Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimarts, 6 de desembre del 2022

Barcelona Freak Show: l'home mico



Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics, aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent, han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”, també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”, en el local del carrer Montserrat 18-20.


Font: Bibliothèque Nationale de France


Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888), Nova York (1893), Mèxic (1894) o Escòcia (1913), últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901 durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895).

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”.

Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira.

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913 ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”

Més conegut com a "l'home aranya", ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.




Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.




Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupin.

Aquest apunt reflecteix només una petita part dels espectacles tant de barraca de fira com de circ que van passar per Barcelona durant el segle XIX i principis del XX, amb homes o dones mico o salvatges. Si sentiu curiositat per aquesta mena d'atraccions, en trobareu més a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona.








"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

dimarts, 1 de novembre del 2022

Tot això era un camp


Diumenge 6 de novembre es va inaugurar Tot això era un camp, una jornada de memòria dels Jardins de Sant Pau, dins del programa de l'Arnau Itinerant, que inclou el mural "Per la memòria d'un Paral·lel oblidat", pintat per Sendys; un recorregut teatral dels joves de Xamfra Centre, amb cinc posades en escena que recreen llocs emblemàtics dels carrers de les Tàpies, Nou de la Rambla, Paral·lel, Abat Safont i Sant Pau, alguns a partir de textos d'Enric H. March: El Tropezón, Barcelona de Noche, la Cueva del Gordito o les atraccions Caspolino, entre d'altres; la creació d'un gran mural sobre la memòria oblidada del Paral·lel, obra d'Street Barcelona; musica amb el grup Paral·lelus, i una petita exposició comissariada per Enric H. March, amb el suport de LaLaberinta, que repassa la història dels jardins des del paleolític fins avui.



Tres plafons recorren alguns dels llocs emblemàtics dedicats a l'oci d'aquest espai de més de 8.000 anys d'història, un racó de Barcelona on van viure els primers barcelonins, envoltats de maresmes, aiguamolls i boscos, i que l'enderroc de les muralles a partir de 1854 i el naixement del Paral·lel van convertir en el rovell de l'ou de l'oci popular de la ciutat.



















divendres, 7 d’octubre del 2022

Barcelona i l'antic Egipte



Des del 6 d'octubre és a les llibreries Barcelona i l'antic Egipte. Història d'una fascinació, el darrer llibre de l'historiador i cap del departament de programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món, el bon amic Oriol Pascual. Editat per Viena Edicions, he tingut el plaer de fer-ne el pròleg, "Viatge sentimental entre Barcelona i l'antic Egipte", on m'aproximo a la relació que tantes generacions hem tingut amb el país dels faraons, no només a través de la història, sinó també, i especialment, a través de la cultura popular.

L’antic Egipte evoca un món de ressonàncies màgiques, de dinasties llegendàries i de saviesa oculta darrere de jeroglífics incomprensibles. A Europa, després de les especulacions esotèriques de l’egiptomania al segle XVIII, durant el segle XIX les audiències s’hi a través de l’òpera i de visites al museu, on admiren els objectes arqueològics i el repertori d’imatges de l’estil neoegipci. Al segle xx l’interès per Egipte forma part de la cultura de masses i apel·la a un univers simbòlic que interpreta de manera nova i sorprenent les deïtats, els rituals funeraris o l’escriptura jeroglífica.

Aquest llibre ens obre els ulls als nombrosos vestigis que l’atracció per Egipte ha deixat a Barcelona. En trobarem als cementiris de Montjuïc i el Poblenou; en edificis públics com l’observatori Fabra; en obeliscs commemoratius, com la coneguda estàtua del llapis; en arquitectures efímeres com l’Arca de l’Aliança de la basílica dels sants màrtirs Just i Pastor; però també en objectes quotidians, en la literatura de viatges, en escenografies teatrals i en pel·lícules projectades a Barcelona. Tots aquests elements, expressió local d’un somni universal, van associats a noms com ara Josep Vilaseca, Francesc Soler i Rovirosa, Eduard Toda o Oleguer Junyent, inspiradors de l’egiptomania que encara es viu avui a Barcelona.


L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor
Foto: Museu de Cultures del Món


Precisament, serà a la basílica dels sants màrtirs Just i Pastor on el dimecres 19, a les 18:30h, presentarem el llibre. Un marc que no només s'adiu amb el vincle entre Barcelona i Egipte, sinó que aporta l'espai i la màgia que el llibre ens inspira. Hi esteu tots convidats!

dissabte, 17 de setembre del 2022

Les dues biografies de la Monyos




Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars de la memòria i els monumentalitza.


Lola Bonella, la Monyos


La Monyos

La llista de personatges excèntrics de Barcelona és llarga i arriben fins als nostres temps, i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Es movia per tot Ciutat Vella, però era a la Rambla on adquiria carta de naturalesa. Anava amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Repassem-ne la biografia coneguda i després ens endinsarem en alguns dels misteris que envolten la seva vida. Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’actual Hospital del Mar, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.


Autòmat de la Monyos (1913)
Museu d'Autòmats del Tibidabo


L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 75 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1865), i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim (del Mar) abans de ser traslladada. Va ser enterrada el 20 d'octubre. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir. Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana. Recordem que Suñé deia que el nom de la Monyos era Dolors Vega Massana.


Fulls d'inscripció i de registre d'enterrament
de Dolors Vega Masana, facilitats
per Maria Teresa Macià



Com ens informa Maria Teresa Macià, que ha fet una cerca al web de Serveis Funeraris, la que figura com a Casilda és la germana de la Dolors, que estava casada amb Salvi Pujol. També en el mateix nínxol hi trobem Margarida Pujol Vega, filla de la Casilda i el Salvi, morta el 1972 amb 66 anys. El cognom Pujol és un error d'inscripció, perquè al registre de l'enterrament figura amb els cognoms correctes.


