Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Fira de Mostres de Barcelona 1944

Una de les gran exposicions que sobre Barcelona s’han fet a la ciutat és, sense cap mena de dubtes, la que entre abril i agost de 1995 es va celebrar al CCCB: “Retrat de Barcelona”, que va ser comissariada per Albert Garcia Espuche i Teresa Navas. Una mostra i una anàlisi exhaustives de la imatge de la ciutat de Barcelona des de les primeres referències de mitjan segle XVI fins a l´actualitat.

Va ser una gran oportunitat de veure Barcelona, amb abundant material gràfic i videogràfic, des dels seus propis ulls: els ulls dels seus promotors (socials i polítics), és a dir, la Barcelona que es ven; però també la Barcelona que entre tots hem construït: en el deixar fer, en la complaença, hi ha molt de complicitat. Mentre Barcelona va ser tancada dins muralles, fins mitjan segle XIX, la imatge de Barcelona era la dels vells secrets amagats intramurs, de manera que, en paraules de Josep Ramoneda, la ciutat “és un rostre que insinua però res no concreta” (1). Però des del moment que Barcelona s’expandeix per l’Eixample, la pròpia burgesia que el construeix i l’habita (amb les reticències pròpies d’aquells burgesos barcelonins, sempre molt tancats en ells mateixos) fa un dibuix de la ciutat que vol. Després, el creixement i la immigració (polígons d'habitatges, barraques...) s’encarreguen de donar-li un rostre més "humà" que, a força d’amagar-lo, potenciarà altres rostres més publicitables.

Tots som artífexs i hereus alhora de la Barcelona de “ferias y congresos”, de la Barcelona "la botiga més gran del món" que avança a cop d’exposicions: la Universal de 1888, la Internacional de 1929, les fires de mostres, de turisme, d’automòbils... de la telefonia mòbil fins l’smart city actual, passant per la ciutat olímpica.

I tot això té un preu. Un preu que es veu perfectament dibuixat en el retrat que hem fet de Barcelona per vendre-la. Retrats diferents segons el poder que l’ha governat, és clar. Però no només: els agents són múltiples i generen imatges del tipus: la que més apreciem de nosaltres mateixos; la que nostra el millor perfil possible; la que vol ser autèntica, mostrant-nos tal com som; la que barreja, astutament, el millor i el pitjor. És a dir, la històrica, la internacional, la mediterrània, la multicultural.

El resultat final, però, és sempre artificiós. Tot és tan reduccionista que cap barceloní s’hi sent identificat i ens resulta estrany qui ve a fer negocis, qui s’empassa tota la ruta del modernisme, qui va amb barret mexicà com qui menja pa amb tomàquet amb sangria. De fet, som nosaltres qui ens sentim estrany enmig de tota aquesta gent que van amb pas decidit a fer el que cal fer, amb la guia a la mà i la samarreta del Barça.

Però malgrat aquesta estranyesa, les complicitats buscades en el retrat de Barcelona ha acabat conformant part del nostra imaginari barceloní: som, malgrat l’esclat modernista, noucentistes; som la ciutat de “ferias y congresos” explotada pel Franquisme; som la ciutat acomplexada que viu eternament dels “millors jocs olímpics; som la ciutat que es ven a les botigues de souvenirs i a les terrasses dels bars.

Amb el seu recorregut històric, “Retrat de Barcelona” ens posava davant dels ulls, a través dels materials seleccionats, el mirall que ens permetia veure’ns amb els ulls del visitant però amb la sensibilitat de l’indígena.

De la mostra de l’any 1995 al CCCB he seleccionat dos vídeos de dues etapes ideològiques diferents del Franquisme: Barcelona y la sardana (1955), de Christian Anwander, i Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970), de José Luis Font, tots dos reportatges realitzats per a NoDo. Aquest darrer ens ve de la mà de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’Antropologia Religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, i autor del bloc El cor de les aparences, que ha rebut els documents de l’Àngela Martínez, encarregada d’audiovisuals del CCCB.

També de 1970 és la pel·lícula de NoDo, Barcelona, d'Eugenio Pena, un documental turístic que mostra una Barcelona moderna que no fuig dels tòpics  artístics i elitistes associats a l'alta burgesia o a la burgesia emergent, però en cap moment es veu la Barcelona real. 

A aquests tres documentals hi afegim M’agrada Barcelona (2003), vídeo de promoció turística de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, dirigit per Xavier Manich, i interpretat per Martina Klein. La idea és comprar els dos primers amb el tercer i, si n’hi ha, veure’n les diferències.

Entremig, ens estalviem tota la publicitat olímpica perquè acceptem que l’eufòria demanava, aleshores, cridar als quatre vents com n’érem de bons i quantes coses teníem per oferir al món.

Suposo que els mals de Barcelona no són diferents dels mals de les grans ciutats de la resta del món. La nostra mirada a l’exterior no serveix perquè faríem servir els mateixos tòpics que circulen per a Barcelona: fora de casa tots som turistes.

Barcelona y la sardana (1955)

Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970)

Barcelona (1970)

M'agrada Barcelona (2003)

*

(1) Ramoneda, Josep. “Pròleg”, dins Arcadi Espada, Sergio Vila-San-Juan, Carles Prats, Jaume Fabre, Francesc Fontbona, Teresa Navas, Josep M. Huertas, José Corredor-Matheos, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, André Corboz, i Jordi Balló. Retrat de Barcelona. Barcelona CCCB – Ajuntament de Barcelona, 1995 [catàleg de l’exposició].

