Un dels ruscs d'abelles del Castell dels Tres Dragons
del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945,
l'únic apiari urbà de Barcelona
Els habitants de les ciutats tenen mala relació amb els insectes i els aràcnids, als quals considera uns intrusos sobre l’asfalt, i només els respectem mínimament als parcs i jardins sempre i quan no ens confonguin amb un element més de l’entorn natural. Assaborim la mel, però sovint fugim espaordits de la presència de les abelles que volen erràtiques per la ciutat lluny del rusc que probablement no veurem dins la trama urbana.
Una de les basses del viver del Tres Pins
Ramon Solé
A Barcelona, l’apicultura, considerada com a ramaderia (les normes i les lleis voregen l’absurd perquè són genèriques i no particulars), està prohibida. Hi ha ruscos autoritzats al viver de Tres Pins, a Montjuïc, on poques persones saben que encara raja i omple basses la mítica font on tants barcelonins hi anaven a fer fontades, a berenar, a menjar la truita el Dijous Gras o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra. També hi ha abelles a l'escola d'art floral de la masia de Can Soler (1801), a Sant Genís del Agudells, prop de la Font del Bacallà; o al centre social i comunitari de Can Masdéu, a l’antic hospital de Sant Llatzer, sobre el barri de Canyelles. També n’hi ha al Jardí Botànic de Barcelona, on hi ha instal·lats hotels d’abelles amb diversos tipus d’habitacions i forats de diverses mides en troncs, canyes, daus de fusta, totxos i tova de fang. L’hotel no només acull abelles, sinó també vespes i altres insectes pol·linitzadors, que ajuden a la reproducció de les 1.700 espècies de plantes que acull el jardí. Un altre hotel està instal·lant al Parc Cervantes. Aquests casos, però, es troben fora del nucli urbà.
Hotel d'insectes del Jardí
Botànic de Montjuïc
Dins la trama urbana, només l’apiari del Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945, és permès per raons científiques i produeix mel dels til·lers que flanquegen el passeig principal del parc i li donen nom. Aquesta mel és apta per al consum i de molt bona qualitat, i el responsable de la producció n’és Jaume Clotet, apicultor de l'empresa Mel·lis. Dels vuit ruscos de la terrassa en té cura Maria Préstamo, apicultora i treballadora del Museu de Ciències Naturals, que va prendre el relleu de Ramon Frigola, que se’n va fer càrrec durant molts anys. Des de 2014 forma part d’un projecte de recerca del grup d’investigació Open Systems de la Universitat de Barcelona. L’anàlisi de les dades de l’apiari serveixen per conèixer l’estat de salut ambiental de la ciutat gràcies al comportament de les abelles, molt sensibles a la contaminació.
L'apicultor Jaume Clotet té cura dels sensors dels ruscos de la
terrassa del Castell dels Tres Dragons
A banda de les restriccions anacròniques pel que fa a la cria de bestiar en els nuclis urbans, s’argumenten motius de seguretat per a la prohibició, però hi ha ruscos en grans ciutats europees, com Londres, París (una colònia de 200.000 abelles habitava a Notre-Dame abans de l’incendi de l’abril de 2019), Berlín o Viena, i també a Nova York, sense que la presència de les abelles sigui cap perill per als ciutadans. I a Brussel·les, el Brussels Urban Bee Lab du a terme des de fa més de deu anys una investigació de l’ecosistema urbà i la salut en els ruscos instal·lats en els jardins urbans dels terrats del centre de la ciutat belga. A Catalunya l'única ciutat que té apiaris urbans i un programa específic per a les abelles és Viladecans, on els ruscos apleguen unes 100.000 exemplars.
Al llarg del mes de març i abril de 2017 diverses escoles de la xarxa Escoles + Sostenibles van posar en marxa uns tallers per equipar parcs dels deu districtes de Barcelona amb hotels d'abelles per acollir les abelles solitàries que ronden per la ciutat, amb l'assessorament de professors de biologia i l’Oficina de Protecció dels Animals de Barcelona (OPAB), que té la competència sobre les abelles urbanes i la responsabilitat de la seva protecció.
Els centres de la xarxa que van participar en aquesta proposta són: les escoles d’educació especial Lexia i ASPASIM (Parc del Putxet - Sarrià-Sant Gervasi), el col·legi Jesuïtes de Gràcia – Kostka (Parc Güell i Creuta del Coll - Gràcia), l’escola Mestre Morera (Nou Barris), l’escola Rambleta del Clot i l’institut Barri Besòs (Parcs del Clot i Diagonal Mar- Sant Martí), l’escola Auró (Parc Joan Miró - Eixample), l'escola Eulàlia Bota (Sant Andreu), l'institut Fort Pius (Parc de la Ciutadella - Ciutat Vella) i l'institut Bosc de Montjuïc (Jardins Joan Brossa - Sants-Montjuïc). Avui, la iniciativa s'ha estès per molts més parcs de Barcelona.
Per a l'Asunta GM, que em posar sobre la pista, i la Victoria Bermejo,
que sempre sap on posa els peus
[Amb l'arribada del nou any 2020 aquestes rajoles han tornat a la foscor del subsòl o, pitjor encara, han estat arrancades i la vorera s'ha tornat una mica més prosaica]
Les ciutats creixen en horitzontal en forma de metàstasi urbana; i també en vertical: una capa sobre l'altra, el present es converteix en passat sota les noves edificacions (que aprofiten murs i voltes per als nous fonaments), entre els enderrocs (que serveixen de revestiment de places i nous espais públics), sota l'asfalt (que amaga antics camins), sota l'empedrat (on es busca rabiosament la platja)... En el subsòl de les ciutats sempre hi batega un cor antic que es resisteix a ser oblidat.
