Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Mercè Llimona. L'escenari de la memòria



[Article publicat originalment el mes de febrer de 1996 en el suplement "Cultura" del diari Avui. Actualitzat el 17 d'octubre de 2010]

L'escenari de la memòria

Molts de vosaltres deveu conservar llibres de la infantesa. Aquelles primeres lectures que a més de relats han deixat en la nostra memòria l’olor i el tacte del paper, i que quan algun cop tornen a caure a les nostres mans produeixen l'efecte de la magdalena proustiana i els records d'aquells dies s'evoquen a glopades i ens ve a la boca el gust del llonguet i la xocolata. El record dels sentits, malgrat el pas dels anys, a vegades és més potent que les imatges! I sovint de manera molt més intensa que experiències més properes. No m’oblidis. Diari d'una col·legiala (Barcelona: Destino,1995) també va d'això.




La seva autora, Mercè Llimona (Barcelona, 16 d'abril de 1914 - 29 de novembre de 1997), filla del pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, es va formar a l'Escola de la Llotja i als divuit anys va ingressar al Cercle Artístic de Sant Lluc (del qual va ser presidenta) mentre feia de professora de dibuix a la Mútua Escolar Blanquerna. Quan esclata la guerra marxa a París, on va treballar per a la Bonne Presse, i quan torna es trasllada a Sant Sebastià, on publicà una de les seves primeres obres: La princesa Risita (1938) i col·laborà en les revistes infantils Mis Chicas i Flechas y Pelayos. L'any 1939 torna a Barcelona i comença la seva relació amb les editorials Juventud i Hymsa.

És coneguda com a il·lustradora de contes infantils i els seus dibuixos formen part de l'imaginari infantil de diverses generacions de petits lectors, i són especialment interessants els dibuixos dels primers anys, els de les dècades de 1930 i 1940, abans que una malaltia crònica marqués la seva vida professional. Probablement molts recordareu el que va ser un dels seus grans èxits: el llibre Tic-Tac (cliqueu l'enllaç per veure'n les il·lustracions), editat el 1942, amb el qual molts nens i nenes vam aprendre les hores del rellotge. Després vingueren Chupete, El ninot de paper, Mi Ángel de la Guarda, o obres d’altres autors il·lustrats per ella, com Marialí, Los duendes, Marcelino pan y vino... I moltes rondalles i faules de Perrault i Andersen.




Pel que fa al llibre No m'oblidis. Diari d'una col·legiada, el referent més directe de la prosa de Mercè Llimona és la prosa privada. Aquella prosa que va néixer en el segle XVII de la mà d’algunes dames de l’aristocràcia francesa, com madame de Sévigné i les cartes que va escriure a la seva filla Marguerite-Françoise, fetes en un estil simple i espontani, melangiós i líric, però vital, intens i brillant.

De tot això en gaudeix la prosa de l'autora. Sembla com si les seves paraules no volguessin transcendir més enllà del paper, com si tota la literatura que porta dins no s’hagués de moure de les planes del diari, del seu jardí particular. Però no és així. Llimona té una capacitat natural per transmetre sensacions i per descriure el seu entorn. Els mots emanen l’olor entranyable del baf de l’eucaliptus sobre l’estufa, del sabó de Marsella, dels llençols assecats al sol, de l’escola, de l’olor de llapis; el tacte de la roba neta; el so de l’aire quiet de l’estiu.

Aquest diari comença sent narrat en segona persona. L’autora es dirigeix a ella mateixa quan era nena mentre fulleja i comenta unes fotografies familiars. A través de la seva veu van desfilant parents i amics, festes i cerimònies. Segona persona que parla al descobriment del jo veient-se diferent i única entre els altres. En la segona part del llibre la mare és la receptora del relat. L’escenari ha canviat, i ara la nena és interna en una escola de monges franceses on no s’hi troba gens a gust. Aquí començarà a sentir-se dona i a qüestionar-se alguns fets importants de la seva vida, d’aquí que busqui la mare, la referència adulta. En un nou canvi de registre, l’adolescent es dirigirà, en les darreres planes, al propi diari tot descobrint l’amor. El diari es converteix en confident.