Castilla

Primera edición de Campos de Castilla (1912),

de Antonio Machado

...pedir al rey nuestro señor tenga por bien se hagan arcas de tesoro en las Comunidades en que se guarden las rentas destos reynos para defendellos e acrecentarlos e desenpeñarlos, que no es razón Su Cesárea Majestad gaste las rentas destos reynos en las de otros señoríos que tiene...

Archivo General de Simancas,
Estado, leg. 16, fol. 416

Por esas extrañas coincidencias por las que nos lleva la historia (a veces erróneamente, como la de creer que Cervantes y Shakespeare murieron el 23 de abril de 1616 cuando en realidad el primero lo hizo el 22 y el segundo el 3 de mayo, una vez sincronizados los calendarios gregoriano y juliano vigentes en sus respectivos reinos), en 23 de abril sí que se corresponden las celebraciones del santo patrón de Cataluña, Sant Jordi –fiesta que el talante profano reserva hoy a los libros y a las rosas–, y la fecha en que Castilla y Aragón celebran su Día Nacional.

Buscando más azarosas coincidencias, tanto Castilla como Cataluña celebran esta efemérides con una derrota. Los catalanes, ante Felipe V (1714); los castellanos, ante Carlos I (1521). En la revuelta de las Comunidades de Castilla, los nobles castellanos y las capas populares, capitaneadas por Padilla, Bravo y Maldonado (una de esas series de nombres que nos aprendíamos de corrido cuando en la escuela se hacía uso de la memoria); héroes que sucumbieron en Villalar (hoy de los Comuneros) a las tropas imperiales de aquel Carlos I de España y V de Alemania, hijo de la loca Juana y emperador del Sacro Imperio Romano Germánico; aquel rey contra quien se lamentaban los pasquines que proclamaban:

“Tú, tierra de Castilla, muy desgraciada y maldita eres al sufrir que un tan noble reino como eres, sea gobernado por quienes no te tienen amor”.

La historia, que es caprichosa, ha querido que aquella causa fuera lucha por la libertad y sus héroes mártires del absolutismo. Desde Juan Martín Díez, El Empecinado (que en 1821 promocionó el III Centenario de la batalla de Villalar) y la interpretación romántica y liberal finisecular, hasta la musicalización del romance Los Comuneros (1972), escrito por el poeta leonés Luis López Álvarez, que el grupo segoviano Nuevo Mester de Juglaría realizó durante aquella Transición en la que vendimos nuestra alma al diablo, la causa comunera se ha convertido en sinónimo de los valores que luchan contra el poder que el nacionalcatolicismo instauró con su visión de la España imperial, de yugos y flechas, de flechas y pelayos, que, sin solución de continuidad, tomaba carrerilla desde Viriato, el “invicto caudillo lusitano” que ya alimentaba las raíces del solar patrio.

En todo caso, la celebración de esa derrota (y en este país las derrotas las llevamos a cuestas siempre los mismos) es la excusa perfecta para pagar una deuda que un servidor y este blog tienen pendiente desde hace unos años.

Por razones que en este caso la razón sí entiende, Bereshit es seguido por blogueros de esa Castilla que en Villalar de los Comuneros (pero también en los frentes de Madrid y del Ebro en tiempos más recientes) perdieron la posibilidad de construir una España más justa en la que Campos de Castilla (por poner sólo un ejemplo de profunda reflexión: "Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.") sustituyera la cruz y la espada. Don Quijote, en su locura, sabía que no eran molinos.

Es posible que algunos no sean proclives a las celebraciones; o que lo comunero les suene a añejo. Tanto da: tomémoslo como una metáfora. Esta es una ocasión como cualquier otra, y hacia vosotros va mi gratitud, no por leer esta humilde bitácora, sino por romper fronteras y tópicos lingüísticos y por redimir con vuestra voz un sufrimiento que desde la periferia a veces se ignora cuando el tópico convierte en erial esa Meseta donde resuenan los versos de Teresa de Ávila y de Juan de la Cruz, ecos de jarchas y lamentos de conversos y pícaros, entre muros de castillos y conventos, entre aperos de labriegos, entre encinares y un ciprés, “flecha de fe, saeta de esperanza”.

Y al día siguiente, tras la derrota comunera, el Doctor Cornejo, el Licenciado Garci Fernández y el Licenciado Salmerón sentenciaban:

“En Villalar á veinte é cuatro dias del mes de Abril de mil é quinientos é veinte é un años, el señor alcalde Cornejo, por ante mi, Luis Madera, escribano, recibió juramento en forma debida de derecho de Juan de Padilla, el cual fué preguntado si ha seido capitán de las Comunidades, é si ha estado en Torre de Lobaton peleando con los gobernadores de estos reinos contra el servicio de SS. MM., dijo que es verdad que ha seido capitán de la gente de Toledo, é que ha estado en Torre de Lobaton con las gentes de las comunidades, é que ha peleado contra el condestable é almirante de Castilla, gobernadores de estos reinos, é que fué á prender á los del Consejo é alcaldes de sus Magestades. Lo mismo confesaron Juan Bravo é Francisco Maldonado haber seido capitanes de la gente de Segovia é Salamanca. Este dicho dia los señores alcaldes Cornejo é Salmerón é Alcalá dijeron que declaraban é declararon á Juan de Padilla, é Juan Bravo, é á Francisco Maldonado por culpantes en haber seido traidores de la corona Real, de estos reinos, y en penas de su maleficio dijeron: que los condenaban é condenaron á pena de muerte natural, é á confiscación de sus bienes é oficios para la cámara de sus Magestades, como á traidores”

Archivo de Simancas, Comunidades de Castilla, núm. 6

Mil quinientos veintiuno,

en abril para más señas,

en Villalar ajustician

quienes justician pidieran.

