Barcelona... de vacances

Seu de la Societat d'Atracció de Forasters

a la Rambla del Centre, 30

Brangulí Fotògrafs (ANC)

A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de "turistes". A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix, gràcies al seu port i la plana, com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans vil·les rústiques i agràries. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui el 2014 es va celebrar els 2000 anys de la seva mort. L'emperador es carrega els latifundia de les oligarquies municipals i troba en aquelles classes mitjanes els nous clients que recolzaran la política augusta, i que cantarà Virgili a les Geòrgiques idealitzant la vida al camp i alliberant els provincians de sentir-se inferiors a la plebs de Roma. Barcelona es convertia en terra de promissió sota la mirada encuriosida dels ibers laietans, que des dels turons es pregunten com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana.

Després d’una pròspera Edat Mitjana funcionant com a metròpoli i estació marítima –que va començar amb uns estira i arronsa amb els andalusins, va continuar amb la competència comercial amb genovesos, pisans i venecians, i va acabar amb l’error d’enviar els jueus a l'exili–, i uns segles posteriors anant a reculons i fent fora humanistes i il·lustrats i imposant decrets de nova planta, la indústria ens va portar la figura del burgès que, tant si era autòcton dedicat a les indianes, restaurador italià, perruquer francès o holandès comerciant d’aiguardents (Barcelona era un anar i venir constant d'europeus), va conquerir el Pla i la muntanya de Barcelona amb torres d’estiueig allà on dels ibers només en quedaven pedres. I no van arribar més forans a la ciutat, com a mà d’obra barata, fins les dues grans exposicions de 1888 i 1929.

Per posar remei a l’aire provincià de Barcelona malgrat les exposicions, el 1908 una entitat privada subvencionada per l’Ajuntament (mentre n'era alcalde en Domènec Sanllehy i Alrich) i la Diputació va posar en marxa la Societat d'Atracció de Forasters (fundada l’1 d'abril) per convertir la ciutat en destí turístic i posar a disposició de viatgers i turistes tota mena d'informació sobre Barcelona i Catalunya.

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de John Hassall

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de Carlos Verger (MNAC)

Aquell mateix any (amb l'obertura de la Via Laietana en marxa i la Setmana Tràgica a les portes) es va encarregar el primer cartell de promoció de la ciutat. Sota el lema “Barcelona, ciudad de invierno”, es va convocar un concurs per dissenyar-lo. Però va ser declarat desert perquè les cinquanta-cinc obres dels artistes que hi van participar retrataven la ciutat tal com era, lletja i trista. No entenien que l'objectiu era representar la ciutat no tal com era, sinó tal com havia de ser percebuda pels turistes: la identitat turística havia de venir de fora, no de dins, en un joc de mostrar i amagar, simular i dissimular. A De la vida privada (1982), Lluís Flaquer explica, tot parlant del concepte de “secret”, que aquest mostrar i amagar crea una zona d’ombres entre la claredat i l’obscuritat que permet “el sorgiment d’un segon món al costat del món més patent i visible”. La il·lusió i el miratge que omplen la maleta del viatger.

D’un nou concurs, el 1909, va sortir el cartell triat, pintat per l’anglès John Hassall, on apareix la silueta d'una dona elegantment vestida, amb l'estàtua de Colom al fons; en segon lloc va quedar el cartell de Carlos Verger. En aquells anys la Sagrada Família no era encara una icona i Puig i Cadafalch encara no havia reinventat el Barri Gòtic (com a concepte urbà i turístic), però la idea li rondava el cap des del tombant de segle. El cartell era una crida als europeus que volien trobar en el clima mediterrani una alternativa a l’hivern continental i a les estacions balneàries de l'Europa imperial. I abans que empíricament, per l'experiència, s’atreia el turista amb un eslògan, sempre més potent que qualsevol realitat.

