Façana del Teatre Romea l'any 1903,
quan Adrià Gual hi va estrenar El místich
L'any 2013 es van celebrar els 150 anys que el Teatre Romea alçava el teló per primer cop. Els mitjans es van encarregar de fer els honors de l’esdeveniment. El que llegireu ara no és la crònica habitual de la dramatúrgia desplegada en el que va ser Centre Dramàtic de la Generalitat entre 1981 i 1998, sinó que vol treure a la llum alguns detalls oblidats de la seva història.
El 18 de novembre de 1863 s’inaugurava el Teatre Romea. Ho feia a l’edifici del carrer Hospital 45, que ocupava el solar on va haver la biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat el 1835. En aquell solar hi van funcionar dos teatres. El de Sant Agustí, de 1850 a 1887, que amb el nom d’Odeon va trencar l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu (l'antic Hospital de la Santa Creu en tenia l'exclusiva i el benefici per designació reial). Construït el 1596 a la Rambla (a l'antiga Horta de Trentaclaus), on és des d'aleshores, com a Corral de les Comèdies, durant tres segles va ser l’únic teatre no líric de Barcelona (1), i va prendre el nom de Principal quan el Liceu va ser inaugurat el 1847.
En el mateix edifici d'aquell teatre de Sant Agustí, hi va haver el teatre de l'Hospital, que funcionava a la sala del segon pis i on es feien balls, festes i representacions teatrals. L’any 1863, com dèiem, va passar a dir-se Teatre Romea quan es va traslladar al número 51 del mateix carrer Hospital, on és ara. El nom li va ser posat en homenatge a Julián Romea Yanguas, un popular actor romàntic murcià sense cap relació especial amb Barcelona. Explicava Lluís Permanyer a la xerrada que pel 150 aniversari va oferir el 4 de novembre des de l’escenari del mateix Romea que l’elecció del nom va anar acompanyada de polèmica perquè es postulaven altres noms, entre ells, en castellà, el de Teatro de Don Jaime el Conquistador.
El Teatre Odeon (dibuix d'època)
L’Odeon i el Romea van ser veïns durant uns quant anys, però així com aquest va esdevenir des del primer moment temple del teatre català, l’Odeon era conegut per les seves representacions truculentes, de sang i fetge, com agradaven a l’època, i va ser conegut com l’Escorxador. Una de les obres que hi va tenir gran èxit va ser La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet, estrenada el 8 de febrer de 1885.
L'argument de l’obra no era purament de ficció, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar, des del carreró que anava de la plaça del Pedró a la Riera Alta, la paret de l’hort del convent de les Jerònimes, que donava davant de casa seva, per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons Amades (2), la va desenterrar, i la monja, jove i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.
L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (4); i en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica, i de dècades anteriors (3), l'obra va ser recuperada: l'any 1909, tothom tenia en el record el cas del convent de les Jerònimes, que va ser cremat, profanat i les monges –aquelles a les quals Lerroux demanava treure l’hàbit per elevar-les a la categoria de mares– van ser desenterrades.
Tornant al Romea, aquell del qual en Josep Roca deia que “[...] a Romea s’hi reuneix la classe mitja y’l públich sensible y de bona fé que’s commou ab las emocións dramáticas y riu de gust ab las patotxadas cómicas” (5), val a dir que no només s’hi va fer teatre –aquesta vessant la deixem per als especialistes–, sinó també balls de màscares i de carnaval, cinema i en dos moments puntuals va participar d’espectacles si no “truculents” com a l’Odeon, sí fora de l’esperit amable de l’escena catalana. Però anem a pams.
Entrada del 1r Ball Particular de
Màscares del Carnaval 1879
En tres ocasions el Romea va oferir cinema. La primera vegada va ser del 21 al 23 de desembre de 1897 (6). Era la dotzena vegada que s’oferia a Barcelona una projecció de fotografies animades després de les experiències del Salón Edison, el Teatre Principal, el Novedades, els fotògrafs Napoleón, el Cafè Colón, el Salón de Ventas, el Salón New London, el Palau de Belles Arts, el Teatre Líric, Eldorado i el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel. En aquesta ocasió es va contractar el “famoso invento heliocinógrafo de Baussuet (fotografías animadas), espectáculo de grande éxito en Londres y Nueva York. Además, la pieza L’apotecari de Malgrat y tres actos de Don Juan Tenorio.” (7)
El 13 de gener de 1927, s’hi va estrenar El místich, basada en l’obra de Santiago Rusiñol, i duta al cinema per Joan Andreu i Josep Maria Maristany. Un fracàs absolut, explica Joan Munsó (8), malgrat (o potser per aquesta raó) que la projecció va comptar amb una considerable posada en escena amb Esbart Dansaire i un nombrós cor que va interpretar la Salve a la Mare de Déu de Montserrat, i la pel·lícula va ser acompanya per música regional composta expressament per a El místich. La qüestió, però, és que la següent projecció, el 6 d’abril del mateix any, sí que va ser un èxit. S’estrenava Entre la vida y la muerte. Ara hi tornarem.