¡Malditos sean aquellos

que firmaron la sentencia!

¡Malditos todos aquellos

los que ajusticiar quisieran

al que luchó por el pueblo

y perdió tan justa guerra!

Desde entonces ya Castilla

no se ha vuelto a levantar,

en manos de rey bastardo

o de regente falaz,

siempre añorando una junta

o esperando un capitán.

Quién sabe si las cigüeñas

han de volver por San Blas,

si las heladas de marzo

los brotes se han de llevar,

si las llamas comuneras

otra vez crepitarán.

Cuanto más vieja la yesca

más fácil se prenderá,

cuanto más vieja la yesca

y más duro el pedernal,

si los pinares ardieron,

aún nos queda el encinar.

“Canto de esperanza”, Los comuneros (1972),

de Luis López Álvarez

La divisió territorial de Catalunya i l'enquesta comarcal de 1931

Mapa comarcal: resultat enquesta als ajuntaments (1931)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

En alta resolució, cliqueu aquí

Què és el país? Poca cosa més que el tros que pots recórrer amb l’arada de sol a sol, assegurant-te que al vespre tornaràs a ser a casa a dormir. El mot pagès ve del llatí pagensis, “qui viu en el camp”; el mateix terme llatí d’on prové el francès pays, d’on passarà al català després de superar significats com “territori rural”, després “comarca”, d’on pren el sentit de “la nostra terra” com a àmbit social (“vila”, “comarca”; els italians fan servir paese per referir-se a “poble”), fins acabar significant un territori més vast que aplega no només els que planten alls i cebes sinó als que preguen a Déu en una mateixa llengua per demanar una bona collita.

Per al pagès o per al vilatà el món s’ha ordenat sempre ben aviat: el mercat, el metge i l’amo marquen les fronteres del seu món. El senyor i la seva versió kafkiana, l’administració, necessita eines de control més sensibles, més complexes, perquè ha de recaptar impostos i les fronteres s’acaben convertint en una entelèquia que amb l’ajut d’idees i banderes sobrepassen els interessos dels súbdits o converteixen aquestes idees en l’eix central d’aquests interessos.

L’any 1931 es va voler acabar amb el desori històric de la divisió territorial de Catalunya, que des del Decret de Nova Planta (1716, perduda la Guerra de Successió) havia passat per mans pròpies i alienes (amb conversió de parròquies en municipis) desdibuixant un mapa que, posats a reclamar-lo com a sobirà, em pregunto quines són les fronteres que caldria establir i si Grècia, per posar l’exemple més llunyà, estaria disposada a cedir-nos els comtats d'Atenes i Neopàtria conquerits  pels almogàvers.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va proposar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1). Però veient el mapa que il·lustra aquest apunt (amplieu-lo i gaudiu de la festa), em pregunto com s’ho van fer per cohesionar el desgavell identitari que en va resultar.

Quan baixem al detall, el sentiment de pertinença a una comunitat es complica, i les relacions personals (algunes llegendàries) i els tòpics etnogràfics superen les realitats geogràfiques i el sentit comú. El sociòlegs i l’antropòleg gaudirien amb aquest joc, i la història potser explicaria (amb raons semblants a les que malmeten el veïnatge de Terrassa i Sabadell, però que els uneix com a vallesans) per què l’Hospitalet de Llobregat no se sent lligat a Barcelona i en canvi Tiana sí.

El que ve a continuació és un resum de la divisió territorial de Catalunya al llarg de la història. Els curiosos, els viciosos o els que tenen canalla que va a escola poden continuar llegint. La resta que s’entretinguin amb el mapa.

Atles català (1375), de Cresques Abraham

Divisió històrica de (lo que se viene llamando) Catalunya

Catalunya, que com qualsevol país ha patit la mobilitat de les seves fronteres (totes elles sincrònicament històriques), ha dividit el seu territori segons el senyor o l’amo de torn.

D’allò que podríem entendre com a “Catalunya” durant l’època romana se’n va dir conventus iuridicus Tarraconensis, dividit en 42 civitates, divisions administratives semiautònomes, amb capital a Tarraco.

Els visigots van crear divisions eclesiàstiques amb més autoritat que l'administració civil i que a grans trets coincidia amb l'organització territorial romana. Com anècdota direm que Ataülf va instal·lar la capital del regne visigot a Barcelona, on vingué a viure amb aquella Gal·la Placídia –germana de l’emperador romà d’Occident, Honori, a la qual va segrestar durant el saqueig de Roma (410)–, i que va donar nom a la plaça de les atraccions Caspolino. La capitalitat només va durar uns mesos de l’any 415, fins que Ataülf va ser assassinat pels seus per ser massa tou amb els romans, i van anar a Toledo.