A més del cartell, que va ser distribuït per mig món, es va filmar el documental Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913), pel·lícula que es creia perduda fins que va ser trobada als Encants de Barcelona. També es va editar la revista Barcelona Atracción (1910-1936; recuperada entre 1945 i 1954 per la Junta Provincial de Turismo) i una col·lecció de guies turístiques, Select guide (en català, castellà, francès i anglès), dirigides i redactades per Joaquim i Josep M. Folch i Torres. El plànol adjunt pertany a una d’aquestes guies. S’hi pot observar que com a proposta és molt més integradora que no pas les actuals.

Plano monumental de Barcelona (1908), de la Select guide

L'any 1933 la revista L'Abella d'Or publicava una estadística dels viatgers i turistes que havien pernoctat a Barcelona durant l'any 1931, moment en què la ciutat tenia 1.007.820 habitants. Van ser un total de 243.597 persones, amb francesos i nord-americans encapçalant el rànquing i amb els mesos de primavera com a més freqüentats, com sembla que és el costum habitual dels turistes de la ciutat. Al retall de la notícia hi trobareu més dades.

Amb la Gran Guerra (1914-1918), de la qual n'hem celebrat el centenari de l’inici i el 2018 en celebrarem l’acabament, Barcelona es va tornar cosmopolita; es va tornar obrera i revolucionària; es va fer gran el 1931 i la van esterilitzar entre 1936 i 1939 convertint-la, ara sí, en ciutat d'hivern amb cel de plom. Va créixer abans i després de la Guerra Civil. Es va tornar més que mai receptora d’immigrants de maleta de cartró i se li vam omplir les costures de deixadesa, misèria i barraques, encara que no sempre anaven junts els tres substantius perquè les maletes anaven plenes d'esperança i dignitat.

Anirem ràpids amb els rentats de cara. La dictadura la va convertir en “Ciudad de Ferias y Congresos”. La democràcia la va fer olímpica. I el neoliberalisme va construir “la millor botiga del món”. Albert Garcia Espuche i Teresa Navas ho van exposar molt bé en el CCCB amb “Retrat Barcelona” (1995): entreu i mireu; hi ha documentals i el No-Do de quan anàvem a la Fira de Mostres a veure aparadors d'il·lusions.

Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat. Potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla. Al cap i a la fi, la Rambla és un mite. Fa quatre dies que és un passeig: abans de l’enderroc de les muralles (iniciat el 1854) els barcelonins passejaven per la muralla de Mar a lluir la muda i passejar el tortell; i durant molts segles va ser un col·lector que desguassava en el Cagalell, estany de nom prou sonor. Com els rius, que ho són perquè porten aigua, o les clavegueres, perquè porten residus, la Rambla és turística només perquè porta gent.

*

[Boles extres]

Saida Palou i Rubio, Barcelona, destinació turística. Un segle d'imatges i promoció pública. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2012.

Albert Blasco Peris, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Tesi. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2005.

La Marina de Sants i Can Tunis

A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas

Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3

Font: Galeria d'imatges (Galderich)

Per a en Jaume Almirall Carreras, amic i company

El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)

El seu origen va lligat a la construcció del castell del Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona fos en aquesta banda de Montjuïc. És molt probable l'existència d'un port natural aprofitant que l'estuari oferia protecció. El "port" de Montjuïc seria, doncs, anterior a la fundació de Barcino (ca. 14 aec) i estaria relacionat amb les vil·les del marge dret de l'estuari del Rubricatus (Llobregat) i les mines de Gavà; i tenint en compte les aportacions sedimentàries de les aigües del riu al voltant dels anys de fundació de la colònia, va deixar d'estar en funcionament ben aviat perquè no hi havia prou calat per a la navegació. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell del Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).

La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port

(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)

Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili, que mantenen encara casetes baixes d'obrers i menestrals. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la instal·lació de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, inaugurada el 9 de maig de 1950, que es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.

La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT,

inaugurada el 9 de maig de 1950, amb la muntanya

de Montjuïc i Can Tunis al fons

La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls. Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.

