Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri aprofitant uns terrenys que havien estat un carner de bèsties mortes. La intenció era donar descans als ossos escurats dels cementiris parroquials urbans, dels claustres i dels convents de Barcelona, necròpolis que que serien desamortitzades anys més tard (1787) per raons, sobretot, de salubritat pública i que avui identifiquem amb les places al costat de les esglésies de Ciutat Vella.
Aquest cementiri va ser enderrocat l’any 1813 per les tropes napoleòniques, que temien que des dels seus murs es pogués fer foc sobre la Ciutadella. Fins al 1816 no s’hi va construir el cementiri que avui coneixem com de l’Est, del Poblenou o cementiri Vell, per ser el més antic dels cementiris generals de Barcelona.
El 1818 es va començar a construir el camí que uniria el cementiri amb les muralles de la ciutat, tot i que són aturades les obres per manca de mitjans econòmics i no es reprendrà la construcció fins 1839. El cementiri i el camí es van fer en terrenys annexionats al municipi de Sant Martí de Provençals. Un lloc aïllat i solitari, del qual Carreras Candi comentava que “tal solitud regnava entorn del nou cementiri de la Ciutat, en l’arenal de la platja, que en 1822 se prengueren precaucions per preservar-lo dels llops”.
El barri d'Icària, sobre un plànol de 1933
El primer nom va ser passeig de Don Carles, pel fortí. Un primer tram amb un ample camí de quatre fileres d’arbres, passeig central i dues calçades laterals per als carruatges, que es convertia en un passeig de dues fileres arbrades en el tram final: “[...] un agradable paseo, en el que se goza de la vista del mar y de una campiña la más extensa, variada y amena”, en paraules de Pascual Madoz (
Diccionario geográfico, 1846).
Immediatament, el vial va rebre el nom popular de passeig o camí del Cementiri, fins que l’any 1916 pren el nom oficial d’avinguda Icària en record de la Icària dels socialistes utòpics d’Étienne Cabet que suposadament van viure al Poblenou mitjan segle XIX. L’any 1949 s’imposa el nom de Capitán López Varela, un militar insurrecte de la guarnició de la caserna dels Docks situada en aquest mateix carrer, i mort durant la Guerra Civil. I no serà fins l’any 1978 que no recuperarà el nom d’avinguda Icària.
El pont de l'avinguda Icària, des de la Barceloneta
Foto: Martí Llorens, 1986
Amb les annexions dels municipis del Pla de Barcelona, l’any 1897, i el creixement industrial, la imatge idíl·lica descrita per Madoz es va anar transformant fins que el traçat del ferrocarril, les fàbriques (Can Folch, Foret, Ebro...), una adoberia, els dipòsits del gas de l’Arenal, els magatzems, els burots que controlaven l’entrada i el pagament d’impostos de mercaderies i ramats de bestiar (l’últim, actiu fins l’any 1962, a tocar del Bogatell, on poc després s’hi instal·là la coral
La Moderna), els passos a nivell dels carrers del Gas i Don Carlos i l’Hospital d’Infecciosos van barrar la platja, que es convertiria en residència dels barris de barraques del Somorrostro i del Bogatell (a tocar de les barraques del Transcementiri, entre el cementiri i la platja), i en abocador de runa i escombraries. Al Somorrostro s’hi accedia pel carrer del Gas, que estava on ara hi ha les torres bessones del Port Olímpic.
El carrer Ciervo, l'any 1977
A la banda de mar hi havia la coral esmentada; a principis del segle XX, un centre artístic, i alguns habitatges que inicialment eren residència de treballadors de les fàbriques allà instal·lades. També hi havia alguns bars de cuina casolana i econòmica, com
Los Maños; La Carolina; Los Pajaritos, freqüentat pels estudiants de medicina de l'hospital del Mar; o cal
Juanito, que va subsistir fins l’any 1989, quan van acabar els enderrocs, molt a prop de l’estació de metro de la Ribera de la línia 4, que és l’actual Ciutadella-Vila Olímpica. A la terrassa de cal
Juanito vam acomiadar amb un esmorzar de forquilla les últimes hores d’aquell conjunt fabril i humà que conformava el barri d’Icària. El testimoni de Josep Avilés, que va viure de jove al carrer Sant Pol, recupera aquest perfil humà del barri recordant els comerços que donaven vida a l’indret més enllà de l’ambient fabril que es percebia des de fora:
“Recordo perfectament el barri. El bar La Carolina, que estava just a la cantonada de l’avinguda Icària amb carrer Ciervo i tenia dues portes d'entrada una per cada carrer. També recordo a l'altra cantonada entre aquests dos carrers la fàbrica d'olis Basseda, just al costat d'un quiosc de premsa abandonat. Ja dins dels carrer Vallgorguina, molt a prop del carrer Ciervo, hi havia un bar del qual només recordo el nom del propietari, que crec que es deia Julián, i un parell de botigues més al mateix carrer Vallgorguina. Una de queviures i una altra de productes de neteja (d'una veïna amb qui encara tinc contacte perquè viu a l’escala on actualment viu la meva mare).