De la mà de Mercè Llimona anem compartint l’experiència i el record de la infantesa. Un temps perdut que es recupera en la memòria. Era Proust qui deia que la vida no es viu en viure-la, sinó en rememorar-la, i aquest record se’ns tramet amb una intensitat que prové de la senzillesa d’exposició. I no és tant el contingut, ni la tesi, com el to. No havia sentit res semblant llegint un autor català des de Mercè Rodoreda, Josep Pla o Sagarra. Salvant les distàncies, això sí, perquè Llimona no és una escriptora en el sentit absolut del terme. El seu món no és el món de la literatura, però la seva prosa sí que és el reflex del que podia haver estat. En un país tan mancat de bons prosistes vius (que em perdoni qui m’hagi de perdonar), això és una bona notícia. La literatura catalana, en general, és massa carregada d’academicisme i convencionalisme noucentista; amanerada, a voltes; intranscendent de tan esclava de la forma, i endogàmica sempre. Hi ha excepcions, és clar, a banda dels ja esmentats i dels autor medievals, perquè no seríem res sense Espriu, Ferrater, Papasseit, Sales, Benguerel... O Vallmitjana, si viatgem a principis del segle XX, lluny de tot corrent.

Algú podria dir que la prosa de Mercè Llimona és burgesa i un pèl intranscendent. No diré que no. Però, quina literatura no ho és, de burgesa? Per què ens hem de privar del gust d’estarrufar-nos en el sofà i deixar-nos dur pel plaer dels sentits, sense més transcendència intel·lectual? No m’oblidis és com l’aroma del cafè passejant de la cuina al llit mentre ens despertem refregant la pell entre els llençols un matí lluminós de diumenge.




dilluns, 11 d’octubre del 2010

The tennis girl

The tennis girl, Martin Elliot (1976)


Em permeteu una debilitat? L'altre dia, un amic comentava la fotografia The tennis girl, del fotògraf britànic Martin Elliott (12 de juliol de 1946 – 24 de març de 2010), feta l’any 1976. Parla d’icona, d’art i d'erotisme, però tots sabem quina és la mirada que aboquem sobre la suggerent imatge que mostra el cul de la model.

És inevitable coincidir amb el punt de vista del fotògraf i compartim el desig que l’anatomia exposada ens provoca. Tots exercim de voyeurs perquè tots mirem a través de l’objectiu i ens fem còmplices de l’autor.

La model només exerceix d’objecte. És un objecte inanimat. Té cul, però no té ànima. Ens l’imaginem en moviment, però és estàtic. Els subjectes som nosaltres, que projectem sobre la foto els nostres desitjos.

I estàtiques són quasi totes les seqüeles, tant les còmiques com les eròtiques, que s’han succeït amb els anys. Jo em quedo amb la Kylie Minogue (28 de maig de 1968), sense cap mena de dubte.


Kylie Minogue


La Kylie Minogue també exerceix d’objecte. Però ara no es l'acte d’un objecte estàtic i sense ànima. Per què? Perquè ara la mirada és la de la cantant i el desig és compartit. Kylie ens diu “mira’m”. Ara som espectadors d’un joc de seducció, més atractiu perquè és més impúdic. Ens hem convertit, nosaltres i la Kylie, en subjectes.

Però encara vull anar més enllà perquè hi ha una altra mirada possible.

L’any 1988 l’esquiadora olímpica nord-americana, Suzanne Suzy Chaffee (29 de novembre de 1946), era fotografiada a les pistes durant un partit benèfic a l'Aspen Tennis Festival. Tenim el tenis, una dona i un cul. Tenim moviment i ànima. Nosaltres continuem sent espectadors, ara involuntaris. Però tot el poder és en l’objecte, la dona, que esdevé subjecte exclusiu. Nosaltres només estem convidats a un espectacle que només té sentit en la voluntat de la Suzy. Ara nosaltres som l’objecte.