Hostal Can Tunis, a la carretera de Can Tunis (c. 1940)

S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 (com es pot veure a la fotografia de la Seat), amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos. L'eix vertebrador de l'economia agrícola, i posteriorment industrial, va ser la construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que prenia l'aigua del Llobregat des del Papiol. Encara avui rega hortes des de Molins de Rei fins a Can Trabal, a l'Hospitalet, i a la Zona Franca subsisteix un tram fòssil tocant la paret del cementiri.

El Canal de la Infanta, el 1906, travessant camps de conreu,

amb Montjuïc i el cementiri al fons

Barcelona a la vista

Dinant a la platja davant la Farola, el 1891

La Farola durant els anys 50-60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Ens explica Jaume Carreras Laserrada que abans de la guerra de 1936, prop de la Farola hi havia una platja nudista. Els nois de l'Hospitalet (que els pagesos de la Marina pronunciaven "Spitalet") hi anaven amb bicicleta, d'amagat, per veure-hi les noies nues. Recorda que als anys 50 encara s'assenyalava una família del carrer del Baró de Maldà per "vegetarians", i el pare li va explicar que era un eufemisme per "nudistes".

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.

La família de la Magda a Can Tunis (1948)

© Magda Jiménez Ureña

Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.

Can Teulada Verda (1958)

© Jaume Almirall Carreras

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha

el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)

© Jaume Almirall Carreras

Cal Tano i, al fons a l'esquerra, la Casa de Fusta (1956)

© Jaume Almirall Carreras

Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera. Candel és la veu dels barris de la Marina. També de la barriada era una de les veus oblidades de Can Tunis: Josep Maria Fonollosa (8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991), emigrat a Cuba i els Estats Units. I en un altre ordre de coses, Eduard Manchón (24 de juliol de 1930 - 29 de setembre de 2010), jugador de futbol i un dels membres de la mítica davantera del Barça de les Cinc Copes, que cantava Serrat a "Temps era temps": Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona.

Els banys Zoraya (1905-ca. 1930) eren coneguts popularment com el Balneari i substituïen el projecte de La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Els Zoraya eren inaugurats el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30. Les instal·lacions oferien banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica el fet que fos aquí on es construís l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

Malgrat la dessecació del darrer estany dels aiguamolls de Can Tunis, l'extracció de sorres dels anys 60, que tenia com a objectiu l'ampliació del port de Barcelona, va originar l'¡aparició de dos estanys d'aigua dolça que eren aprofitats com a zona de bany. Aquestes zones humides juntament amb la riquesa dels terrenys van propiciar un ecosistema ric en canyissars i vegetació de ribera i deltaica, que va servir de crida a una renovada fauna, i ràpidament l'indret es va poblar d'ànacs, polles d'aigua, i peixos com barbs i anguiles. L'any 1965 s'hi va prohibir el bany perquè l'estany s'havia convertit en un lloc perillós i la imprudència dels banyistes va provocar algun mort.

L'estany de Can Tunis, a la dècada de 1960

Font: El tranvia 48

L'any 1883 van començar, també, les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).

Les barraques de Can Tunis als anys 50, al costat

del cementiri, amb el Morrot i el port al fons

Del vell barri obrer de Can Tunis, oblidat de la història per les barraques que li van prendre el nom, en queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on viuen sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers; i un altre grup de cases, les Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar, el quiosc

de la senyora Maria i botigues a la cruïlla del passeig de Cantunis

amb Mare de Déu del Port a la barriada de Can Tunis

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.

D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca de l'angula.

Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors

Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Si no s'indica l'autor o el propietari de les imatges, han estat documentades a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.


[+]

Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:

Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Ricard Fernández Valentí, "La playa de Can Tunis: algunos apuntes históricos", El tranvia 48.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.

*

Aquest relat forma part del meu darrer llibre,

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

Atracciones Paralelo i una barraca de tir

Buscant informació sobre la història menys coneguda del Paral·lel acabes topant amb coses curioses. Aquesta no és tan espectacular com el Cabaret de la Muerte, però sembla igual de misteriosa.

