Antecessora del cinema, la llanterna màgica o múndia, que era el nom amb què era conegut l'aparell a Barcelona i Catalunya, permetia projectar imatges pintades en plaques de vidre sobre parets, llenç o cortines fum de salons i escenaris. Philidor i Robertson, els pioners, entretenien el públic amb fantasmes i espectres diabòlics. La Il·lustració havia tret la màgia dels escenaris religiosos i ara un públic àvid del món nou que anunciava la ciència es deixava terroritzar a la fina frontera de la il·lusió i la realitat. Pels camins, l'home de la múndia feia arribar l'espectacle de la llanterna pels pobles carregant-la sobre les espatlles; els burgesos feien exhibicions privades a casa seva i entre finals del segle XIX i principis del XX va acabar convertit en una joguina infantil mentre en cinema es convertia en el gran espectacle de masses.
Luikerwalen (l'home de la múndia)
Paul Gavarni (1840)
Fantasmagoría és el món dels espectres i els malsons, l'al·lucinació i el deliri... Una història inèdita i erudita de la humanitat explicada a través de la màgia, la il·lusió, les meravelles, les llums i les ombres. Una història que viatge des de que els homínids van controlar el foc fins la realitat virtual, passant per la caverna de Plató, el Segle de les Llums, el prodigiós segle XIX i la invenció del cinema.
.jpg)
Fantasmagories en el Convent de les Capuchines, el 1797
Mémoires récréatifs, scientifiques et anecdotiques du
physicien-aéronaute, d'E.G. Robertson (1831)
Philidor, Robertson i les fantasmagories són fills de la Revolució francesa, un període de la història que va ser un impressionant espectacle, l'eclosió d'un conflicte social i polític que es va resoldre, en els moments culminants, amb una extremada violència. En un París ple de sang, la fantasmagoria va atorgar vida i moviment a les sessions estàtiques de la llanterna màgica. Les imatges flotaven soles i enigmàtiques, aïllades del seu entorn, en una atmosfera en la qual les tenebres de la sala feien visibles les tenebres de l'esperit. Els éssers imaginaris van cobrar existència i moviment. Els morts van tornar aparentment a la vida. Les sessions maçòniques de Schröpfer o Cagliostro, els espectacles de Philidor o Robertson, de Rueda o Mantilla a Espanya, i els de Martin Aubée i Partagàs a Barcelona, sorgeixen alhora que la novel·la gòtica, amb la qual comparteixen el gust pel tètric, el meravellós i el fantasmagòric. Des de feia segles, els cervells havien estat ensinistrats per veure éssers que no són visibles: déus, dimonis, monstres o fantasmes. Tots aquests éssers improbables tenien en l'altre món el seu domicili. Igual que els avantpassats. Però amb la desaparició de la creença en una altra vida, van ser desallotjats del Més Enllà i van haver de ser reabsorbits per la ment. En certa manera, els pensaments es van saturar d'espectres que es materialitzaven a través del somni, els malsons, l'al·lucinació, el deliri o la bogeria. També a través de l'òptica. La fantasmagoria va ser la resposta tecnològica i artística d'una època que va fer visible aquesta poderosa càrrega espectral reclosa en el cervell.
A Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia Ramón Mayrata ens mostra com la pràctica de desplaçar fantasmes o aparences enganyoses des dels somnis o la imaginació a l'espai físic es remunta a una història secular, on inicialment el virtual s'associa amb la màgia i la religió. Durant milers d'anys les tècniques de prestidigitació van ser emprades per a l'execució de la "trampa sagrada" per xamans i sacerdots com a component essencial del ritual religiós. Des del Renaixement, la màgia se secularitza i esdevé un art escènic que tindrà un paper crucial en la configuració de la manera de percebre i sentir la realitat de la cultura moderna, en les tecnologies que possibiliten la societat de l'espectacle, en l'aparició del cinema i en el desenvolupament de la realitat virtual que envaeix el nostre espai físic.
A continuació us deixo el text de la presentació del llibre. Sense voler ser cap justificació (quina relació tenim amb les fantasmagories perquè ens resultin tan atractives?), vaig voler dur-les al terreny personal i al d'una generació que va viure en voltada de fantasmes, a la frontera d'un món antic, el de la postguerra, que se'ns escolava entre els dits, un present que era ple d'ombres i un futur construït a cops d'imaginació entre llibres, atles, tebeos i sales de cinema. Vegeu la crònica de la presentació a Des de la meva riba, de Sícoris.
