Els lavabos de l'Avinguda de la Llum
L’Avinguda de la Llum (1940-1990) és avui una relíquia urbana, que s'amaga sota terra fraccionada i modificada. Una part de l'avinguda s'ha reconvertit en una perfumeria, i l'altra, la que dóna a Balmes amb Bergara, està tancada; el cinema és ara una sala d'exposicions dels FGC, però fins el 2012 conservava l'entrada, la platea i la cambra del projector; els billars i els futbolins estan amagats rere una porta tapiada, igual que algunes de les botigues laterals que estaven al costat dels lavabos, baixant per l'accés de Balmes, a mà dreta.
La idea original era construir la Ciutat de la Llum, unes galeries comercials i lúdiques subterrànies (vegeu l'article "Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI"), que havien d'anar des de la rambla de Catalunya fins a les places d'Urquinaona i Universitat, i la Gran Via, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluña, el local del dibuixant BON...
Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).
També s'hi havien fet concerts, com el que anuncia aquest fulletó i que Augusto Algueró (el pare de l’Augusto que es va casar amb Carmen Sevilla) va oficiar l’any 1942 a l’Avinguda de la Llum amb l’Orquesta Bizarros. Un nom impagable, amb esperit de Reconquista, per una banda que alegrava l’aire de derrota de la primeríssima postguerra, i que il·lustra perfectament l’esperit de “modernitat” d’una galeria subterrània que esdevingué decadent en poc temps i decadent va morir, malgrat que és l'olor de les neules Pamper el que marca el registre de la nostra memòria.
Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle i les columnes decoren una perfumeria, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zurich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.
Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor de ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fons que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.
L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum
El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Projecte Ciutat de la Llum, de Jaume Sabaté (Arxiu J. Susany)
Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluña, el local del dibuixant BON...
Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).
Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle i les columnes decoren una perfumeria, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zurich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.
El Bracafé i el Zúrich (1964), amb l'entrada a l'Avinguda de la Llum
Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor de ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fons que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.
El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat.
El cinema Avenida de la Luz, el 1943, l'any de la inauguració
La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema van guardar silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià, amb el nom d'Espai de la Llum. Des d'aleshores, aquest espai és utilitzat periòdicament per a esdeveniments diversos.
Joan Kleber amb el projector, l'any 1960
D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.
Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)
El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor diverses acumulades durant anys, de menjar (molta gent recorda les neules del Pampers), del zotal dels lavabos i d'humanitat. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors abans de traspassar la cortina de vellut d'accés a la platea.
Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March
Antic local de la Sigma i posteriorment de fotografia
© Carmen Secanella
La platea del cinema fins el 2012Fotomuntatge de © Paula Bruna
Des del 2013, sala d'exposicions
[+ Boles extres]
La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]
Avinguda de la Llum (1940-1990), Barcelofília
[++ En el cinema i la música]
Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula].
La rossa del bar (1986), de Ventura Pons pel·lícula].
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula].
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip].
La virgen de la lujuria (2002), d'Arturo Ripstein [pel·lícula].
Cine Avenida de la Luz (2012), de SrtaGorra [documental amateur].
[++++ Publicacions]
Retrat de la desapareguda Avinguda de la Llum, un símbol, durant els anys 40 i 50, de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana en l’època de la postguerra.
"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.
Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España
