Figura d'una dona gestant del Museu Roca
Col·lecció Coolen
Fruit d’una concepció virginal, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.
Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.
I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.
Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), i el 1975, era inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.
Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.
Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que es va poder veure fins el dia 5 de gener de 2017 en el Col·legi de Metges de Barcelona. Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra va ser una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permeten una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; hi havia figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; o un espectacular quadre de J. Sala, que permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.
Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina
Foto: Aleix Pons
Entre els passats mesos de maig i novembre vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua, en aquest cas amb els ulls oberts tot i que les Venus es representaven habitualment amb l’aparença d’estar dormint.
Cartell de la col·lecció anatòmica del Museu Roca
Barcelona, cap a 1930
Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).
De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.
La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.
