Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche
Ildefons Cerdà (1861). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
En el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà, aprovat pel Govern espanyol el 9 de juny de 1859 (un segle exacte abans que nasqués qui us escriu aquesta ratlles) havia previst que calia esponjar Barcelona; és a dir, el que avui és Ciutat Vella i que havia estat reclosa dins muralles fins que s'aprova l'enderroc l'any 1854. Les muralles, i la prohibició d'expandir-la més enllà del recinte murat, havien ofegat la ciutat des de feia segles: massificada, densament poblada, sense un pam un construir nous habitatges (raó per la qual es van fer voltes sobre els carrers per construir-hi a sobre), Barcelona era un niu d'epidèmies com les febres groga i tifoide, o el còlera. Avui, potser, haurien buscat una solució més conservadora, però en aquell moment l'enderroc va ser un alliberament per als barcelonins.
A banda de la retícula de l'Eixample, al plànol de reforma de Barcelona Cerdà va traçar tres grans vies (A, B i C) que creuaven verticalment i horitzontalment el nucli antic de la ciutat per unir l’Eixample amb el port. La Gran Via A acabaria sent la Via Laietana; la Gran Via B havia d'anar del Paral·lel a la plaça de la Universitat, i en són una realitat parcial l'avinguda de les Drassanes i la Rambla del Raval; i la Gran Via C, que havia d'anar des de la Ronda de Sant Pau fins al Parc de la Ciutadella, i de la qual en són fruit les avingudes de la Catedral i Cambó.
Plano de situación y detalle de las tres grandes vías A, B y C de la reforma de Barcelona,
hecho según los datos tomados de la Memoria y proyectode contrato con el Banco Hispano-Colonial
Àngel Josep Baixeras (1907). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
L'oposició dels veïns i la situació política i econòmica feien inviable el projecte, raó per la qual va caldre esperar vint anys, fins el gener del 1879, perquè l’Ajuntament aprovés la Llei d’expropiació forçosa perquè l’urbanista Àngel Josep Baixeras tirés endavant el projecte de Reforma Interior, que recuperava la proposta de Cerdà i afectava parcialment o totalment 3.671 finques i que esborrava del mapa de la ciutat bona part de l'estructura medieval i barroca. No només habitatges i el consegüent desplaçament de milers de barcelonins, sinó edificis destacats com l’església barroca de Santa Marta, que era al carrer de la Riera de Sant Joan (la portalada va ser cedida i reconstruïda en el nou Hospital de la Santa Creu); el Palau del Marquès de Sentmenat, a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer del Pont de la Parra; la capella de Sant Cristòfol, situada al carrer de Sant Pere més Alt; el Palau del Marquès de Monistrol, a la Riera de Sant Joan, la casa propietat del Marquès de Monistrol al carrer Ample, o els del Marquès de Fortuny i de Serrallonga, al carrer de Basea.
El projecte va estar en via morta fins que, el novembre del 1901, l’entrada de regidors republicans i de la Lliga Regionalista al consistori va dur al poder una nova classe política que prioritzava el sanejament del nucli antic i les obres projectades per Cerdà i Baixeras. Conscient de la magnitud del projecte, el nou ajuntament va buscar la complicitat del capital privat, el Banc Hispano Colonial, entitat financera vinculada als interessos de l’Estat en les possessions colonials, que després del desastre de la Guerra de Cuba contra els Estats Units d'Amèrica i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines, Mariannes i Carolines, va reorientar els negocis cap a les inversions en obres públiques.
El 1905 es va signar un primer conveni i el 1907, un segon: el banc faria de contractista i executaria l'obertura de la futura Via Laietana segons el projecte d’Àngel Josep Baixeras, actualitzat el mateix 1907 per l’arquitecte municipal Pere Falqués. Però si bé inicialment el projecte d'obertura de la Via Laietana estava associat a l’higienisme i la coherència urbanística, finalment es va imposar l'especulació econòmica, d'una burgesia que veia la possibilitat de convertir la nova via en la seu central dels seus negocis sense que importés gens el cost humà i patrimonial de la intervenció.
Com que Barcelona ha estat sempre una ciutat "legalista i d'ordre" (tot ha de passar per cal notari), el relat de la demolició ha quedat força documentat gràcies al Concurs Artístic de la Vella Barcelona que l’Ajuntament va convocar el 1908 per preservar la memòria del passat a través de les fotografies d’autors com Josep Pons Escrigas, Miquel Matarrodona, Adolf Mas o Narcís Cuyàs, o dels dibuixos de Modest Urgell i Dionís Baixeras.
10 de març de 1908, a la plaça de la Reina Regent, entre el carrer Ample –on
està situat la primera casa que es va enderrocar, a l'esquerra de la foto–
i la placa de Sant Sebastià, al bell mig de l'actual Via Laietana
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Tots els qui estem acostumats a moure'ns pels arxius de la ciutat o a passejar-nos per les xarxes socials hem admirat i lamentat les imatges dels racons desapareguts de Ciutat Vella. Sovint, situar els vells carrers i edificis resulta complicat, sobretot perquè no s'ha fet una obra integral que reculli aquest meravellós material gràfic. Nosaltres no ho farem perquè la feina seria ingent, però us deixem tres plànols que ens ajudaran a fer-ho amb l'interès i la curiositat de l'arqueòleg urbà, i quan passegem per la ciutat intentarem situar aquelles imatges aturades en el temps, que és cert que provoquen una mena d'enyorança d'un temps no viscut i que, també massa sovint idealitzem de forma acrítica.
Brangulí Fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya
El primer plànol, numerat sobre l'entramat urbà abans de la reforma, ens permet situar els dibuixos de Dionís Baixeras que podeu trobar al blog L'abans de Via Laietana, on la Maite Mar porta anys mostrant-nos el material de la seva acurada recerca pels arxius digitalitzats de la ciutat, com l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l'Arxiu Històric, els arxius de districte, l'Arxiu Nacional de Catalunya o l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a més d'altres institucions privades com el Centre Excursionista de Catalunya, l'Arxiu Mas o l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.
El segon, ens mostra els carrera afectats i desapareguts totalment o parcialment (en gris), la zona demolida (en color morat) i el traçat de la Via Laietana i els nous carrers oberts o reformats (en groc).
El tercer, finalment, ens mostra la nova urbanització (en color marró) d'una Via Laietana convertida en una carretera que uneix el port amb l'Eixample, però que mica en mica s'anirà pacificant i fent-la més amable per als barcelonins que gaudeixen del passeig i de l'extens patrimoni que encara conservem, malgrat tot.
