, que té com a objecte d'estudi la paleontologia, principalment d'invertebrats. Aquest museu procedia de l’antic Gabinet de Ciències Naturals de 1817, associat a la càtedra d’Història Natural.

Darder, però, ja havia estat protagonista d’un altre esdeveniment ciutadà, l’any 1892. Vint anys abans, el 1872, Lluís Martí i Codolar –un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona, l’edifici del qual avui és el Museu de Cera de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals. Aleshores apareix Francesc Darder, que per evitar que la col·lecció zoològica sortís de Barcelona en proposa la compra a l'Ajuntament, i el Jardí Zoològic acaba sent l’embrió del Parc Zoològic actual (cliqueu l'enllaç per conèixer tota la història), inaugurat el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888.

Difusor de les ciències naturals (va instaurar a Banyoles la Festa del peix per repoblar els rius catalans), Francesc Darder va editar diversos llibres i les revistes Zookeryx o El Pregonero de los Animales i Revista Universal Ilustrada (1876-1880) –aquesta continuadora de la primera–, i El Naturalista (1886-1891).

Des del punt de vista més mercantil, Darder va tenir diverses botigues on exercia les seves especialitats, que ja hem esmentat abans: veterinària, taxidèrmia, zootècnia, material per a la didàctica de les ciències naturals, peces d’anatomia humana, antropologia o embalsamament de cossos humans. Tot aquest desplegament comercial i professional va anar paral·lel a la creació del seu propi museu, del qual Barcelona no en guarda cap memòria. Però anem per ordre i veiem quines van ser les diferents seus comercials, quina activitat hi va desenvolupar i com va anar construint la seva col·lecció.


Gabinet d'Història Natural (1882)

La Vanguardia del 22 de setembre de 1882 anunciava la propera inauguració del “Gabinete de Història Natural de don Francisco de A. Darder, establecido en la calle de Ronda de San Pablo, 19”, a la cantonada amb Aldana, on el 1919 es començaria a construir el Teatre Circ Olympia. Dos dies més tard, el mateix diari barceloní en feia una crònica entusiasta després de la inauguració:

“Cuantos elogios prodigásemos al señor Darder serían pálidos, puesto que con infatigable constancia y sacrificios ha logrado poner aquel ramo [la Historia Natural] á notable altura en esta capital, como así lo demuestra la variada y escogida colección de aves, peces y animales de todas clases que por sí propio ha disecado con gran pericia, expuestos en su gabinete [...]”

Aquest primer gabinet de Darder està encara dedicat íntegrament a la veterinària, la taxidèrmia i la zootècnia: “el señor Darder tiene un espacioso taller y locales destinados para conservar vivos los ejemplares que luego en época oportuna ha de disecar, como así mismo otro para curar caballos, perros, etc., de toda clase de enfermedades, tumores, etc.” El 1883 va començar a oferir serveis de conservació i embalsamament de cadàvers humans.

De fet, Darder tenia aquesta botiga des de 1880. Es deia, segons la Historia de la veterinaria en Catalunya (1400-1980) de Jaume Roca, El conejar modelo barcelonés, i es dedicava a la promoció i venda d’articles per a la cria de conills; va viatjar a París i Londres important conills reproductors.


Gabinet d'Història Natural (1884-1887)

L’any 1884 Darder està instal·lat en el carrer de Mendizabal 19 (avui Junta del Comerç), probablement en el mateix carrer on tenia el seu domicili perquè en el número 20 hi havia inicialment la redacció de la revista El Naturalista.

Pel que sabem a través de La Vanguardia del 12 de desembre de 1884, Darder ha augmentat considerablement la seva col·lecció, que passa de contemplar col·leccions zoològiques a afegir-hi elements antropològics i anatòmics, i comença a obrir les portes al públic general, la qual cosa li procurarà un èxit, com veurem més endavant:

“Durante las próximas ferias de Santo Tomás, don Francisco de A. Darder permitirá al público la entrada libre á su gabinete de Historia Natural, situado en la calle Mendizábal, núm. 19, bajos, y el cual ha sido considerablemente aumentado con ejemplares procedentes de lejanos países y notabilísimos por su rareza.
El Museo estará únicamente abierto durante los días que duren las ferias, desde las dos de la tarde á las siete de la noche, permitiéndose la entrada libre al gran salón de Historia Natural. A las secciones reservadas, para evitar el barullo, entrarán solo las personas que adquieran el catálogo de la casa ó bien se provean dentro de esta semana de la correspondiente tarjeta de invitación que se facilitará á todo el que la pida con tal de que sea mayor de edad.”