Amb la invasió àrab, el territori català es va dividir en deu valiats. Però a banda dels de Tortosa i Lleida, que van perdurar fins el segle XII, la resta no van subsistir més enllà del 801, any en què l’exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) va alliberar Barcelona i la va convertir en capital del Comtat de Barcelona, un més d’aquells comtats de la Marca Hispànica que feia de tap en els Pirineus per evitar que els musulmans envaïssin terra franca. La cosa va resultar prou bé perquè aquí no en vam tornar a saber res més fins que la Guàrdia Mora del general Franco va entrar per la Diagonal el 26 de gener de 1939.

A partir de la Marca Hispànica el territori es va anar configurant en diversos comtats (Empúries, Rosselló, Barcelona, Girona, Besalú, Cerdanya i Urgell), i el de Barcelona va acabar consolidant una supremacia que dura fins avui. D’aquells comtats neix la Catalunya que, amb límits variables segons conquestes, derrotes i casoris, assumim com a casa comuna de tots els que van decidir construir la torre i l’hortet en aquesta terra, i on els veguers exercien la delegació del poder comtal i reial. En la primera divisió coneguda, del 1304, s'esmenten divuit vegueries: Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, la Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa.

Durant tota l’Edat Mitjana fins el Decret de Nova Planta que ens converteix en terra d’altres, Catalunya és un territori la divisió del qual escapa a l’objectiu d’aquest apunt. A cavall d’aquells peixos que lluïen les barres catalanes a les escates, els dominis es van estendre fins la riba oriental de la Mediterrània.

Sota la fèrula borbònica la cosa es complica. Sabem que el Principat va passar a ser una província dividida en dotze corregiments i un districte: Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Tarragona, Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès, més el districte de la Vall d'Aran. La nova divisió es va adaptar a les vegueries suprimint-ne les d'Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon i Montblanc. Les vegueries i sotsvegueries suprimides es van convertir en alcaldies majors. Els corregiments cercaven un equilibri demogràfic més adaptat a la geografia i a la governació militar. La vegueria de Barcelona va quedar fraccionada pel corregiment de Mataró, amb alcaldia major a Granollers, i part del Penedès va passar al corregiment de Tarragona.

El 1810, arran dels decrets de Napoleó Bonaparte que preparaven l'annexió a França de territoris espanyols, el governador general de Catalunya, el mariscal Augereau, modificava els corregiments deixant-ne quatre, prefigurant les quatre províncies que no tardarien a arribar:

Corregiment de Barcelona, amb sots-corregidors a Manresa i Vic.

Corregiment de Girona, amb sots-corregidors a Figueres i Olot.

Corregiment de Reus, que no va arribar a estructurar-se.

Corregiment de la Seu d'Urgell, que no va arribar a estructurar-se.

El 17 d'abril del 1810 Josep I Bonaparte, com a resposta a les pretensions annexionistes, modificava el mapa i establia quatre prefectures: Llobregat (Barcelona), Ter (Girona), Cinca i Segre (Lleida) i Ebre (Tarragona). En aquesta divisió s'incorporava la Franja de Ponent i, pel sud, bona part dels Ports i del Baix Maestrat, però no va arribar a ser efectiva. Entre 1810 i 1812 Catalunya va tornar a ser un estat independent que feia de tap entre l'Imperi francès i la Corona espanyola.

El 1812 Catalunya s'integra en el Primer Imperi francès de Napoleó Bonaparte i els corregiments passen a ser departaments francesos:

Departament de les Boques de l'Ebre, amb seu a Lleida.

Departament de Montserrat, amb seu a Barcelona

Departament del Segre, amb seu a Puigcerdà. Incorpora Andorra i perd la Vall d'Aran (passa a l'Alta Garona).

Departament del Ter, amb seu a Girona

A més del departament dels Pirineus Orientals creat el 1790.

Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaven en un primera proposta la província de Catalunya. El 1813, en una nova proposta, es dividia en tres províncies: dues litorals amb capitals a Barcelona i Tarragona, separades pel riu Llobregat, i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.

Amb el retorn de Ferran VII el 1814, es va tornar a l'organització administrativa de l'Antic Règim (una província dividida en corregiments). Durant el Trienni Liberal, provocat pel motí de Rafael del Riego, va ser aprovada, el 1822, una nova divisió provincial anul·lada de nou el 1823. Consistia en les províncies de Catalunya (capital a Barcelona), Girona, Lleida i Tarragona.

Finalment, per Decret del 30 de novembre de 1833, s'aprovaven les quatre províncies actuals a proposta del ministre Javier de Burgos i per encàrrec de la regent Maria Cristina.

La falta d'un cens fiable i la pretensió d'adaptar l'organització episcopal a la civil va provocar algunes distorsions com la partició de la Cerdanya i del Penedès, o la inclusió de l'Alt Maresme a Barcelona.

Aquest va ser el panorama fins que l’any 1931 es va crear la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya a iniciativa del conseller de Cultura, Ventura Gassol, i més tard depenent de la Conselleria de Governació. Estava integrada per Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galés, Josep Iglésies, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló, Felip Solé i Olivé i Pau Vila. La Presidència de la Ponència era assumida pel Conseller, la Vicepresidència, per Pau Vila, i la Secretaria, per Josep Iglésies.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va adreçar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1).