La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava (segons l'àvia de Mercè Moreso Punter, l'hauria conegut al taller on feia de modista per als teatres de varietats), i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una problema que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas. D'on va treure aquesta informació?

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, jo hi estic contribuint.

*
Notes:

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'"Ara, 9 de setembre de 2012.

dilluns, 22 d’agost del 2022

Rèquiem pels banys de Sant Sebastià



Quan parlem del banys de Sant Sebastià ens venen al cap les grans instal·lacions del balneari que nosaltres hem conegut, inaugurat l'any 1928 i dissenyat per l'arquitecte modernista Antoni Millàs, amb l'imponent edifici del casino, que reproduïa el de San Sebastián al País Basc i construït pel mateix arquitecte. L'origen dels banys, però, és més antic. Cal anar-lo a buscar al 1910, quan a la platja de Sant Sebastià –que ja es feia servir de manera lliure a finals del segle XIX– s'hi col·loquen les primeres casetes i serveis per als banyistes.


Casino de Sant Sebastià, cap a 1928
Lucien Roisin. IEFC


Cal destacar dels banys de Sant Sebastià de 1928 que van ser els primers a acceptar persones dels dos sexes al mateix recinte, seguint una tradició secular d'aquesta platja que ha gaudit d'una llibertat –segurament facilitada per ser la més allunyada de la ciutat– que arriba a avui: s'hi fa nudisme no perquè sigui una platja nudista, sinó perquè és una platja lliure.


Terrassa del Casino de Sant Sebastià, a la dècada de 1930


A les instal·lacions hi havia set piscines: les tres infantils, amb les figuretes de foques i granotes als extrems que llançaven aigua per la boca; la familiar, interior i envoltada de castes, amb l'aigua molt freda perquè s'abastava d'uns pous; l'olímpica, amb trampolins i un tobogan de pedra, molt fonda, que quedava elevada sobre el terra i l'envoltaven uns ulls de bou que permetien veure-hi els nadadors que s'hi capbussaven i diverses botigues (perruqueria, accessoris de platja, bar); al costat de la familiar n'hi havia una de més petita, envoltada de gespa, reservada als socis del club; i a l'extrem nord, paret per paret amb els banys de Sant Miquel, hi havia la piscina de La Deliciosa, on s'hi concentrava el col·lectiu homosexual, però que també feien servir algunes famílies perquè era la més tranquil·la.


Piscina olímpica i terrassa del bar, cap a 1968
Família Cuyàs. ICGC


Bar dels banys de Sant Sebastià, cap a 1935
Arxiu General de l'Administració


La piscina familiar de Sant Sebastià


La majoria de nosaltres ja no vam arribar a veure en funcionament el casino, però sí el restaurant i la perruqueria. A mitjan dècada de 1970, aquest espai ja estava abandonat i molt deteriorat per manca de manteniment, tot i que la canalla aprofitàvem per fer-hi excursions.


Piscines infantils dels banys de Sant Sebastià
Eugeni Forcano, c. 1968


La resta de l'espai estava ocupat per un immens entramat de casetes de bany, també molt atrotinades i plenes de forats, que eren aprofitades per als voyeurs per espiar les persones que es canviaven de roba. La zona de dutxes també era molt decadent, i sobretot les interiors, sota el casino i fora de tota vigilància, eren aprofitades per fer-hi contactes sexuals de tota mena.


Vista aèria dels banys i els restaurants de platja de la Barceloneta


A mitjan dècada de 1980, les instal·lacions van ser enderrocades i en el seu lloc s'hi van construir els nous banys públics, gestionats, des de 1995, pel Club Natació Atlètic-Barceloneta, nascut de la fusió dels clubs Atlètic i Barceloneta, que s'havien quedat sense instal·lacions quan es produeix l'enderroc de les instal·lacions vora mar, l'aquàrium (1963-1987), les parades de musclos i les muscleres, i els populars restaurants de platja (c. 1942-1994) de la Barceloneta.


Inici de l'enderroc dels restaurants de platja de la Barceloneta, el 1989
Oriol Tarrida. AFB


D'aquell ambient familiar i estiuenc en queden dues filmacions del NO-DO, que reproduïm a continuació. El primer és el NOT N 607 B  del 23 d'agost de 1954 (a partir del minut 1'49") i el segon el NOT N 659 B del 22 d'agost del 1955 (a partir del minut 2'14"). Ambdós ofereixen imatges tant de Sant Sebastià com de Piscines i Esports (1935-1987) de la carretera de Sarrià, inicialment més burgès però igualment popular.






Dels últims dies dels antics banys el fotògraf Manel Úbeda en va fer un reportatge fotogràfic l'any 1982, quan les instal·lacions funcionaven sota mínims per als pocs usuaris que es resistien a abandonar un paisatge que els (ens) havia acompanyat tota una vida. En un altre lloc, en un altre país, els banys de Sant Sebastià s'haurien restaurat, com s'ha fet al països del centre d'Europa o dels mars Tirrè i Adriàtic; però aquí tenim tendència a "fer net", a polir fins que del passat només en queda el record, o la façana, com passa amb els edificis de l'Eixample.


Tobogan i casino

Tobogan i Torre de Sant Sebastià del Transbordador Aeri

Piscina dels socis

Vestidors a la planta baixa del casino

Passadís central de la zona de casetes

Piscina de socis i casetes dels banys de Sant Miquel

Una de les piscines infantils

Botiga sota la piscina olímpica

Piscina La Deliciosa

Piscina familiar

Interior del casino