A la que és potser la botiga de col·leccionisme més fascinant de Barcelona, El desván encantado, he aconseguit la postal que encapçala aquest apunt. Una fotografia feta des de dins d’una caseta de tir de fira de las Atracciones Paralelo. Per la roba dels personatges podem situar-la a la postguerra, entre els anys 40 i 50.

Us estareu preguntant quines són aquestes atraccions. Jo m’he estat preguntant el mateix durant mesos. La foto no mostra cap detall que ens ajudi. Al fons es veuen tres llums que podrien estar tant a l’exterior com en un local. Les úniques atraccions estables conegudes al Paral·lel són les Atracciones Apolo y el Caspolino. Les hemeroteques no ens han donat cap pista, però durant la xerrada del dimarts 10 juny a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni, sobre el Caspolino, vaig aprofitar per ensenyar la fotografia als assistents i ningú recordava unes atraccions amb aquest nom. Però sí que vam estar d’acord que fins entrats els anys 60 a les voreres del Paral·lel s’hi instal·laven barraques de firaires i parades de venda de melons o de xufles, tramussos i cacauets.

I tot va ser reconstruint aquelles voreres que als més grans els va venir al cap les barraques de fira que hi havia a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, en el número 52, davant de l’edifici on fins l’any 1941 havia el cabaret Pompeya, els anys 40 hi va haver el Salón Casablanca i durant els anys 50 el saló i els jardins Bagdad, antecessor de l’actual palau del porno barceloní. De fet, va ser en aquell tros de Paral·lel, al voltant del primer teatre, el Circo Español Modelo (1893-1893; després Circo Teatro Español, entre 1893 i 1907, abans d’esdevenir el Teatro Español que tots hem conegut), on es van començar a establir les barraques i els barracons que van acabar configurant el Montmartre barceloní.

Les atraccions Caspolino a l'esquerre de l'Arnau, cap al 1950

Francesc Català-Roca

A la fotografia superior es veuen les barraques a la vorera del Paral·lel. Si són o no de les Atracciones Paralelo queda només com una possibilitat. També se’n veuen davant del Caspolino, a l’esquerra. Comença a no quedar memòria viva dels espectacles efímers que es movien pels carrers de Barcelona. Però insistirem.

La imatge d'aquesta barraca de tir similar a la de les Atracciones Paralelo

vista des de fora permet veure com funcionava el sistema

Gentilesa de Carles Hernando

[Actualització 16 de desembre de 2018]

Hem resolt l'enigma! Sent una atracció que pel cap baix va subsistir fins a la dècada de 1950, semblava estrany que ningú recordés on eren les Atracciones Paralelo, i més tenint en compte que corren moltes fotografies semblants d'aquesta caseta de tir. Ha estat gràcies al bon amic Jaume Marco, que com a músic havia trepitjat tots els escenaris de ball de la ciutat, que hem localitzat aquestes atraccions. El problema era el nom. Aquestes Atracciones Paralelo era el nom original de les atraccions Caspolino del carrer de l'Abat Safont, entre el Teatre Arnau i l'Espanyol.

Aquestes populars atraccions van haver de conviure des del primer moment amb les Atraccions Apolo de la vorera del davant del Paral·lel. Els terme "atracciones" i "Paralelo", per tant, no acabaven de definir amb precisió a quines atraccions feien referència. D'altra banda, el nom "Caspolino" estava massa relacionat amb les atraccions originals, les de la plaça de Gal·la Placídia, i tampoc era el nom amb que el públic s'hi referia. La indefinició del nom i la manca d'un rètol que el fixes han acabat fent desaparèixer tota denominació.

La caseta de tir de la postal que ens ocupa era una més de les barraquetes del Caspolino del Paral·lel i que envoltaven les atraccions principals com les barques gronxador o els autos de xoc. Així ens ho ha explicat el Jaume i així resolem el misteri.