Les dades de la majoria d’edat i l’existència d’un saló reservat ens indiquen ben clarament que el gabinet té una secció dedicada a la anatomia humana, amb l’exhibició de processos fisiològics, com la gestació i el part, patologies i malalties venèries.

Si fem cas a l’article que Arturo Llopis va publicar a Destino el setembre de 1948, el gabinet va estar obert en aquesta adreça fins l’Exposició Universal de 1888, en què assegura el periodista que es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Després en tornarem a parlar perquè probablement és un error.


Casa Darder (1885)

Mentre el Gabinete de Ciencias Naturales del carrer Mendizábal continuava obert (a la guia Barcelona y sus alrededores, de José Coroleu encara hi consta l’any 1887), l’any 1885 Francesc Darder obria una botiga en el carrer Jaume I 11, en aquest cas concebuda com a gran distribuïdora de material no només per a col·leccionistes sinó com a subministradora a les escoles i a les universitats de tot l’Estat. A la publicitat de l’època, publicada a la revista El Naturalista, s’especifica que s’hi poden adquirir col·leccions i exemplar solts de quadrúpedes, aus, rèptils, amfibis i peixos dissecats; insectes, mol·luscs, plantes minerals i fòssils; preparacions microscòpiques i material i reactius per a micrografia; esquelets humans i de tota mena d’animals; cranis de guix i naturals de totes les “races humanes”; instruments per a la dissecció d’animals; quadres il·lustrats amb gravats i dibuixos il·luminats per a instituts i escoles; busts per estudiar frenologia; articles de cacera; preparació d’insectes; ulls artificials per a estàtues i animals; caps de cérvol, de porc senglar o de toro... Però s’hi poden adquirir articles tan diversos com pells per a tapissos, ornamentació per a barrets de senyora, arbustos i flors, remarcant que estan especialitzats en corones fúnebres y de teatre.

Es posa especial èmfasi en la dissecació d’animals i en el que era el producte estrella de Francesc Darder: l’embalsamament humà, amb una tècnica ideada per ell mateix, anunciat com el mètode més higiènic per a enterrar els morts. I també resulta curiosa la llista que es publicava a El Naturalista de setembre de 1886 amb els preus de cranis i de tots els ossos del cos humà.


Anunci de 1886


A banda de la il·lustració del gabinet, no tenim cap imatge de la Casa Darder, però havia de ser força espectacular i el doctor Darder no se n’estava d’exhibir a l’aparador peces que cridessin l’atenció. Un cas que recollia La Vanguardia el novembre de 1885 era el d’un exemplar de la família de l’ós formiguer, que el diari anomena “tamanuar”, transcripció fonètica del francès tamanoir. Procedent del Paraguai, l’espectacular animal feia dos metres de longitud.


Museu Darder (1886)

L’any 1886, Darder s’instal·la a la Via Diagonal 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, a tocar del carrer Minerva, aleshores encara Vila de Gràcia, que és d’on ell era natural. Tant la seva activitat professional com la seva col·lecció de ciències naturals i antropologia han crescut molt i decideix construir en aquest nou emplaçament el Museu Darder. Començat a construir l’any 1888 i acabat el 1890, a més del museu comptava amb consultori, laboratori, sala de taxidèrmia, oficines comercials, redacció de la revista i el seu despatx.




El museu estarà ocupant aquesta nova seu fins que l’any 1916 serà traslladat a Banyoles. Serà aquí on Darder exercirà tota la seva feina d’embalsamament de cadàvers i de tasques veterinàries, i on la seva col·lecció s’engrandirà amb peces d’antropologia, d’anatomia i de patologia mèdica.


La tècnica Darder d'embalsamament humà
 El Naturalista (1886)


Gran Museu d'Història Natural, d'Antropologia, d'Anatomia Comparada Normal i Patològica (1888-1889)

Una de les seccions més característica de les exposicions universals que des de mitjan segle XIX es van estendre per les principals capitals europees i americanes era la d’antropologia. Els països colonials mostraven les cultures colonials més per l’exotisme, la raresa i la curiositat que despertaven entre l’home blanc que no pas per una voluntat estrictament científica. En tot cas, ciència i espectacle anaven de la mà, i amb l’esperit de superioritat que caracteritza l’home occidental, els indígenes de les colònies eren presentats en els museus antropològics, si es tractava de col·leccions etnològiques, amb el mateix interès que les col·leccions zoològiques. I s’arribava a l’extrem d’exhibir individus vius en jardins d’aclimatació, que rebien el nom de villages, com els animals d’un zoològic.