Mapa comarcal de Catalunya (1936)

L’any 1987 es va reinstaurar el mapa comarcal aprovat el 27 d'agost de 1936, deixant oberta la possibilitat de modificacions a petició dels municipis, de tal manera que el 1988 es van reconèixer tres noves comarques: el Pla d'Urgell, el Pla de l'Estany i l'Alta Ribagorça. El 2001, l'informe Roca, que no s’ha fet efectiu, proposava la creació de sis noves comarques: l'Alta Segarra (Calaf), el Baix Llobregat Nord (Martorell), el Moianès (Moià), el Segre Mitjà (Ponts), la Selva Marítima (Blanes) i la Vall de Camprodon (Camprodon). D'aquestes sis, el 2015 ha estat aprovada la del Moianès (amb municipis del Bages, Osona i el Vallès Oriental), i s'ha afegit al mapa la del Lluçanès (amb municipis del Berguedà, Osona i Bages), que serà la que fa el número 43. A la cua d'aquesta "secessió" comarcal s'hi ha apuntat també el Baix Montseny, que aplegaria municipis del Vallès Oriental i la Selva; i el Montserratí, amb capital a Martorell i municipis del Baix Llobregat, Anoia, Alt Penedès i Vallès Occidental.

Bé, i per ser estrictes la Vall d'Aran no és una comarca, sinó una entitat territorial singular administrada pel Consell General d'Aran, amb una cultura i una llengua pròpies, l'aranès, una variant gascona de l'occità.

*

Nota:

(1) Podeu consultar l’estudi de Jesús Burgueño, “Projecte de Llei presentat per la Ponència de la Divisió Territorial al Govern de la Generalitat de Catalunya (1934)” [en línia], dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, 2009, p. 327/335 < http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000108/00000051.pdf>

Somorrostro i barraques de mar: arqueologia de la pobresa

Joan Colom fotografia el Somorrostro penjat de la

barana del final del passeig Marítim

Foto: Ignasi Marroyo, 1964

"Hay un callejón para entrar en el Somorrostro, al lado del hospital de los infecciosos. Es un callejón para no hacer el rodeo y no tener que venir por la playa ni por las calderas del gas. Al entrar hay un poyete. Me extrañó mucho ver que el agua llegaba hasta allí. Eran como las dos y media. Papá iba muerto del susto. A ver qué ha pasado en la barraca nuestra, con tu madre y con los niños. Pero el agua había pasado milagrosamente por la tranquera de la choza, sin llegar hasta dentro. Como ya estábamos acostumbrados a estas cosas, nos pusimos a dormir. Hasta que al cabo de un rato, ¡ay, madre mía!, una ola entró hasta dentro, las camas, las ropas, todo flotando. Cogimos a los niños como pudimos y volvimos corriendo al callejón. Cientos de personas metidas en el callejón. Como a las nueve o las diez de la mañana, volvimos a las barracas. Las barracas, no existía ninguna, todas enterradas en arena. Veías lo que había sido tu barraca por un piquito que aparecía así, de cualquier cosa, así."

Aquestes són paraules de Carmen Amaya descrivint el Somorrostro, extretes d'una llarga entrevista enregistrada en una cinta de prop de quatre hores que li va fer als Estats Units, els anys 50, el periodista Josep Maria Massip, corresponsal del Diario de Barcelona en aquell país, i que es va recuperar a l’especial “Barcelona flamenca” de la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània. Poc més es pot afegir per descriure un barri que és memòria barcelonina però del qual no en queda cap resta material.

Carmen Amaya i les barraques del Somorrostro,

a Los Tarantos (1962), de Rovira-Beleta

Fem memòria

El Somorrostro ja no existeix. Va ser enderrocat un 25 de juny de 1966. Només una placa el recorda a la platja que du el seu nom. Però, malgrat tot, com cap altre dels barris de barraques de Barcelona és present en la literatura catalana i castellana. Marsé, Juan Goytisolo, Carandell, Blai Bonet, Rodoreda, Terenci Moix, José Hierro o Carandell entre molts d'altres n'han deixat testimoni en les seves obres. Calia rescatar les mirades i les perspectives que les seves pàgines ens ofereixen, i és per aquesta raó que he preparat un corpus literari Somorrostro. Mirades literàries, que ha publicat l'Ajuntament de Barcelona (2018), il·lustrat amb fotografies inèdites i col·laboracions de Colita, Ignasi Marroyo, Joan Colom, Jordi Pujol i molts d'altres.

Són records d'un paisatge que la nostàlgia modifica, que es va fer famós perquè allà hi va néixer la bailaora Carmen Amaya (2 de novembre de 1918 - 19 de novembre de 1963) i que el va immortalitzar Francesc Rovira-Beleta amb la pel·lícula Los Tarantos (1962). Del barri no en queda res, dèiem. La runa es va fer sorra i se l’haurà endut el mar que tantes vegades els va posar al caire de l’abisme.

Panoràmica aèria del Somorrostro l'any 1950

El Somorrostro diuen que va néixer a mitjan segle XIX per uns pescadors bascos que es van assentar en aquest indret i que van manllevar el nom de la Vall del Somorrostro, a Biscaia. Però com a barri de barraques, habitades majoritàriament per gitanos durant bona part de la seva existència, no va començar a prendre carta d’identitat fins a principis del segle XX, a mida que el fenomen del barraquisme es va anar estenent en una Barcelona que no era capaç d'oferir sostre a la creixent immigració que buscava una vida millor o que fugia de l'Espanya represaliada que havia perdut la guerra. Fins a 1.400 barraques es van arribar a escampar entre l’antic Hospital d’Infecciosos (on ara hi ha l’Hospital del Mar i on acabava el passeig Marítim del General Acedo, al desaparegut barri d'Icària, formant una mena de mirador de la misèria), fins la riera del Bogatell, on van perdurar fins l’any 1966, en què van ser arrasades perquè unes maniobres navals presidides per Franco no presenciessin un espectacle tan poc edificant en l’Espanya dels “Planes de Desarrollo”, governada pels nous tecnòcrates que ens havien d’obrir les portes d’Europa.