Podeu accedir al relat del Jaume Marco i a la fotografia que es va fer a la caseta de tir de les Atracciones Paralelo clicant aquest enllaç al web de l'Arxiu de Memòries de l'Arnau Itinerant.

En Jaume Marco amb el seu pare, el 1947, a la caseta

de tir de les Atracciones Paralelo

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona

L'umbracle del Parc de la Ciutadella, al tombant del XX

Benito Oliver Rodés (AFCEC)

De ciutadella militar a parc de ciència

Després de l’enderroc de les muralles (1854), un dels principals actes d’afirmació col·lectiva (amb totes les reserves) de Barcelona a favor d’un futur obert al món i de recuperació d’espai polític va ser la supressió d’un altre dels elements que constrenyien la ciutat: la ciutadella militar del segle XVIII. La proposta de l’Exposició Universal de 1888 volia convertir aquell espai en el primer parc públic de la ciutat i en el lloc de trobada de la ciència, el coneixement i la tecnologia que imperava en aquell segle XIX i que començava a calar entre totes les capes de la població com a senyal de modernitat.

Josep Fontserè el va dissenyar inspirant-se en la disposició urbanística del Jardin des Plantes de París, on als laterals de l’antic Jardin Royal es disposen els museus d’història natural; el mateix model que també va ser utilitzat per Pierre Charles L'Enfant en el disseny del National Mall de Washington, els laterals del qual acullen avui deu museus de la Smithsonian Institution.

Barcelona era una ciutat que estava molt necessitada d’obrir-se al món i demostrar el seu potencial econòmic i industrial, i l’Exposició representava una gran oportunitat, encara que va tenir els seus detractors, com els encapçalats per Valentí Almirall, que no només pensaven que no es podia suportar una despesa com la que generava l’Exposició sinó que la societat, l’economia i la industria espanyoles no estaven a l’alçada dels països europeus i d’Estats Units. Però l’enderroc de les muralles (1854), el Pla Cerdà (1860) i la futura annexió dels municipis del Pla (1897) oferien a la ciutat la capacitat de créixer i desenvolupar-se i l’Exposició era un primer pas.

A l’escala de Barcelona i del que era possible a la fi del segle XIX, la ciutat, amb l’alcalde Rius i Taulet al capdavant, va expressar amb contundència la seva aposta per la modernitat seguint els millors models d’aleshores. En aquesta primera gran obra pública, Barcelona expressava la vocació d’esdevenir la capital de progrés com ho va ser fins el segle XVII, amb una economia basada en el comerç, la indústria, la ciència, la creació i la innovació.

L'Exposició Universal de 1888 es va celebrar a la ciutat de Barcelona entre el 8 d'abril i el 9 de desembre d’aquell any.  La preparació de l'Exposició va tenir un desenvolupament força accidentat, que va fer que en el moment d'obrir les portes la majoria dels edificis encara estiguessin en construcció. Tot i que la data d'obertura va ser el 8 d'abril, ja suposava un endarreriment respecte la data prevista inicialment, el 15 de setembre de 1887. La data de la inauguració oficial, però, va ser el 20 de maig i va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, que tenia dos anys, la seva mare, la reina regent Maria Cristina, el president del Consell de Ministres, Práxedes Mateo Sagasta, i l'alcalde la ciutat, Rius i Taulet.

L'Exposició va rebre més de 400.000 visitants procedents d’arreu del món, que durant els dies que va durar l'esdeveniment van omplir els diferents palaus que la van acollir. Ens centrarem, però, en el Parc de la Ciutadella. El Parc va acollir el primer museu públic de Catalunya, el Museu Martorell, que aleshores incloïa seccions d’arqueologia (després traslladada al Palau de Belles Arts de Montjuïc), zoologia (traslladada i convertida en Museu de Zootècnia: Pavelló de Construccions Navals de la Secció Marítima de la Exposició Universal, 1899; Castell dels Tres Dragons, 1920; Museu Blau, 2010), botànica, geologia i paleontologia, tot provinent de col·leccions privades.