També recordo al meu carrer, el carrer Sant Pol cantonada amb Ciervo, una empresa de detergents; una altra d'envasar sucs, on abans va haver-hi una fusteria on es va calar foc una nit; una lleteria, la propietària de la qual era molt gran i tenia dificultats d'oïda; una mena de magatzem, on de tant en tant assajava un grup musical que miràvem des de les finestres; un garatge, on el meu pare aparcava el cotxe i que tenia el cap d'un cavall dalt de la porta; i tocant la paret de Sant Pol amb Pirineus, un col·lector d’aigües: des del balcó de casa meva veia com passava l'aigua per dins. Va ser construït per evitar les inundacions que patien l'avinguda Icària i els carrers on jo vivia.”
Bar Juanito, avinguda Icària, 1989
L’any 1987 van començar les obres de la Vila Olímpica, que transformarien el carrer en l’avinguda que coneixem ara i que del vell camí del Cementiri només conserva tres o quatre magatzems a la banda de muntanya, a tocar d’on reposen els morts. Amb els enderrocs i la reurbanització van desaparèixer catorze carrers: Gasòmetre, Don Carlos, Torrevieja, Drumen (nom d’una propietària de terrenys), Pirineus, Hortolans, Gas, Vallgorguina, Sant Pol i Ciervo (nom també d’un propietari), la plaça del Doctor Pont Freixas, i els passatges Gasòmetre, Sicília, Pirineus, Vieta i de l’Adoberia, més dues carreteres: la del Bisbe, que feia referència al bisbe Climent i que seguia un vell camí rural del segle XVIII, i la de l’Estació, que portava a l’estació de tren del Bogatell passant sobre les vies del tren i seguint la claveguera a cel obert en què s’havia convertit l’antiga riera d’en Malla. A les ruïnes del pont de la carretera del Bogatell, en el tram sobre la platja, als anys 80. envaïda de contenidors i gent que hi passejava el gos i l’ànima assedegada de plaers, hi vivia l’Antonio, un home que es passejava mig nu i que feia escultures amb les deixalles que s’abocaven a la platja, com anunciava un cartell fet a mà per l’artista: “Obra de arte”.
El Bogatell vist des de la platja
Foto: Martí Llorens, 1985
En una de les parets del camí lateral del Bogatell, que passava sota les vies del tren per un pas de poc més d’un metre d’alçada, s’hi conservaven diverses pintades de quan la Guerra Civil, fetes per soldats de les Brigades Internacionals. Una d’elles. un
filior rus; un “delator” que evidenciava clarament que aquell mur va ser l’últim lloc que va visitar el traïdor que hi va deixar la vida executat. Temps convulsos. I més a les clavegueres de tota guerra.
L’avinguda Icària, un erm els caps de setmana, l’hem coneguda com un lloc freqüentat per treballadors, pel trànsit de mercaderies rodat i ferroviari, i pel moviment funerari cap el cementiri o de l’Hospital d’Infecciosos, l’antic llatzeret situat on avui hi ha l’Hospital del Mar. Un lloc cada cop més degradat que guardava la fisonomia del Sant Martí de Provençals industrial, aquella Manchester catalana que es resistia a abandonar el món dels vius.
I ara que ens hem situat amb el record en aquell escenari desaparegut (resta la xemeneia de Can Folch, fàbrica de farines, gel i destil·leria, a Icària amb Ramon Trias Fargas) farem el darrer viatge, en cotxe, sortint des de la porta del cementiri i deixant enrere l’avinguda d’una Icària que només va ser un somni. Ho farem dins d’un turisme, com fugint després d’un atracament. Veurem per darrer cop els magatzems i les fàbriques hores abans de ser enderrocats, l’entrada del Bogatell, els vells carrers, la carretera del Bisbe, l’estació de metro i desapareixerem sota el pont de la Barceloneta per sempre més.
Rafa Moreno, cap a l'any 1958, amb el seu avi (a dalt), en el pas a nivell
en el qual feia de guarda, i amb el seu oncle a l'avinguda Icària (a baix)
Fotos cedides per Rafa Moreno
Aquesta història i altres relats sobre Barcelona els trobareu en el meu llibre
Barcelona, ciutat de vestigis,(Ajuntament de Barcelona, 2017)