Suzanne Suzy Chaffee


Jo, que em nego a restar com a simple objecte inanimat, esdevinc còmplice remot del pensament de la Suzy i em demano un racó dins del seu cervell, allà on les seves neurones bullen d’excitació i escalfen la meva imaginació obscena.

No tinc constància que la foto de la Suzy sigui autèntica i no sigui un fake. És igual. Serveix per als meus propòsits. Serveix per als vostres?


[+] Minogue i més culs:

A l'alçada del cul

M'ha posat a cent que no portis calces

dijous, 7 d’octubre del 2010

Marita Kock i la construcció del jo




El 6 d’octubre de 2010 feia un quart de segle d’una carrera històrica. A Camberra (1985), l’alemanya oriental Marita Koch (nascuda el 18 de febrer de 1957) va destrossar el rècord dels 400 m llisos (rècord que continua vigent) i el va deixar en 47,60 segons, la segona marca més antiga de l’atletisme encara avui després dels 1:53,28 en els 800 m llisos de la txeca Jarmila Kratochvilova, també de 1983. L’ombra del dopatge a la RDA ha perseguit sempre Koch. Però ella parla de treball dur, com es pot llegir en l'entrevista que li va fer El PaísAquí, si voleu veure les imatges del rècord del món.

Certament, és així. El dopatge no et fa més ràpid, sinó que t'ajuda a entrenar més i recuperar-te abans per tornar a entrenar; i si no parteixes d'unes qualitats innates i li poses molt de treball, el dopatge no serveix de res. A mi em posa la pell de gallina imaginar-me l'esperit de sacrifici d'aquesta gent, tant des del punt de vista esportiu com personal. Penso que el mèrit de tot plegat està en la manera com la gent de l'Est va construir la seva personalitat i el significat vital que va donar a la seva carrera esportiva.

Parlar del dopatge en aquella època és banalitzar la manera tan intensa com aquella gent vivia l'esport. No crec que es pugui comparar amb el dopatge d'ara, molt més professional i que, en el fons, no deixa de ser una opció de l'atleta, amb totes les pressions socials i professionals que es vulguin, però és ell qui pren la decisió.

No oblidem que aquella gent estaven construint herois socialistes, estaven inventant un món i una manera d'entendre la vida, i el dopatge no topava amb els objectius proposats. Sí, darrere hi havia un Estat tot poderós que guiava el destí dels ciutadans amb un catecisme a la mà. Però no és gaire diferent del catecisme capitalista que t'empeny a ser el millor sense mirar quins són els mitjans que et duen als objectius proposats. El capitalisme també vol triomfadors. I els perdedors es converteixen en clients del capitalisme.

Quin gran invent el capitalisme i el seu codi moral, que es reinventen cada dia! I ens ho empassem.

El socialisme real no ha triomfat perquè demanava més sacrifici, més renúncia. I perquè cap estat l'ha aplicat de veritat. Però, pot alçar la mà algú de nosaltres que no es vegi obligat cada dia a renunciar a una part de si mateix i a una part dels seus somnis?

M'emociona tot el que la Marita no diu però que es pot llegir entre línies. M'emociona la creença profunda que li fa pensar que sempre va fer el que calia. Dins d'un món que ella no podia canviar, va viure amb una gran dignitat i ningú li pot negar el seu esforç i el seu sacrifici.

Aquell, segurament, no era un món desitjable, però amb ell hem mort tots una mica. A finals del segle XIX Nietzsche va matar Déu, mentre Marx donava ales a l'esperit de l'home, amo i senyor de la seva força de treball. Freud va dibuixar el mapa dels nostres somnis i, fent-nos més dèbils, ens va fer més humans. Hitler va aniquilar tots els somnis dins d'una càmera de gas. El Maig del 68, amb els seus antiherois, ens va fer sortir de l'estat de coma (per caure en un altre poc després). La democràcia moderna tal i com la coneixem nosaltres, neix d’aquell maig. Fins avui, que anem enrere perdent drets i llibertats. I nosaltres en som responsables havent dimitit de la política real (la de la polis, la de tot allò que ens afecta) deixant que els partits polítics defensin els seus interessos i no els nostres.

Però, és clar, tot plegat costa un esforç.