L’arqueologia és, en general, tràgicament selectiva. La pala de l’arqueòleg, l’atzar o el caprici de la natura desenterren palaus, estructures urbanes, residències patrícies, temples, tombes, canals, calçades, aqüeductes, ponts i d’altres infraestructures humanes que tenen com a denominador comú la solidesa de les estructures que només el temps, la necessitat o la inconsciència han pogut devastar, soterrant els vestigis que segles després sortiran a la llum per reconstruir el passat i meravellar-nos.

El poder diví i terrenal es troba àmpliament representats en aquestes restes arqueològiques. La població civil, aplegada en sòlides estructures urbanes, també està degudament documentada: poblats ibers, grecs, púnics, romans, àrabs, visigots; o  en època més recent, fàbriques o les restes del barri de la Ribera de Barcelona, arrasat en part per Felip V per construir la Ciutadella militar (1716) que ens havia de vigilar atentament a llevant com ho feia el castell de Montjuïc a ponent.

Més difícil és trobar testimonis de vida marginal, de construccions poc sòlides fetes amb materials peribles, que al ser destruïdes passen a formar part de la mateixa pols que els ossos dels seus habitants. A vegades, però, un cop de mar com els temporals de la primavera de 2019, van deixar veure entre la sorra alguns vestigis de llars dels qui vivien més a la vora de l'aigua i, per tant, de l'abisme.

Ara que Barcelona vol rescatar la memòria dels barris de barraques, les plaques commemoratives i els senyals identificatius no tindran cap resta que evidenciï l’existència d’aquells barris: la Perona, Rere el Cementiri, Carmel, Somorrostro, Camp de la Bota, Pequín, Can Valero, Tres Pins, i tants d’altres passen a formar part del nomenclàtor sense més testimoni que els relats orals i els estudis que proliferen darrerament.

Però l'atzar ha volgut que on la ciutat perdia el nom, allà on no hi havia de quedar cap rastre del que va ser residència precària de les classes subalternes, marginals o desfavorides, surtin a la llum restes impossibles de vells habitatges vora el mar. Un nucli de barraques i cases de pescadors sortien d'entre la runa a finals de 2011 a les intervencions arqueològiques del carrer Doctor Aiguader, 15-25, al costat de l’Estació de França, dirigides per l’arqueòleg Mikel Soberón Rodríguez.

Entre d’altres elements relacionats amb la proximitat de la Ciutadella i del Baluard del Migdia (que es troba en estat d’abandonament malgrat el moviment de defensa d’aquesta estructura de la muralla de mar de Barcelona), destaquen les 24 barraques documentades, dels segles XVI i XVII, i el tram final del Rec Comtal, que desembocava en aquest indret on aleshores estava la línia de costa. Aquest tram del canal respondria a un solució provisional que es podria datar, tant la seva construcció com amortització, entre 1715 i 1721, com informa Mikel Soberón. La primera d’aquestes dates situa les primeres obres de desviament de la sèquia com a conseqüència de la construcció de la ciutadella borbònica, que va fer que el Rec Comtal baixés per l’actual carrer del Rec en lloc d’anar cap el Pla d’en Llull, situat entre el Born i el parc de la Ciutadella. La segona data correspon als primers plànols que representen el desviament definitiu del Rec, el qual baixaria per l’actual carrer Ocata, per fer un petit gir vers llevant. Són unes restes importants perquè són pocs els vestigis que del Rec queden dins la Barcelona emmurallada.

Les restes de barraques de pescadors

Foto: Ajuntament de Barcelona

Pel que fa a les 24 barraques de mar datables de mitjan segle XVII i fetes amb estructures molt precàries de fusta i d’altres materials peribles, se sap que eren instal·lacions destinades, en principi, a l’emmagatzematge d’estris i aparells de pesca, dels quals se n’han trobat en abundància a l’interior de les restes (ploms de xarxes i hams). Però se sap per la documentació de l’època i per les fitxes trobades, fetes com era habitual amb trossos de ceràmica, que en aquestes barraques s’hi practicava el joc il·legal, i com no pot estranyar sent com era un indret proper al port, també s’hi desenvolupaven intercanvis comercials de contraban. Conegudes aquestes pràctiques, el Consell de Cent (l’autoritat de la ciutat fins que Felip V la va abolir) feia enderrocar aquestes barraques periòdicament com a mesura de control, malgrat que després se’n tornava a autoritzar la construcció. Estem en el barri del Sorral, abans que existís la Barceloneta, en el terreny guanyat al mar fins a l'illa de Maians.

Aquest moviment constructor fa difícil la datació de les restes. En el gravat Nouvelle description de la fameuse ville de Barcelone, de 1645, es distingeixen perfectament les barraques de pescadors, així denominades a la llegenda del document, al costat del tram final del Rec Comtal. En un mapa de 1734 conservat a l'Archivo de Simancas, prop d’un segle més tard a la datació que s’ha fet de les restes, hi ha identificades 30 barraques de mar situades entre els glacis de la Ciutadella, el Fort de Don Carles i la desembocadura del Rec, amb el detall impagable que hi consten els noms dels propietaris i el tipus de material de construcció. És l'espai que dinou anys més tard ocuparà el barri de la Barceloneta.