Sota els panots (a voltes armes carregades de futur) dels carrers –que tan bé identifiquen l'epidermis de Barcelona– també s'hi amaguen records, i a la grisa monotonia de les voreres, com les herbes en els escocells dels arbres, hi brota poèticament un vers en color.
Hi haureu passat més d'un cop i probablement haureu vist amb indiferència les dues rajoles que treuen el cap entre els panots del xamfrà mar-Llobregat dels carrers de Casp i Bailèn. Dues rajoles hidràuliques de pis burgès d'Eixample que com dues desnonades viuen sense futur les inclemències del clima i el desinterès de les passes dels vianants, després de quedar al descobert en desaparèixer els panots que les cobrien.
Què hi fan allà aquelles dues rajoles filles de bona família? Quina és la seva història, esborrada pel pas del temps? Quin passat esplendorós amaguen en el silenci del subsòl de la Dreta de l'Eixample?
L'Eixample, un barri que sovint es pensa que no té més història que la que configura la seva estructura urbana ortogonal de línies rectes que s'entrecreuen com si fos un electrocardiograma del seny. A Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018) he intentat esmenar la història oblidada de l'Eixample que va més enllà del Quadrat d'Or del Modernisme. I en un dels capítols del llibre hi ha l'explicació a l'enigma de les rajoles òrfenes.
Ens hem de remuntar a la dècada de 1870, quan l'Eixample era encara un pla esquitxat amb quatre cases entre horts, torrents i rieres. Som ens els temps en què l'higienisme començava a guanyar fama entre la població; i mentre els banys públics començaven a estendre's per la Barcelona obrera per pal·liar la manca de dutxes i aigua corrent a les llars, la Barcelona burgesa es feia construir el seu paradís urbà a l'Eixample omplint el passeig de Gràcia de jardins com els del Tívoli, Euterpe, els Camps Elisis o el Criadero, i de balnearis, defugint els termes vulgars de "bany" o "dutxa". El doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1884-1895), al passeig de Gràcia, 22 , tocant a la Diagonal, aleshores municipi de Gràcia; i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre passeig de Gràcia i Pau Claris.
I si anem al xamfrà de Bailèn amb Casp, hi trobem el secret que amaguen les dues rajoles solitàries que busquen oxigen entre els panots: l'Establecimiento Balneario Recreativo, un imponent edifici que oferia banys termals i terapèutics entre marbres de termes romanes i jardins frondosos. Res en queda d'aquell paradís, desaparegut en començar el nou segle, tret d'una cromolitografia i de les rajoles. La ciutat es va menjar fins l'últim pam de verd a l'Eixample i els burgesos van ser expulsats a l'exili dels balnearis de la Garriga, Sant Hilari de Sacalm, Caldetes, Llavaneres, Caldes de Montbui, Boí o Malavella...
Arqueologia o casualitat, les dues rajoles abandonades a la intempèrie són una llicència poètica.
[Actualització juny 2020]
Al començament de l'estiu de 2020, les dues rajoles desapareixien de la vorera i els forats eren coberts amb dos panots normals. Prefereixo no preguntar què ha passat i imaginar que sota l'Eixample hi ha la platja.
L'any 2016 vam publicar El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions). En pocs mesos es va exhaurir i molts de vosaltres us en vau quedar sense. Ara, sense defugir-ne la part històrica, posem al vostre abast un nou llibre, més pràctic i lleuger, centrat en el recorregut d'aquesta séquia mil·lenària, hereva de l'aqüeducte romà, amb moltes més fotografies i plànols, i amb dades actualitzades de les darreres descobertes arqueològiques.
Entitats i institucions que han col·laborat en l'edició del llibre i que han acollit les presentacions i xerrades de la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història: Ajuntament de Montcada i Reixac; Ajuntament de Barcelona; Museu d'Història de Barcelona.
El Rec Comtal al barri de Vallbona. Autor: Ramon Sales
Properes presentacions i xerrades
3 de juny i 27 de novembre de 2021. Ruta del Rec Comtal pel barri del Fort Pienc. Organitzat per l'Aula Ambiental de la Sagrada Família i l'Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc.
Presentacions i xerrades anteriors
31 d'octubre de 2019. Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), Sala Martí l'Humà, a la plaça del Rei, a càrrec de Carme Miró, directora del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Joan Roca, director del MUHBA.
21 de novembre de 2019. Casa de la Vila, Sala Institucional, carrer Major, 32, de Montcada i Reixac.
9 de desembre de 2019. Espai Antoni Miró Peris del Clot-Camp de l'Arpa, plaça Carme Montoriol, 10. Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa. Llibreria Pebre Negre.
19 de febrer de 2020. Dimecres d'EL POU. Casal d'Entitats Mas Guinardó, plaça Salvador Riera, 2.
A la fotografia de dalt hi veiem el pas a nivell del carrer de la Jonquera, continuació del carrer de Bilbao, al Poblenou. És de l'any 1974. Encara s'hi veuen barques de pescadors i un dels búnquers construïts l'any 1898 durant la guerra entre Espanya i els Estats Units, la Guerra de Cuba. Hi ha les instal·lacions de la fàbrica de gas del Poblenou. Al fons, l'estació de tren. La imatge retrata l'estat de deixadesa del litoral de Sant Martí de Provençals. Veient les ruïnes i la runa es fa difícil imaginar que aquí hi van haver els banys de La Martinense (1881) i els de la Mar Bella (1912). La platja era plena de quioscos de begudes i barraques de pescadors on es menjava el peix acabat de pescar. Els banys de la Mar Bella s'anunciaven a la premsa estrangera i la platja passava per ser la més neta de la ciutat. Van subsistir fins a la dècada de 1930, i acabada la guerra un temporal va esborrar casetes de bany i berenadors de tota guia turística. Després va venir la degradació i les platges del Poblenou es van convertir en un abocador, entre els barris de barraques del Somorrostro i les de Pequín i el Camp de la Bota. S'hi va construir un camp de futbol de terra a finals dels anys 70, la platja va recuperar alguns usos i en una taverna encara s'hi va tornar a menjar peix fresc. Fins que a la segona meitat de la dècada de 1980 les excavadores es van endur les darreres restes de la memòria dels veïns. Avui hi ha les instal·lacions esportives de la Mar Bella i tot el litoral mira de cara al mar, les platges tornen a ser plenes de gent i l'aire fa olor de peix fregit, arròs i crema solar.