Text de la presentació de Fantasmagoría, de Ramón Mayrata
Linterna mágica y fantasmas
Antecesora del cine, la linterna mágica (o múndia, que era el nombre con el que era conocido el aparato en Barcelona y Cataluña) permitía proyectar imágenes pintadas en placas de vidrio sobre paredes, lienzos o cortinas de humo en salones y escenarios. Philidor y Robertson, los pioneros, entretenían al público con fantasmas y espectros diabólicos. La Ilustración había sacado la magia de los escenarios religiosos y ahora un público ávido del mundo nuevo que anunciaba la ciencia se dejaba aterrorizar en la fina frontera de la ilusión y la realidad. Por los caminos, el hombre de la linterna hacía llegar el espectáculo a los pueblos cargándola sobre los hombros; los burgueses hacían exhibiciones privadas en su casa y entre finales del siglo XIX y principios del XX terminó convertida en un juguete infantil y arrinconada en los desvanes mientras el cine se convertía en el gran espectáculo de masas.
¿Más de 500 páginas?
¿Era necesario tanto espacio para hablar de un espectáculo efímero que durante un siglo compartió protagonismo con títeres, sombras chinescas, panoramas y museus de cera que hoy no son más que un recuerdo decimonónico? El propio libro nos da la respuesta. Hablar de fantasmagorías es hablar de la luz y las sombras y, por tanto de la interpretación y la representación de la realidad, sea lo que sea que significa esta palabra. Por esta razón, Ramón Mayrata nos propone un viaje que va desde los primeros homínidos que controlaron el fuego hasta la realidad virtual (otro juego de sombras que mediatiza la realidad), pasando por la caverna de Platón, el Renacimiento, la Revolución francesa, el Siglo de las Luces y los prodigios del siglo XIX.
Fantasmagoría es una historia antropológica, filosófica, religiosa y artística de la humanidad, donde los dioses, los espíritus, las sombras, los títeres, los autómatas, las figuras de cera y anatómicas toman los escenarios públicos y privados, de la mano del ilusionismo y la ciencia pregonados por los físicos recreativos, arrebatando a los sacerdotes el control de la realidad.
Probablemente, nunca hemos salido de la caverna de Platón. Y si el ilusionismo nos continúa fascinando es porque el concepto “ilusión” está preñado de significados que apelan a las emociones que la razón nos quiso robar: la inocencia, la fantasía, el sueño, el ensueño, el deseo y el engaño. Por esta razón nos atrapa la magia del ilusionista… O la magia del cine, de la pantalla, que de pequeño anticipaba tras la cortina de acceso a la sala imaginando las escenas de las voces ocultas tras el terciopelo raído de los cines de barrio.
Una experiencia generacional
Pero a pesar de todo lo dicho, ¿por qué escribir una historia de las fantasmagorías?
A pesar de sabernos engañados, la magia sigue apasionando generación tras generación, y cada una de ellas tiene sus motivos para dejarse arrastrar por ella. Pero Ramón y yo, y muchos de vosotros, compartimos unas experiencias que nos hacen ser la última generación de un mundo antiguo de luces y sombras que nos permite ser los últimos portadores de esa memoria.
Los nacidos entre los años 40 y principios de los años 60 vivimos el relato oral de los ecos de la posguerra, el hambre de Carpanta, las últimas luces de gas, las sombras de los hogares iluminados con bombillas de 25 vatios, los zootropos, linternas y caleidoscopios abandonados en las buhardillas, la persistente voz de fondo de la radio, las cocinas económicas y los braseros, las últimas colonias africanas y los viajes a través de las páginas de un atlas, el silencio de las tardes de verano con los rayos de sol filtrándose a través de las persianas…
Y con todo ello creamos nuestros fantasmas. A ellos nos aferramos ante una realidad tan cambiante que no da tiempo a atraparla. Y cuando sabes que el mundo está habitado de espíritus, la literatura, el cine y la magia se convierten en tu patria. Y en este sentido, Fantasmagoría era una historia necesaria porque habla de nosotros.
Enric H. March
Llibreria Calders
Barcelona, 28 de junio de 2017
Llibreria Calders
Barcelona, 28 de junio de 2017
Ramón Mayrata
Antropòleg, poeta, novel·lista, guionista d'espectacles de teatre i televisió i editor –va fundar l'editorial Frackson amb Juan Tamariz–, Mayrata és especialista en l'evolució i interpretació cultural de l'il·lusionisme. Imparteix cursos de literatura per a diverses universitats nord-americanes i d'història de l'il·lusionisme al Centro Universitario María Cristina de l'Escorial. Com a escriptor ha publicat les novel·les El imperio desierto, Alí Bey el Abasí i Miracielos, i diversos llibres de poemes i assajos. Fruit de la seva relació amb les arts escèniques i la tecnologia de la il·lusió són els assajos Por arte de magia, La sangre del turco i la col·laboració a Valle-Inclán. Houdini i el hombre que tenía rayos X en los ojos (La Felguera Editores, 2015. La seva última obra publicada és la novel·la El mago manco (2016).