Barraques de pescadors al costat del Rec Comtal a la

Nouvelle description de la fameuse ville de Barcelone (1645)

Cartoteca de Catalunya

Desaparegudes les barraques de mar, la història va voler que a la sorra de la platja hi tornés a florir la vida: el Somorrostro (i el barri de Pequín i el Camp de la Bota, anant platja enllà; però això ja és una altra història). I avui, sota el passeig Marítim, fandangos i buleries ressonen llunyans.

*

Aquest article i molts d'altres relacionats amb la

història de la ciutat el podeu llegir al meu

llibre Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2016

Un migdia al Portal de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)

Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

En aquella hora al Portal [de Sant Antoni] hi havia molt moviment. Les dones que venien davant de les portes del mercat corrien d’ací i d’allà empaitades pels municipals. Davant de l’orinador hi havia tot de carretons plens de fruita, i els crits dels venedors feien gran confusió. Allí unes gitanes venien puntes, mitges i altres peces de punt; ara passava un tramvia, suara un carro carregat de bigues de ferro que a cada sotrac feia un terratrèmol estrident; els dels gelats cridaven: “Qui refresca!”; tot d’una se sentí la trompeta del nunci; més enllà s’arma un gros esvalot perquè els del llaç escorredor volien agafar un gos i no podien: els uns se’n reien i les dones els maleïen.

Vista interior del Portal de Sant Antoni des del carrer de Sant Antoni Abat, el 1827

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (MNAC)

Un home tocà una campaneta a dalt d’una taula plena d’eines de dentista, cridant l’atenció amb un crani que tenia a les mans; el que menjava estopa encesa d’alt d’un tablado, cridant així l’atenció per vendre una pasta que curava els ulls de poll i un líquid que les monedes falses les feia tornar bones, s’enfadava perquè li fugia la gent, i cridava, bracejava, gesticulava, i ningú l’entenia, i vinga fer ganyotes com si desafiés el seu contrincant.

Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)

MNAC

Prop dels Escolapis un home amb ulleres negres venia la història d’una fera malvada que es menjava homes, dones i criatures.

Recitador d'auques i romanços. Aquests personatges eren cecs

o ho feien veure, com el d'ulleres fosques de Vallmitjana

Font: Nuevo Mundo, 1910)

Eren les dotze del migdia, i la quitxalla sortia d’estudi, corrent i cridant, ajudant a engruixir els grupos, els uns i els altres empaitant-se per entre carros i tramvies, atolondrant als vianants. Per moments el tràfec creixia, les tavernes s’omplien de gent, i, aprofitant l’ombra dels arbres, els obrers menjaven. El sol batia de ple, fent rebrillar les taules del gran mercat. Com si la força fes bullir la terra, eixia una polsina xardorosa que harmonisava la diversitat de colors que d’arreu brollaven. Com era un dia d’encants, hi havia major bullici; però en aquell moment, per motiu de l’hora, restava tot una mica calmós.

El carrer de Sant Antoni Abat, el 1890

Fernando Rus (AFB)

Portal endins pel carrer de Sant Antoni Abat (que havia estat part de la Via Augusta que duia a Tarraco), mentre les dones i els comerciants jueus traginen pel mercat, els gitanos es reuneixen en nombrosos grups. Xerren, guarneixen negocis per guanyar alguna andola amb un paio despistat, esquilen gossos... A tocar, el convent de Sant Antoni compta les hores abans no il·lumini les ànimes i el carrer com mai ho ha fet, quan cremi l'any que ve durant la Setmana Tràgica.

Litografia vuitcentista dels Tres Tombs

Ramon Puiggarí. Fons Joan Amades

L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs.

Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.

El mercat de la plaça del Pedró, el 1869

Dibuix de Soler i Rovirosa

Abans d'arribar a la plaça del Pedró, on hi va haver el mercat abans que s'enderroquessin les muralles, el barri s'estreny i es fa fosc pels carrers que baixen fins al carrer de la Cera. A casa seva, en algun dels edificis atapeïts que tapen el cel, una remeiera gitana hi té una cambra on exerceix el seu ofici.

Enmig de l’esquifit, fosc i brut compartiment, hi tenia una taula de fusta relluenta dels cantells de tant refregar-hi els braços. Per les parets, amb trossos de paper retallats d’estampes o cromos, representava les ànimes del purgatori que, aturmentades per les flamarades del foc, s’encomanaven a la Verge del Carme que els deslliurés d’aquell sofriment. En un gran tros de paper hi tenia pintat un ninot que era un dimoni amb la cua recargolada, i en un altre un cap de mort. En un prestatge hi tenia ampolletes i paquets de drogues que eren les potingues de fer seguir estimant i fer estimar, com també hi tenia un llibre quals cobertes de pergamí eren greixoses i brutes.
Hi havia en aquest llibre receptes i oracions de curar, i el significat de les cartes; en fi, era una riquesa de màgia negra, però degenerada.
Lo que més estrany feia és que la gitana no sabia pas de llegir i tenia aquestes apuntacions amb lletra tan estranya que era molt difícil poder entendre. També hi tenia jocs de cartes, les quals de tan brutes feien fàstic de tocar.