Vista aèria de la muntanya de Montjuïc,
a la dècada de 1970
En aquesta altra fotografia, també de la dècada de 1970, hi veiem una imatge aèria de la muntanya de Montjuïc. A l'esquerra, l'estadi Olímpic; a dalt a la dreta, el castell vigilant la ciutat en lloc de defensar-la; a la dreta, un tros del cementiri. Enmig, l'altra ciutat; "la caseta i l'hortet" dels oblidats, dels qui després d'hores de feina a la fàbrica, l'obra o l'oficina (sí, també) tornaven a casa: els barris de barraques de Can Valero, Can Valero Petit i Les Banderes. Llars precàries fetes amb quatre totxos, fustes, somiers i cartrons. Una mica més enllà de l'estadi, no ho veieu, però si pareu l'oïda hi sentireu la música i el brogit del parc d'Atraccions de Montjuïc. Ironies de la vida, l'oci i el nínxol els tenien més a prop de casa que qualsevol altra barceloní. S'hi veuen pedreres i camins: el de la Serp, el de la Llengua de la Serp, el de l'Animeta, el de l'Esparver, el del Molí... Ens remeten a una muntanya viva: de les pedreres va sortir la pedra amb la qual es va construir la ciutat, ja des de l'època del romans. I l'existència de camins amb nom ens recorda l'activitat humana, des dels temps en què hi havia vinya i s'hi feia vi. Però també de temps més reculats, quan els romans hi van construir un port abans que existís Barcino, quan els ibers es miraven des del cim la plana boscosa travessada de torrents i rieres, o quan els primitius barcelonins del paleolític que encara no sabien que ho eren tallaven pedres de jaspi i sílex en els tallers de les coves del Morrot. Avui, al mig de la fotografia hi ha el Palau Sant Jordi i d'altres instal·lacions, també olímpiques. Aquí, però, a diferència del litoral, encara hi ha racons verges i racons que la natura ha engolit de nou amagant ruïnes entre arbustos i boscos.
Són només dos exemples dels molts que podríem triar. Les fotografies no són idíl·liques, però segurament despertaran en algunes persones sentiments que obviaran l'estat de deixadesa, abandonament i brutícia d'aquests dos marges de la ciutat però, tanmateix, habitats per persones i plens de records viscuts. Si voleu un altre exemple, potser més sagnant perquè va implicar la desaparició d'un barri sencer de Barcelona, podeu veure "L'últim viatge a Icària (1987)".
Els Jocs Olímpics de Barcelona, inaugurats el 25 de juliol de 1992, van comportar aquests canvis i molts més. Totes les ciutats canvien, es transformen. En aquest cas ens va tocar viure-ho d'una manera exagerada, gairebé sense temps a pair-ho. Molts paisatges van canviar i avui són el referent dels qui no han viscut cap altra cosa. Ens toca, doncs, transmetre que abans eren d'una altra manera. Per comprovar-ho us adjunto el vídeo Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992, filmat en VHS i animat amb timelapse. Les imatges ens mostren les transformacions urbanístiques fetes a Barcelona a les àrees on es van celebrar els jocs i en el nusos de comunicacions: jugueu a reconèixer-los. Són sis anys d'obres resumits en poc més de vuit minuts.
Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992
Direcció: Emili Vendrell
Realització: Mariona Omedes i Clara Films
Producció: Josep Clanche, Clara Films i Oframe Store
El 31 de desembre de 1904, La Vanguardia publicava un suplement dedicat a la Barcelona de 1805, la Ciutat Comtal de cent anys abans del nou any que estava a punt de començar. Entre els articles que s’hi van publicar, hi destaca “Las calles”, de Frederic Climent Terrer, escriptor, periodista i traductor, maçó i un dels introductors de la teosofia a Espanya.
L’article de Climent simula una passejada narrativa i descriptiva pels carrers de la Barcelona intramuralles, que amb l'ajuda de la imaginació ens permet fer-nos una imatge de com era aquella Barcelona de principis del segle XIX. Encara no s’havien enderrocat les muralles medievals i la trama urbana es mantenia intacta sense les reformes que vindrien després, i es conservaven molts edificis, sobretot convents, que les desamortitzacions farien desaparèixer, però que l’article d’Adolf Alegret, “Los templos”, d’aquesta mateixa edició de La Vanguardia, ens permet també recuperar.
La literatura és plena de descripcions de carrers, barris i ciutats, i això vol dir alguna cosa; no és gratuït. Els carrers són les artèries de trànsit ciutadà, però també són les artèries que permeten mesurar el batec del seu cor. En la descripció dels carrers hi trobem alguna cosa més que el valor pràctic de l’orientació; en la descripció dels carrers hi ha el retrat de la ciutat i, per tant, la reproducció de la imatge que es projecte dins nostre i que nosaltres projectem cap a ella. En els carrers, en l’estructura urbana de la ciutat i en els elements que la componen hi ha una part del que som. És aquesta la raó per la qual ens revoltem quan veiem desaparèixer aquesta estructura: amb el territori desapareix una part de nosaltres. I quan recuperem part de la memòria dels carrers ens envaeix una emoció especial, d’aquí que tots aquells que ens sentim profundament units a la nostra ciutat busquem pels racons tot allò que ens permet recuperar la memòria ancestral de la ciutat i de nosaltres mateixos.
