Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus
(Els franciscans i el raval de Jesús)
De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí
fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.
Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.
Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).
D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.
L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de
Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.
Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït i ocupat fins el 28 de maig de 1814, data en què les tropes franceses abandonen definitivament la ciutat. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, en el petit carrer de Gràcia, i que va tenir un petit cementiri parroquial.
Santa Maria de Jesús de Gràcia, l'any 1935,
avui reformada després de l'incendi de 1936
A la dreta es veu el cinema Comèdia (1915-c. 1965)
AMDG
De 1817, precisament, és la primera notícia documentada de les festes de Gràcia, que se celebren en el raval de Jesús per la Mare de Déu d'Agost, raó per la qual el 2017 se'n celebrarà el segon centenari. Tradicionalment, l'origen de la festa se situa en els terrenys de Can Trilla. Can Trilla era una masia del segle XVII, situada a l'actual carrer Gran i antic camí de Jesús, però la primera documentació escrita és de l'any 1728, i ha arribat als nostres dies molt modificada. Hi té adossada una capella, del segle XVIII, que ocupa l'espai de l'antic celler. La planta noble era la residència dels propietaris i a la planta baixa hi vivien els masovers. L'any 1803 Marià Simó la va vendre a l'advocat barceloní Antoni Trilla, i a partir de 1825 es van començar a urbanitzar les terres del mas, i d'aquí naixeren els carrers de Santa Àgueda, Badia, Trilla, Serra, comte de Vilamur i la plaça Reina Amàlia, avui plaça Trilla. A començament del segle XX va ser habilitat com a escola, després va ser cinema i seu d'algunes entitats socials, i des de 1940 és la residència de les Germanes de Jesús Pacient.
Aquesta ressenya sobre les festes de Gràcia a Can Trilla el 15 d’agost de 1817 es troba en el llibre
Muralles enllà, de la sèrie Visions Barcelonines 1760-1860, de l’historiador Francesc Curet (Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1956). En l’esmentat escrit es comenta la notícia que a la Vila de Gràcia, amb motiu del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu es va treure en processó la imatge de la Verge de la capella de Can Trilla i també que es va fer un àpat amb ball a la tarda. L’any següent, el 1818, hi ha un avís al
Diari de Barcelona parlant que el dia 15 se celebrarà un ball a la veïna localitat de Gràcia, la qual cosa confirma el costum de fer festa a l’entorn del 15 d’agost.
El 14 d'agost de 1817, però, una notícia de premsa anuncia que se celebrarà un ofici religiós a la plaça del convent de Jesús i que hi haurà ball i "sortija", un joc d'habilitat en què s'havia d'encertar un anell penjat d'una cinta, tot corrent a cavall o a peu. Del ball se'n diu "como se acostumbra", que tant podria fer referència a festes anteriors a aquesta data, com a balls "segons el costum del país", és a dir, un tipus concret de ball tradicional. Així, doncs, aquesta primera festa va ser a Can Trilla o al convent de Jesús?
Durant la invasió napoleònica, la figura de la Mare de Déu que custodiaven els franciscans al convent de Jesús va ser traslladada, per seguretat, a la capella privada que disposava la masia de Can Trilla. L'any 1817 va tornar a la seva ubicació original, i l'acte va ser celebrat en un ambient festiu amb la participació de tots els habitants. És probable, doncs, que la festa fos per partida doble, començant a Can Trilla i acabant al Raval de Jesús amb els actes que anuncia la premsa.
El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de
Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.
Frontis del Convent antic de Jesús, al segle XVIII
El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a
Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.
Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a
Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.
Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat del segle XIX
A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a
En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.
El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.
Verdaguer i la Font de Jesús
En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a
Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre
Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:
Al peu del Passeig de Gracia
entre un roure y una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada d’un fus
com la fusada argentina
escumosa y cristal·lina
descabdellava ses aygues
la dolça Font de Jesús.
No hi havia aygua tan bona
en lo pla de Barcelona:
la mes dolça era pel llavi
de la terra ben dessús;
los bons lo canti hi omplian,
los sants a beure hi venian,
que era la flor de les aygues
la de la Font de Jesús.
Los rossinyols y les merles,
com qui desenfila perles,
hi esgranaven aquells himnes
que fan batre’l cor il·lús
la dolcíssima canturia
ressonava en la boscuria
de les aygues de Jesús.
Vora la Font hi lluhía
l’altar del Fill de María
que per alguns seus deixebles
era’l castell d’Emmaús,
hont derrera’l cortinatge
vora ses aygues divines
apareixia Jesús.
Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja
ja és una font que no raja.
¿D’aquell néctar, oh canella,
per què a la terra no’n dus?
¿Oh! Font dolça, pura y cara
¿per què no vessas encara?
¿Que’s feu la cándida limfa
sagrada Font de Jesús?
Per lo camí com suara
molts cansats passan encara
y alguns qui cauen exànims,
y alguns que no s’alsan pus;
¡Ah! Jo só dels qui sedejan;
que mos ulls, oh Font, te vejan;
que’t pugan beure mos llavis,
aygua dolça de Jesus.
Aquest article i molts d'altres sobre la història de
Barcelona el podeu trobar en el llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
(Viena Edicions, 2019)