Pompeu Gener “Peius” es queixava en una carta publicada a la portada del diari La Vanguardia del divendres 3 d'agost de 1888 i adreçada a Leopoldo Alas “Clarín”, que a l’Exposició Universal de 1888 la secció colonial i l’antropologia estiguessin tan poc representades. Clarín ja havia manifestat prèviament, a La Publicidad del 25 de juliol, que “aquí nadie se acuerda de la ciencia, de que esta sea cosa postiza, de que no arraigue, de que los gobiernos no la protejan”. Pompeu reafirma les declaracions de Leopoldo Alas en la seva carta. L'interessant d'aquest escrit és que el cronista considera l'antropologia com una important ciència i critica l'estil docent d'aquesta disciplina per part de religiosos a la universitat espanyola:

"Por ejemplo la Antropología cogíala el catedrático de lógica y ética que por lo regular es un cura –y ampliaba lo de la creación del hombre según la Biblia con un poco de moral eclesiástica– y héte aquí la antropología enseñada; la ciencia del hombre, de ese hombre que el Dios de los Judíos sacó de un puñado de barro.
[…] Otro caso. Si viene V. á Barcelona, verá V. en esta Exposición Universal, unas instalaciones en el Palacio de Ciencias que se echará usted á llorar. Una nación como España, cuyas colonias son aun numerosas é importantísimas por las razas que las pueblan, abrazando todos los tipos humanos; lo natural era que se hubiera organizado por el ministerio de Ultramar un museo antropológico en el que se comprenden los súbditos de España, y aun las que esta dominó un tiempo, y sobre las cuales extendió su influencia más o menos civilizadora. Pues no señor, nada de museo antropológico. Yo le propuse la idea á un individuo que formaba parte del ministerio, al empezarse los trabajos para la dicha exposición, el cual me contestó que no había fondos, y en tanto se daba mil duros á cada padre jesuita que iba á Fernando Poo, que no eran pocos."

Crítica dels beneficis eclesiàstics a banda, és curiosa aquesta carta de Pompeu Gener lamentant-se de la situació de l’antropologia a l’Exposició Universal perquè resulta que sí que hi va haver un museu antropològic.

Aquest nou museu va ser creat i dirigit per Francesc Darder, amb el nom de Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica. Va ser instal·lat al passeig de Gràcia, just al costat del Café Novedades, el propietari del qual, Ignasi Elias (que ho era també del Teatre Tívoli) va col·laborar en el projecte, com es pot llegir en la notícia que La Vanguardia publicava el gener de 1888:

“Durante el periodo de la Exposición Universal que ha de celebrarse próximamente en Barcelona, se exhibirá un gran Museo de Historia Natural, de Anatomía Comparada y de Antropología en un grandioso local del Paseo de Gracia; á cuyo efecto el conocido naturalista don Francisco de A. Darder se ha puesto de acuerdo con el propietario de los teatros del Tívoli y Novedades, don Ignacio Elías, para construir un elegante pabellón que indudablemente ha de cautivar la atención de los visitantes vecinos y forasteros.”

És de suposar que Pompeu Gener s'estava referint que el museu d'antropologia no es trobava dins el recinte de l'Exposició Universal o bé, que no es tractava d'una iniciativa de l'organització "oficial" perquè se’ns fa difícil creure que ignorés l’existència d’aquest museu, que ja portava dos mesos funcionant quan Gener va escriure la carta. Efectivament, el museu va ser inaugurat el 17 de maig de 1888, segons La Vanguardia.


El primer Café Novedades cap a 1890
Lo Teatro Regional


El Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica va ser en aquest indret més enllà de l’Exposició Universal, pel cap baix fins l’any següent perquè encara sortia anunciat a El Naturalista.


Anunci del Gran Museo de Historia Natural, de Antropología,
de Anatomia Comparada Normal y Patológica
del passeig de Gràcia


L’11 de gener del 1890, La Vanguardia anuncia que va a bon ritme l’enderroc del Café Novedades i de les barraques on s’exhibien acròbates i figures de cera. Si aquestes figures de cera fan referència o no a la col·lecció Darder, o fa referència a un altre museu anatòmic que s’hi va instal·lar aprofitant l’èxit de l’anterior, ho ignorem. En tot cas, es tractava d'una reforma del cafè perquè aquest establiment va estar obert entre 1884 i 1917. La notícia, però, ens serveix per posar una data límit a la pervivència del Gran Museo de Historia Natural de Darder.