L'article del Piscolabis és especialment important perquè ve a coincidir amb Bereshit en la importància que els carrers, els monuments, els serveis i els elements ciutadans tenen per als seus habitants. I malgrat aquesta importància, pràctica però també emotiva, l'article ens avisa que no hi ha cap estudi publicat sobre l'edició de guies de la ciutat de Barcelona. Podríem pensar que la vida caduca de les guies (la ciutat canvia) les buida d'un contingut d'interès històric i cultural. Però llegint l'article veureu que aquesta afirmació és ben lluny de la realitat: el contingut de les guies és ple, precisament a causa dels canvis que pateix la ciutat, de dades que, en molts casos, només podrem trobar en les guies. Llegiu l'article i així entendreu aquesta "visió de com ens veiem". I també de com ens veuen.
A continuació transcrivim literalment l’article “Las calles”, de la pàgina 2, amb la grafia original. La resta de pàgines, que podeu llegir en les miniatures reproduïdes més avall, també es poden veure directament a l'hemeroteca de La Vanguardia.
La resta del suplement conté informació de Barcelona de tota mena, com la que usualment contenen les guies urbanes. Es diferencia de les guies modernes en el caràcter descriptiu que sí tenien les primeres guies, com molt bé ens explica el Piscolabis Librorum. Però al valor del contingut s'hi afegeix que la data enllaça amb les dues primeres guies que ens comenta: Barcelona à la mano (1778), de Joseph Algava Márquez Bellón, i Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona (1802). Amb elles comparteix l'interès per la narració, l'interès pel retrat, per l'apunt viu fet del natural, amb tota la subjectivitat, com veureu, que això comporta i que fa d'aquelles guies un llibre de lectura amena.
Probablement hi trobareu a faltar la descripció d'alguns carrers, sobretot del Raval, però fixeu-vos en el grau d'urbanització que tenia l'altre costat de la Rambla ple encara d'horts i algunes fàbriques, i d'edificacions religioses, hospitalàries i assistencials i molt poc habitada. La passejada comença al Portal de Sant Antoni, el més important pel que fa a l'entrada de viatgers, per anar ràpidament cap a la Rambla i la Barcelona vella.
Las calles, por Federico Climent Terrer
Con dos horas de retraso, agradablemente divertidas por el sabroso palique del teniente de walonas que mandaba la guardia, llegó al «Portal de Sant Antoni» el coche de Valencia en el que venía un sobrino mío, ya algo machucho, con muchas ganas de visitar la famosa capital de Cataluña. Divísele al punto, cubierto de polvo hasta las pestañas, en un asiento de delantera, y cuando el coche se detuvo para cumplir las formalidades de entrada, abracé á mi sobrino con la efusión que tan prolongada ausencia despertaba en mi alma y pude sentarme á su vera gracias á la amabilidad de los adláteres. Á una vigorosa interjección del mayoral, arrancó el coche puerta adentro y yo le dije á mi sobrino: Ya estamos en Barcelona. Si quieres hacerte cargo de cuanto veas, escúchame atentamente y no me interrumpas ni con un bostezo. Tiempo tendrás de soltar la lengua.
Esta calle por donde entramos es la de «Sant Antoni Abat» y ese edificio con que primero topas es el colegio del mismo título, fundado en 1157 por el comendador de Cervera don Berenguer de Biancha. Más arriba, esquina á la plaza, está el convento de las Jerónimas, que en 1418 fundó doña Brígida Terré. Ahora entramos en la «plaza del Padró»; esa calle de la derecha es la «d'en Botella» y las otras dos del frente las del «Carmen» y «Hospital», entre las cuales se alza, como ves, una grandiosa fábrica, llamada por el vulgo «cal Erasme».
Ya entramos en la calle del Hospital, cuyo nombre le viene de estar en ella el Hospital general. Esta calle de la derecha es de la «Cadena» y casi esquineando con ella se levanta el convento de Carmelitas Calzadas. Ahora pasamos por delante del Hospital. Aquí, á la derecha, tienes otro convento, el de San Agustín Calzado, que en el extremo de la ciudad, cerca de las Puellas, fundó el año 1309, un monje llamado Zaguala y fue trasladado aquí en 1750 por el señor rey Don Fernando VI. Mira esas copas de árbol. Son los de la Rambla. Ya estamos en ella. Parece la arteria aorta del cuerpo de la ciudad. Pronto embocaremos en la calle «dels Escudellers», donde está el mesón de la Fontana de Oro, que es el paradero del coche.
Llegamos al mesón y después de dos horas empleadas en dar aseo, reparo y descanso á nuestros cuerpos salimos mi sobrino y yo á recorrer la ciudad en el caballo de San Francisco, con el fin de mostrarle cuanto de notable encierra.