El menhir (a dalt) i el dolmen (a baix) de la Ciutadella, cap el 1910

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

El parc geològic de la Ciutadella (ca. 1915), davant del

Museu Martorell, amb l'umbracle al fons

El Museu Martorell (reobert recentment) encara conserva la col·lecció geològica i la plaça que s'obre davant de l'edifici exposa un conjunt de pedres de diversos orígens, que són les restes d'una mostra que en el seu moment va ser molt més gran i que incloïa un dolmen i un menhir procedents de Capmany (Alt Empordà). Tots dos megàlits, que podeu veure a les fotos superiors en el seu primer emplaçament al parc, van ser descrits per primera vegada l'any 1894 per Ll. M. Vidal en un article sobre els monuments megalítics de Catalunya. Avui estan situats en el porxo d'entrada del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Barcelona.

Visita d'uns capellans al Museu Zoològic del Castell dels Tres Dragons (c. 1920)

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

El Parc es va guarnir amb nombroses espècies vegetals i s’hi van instal·lar diversos equipaments culturals de caràcter científic, a més de l’esmentat Museu Martorell: l'hivernacle, avui sense ús i en procés de restauració; l'umbracle, restaurat i potser un dels racons més encisadors; el parc zoològic, obra de Francesc Darder a partir de la col·lecció del Jardí Zoològic de Lluís Martí Codolar, a la Granja Vella d’Horta; el parc meteorològic (Josep Ricart, 1884), del quan només hi ha la columna, just a sota de l’umbracle; una rèplica de les muntanyes de Montserrat, dins del zoològic; diverses escultures, estàtues de naturalistes il·lustres...

Les muntanyes de Montserrat del Parc de la Ciutadella (c. 1900)

Frederic Bordas Altarriba (AFCEC)

 La columna meteorològica

en el seu estat original

El mamut del Parc de la Ciutadella (c. 1920)

Josep Maria Co i de Triola (AFCEC)

També hi havia d’haver una col·lecció de rèpliques d’animals prehistòrics, dels quals el mamut en va ser el primer, i per ara l'únic, d’una sèrie de vuit o nou els models dels quals encara són al Museu de Geologia). El completaven un jardí botànic, un parc geològic i una font monumental amb la cascada, jocs d’aigua i sistemes de regatge innovadors, per als quals es va construir l’edifici de les Aigües (1874) del carrer Wellington, obra en la qual hi va participar un jove Gaudí, que es va encarregar de fer el càlcul estàtic de l'edifici i dels elements de suport. El terrat d'aquest edifici, ara biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, és una immensa bassa d’aigua que havia estat visitable i fins i tot navegable amb barques. Convertit en l’Asil del Parc (1896-1977), si aconseguies convèncer el vigilant podies pujar al dipòsit (habitat per peixos i aus) després de travessar aquelles sinistres naus plenes de llits metàl·lics arrenglerats com en una estampa immutable del segle XIX.

A dalt, nenes de l'asil del Parc en una barca en el dipòsit d'aigües de la cascada del Parc

Brangulí 1912-1915 (ANC)

A baix, el dipòsit a la dècada de 1980

A més de subministrar l’aigua de reg del Parc i de la cascada (que a la part de sota i a la galeria superior té unes grutes plenes d’estalactites, estalagmites i salts d’aigua, ara tancades al públic però que encara havíem visitat), el dipòsit també alimentava l’aquàrium que hi havia a la part alta de la font, ara buit però on encara es pot llegir el rètol que l’anunciava.

 L'aquari del Parc, segons la

publicitat de l'època

Entrada a les grutes de la cascada del Parc, c. 1910

Fernando Rus

Interior de les grutes de la cascada

del Parc, cap al 1900

A banda de molts altres edificis no relacionats amb la ciència dels quals no en parlarem perquè no és l’objectiu d’aquest apunt, però que es poden veure situats en el plànol, cal destacar per la seva rellevància científica, també en el carrer Wellington, el Laboratori Municipal (1887-1995), ànima de la recepció a Barcelona de les transformacions de la biologia i la sanitat en l’era pasteuriana, situat on ara es troba la Universitat Pompeu Fabra. I a l’actual passeig de Lluís Companys (aleshores Saló de Sant Joan) es van construir, davant per davant, el Palau de les Ciències i el Palau de Belles Arts (1888-1942), aquest davant del Castell dels Tres Dragons.