Més amunt, quan parlàvem del Gabinet del carrer Mendizábal, dèiem que el periodista Arturo Llopis afirma a Destino, l’any 1948, que la col·lecció de Darder havia estat l’atracció més visitada de l’Exposició Universal. Segurament, es referia al museu del passeig de Gràcia i no pas a la del Raval.

Tot i la existència d’un catàleg d’aquest museu, només hem pogut accedir a una de les pàgines, però gràcies a una crònica de premsa podem descriure força detalladament el seu contingut:

"Consta de dos grandiosas secciones, la primera de las cuales, cuya longitud es de 15 metros por 10 de anchura, contendrá los mamíferos, las aves, los reptiles, los anfibios y los peces. En la segunda, que mide aproximadamente el mismo espacio, se instalarán las colecciones de animales articulados, los moluscos, minerales, rocas, fósiles, etc.; los ejemplares de Anatomía Comparada, en la que figuran diversos esqueletos de búfalos y otros grandes rumiantes, de solípedos, cuadrumanos, aves y peces. La sección de Antropología, Etnología y Frenología comprenderá cráneos de razas humanas, momias, cabezas momificadas y la notable preparación, única en el mundo del Betjuanas, cafre del África Meridional. También se habilitará otro local para Gabinete reservado, en el cual se instalará multitud de piezas en cera y naturales de Anatomía normal y patológica. En el vestíbulo que precede á las mencionadas secciones se exhibirán numerosos objetos de arte, confeccionados con animales disecados. La entrada a los locales será por Paseo de Gracia y en el punto que da acceso actualmente a los billares del café de Novedades, en cuyo sitio se construirá una elegante y seria fachada."

Una vegada més, s’esmenta el “gabinet reservat”, amb figures de cera representant anomalies físiques, que com ja hem vist diverses vegades parlant del Museu Roca, era un dels grans atractius dels museus anatòmics.

En la pàgina 84 del catàleg es pot llegir la procedència d’alguns dels 36 cranis humans exposats: “malgache; druida (antiguos celtas) se supone ser de un hombre; druida (supuesto de mujer); lapón, hombre; lapón, Lykfell, hembra; ruso moscovita; sueco aborigen; Tovastes (Finlandia); Engis; Neanderthal; de las islas de Pascua; mejicano”.


Reproducció del “betchuanas” a la pàgina 85
del catàleg del Museu Darder


A les pàgines 84 i 85 de l’esmentat catàleg es parla i es reprodueix la imatge del “betchuanas”, que és el “betjuanas” que es descriu a la crònica de La Vanguardia de l’11 de març. Efectivament, s’està referint al “negre de Banyoles”, un bosquimà (de l’afrikaans “boschjesman”, home del bosc) de Botswana.


El boiximà i la col·lecció de cranis


Segons la teoria que sosté Frank Westherman, es tracta d'un individu procedent del cap de Bona Esperança, que Jules Verreaux, un dels tres germans de la Maison Verreaux, dedicada al comerç d'animals dissecats, va exhumar el 1831. Jules va robar el cos, poques hores més tard de la mort de l'individu, en un cementiri proper a Ciutat del Cap, burlant la vigilància de la família del difunt, amb la finalitat de dissecar-lo com feia amb els animals salvatges de les seves expedicions per Àfrica. Westherman suposa en seu llibre que, quan la Maison Verreaux va tancar el 1873, l’indígena va ser adquirit en subhasta pel comerciant Deyrolle, qui al seu torn el va vendre (com tantes altres peces d'aquestes característiques) a Darder, en el viatge que va fer a París el 1886. A partir d'aquí, el botswana dissecat va ser exhibit a l'Exposició Universal de Barcelona. El 1916, quan Darder va donar la seva col·lecció d'animals dissecats a la població de Banyoles, el “negre” va passar a la col·lecció permanent del Museu Darder fins que va ser retornat al seu país.