Esta de la derecha es la «Plasseta de Sant Francesc», de donde arranca la de «Escudellers Blanchs», que después de esquinear con la de «Tres Llits» y «Lleona», desemboca en la «Plassa de la Trinitat», donde está el convento de Trinitarios Calzados. Esta plaza da por un lado á las esquinas de «Escudellers Blanchs» y «Rauric», que frontera viene para salir en derechura á la de la «Bocaría»; y por el otro á la calle «d'en Avinyó», que procedente de la «Plassa de la Verónica» tiene la misma desembocadura. Sigamos adelante. Aquí hay otras dos calles: la de la derecha es la del «Vidre», que por detrás de los Capuchinos emboca en la de «Quintana», que sale también á la Bocaría; la de la izquierda es «Nou de Sant Francesc», donde están la famosa posada de «El Escudo de Francia» y la capilla de Sancti Spiritus. Desemboca en la del «Dormitori de Sant Francesc». Ya estamos otra vez en la Rambla.
Ahí tienes la Administración de Correos y esa casona de enfrente con jardincillos delante es el Teatro, á cuyo lado se abre la calle de «Trentaclaus» con salida á la muralla de tierra. Vamos hacia arriba. Esa otra tan larga y recta de la izquierda se llama del «Conde del Asalto» y vulgarmente «Nou de la Rambla». ¿Ves ese edificio tan grande á la derecha? Son los Capuchinos. El frontero es el Colegio de Franciscanos y el de más allá el de San Ángel Mártir, de Carmelitas calzados, que tienen el convento en la calle del Carmen. Este otro gran edificio de la izquierda es el convento de Trinitarios descalzos, redentores de cautivos, y la calle que con él esquinea es la de «Sant Pau», así llamada porque al final está el antiquísimo colegio de este nombre. Esto es el renombrado «Pla de la Bocaría», en que, además de esta calle, desembocan la del Hospital, por donde hemos venido, la «Riera del Pi» y la calle de San Pablo. En esta se levanta la Real Casa Galera para reclusión de mujeres y el convento de Arrepentidas. ¿Ves la Bocaría? Parece que no tiene puertas por donde los vecinos entren en las casas. Todo son tiendas. Sale al «Call», y el Call á la «Plassa de Sant Jaume».
Aquí tienes el convento de Carmelitas Descalzos y luego dos calles, frente por frente, anchas y hermosas. La de la derecha es la «Porta Ferrisa». Hay en ella una capilla de la Virgen de Montserrat y la magnífica casa solariega de la familia Gralla. Tiempo habrá de verla otro día. La calle del frente izquierdo es la del Carmen que da á la plaza del Padró y el edificio á ella esquinado es el Colegio Tridentino, antes de Belén, y junto á él la Real Academia de Ciencias y Artes, donde antes estuvo el Seminario de Nobles. Dentro ya de la calle del Carmen, cerca de los Ángeles, está el Calzado, como antes te dije, y más abajo los conventos de Mínimas y Capuchinas. Ese cuartel de Artillería que ves más arriba de la Academia fue un tiempo la Universidad, trasladada á Cervera por el rey Felipe V, de funesta memoria.
Aquí en este paraje desaguan cuatro calles, dos á cada frente con las bocas casi juntas. Las de la derecha son «Santa Ana» y «Canuda»; las de la izquierda, «Bon Succés» y «Tallers» ó «del Seminari». La del Bon Succés sale á la plaza de este nombre, donde está el convento de Servitas y desembocan fronteras las de «Xuclá» y «Ramelleras» en cruce con la de «Elisabets» que sale á la «Plassa dels Angels», donde se alza el convento de Dominicas. La de Tallers acaba en la «Plasseta del Seminari». En la de Santa Ana verás la Colegiata de este título y en la Canuda, á mano derecha, las Carmelitas Descalzas. Ya llegamos á la muralla. Dejemos en paz á la calle de «Canaletas», que esquineando con el cuartel de Artillería sale á la muralla de tierra y vamos por la calle de Santa Ana á la plaza de este nombre. Se me había olvidado. Las calles de Santa Ana y Canuda forman una perfecta á mayúscula, cuyo travesaño es la de «Vertrellans».
Ya estamos en la«Plassa de Santa Ana». Es mucho más larga que anchurosa y sitio de tránsito menudo. ¿Ves cuanta casona? Son palacios de la nobleza catalana. Aquí desembocan nada menos que diez calles: Santa Ana, Canuda, «Capellans», «Tripó», «Portal del Ángel», «Montesión», «Cucurulla»,«Condal», «Archs» y «Gobernador» en cuyo extremo se abre la «Plasseta dels Peixos», donde tiene su tienda el famoso peluquero Antonio Cerda. Desde aquí vemos la Puerta del Ángel, que con las de San Antonio, Santa Madrona, Nueva y del Mar son las cinco de la ciudad. Aquel es el convento de San Cayetano, y el de más acá el de Montesión, de señoras del orden de Santo Domingo. Por la calle de la Cucurulla se sale á la plazuela del mismo nombre, de la que arranca la calle del «Pi» para ir á las plazas del Pi y del Beato Oriol. Por la de «Archs» iremos á la «Plassa Nova». Aquí desembocan además las calles de «Boters», «Bisbe», «Bou», «Corribia» y«Palla». Vamos por la del «Bisbe». Verás la Catedral, la obispalía y el Juzgado de provincia y saldremos en seguida á la plaza de San Jaime. Ya estamos. á ella afluyen también las calles de la «Llibreteria», «Sant Honorat», «Call», «Ciutat», «Paradís» y «Sant Miquel». Aquí está la iglesia de San Miguel, y en frente la Audiencia. En la esquina con la calle de la «Ciutat» verás el Ayuntamiento y frontera á él la «Taula dels Comuns Dipósits» donde los vecinos guardan sus ahorros.