Com a curiositat poc esmentada, al costat de la supervivent capella de la ciutadella militar hi va haver durant l’Exposició el pavelló del fotògraf Audouard, un dels més prestigiosos de la Barcelona d’aquella època i que va ser escollit fotògraf oficial de l’Exposició.

1. Arc de Triomf 2. Saló de Sant Joan 3. Palau de Belles Arts 4. Palau de les Ciències 5. Palau de l’Agricultura 6. Residència Reial 7. Capella 8. Palau d’Arts Retrospectives 9. Casernes 10. Cascada 11. Dipòsit d’aigua 12. Hivernacle 13. Umbracle 14. Museu Martorell 15. Palau de la Indústria 16. Pavellons de les Colònies 17. Cafè restaurant 18. Llac 19. Església 20. Galeria de màquines 21. Fort de Don Carles 22. Pont de la Secció Marítima 23. Pavelló de Construccions Navals 24. Desembarcador 25. Laboratori municipal

El Parc de la Ciutadella, avui

La ciutat ha continuat expandint els seus equipaments científics i acadèmics al voltant de la Ciutadella. Està previst obrir el Parc cap a la Universitat Pompeu Fabra. A més a més, la construcció definitiva del pont ja iniciat entre el Parc de la Catalana de Gas i el Parc de la Ciutadella, per sobre de l’Estació de França i la ronda litoral, permetria la connexió per a vianants dels equipaments situats a l’altra banda de la ronda, i es recuperaria la configuració inicial del Parc en el temps de l’Exposició de 1888.

Que el Museu de Ciències Naturals i el Zoo de Barcelona (que potser caldria repensar) mantinguin avui el vincle amb el gran parc urbà de Barcelona que és la Ciutadella permet reconèixer i explicar les arrels i la identitat de tots els museus i institucions de ciències naturals catalans, com passa amb el Muséum National d’Histoire Naturelle de París i la Smithsonian Institution abans esmentat. Reforçar aquest vincle amb el que ha estat i és el seu entorn natural, i aprofundir encara més en les seves arrels, hauria de ser el camí fins a esdevenir Museu Nacional de Ciències Naturals de Catalunya. I no estaria gens malament que, a més de recuperar els espais avui malmesos o sense ús, l’antic Museu de Zoologia del Castell dels Tres Dragons recuperés la seva antiga funció i el Museu Blau tornés a la seva antiga ubicació perquè la Ciutadella sigui l’espai on s’expressen Darwin, Humboldt i Margalef confeccionant el vincle adequat que permeti unir aquella primera manera de fer ciència amb la més moderna i actual.

 Projecte de Josep Fontserè (1872)

 

Aquest article sobre el Parc de la Ciutadella i d'altres històries de la ciutat els podeu trobar al llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

[+]

Laura Valls Plana, “El Museo de Ciencias naturales de Barcelona (1882-1917): popularización de las ciencias naturales dentro y fuera del museo” [en línia]. Biblio 3W, Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, vol. XV, núm. 918, 5 de abril de 2011. Barcelona: Universitat de Barcelona. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-918.htm


En dos magnífics articles de Cristina Savall a El Periódico (6 de novembre de 2014 i 10 de gener de 2015) es fa ressò de l'abandonament en què es troben els Museus de Ciències Naturals del Parc de la Ciutadella i de quin serà el seu probable futur. El Museu Martorell, l'Hivernacle i el Castell del Tres Dragons es deterioren després que la part expositiva s'hagin traslladat al Museu Blau del Fòrum, tal i com explicàvem a l'article de més avall, en un exercici de tancar un museu per obrir-ne un altre, com deia Jordi Beulemans.