Les dues últimes vegades que el Romea va oferir cinema van ser a l’octubre de 1941. La primera, el dia 2, amb “la emocionante película de época” El correo de la emperatriz, acompanyada d’Alto mando i els noticiaris de la Fox i Ufa; la segona, el dia 7, Cancionera, basada en l’obra dels germans Álvarez Quintero, acompanyada de La dama fugitiva, noticiaris i dibuixos.
Entre la vida y la muerte, que esmentàvem abans, va ser presentada a la premsa com la “Exhibición completa de la sensacional de partos y operaciones quirúrgicas [...]. Filmación en los hospitales Clínico, y en varias clínicas particulares de Barcelona”. S’anunciava la presència dels doctors Salvador Cardenal, Mateo Bonafonte, José Bassedas, César Torrens i Luis Torrents (La Vanguardia, 6 d’abril de 1927). Va ser projectada durant 17 dies al Romea, omplint el teatre cada dia “de un público ilustradísimo”, com subratllava La Vanguardia del 19 d’abril quan la pel·lícula va ser presentada en el Teatre Bosque. S’esmentava aquest públic il·lustrat perquè durant els anys 20 i 30 del segle passat van ser diverses les projeccions de documentals que giraven al voltant de l’exhibició d’operacions i parts, on la nuesa era present i l'esment al nivell cultural del públic evitava qualsevol inclinació morbosa. En el seu moment ja vam parlar de dues de les pel·lícules que Francesc Roca, el mag i empresari del Paral·lel, va exhibir a Barcelona: Los averiados (1933) Como venimos al mundo (1934).
Malgrat tot, aquestes pel·lícules, sota l’empara de la medicina, la Creu Roja i la lluita contra les malalties venèries, circulaven entre el públic popular amb el mateix esperit morbós que es visitaven el museus anatòmics. El terreny que competia a la ciència es posava a l’abast dels profans de la mà de persones implicades en el món de l’espectacle amb l’afany d’obtenir un benefici econòmic, que en algun cas passava per la venda de productes farmacèutics. Era una sofisticació dels ardits dels xarlatans, però també fomentava l'interès per les malalties i la medicina entre una població que tenia un escàs accés a la sanitat.
Ja hem parlat més d’un cop (vegeu Museu Roca: l’espectacle de la sífilis i el sexe) de com els museus anatòmics i les pel·lícules mèdiques, tot pretesament científic, atreien un públic desitjós de descobrir allò que s’ha de mantenir ocult: l’interior del cos humà però, sobretot, la nuesa. De res servia que es mostressin els efectes de freqüentar la prostitució ni els estralls de la sífilis i d’altres malalties de transmissió sexual, sinó que allò que es reflectia en la ment era el pecat i la transgressió. Subratllar que el públic era il·lustrat i intel·ligent era una forma d’allunyar la possible concupiscència de l’espectador.
I és aquí on entrem en un dels esdeveniments que va acollir el Romea fora del teatre i el cinema: un museu anatòmic. Esdeveniment que ha quedat esborrat de la memòria del teatre amb la mateixa eficàcia que ho ha estat l’existència, pel cap baix, dels més de vint museus anatòmics que han circulat per Barcelona entre 1866 i 1938. El que va començar sent un “entreteniment” burgès, més o menys publicitat en els mitjans escrits de l’època, va acabar convertit en una atracció amb un fort component sexual, que compartia espai amb els llocs de prostitució i les barraques de fira: el Paral·lel i els carrers adjacents. En aquest moment, deixa de parlar-se d’allò que es considera vulgar i queda esborrat de la memòria.
Corrien els mesos de juliol i agost de 1876 quan el Romea va acollir una col·lecció de figures de cera que barrejava les escenes habituals bíbliques i històriques. No oblidem que els museus de cera feien la funció que amb l’arribada del cinema van fer els noticiaris cinematogràfics:
“Gran Museo de Figuras de Cera, presentado por primera vez en esta capital, calle del Hospital. Teatro Romea. Exposición diaria desde el anochecer á las 11. Los días festivos además por la mañana de 10 á 1. Notabilísimos cuadros bíblicos y mitológicos, personajes célebres y grandes hechos históricos nunca vistos. Entrada 2 rs.” (La Imprenta, 16 de juliol de 1876)
Alguns d’aquests quadres històrics, que podien anar canviant segons l’actualitat, eren “Don Amadeo de Saboya visitando el cadàver de don Juan Prim. Enterramiento de la Moncloa. Fraguas de Vulcano. Rapto de Proserpina. Episodio de la guerra”; i tancava la presentació del contingut de la col·lecció amb un “Gabinete reservado, y otras muchas”, que ocultava la presència de figures anatòmiques i instruments de tortura que no podien ser exhibides sense previ avís per no ferir sensibilitats, però que alhora era la manera d’atraure la curiositat i despertar la morbositat del públic.