La calle de San Miguel nos llevaría á la parroquia de este título, con su cementerio al lado. Detrás está el convento de la Enseñanza, y luego siguen la calle de «Gegants», que forma esquina con la calle de «Templaris» y la «Devallada del Eccehomo», la cual sale á la plaza de la Verónica. Vamos por la Llibreteria. Esta de la izquierda es la «Frenería», de donde la de la «Inquisición» va á parar á las «Escalas de la Seu». Aquí, á mano izquierda, esta la «Daguería», con salida á la «Plassa de San Just». Ahora viene la «Devallada de la Presó», llamada así porque aquí, esquina á la «Plassa del Rey», está la cárcel pública. Esa es la «Plassa de las Cols», de donde sale la calle de la «Llet». Ya estamos en la «Plassa del Ángel», antes del «Blat». Desembocan en ella las calles de la «Tapineriá», «Llet», «Basea», «Argentería», «Mill», «Devallada de la Presó» y «Boria». Pasemos por ésta y torzamos á la izquierda, por la de «Mercaders», para tomar la de la «Palma de Santa Catarina». ¿Qué te parece ese convento? Es el de Dominicos.
Por la calle de «Semoleras» saldremos á la «Plassa de la Llana», de donde arranca la calle de «Cardés» hasta la capilla de Marcus. Esa es la de «Moncada». Ahi está la «Fonda del Gran Comercio». Sale al «Born». Ahora empieza la calle de «Corders» hasta la «plaça de Sant Agustí Vell», donde afluyen las calles del «Portal Nou», «Serra Xic» «Corders», «Tantarantana» y «Tiradors». Por ésta y por la del «Portal Nou» se sale á la «Esplanada», hermoso paseo desde el que verás la Ciudadela. La de «Serra Xich» nos llevará á la «plaça de «Marquillas» y en la del «Portal Nou» encontraremos la de los «Molins de Sant Pere», que por las «Basas de Sant Pere» y el «Rech Condal» nos conducirá á la «plaça de Sant Pere», donde además de las dos últimas desembocan también las de «més Baix», «Mitjá», «més Alt», «Aucells» y «Sant Sadurní», que sale al cementerio de la parroquia, junto á la cual está el convento de las Puellas.
Vamos por la calle de «Sant Pere més Alt» y verás el «Hort den Fabá», el convento de Mínimos, el Colegio del Arte Mayor de la Seda y la capillita de San Cristóbal. Paralelas á esta calle, van la Mediana, que muere en la del «Cuc», y la Baja, donde están los Agonizantes y la capilla de la Ayuda, que desemboca en la «Riera de Sant Joan». Estas son las «Voltas de Junqueras». Por aquí se sale á la «Plassa de Junqueras», donde está el convento de señoras nobles del hábito de Santiago. Á la izquierda corre la Riera de San Juan, con las Magdalenas á la derecha y Santa Marta á la izquierda. Al extremo de la calle verás la esquina de las de la «Avellana» que sale á Mercaders; «Graciamat» á la «Plassa del Oli», con comunicación con la Boria por las «Filateras», y la del «Sant Cristo de la Riera», que afluye á la Tapineria. Ya, estamos otra vez en la plaza del Ángel.
Ahora verás la Platería, admiración de los forasteros por las sesenta tiendas de joyas que la embellecen. Nos llevará á la «Plassa de Santa María». ¿Ves qué iglesia tan hermosa? Ahí al lado está el cementerio de la parroquia, el «Fossar de las Moreras». Esa arcada comunica con el palacio del capitán general. Por la calle de la «Espasería» saldremos al «Pla de Palacio». Este es el del general; enfrente está la «Aduana», á la derecha la «Llotja» y más allá el «Portal de Mar». Aquí desembocan las calles de «Canvis Vells» y «Malcuinat» y comunican las plazas de las «Ollas» y de los «Encants», donde se venden á puja cosas viejas. Esa es la iglesia de San Sebastián, erigida por voto de la ciudad después de la peste padecida en 1512. Hoy es convento de Clérigos menores. Esta calle de la derecha es la de la «Fustería» y la junto á ella la de la «Mercè».
De aquélla á la calle «Ample» y ésta á la «Plassa de Sant Francesc». La calle «Ample» viene por la de Canvis Vells y también confluye con la de la Mercè en la plaza de Sant Francesc, donde están los Franciscanos. Desde esta plaza toma la calle el nombre de «Dormitori de San Francesc», ladeando el convento hasta la Rambla, en la, que ya estamos de vuelta. Ahí tienes la famosa «Atarazana» y más arriba los Agustinos Descalzos con la iglesia de Santa Mónica. Ese café de enfrente es el del «Napolitano». ¿Aquello? Son dos cuarteles que junto á la Atarazana han levantado; uno para infantería y otro para caballería. Esto otro de aquí delante es la «Fundición de cañones».
Ya tienes aquí otra vez el Teatro, la calle de Trentaclaus y la de Escudellers. Hemos dado la vuelta á Barcelona, pero sólo has visto de ella lo indispensable para que te sirva de entrada á una visita de mayor minuciosidad y provecho.
Nos hemos dejado tantas cosas y tantas calles por el camino que te prometo llevarte á recorrerlas una por una. Entonces podrás ver las de las Moscas y la de las Doncellas que son un oprobio para la ciudad por lo sucias y angostísimas. Pero ¡qué remedio! todas no han de ser Argenterías ó Bocarías. ¡Quien sabe si de aquí á cien años estarán las Moscas y las Doncellas peor que ahora!
Sumari del suplement Los templos, por Adolfo Alegret Las calles, por Federico Climent Terrer El Ayuntamiento, por Francisco E. Baget Epístola política, por Juan Buscón Médicos y boticarios, por Alfredo Opisso De un tonadillero catalán á otro tonadillero, por Felipe Pedrell Los Artistas - Carta un discípulo de David, por Manuel Rodríguez Codolá El teatro, por Marcos Jesús Bertrán El comercio y la industria, por Enrique García Los obreros, por Miguel Sastre Joviales filosofías, por Sebastián Farnés
Per a l'article "Los templos", por ser d'ajut el plànol següent, que situa tant els edificis dels convents actuals com els que van ser enderrocats amb les desamortitzacions.