El boiximà quan encara estava en
el Museu Darder de Banyoles 
© Museu Darder


Tornant a la ignorància que Pompeu Gener demostra sobre el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica, podem especular que potser a Peius no li feia gaire gràcia la iniciativa de Darder de convertir (suposem que involuntàriament) el museu en una atracció i per això no en parla. L’any 1885, el Museo Anatómico O. Thiele, s’havia instal·lat a la plaça Catalunya, en una barraca al costat del Circo Ecuestre, i el mateix any 1888 hi ha un altre museu anatòmic de figures de cera al Teatre Tívoli, a pocs metres de la col·lecció de Darder. Segurament, en aquests anys els museus anatòmics ja no gaudeixen del prestigi dels primers anys, i la proliferació i la deriva popular provocada per la curiositat i la morbositat els comença a convertir en l’atracció de barraca de fira que acabaran sent, sobretot quan tot aquest món es desplaci cap al Paral·lel.

Aquí acaba per ara la història prou desconeguda del Museu Darder a Barcelona. Encara hauria d’estar disset anys més a la ciutat abans no el traslladés a Banyoles, però ja no se’n parla tant com abans i el 1891 deixa de publicar la revista El Naturalista. Probablement, Darder es va dedicar més a les tasques públiques com a primer director del Parc Zoològic (1892-1918), amb la posada en marxa del Museu de Zootècnia (1896; futur Museu de Zoologia), i totes les tasques que va desenvolupar dins la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, que van posar en marxa bona part del complex museístic de la ciutat.





Podeu trobar la història sencera dels museus de Francesc Darder
i dels més de 30 museus anatòmics exposats a la ciutat al llibre
Barcelona Feak Show: història de les barraques de fira i
els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021



*

Agraïments:

A Georgina Gratacós, conservadora del Museu Darder de Banyoles, per la seva col·laboració en la consulta de documents de l'arxiu i de dades sobre Francesc Darder.

A Francisco Arauz, que ha col·laborat en la recerca d'informació i documentació gràfica.

diumenge, 12 de gener del 2014

Barcelona a cops de pedra

"Fa pedrades ab prudencia y va agafant esperiencia"
Ramon Casas, L'auca del senyor Esteve (1912), 
de Santiago Rusiñol, p. 63


Quan érem petits Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar...

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s'han desenvolupat en els marges difusos de l'urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents... O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes, espectacles i prostitució fins convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que ens passàvem el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donàvem, descampat; llocs sense llei, frontera, el nostre espai natural, com ho havien estat per moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les nostres normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials (en el sentit més lax del terme: no em refereixo a bandes organitzades ni a delinqüents); els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Però als descampats l’enfrontament es produïa de manera natural. Ens atrinxeràvem i ens disparàvem ganxos metàl·lics amb ballestes de fusta que nosaltres mateixos construíem. Els projectils els aconseguíem robant les tires de les cortines dels comerços, aquelles que eren fetes de ganxos entrellaçats entre ells. Però la munició era escassa i quan s’acabava ens llançàvem pedres.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que l’assumíem com si fos informació genètica. No tan sols les fèiem servir per agredir-nos, sinó que entreteníem l’avorriment trencat els vidres de les finestres de les cases i les fàbriques abandonades. Era una violència gratuïta totalment amoral. Aleshores no hi pensàvem, però es podria creure que reproduíem els jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els nostres pares. Al cap i a la fi, si els jocs i les cançons seguien la cadena generacional, llançar pedres podria estar dins de la tradició popular.


Nens jugant a cops de pedres en un lloc indeterminat de
l'àrea metropolitana de Barcelona, l'any 1971
Centre d'Estudis de l'Hospitalet


I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tracta d’una tradició popular i no és només un tret masculí característic i atàvic. Fa uns anys, Dani Cortijo ens en parlava a Històries de la història de Barcelona, tot citant estudis de Carme Batlle i Teresa Vinyoles, pel que fa a l’Edat Mitjana, i el Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). Referint-se al barri del Raval, ens diu Cortijo:

“A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar. Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades.
Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament.
El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenomen de les pedrades va arribar al seu període àlgid.
El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils. Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort. Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini.”

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades terrades, fangades, immundícies i pedres.




La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. No deixa de ser irònic que una ciutat que patia assetjaments i bombardejos, com els de 1691 i 1697, mantingués aquest esperit lúdic. Però de res va servir tant d’entrenament davant de l’assetjament definitiu de 1714.

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens en fa una altra descripció de finals del segle XIX a la Biografía del Paralelo, tot parlant dels combats de lluita en el teatre Apolo del Paral·lel:

"—Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros... La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: “Nois, una cadernera”, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y a Novedades.”

La mercromina dels genolls i els traus al cap de la nostra infantesa amagaven molta tradició, com es pot veure. Igual que els gravats de Goya.


*
Aquest i altres relats sobre la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)