Anunci de la pel·lícula
Los averiados, distribuïda
per Francesc Roca
No sabem amb exactitud què ocultava el reservat del museu de cera, però pels catàlegs d’altres museus anatòmics que van ser a la ciutat en aquells anys del segle XIX, ens en podem fer una idea. N’oferim algunes mostres. Posem-nos en situació. Mireu la fotografia que encapçala l’apunt l’aspecte que tenia l’edifici del Romea l’any 1903, quan Adrià Gual hi va programar El místich. Estem en el saló reservat aïllats de la resta del museu. L’estança està il·luminada amb llum de gas i tot l'espai és ple de penombres. Som a l’any 1876.
SALÓN RESERVADO
Un miembro viril, quitado el pellejo, enseña la ramificación de las venículas sanguineas y de los nervios.
Una deformidad. Este hombre no tiene ni uretra ni vejiga; está obligado á llevar siempre una vejiga de tocino, en la cual entra la orina. Todas las cuatro semanas este hombre tiene un derramamineto de esperma que le causa grandes dolores.
Un hermafrodita hembra. Esta mujer se puede casar, pero no tendrá hijos.
Un miembro viril infectado, secado.
Amputación del miembro después de la enfermedad larga y de bubones de los dos lados, enseguida que la parte genital estará atacada de la gangrena.
Exploración con el espejo de la matriz (speculum). Se examina las partes genitales interiores femeninas con el espejo de la matriz, para saber si son atacadas de la sífilis, porque no hay absuluta necesidad que haya síntomas exteriores; así verá V. aquí una llaga al orificio de la matriz.
Procidencia del rectum con una blenorragia á consecuencia de pederastia [vol dir “sodomia”].
Una parte genital hembra al estado de virginidad.
Una parte genital hembra de una virgen de 80 años, sin pelos.
Cintura de castidad. Este aparato, que se puede casi poner en la categoría de los instrumentos de tortura, viene de la época de las cruzadas (fin del siglo undécimo). Los caballeros que se marchaban para Palestina, con inyención de librar [sic] la tumba de Cristo y de audar á los cristianos, ponian á sus esposas la cintura de castidad, y se guardaban la llave; estaban así seguros de encontrarlas puras á la vuelta.
Figura de cera procedent de la col·lecció Roca
(Propietat de Leo Coolen)
Durant més d’un segle els museus de cera, les col·leccions anatòmiques, els aparells de tortura (amb demostracions de decapitacions com les que oferia el Museu Roca al Paral·lel) i les execucions, mentre van ser públiques, eren un èxit de públic. Però va passar l’estiu de 1876 i el Romea va recuperar la normalitat amb les gatades de Serafí Pitarra mentre els melodrames de sang i fetge els programava l’Odeon (encara faltaven uns anys perquè la “vulgaritat” s’instal·lés al Paral·lel) i el pati de Corders de la presó de Reina Amàlia, amb Nicomedes Méndez, el botxí de la ciutat, i “l’estira cordetes”, el seu ajudant, fent de protagonistes.
Mentrestant, el museu de figures de cera del Romea viatjava cap a la Rambla de Santa Mònica, al costat del Teatre Principal, on s’hi va estar un any sobretot gràcies a la presència de la caserna d’Artilleria del Portal de Santa Madrona. Els soldats eren els grans portadors i transmissors, juntament amb les prostitutes, de la sífilis. El públic ideal.
Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:
Enric H. March. "150 anys del Romea: una història oblidada" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.
*
Notes:
(1) Explica Amades que el primer teatre de Barcelona va ser al corralet de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Vegeu l’apunt a Bereshit.
(2) Joan Amades. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol I, p. 368-369.
(3) Vegeu un explicació dels fets a “Nunsploitation y grand guignol en la Ciudad Condal”, El blog ausente, 1 de febrer de 2010. <http://absencito.blogspot.com.es/2010/02/nunsploitation-y-grand-guignol-en-la.html>.
(4) L’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin.
(5) P. de O. [Josep Roca i Rocas], “Crónica. Barcelona de nit”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 1305, 8 de gener de 1904, p. 2-5.
(6) Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 171-172.
(7) El Diluvio, 21 de desembre de 1897 [edició del matí].
(8) Joan Munsó Cabús. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 253.
*
Més informació sobre els museus anatòmics i de cera a Barcelona a
Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira
i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021