El carrer del Rec Comtal del barri de Sant Pere, l'any 1965
Davant de l'Arc de Triomf sobresurt l'edifici d'una
sola planta de l'economat dels militars
Un racó ple d'història
Anem al barri de Sant Pere, a l'espai abans format per les edificacions dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, davant del carrer del Davant del Portal Nou, entrant pel passeig de Lluís Companys.
Aquest solar havia estat ocupat per l'economat militar Solchaga, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere perquè oferia preus molt assequibles també als veïns. Ocupava el que havien estat unes antigues quadres de cavalls, també militars. Ens ho recorda el bon amic Jaume Marco, que de petit veia des del balcó com treien a passejar els cavalls al patí.
Davant hi havia el Teatro del Triunfo (1908-1973), el popular cinema del barri, construït en una magnífica barraca projectada per l’arquitecte Manuel Raspall i Mayo, i que va aguantar molt atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.
El teatre i cinema Triunfo, l'any 1909. A l'esquerra,
el carrer d'en Cortines; paral·lel a la façana lateral,
el carrer del Davant del Portal Nou; i al fons
a la dreta, el carrer del Rec Comtal
Enderrocat l'edifici de l'economat, el solar, propietat del Ministerio de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. Després de mesos d'oposició del veïnat, s'hi ha construït l'hotel Rec, que ha volgut llimar la mala imatge inicial dedicant-li en l'interior un espai de memòria al Rec Comtal, que passava justament per on hi ha els fonaments, i el paviment de la vorera en dibuixa el traçat (cliqueu aquest enllaçper veure les intervencions artístiques i històriques que ha efectuat l'hotel Rec). A la dreta del solar s'hi han de construir apartaments de protecció oficial, però de moment està ocupat per un hort urbà comunitari; i l'espai central es converteix en una zona de pas amb un parterre enjardinada amb una palmera com la que lluïa en el pati de l'economat, i que connecta el carrer del Rec Comtal amb el passatge de Sant Benet.
Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),
amb la localització del solar del Rec Comtal
Durant les prospeccions prèvies a la construcció en el solar, el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta (s. XIX) i no tenia més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar (just on el Rec entrava a la ciutat murallada), realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV i restes del baluard del Portal Nou, del segle XVII.
Pont del segle XIV sota el carrer Trafalgar, el 2013
Servei d'Arqueologia de Barcelona
Una altra de les troballes efectuades en aquest solar ha estat una necròpolis tardoantiga (final de l'imperi romà) o altimperial, amb quatre esquelets. La necròpolis té sentit en aquest indret perquè els romans les construïen al marge dels camins i aquí som al costat del tram de la Via Augusta que des del Vallès anava cap a Barcino.
Detall de la necròpolis del solar del carrer del Rec Comtal
Tot l’espai del solar ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec Comtal al pas per Sant Pere hi havia molins, com el de Sant Pere o el del Portal Nou; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a eixugar i que ocupava la zona que estem veient), els de Sant Pere i l'Hort d'en Favà; o el pou de Sant Gem, situat entre l'hort dels Velluters, el cementiri que ocupava l’actual plaça de Sant Pere i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere. L’aigua fresca del pou el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer del Rec Comtal també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri. Molts dels edificis d'habitatges del barri són antigues fàbriques tèxtils.
Tram del Rec Comtal descobert en el solar estudiat, amb obra del segle XIX
Mikel Soberon (2013)
Com veiem, doncs, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el lloc exacte de pas per aquesta zona i encara no s'hi han trobat restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure a l'enllaç anterior. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar.
Imatge actual de l'espai que ocupava l'antic economat. A l'esquerra, l'hotel Rec;
a la part central, el camí que porta al passatge de Sant Benet; a la dreta,
el solar ara ocupat per un hort comunitari, amb la paret que
ressegueix la muralla medieval, al fons
Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.
El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, dificulta algunes intervencions històriques a la ciutat. Som conscients que no tots els elements arqueològics es poden preservar. En tot cas, i mentre no es construeixin els nous habitatges, encara us hi podeu acostar, mirar la paret que envolta el solar i imaginar-vos la muralla.
I per acabar amb les sorpreses, l'Hotel Rec ens en té guardada una que no és visible des del carrer. Si mirem el solar des de Google Maps descobrirem que al terrat de l'hotel hi ha una piscina que segueix el traçat del Rec Comtal i que té escrita al fons de l'aigua la paraula REC. Malgrat tot, no deixa de ser un detall.
El terrat de l'Hotel Rec vist amb Google Maps
*
Nota:
(1) Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.
La fotografia ens mostra una deserta avinguda de la Diagonal durant un dia de pluja de l'any 1969. A mà dreta s'hi veu l'enyorada sala Bikini (1953-1990) i alguns blocs d'habitatges, i a la banda posterior de la foto encara hi havia horts, els col·legis majors, el Palau Reial, la font dels Ocellets i s'hi havien construït les primeres facultats del campus de la Universitat de Barcelona, que conviuen amb el monument als caiguts (1951-2005).
Perspectiva aèria de la Diagonal, entre 1958 i principi dels 60
A baix, els col·legis majors. A dalt, d'esquerra a dreta,
Palau Reial, Facultat de Dret i la font dels Ocellets
La font dels Ocellets, la dècada de 1920. Autor desconegut
Arxiu Municipal del Districte de les Corts
Avui desapareguda, al seu lloc hi ha els jardins
del mateix nom, al carrer Jiménez Iglesias
Curiosament, uns anys abans d'aquesta foto, aquest tram de la Diagonal estava més concorregut. El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona sud de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora, es construïa on avui hi ha la Facultat de Dret de la fotografia aèria anterior, el California (1939-1946), un restaurant amb orquestra i ball, que el 1947 passaria a dir-se Copacabana (1947-1956), noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda (1940-1960), “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad”, i El Cortijo(1940-1962).
La Diagonal amb Numància, l'any 1968. El triangle format amb el
carrer Anglesola és la sala Bikini, i per sobre,
l'antic edifici de Sant Joan de Déu
L'entrada de la sala Bikini, l'any 1983
Cuadernos de arquitectura
A continuació, hi trobareu un curiós vídeo del mateix any que la foto, 1969, d'autor desconegut, que mostra, amb un tràveling de 360º, aquest mateix indret de l'avinguda Diagonal a l'alçada del carrer de Numància, també a prop de la sala Bikini. Les imatges només giren mentre passen els cotxes i la gent. És gairebé una metàfora d'aquella època: el temps passa, girem, però no ens movem de lloc.
La capella de Santa Madrona, entre els anys 1915-1925
Autor: Josep Brangulí
Madrona de Tessalònica, segons la llegenda, era una noia nascuda a Barcelona al segle III de l'era comuna, en època de l'emperador Dioclecià. Va anar a viure a Salònica (Grècia) on va treballar de minyona, però la van martiritzar per la seva fe cristiana. Anys més tard, uns comerciants francesos van comprar el seu cos incorrupte per portar-lo, en vaixell, a Marsella. Enmig d'una tempesta unes orenetes van començar a cantar per avisar-los que a prop hi havia terra ferma, la muntanya de Montjuïc. Els mariners van desembarcar i van deixar el cos en una ermita dedicada a Sant Fruitós, avui desapareguda. En diverses ocasions el mariners van intentar tornar a embarcar per dur a la santa a Marsella però cada cop que ho feien tornava a ploure. Finalment van entendre que la santa es volia quedar a la seva ciutat natal.
La capella va ser rebatejada amb el nom de la santa i reedificada entre els segles XV o XVI (està documentada des de 1406), i, el 1563, el Consell de Cent va decidir convertir Santa Madrona en patrona de Barcelona. L'església i el convent annex van ser ocupats per diversos ordes monàstics, fins que són destruïts durant el setge del 1652 i restaurats el 1661. Enderrocats l'església i el convent durant la Guerra de Successió, l'any 1713, se'n torna a construir un nou edifici el 1754, l'actual, restaurat el 1907 i el 1947.
La capella de Santa Madrona, a la dreta, envoltada
d'horts i camps, entre 1913-1917
Autor: Josep Branguli
Voltants de la Font de Santa Madrona, el 1893
Alexandre Cardunets. AHCB
Les restes de la santa es van moure diverses vegades de lloc fins que van ser traslladades a l'església de Santa Madrona del Poble-sec, però l'incendi provocat el 1909, durant la Setmana Tràgica, va cremar el cos de la santa. Temps després, Evelí Bulbena, veí del barri, va oferir a la parròquia una relíquia que suposadament s'havia salvat de les flames.
La capella del segle XVIII encara existeix avui al carrer de Muntanyans, en el recinte del Palauet Albéniz, a tocar del Museu Nacional d'Art de Catalunya, i s'hi celebra un dels pocs aplecs populars que queden a la ciutat. Malgrat que la festivitat de Santa Madrona és el 15 de març, i per tant és una festa que anuncia l'arribada de la primavera amb les primeres orenetes (com les que diu la llegenda que van acompanyar el vaixell amb les restes de la santa), per motius meteorològics es va decidir de celebrar l'aplec el quart diumenge després de Pasqua.
L'aplec actual només té una antiguitat d'uns vint anys, però en temps reculats s'havien fet processons a la Catedral i més antigament s'havien fet pelegrinatges a Montjuïc. L'aplec comença a l'església de Santa Madrona del carrer de Tapioles, al Poble-sec, amb una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri. Un cop a la capella de Montjuïc, els actes continuen amb un esmorzar popular i una missa a l’aire lliure, on es canten els goigs de Sant Madrona, i després de la qual s'hi fan diversos actes que acaben amb un dinar de germanor.
Prop de la capella hi havia un font, avui desapareguda, on s'hi feien aplecs, àpats i ball, com era tradició en les altres fonts de la muntanya i que havien fet famoses les fontades populars de Montjuïc.
Restes de la font de Santa Madrona, entre 1913-1917
la Ronda de la Universitat amb el carrer de Pelai,
cap a 1950, quan la plaça estava enjardinada
No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa no res i encara el tenim present a la memòria.
Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 ha deixat aspectes urbans a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.
El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)
Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí
Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat
Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquestes línies han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reproduïm el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.
També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.
Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella
durant l'Exposició Universal de 1888
Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola
Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.
Anunci de Radio Maymó
Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.
Ferran Maymó davant d'una vitrina
amb estris de màgia
No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.
Rètol art decó de Bella Aurora
Foto: Marcel Albet
Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.
Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.
En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.
Santiveri, carrer del Call
Dels anys en què Santiveri (comerç de productes alimentaris naturals) es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.
A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, El Grabador Inglès, fundat el 1932 i traslladat el 2023 a causa de la pressió immobiliària i hotelera. A continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.
Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera
al carrer de Pelai, l'any 1957
La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure i que amenitzaven la clientela amb la seva pròpia orquestra. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.
El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti
La Ilustración Ibérica
Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.
*
Notes:
(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.