I en algun lloc del Portal segur que s'hi amaga el llibre màgic de la remeiera gitana, que en Vallmitjana deia que era de màgia negra. A saber si algun dels incendiaris de la Setmana Tràgica que van cremar el convent de Sant Antoni enlairava els maleficis de la Rabo, que per aquest malnom diabòlic se la coneixia. O potser va ser responsable del foc purificador del 36, que va acabar definitivament amb el convent, les restes del qual van ser una matalasseria, durant molts anys, i després una discoteca.

*

Els textos citats en cursiva pertanyen a Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana, escrit l'any 1908 (Tarragona: Arola Editors - Edicions de 1984, 2004, p. 90, 92 i 131-132).

El text d'aquest apunt, i molts d'altres sobre la història de la ciutat,
el podeu trobar en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2017)

Tuset street

Sara Montiel (1928-2013)

Tuset Street (1968)
Director: Luis Marquina i Jordi Grau
Guió: Jodi Grau, Rafael Azcona
Música: Augusto Algueró
Fotografia: Alejandro Ulloa
Actors: Sara Montiel, Jacinto Esteva, Jaime Picas,
Luis García Berlanga, Patrick Bauchau, Teresa Gimpera,
Emma Silva, Tomás Torres

[+]

 Tuset street, a Barcelofília

"Cuando Tuset era una 'street'", de Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia, 13 de febrer de 2011

Un resum fotogràfic de la pel·lícula.

Jess Franco, yes!

El Conde Drácula (1969), de Jess Franco

El 2 d’abril de 2013 moria a Màlaga Jesús Franco, director, guionista i músic, i pare i icona del cinema de sèrie B espanyol. Autor de més de 200 pel·lícules de tota mena, serà recordat, malgrat el reconeixement internacional i el Goya honorífic de 2008, pels films eròtics i de terror. Amb la seva desaparició, la del també director Miguel Iglesias Bonns (1915-2012) i la de l’actor i realitzador Paul Naschy (1934-2009) podem donar per tancada una època i sentir-nos tan orfes com els nens de l’Auxilio Social.

Jesús "Jess" Franco

Aquest apunt a la memòria de Jesús Franco (l'oncle Jess, com li diuen els fans) s’ha produït sota demanda d’alguns dels fidels seguidors d’aquest blog. No sé si amb el que segueix em desvio del que s’esperava: un relat de l’adolescència eròtica de la nostra generació a través d’aquelles actrius que van desenvolupar i disparar la nostra imaginació. Però com que em veig incapaç de reproduir segons quines emocions he preferit fer un dibuix del paisatge d’aquella època que ens va tocar viure amb un sexe estrany com a rerefons.

Tot i el risc de fer-me pesat, torno a les experiències viscudes per la generació dels nascuts a finals dels anys 50, aquells nens que amb el pa i la xocolata del berenar sentíem Machín, la Piquer o José Guardiola pel celobert i deixàvem anar la nostra imaginació amb els tebeos i els cinemes de barri mentre la cultura de masses començava a treure el nas entre les deixalles de la postguerra.

Ingrid Pitt

Quan el 23 de novembre de 2010 va morir Ingrid Pitt (21 de novembre de 1937 – 23 de novembre de 2010), una de les muses del cinema de terror dels 60 i 70, actriu i escriptora supervivent dels camps d’extermini nazis, li vaig dedicar l’apunt Dràcula i el mite eròtic. Allà parlava de la sexualitat adolescent dels nens d’aquells anys i de la cultura popular. Sense voler-ne fer una afirmació universal (cada casa és un món), deia que després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Amb el maig del 68 i esclats paral·lels queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, on els clients eren les noves classes mitjanes, les que tenien el poder adquisitiu de la nova indústria, i els nens i els adolescents apareixíem com a potencials subjectes d’aquest mercat.

A finals dels 60 i principis dels 70 arribaven als cinemes pel·lícules d’arts marcials, de ciència-ficció i de terror, d’aventures i arguments estrambòtics. Les sèries B posaven color i molta imaginació a les cartelleres dels cinemes de barri. I amb la mort del dictador i amb la suavització de la censura aquest terror va venir acompanyat de la carn fresca de les filles de Dràcula o de joves donzelles que eren sotmeses per les forces del mal, per caníbals, nazis, vampirs i homes llop. Il·luminaven la pantalla actrius com Ingrit Pitt, Diana Lorys, Barbara Capell, Dyanne Thorne, Maria Rohm, Mirta Miller, Soledad Miranda, Rosanna Yanni, Rosalba Neri o Lina Romay (25 de juny de 1954 - 15 de febrer de 2012), que va ser musa i esposa de Jesús Franco fins que ens va deixar orfes, i neboda d'un bon amic.

Dyanne Thorne i Lina Romay a

Greta: Haus ohne Männer (1977), de Jess Franco

A manca d'educació sexual, una generació es deixava seduir per unes històries que vistes ara són més surrealistes que exòtiques; es deixava seduir per un erotisme filmat en Eastmancolor que el pas del temps ha convertit en kitsch. Perquè, no ens enganyem, anàvem al cinema a deixar-nos seduir. La nostra sexualitat despertava i se’ns donava l’oportunitat de derivar les pulsions cap a símbols que ens allunyaven de l’entorn opressor que envoltava el sexe. Potser es creaven altres dependències, no dic que no, però la vida passava a ser una mica menys solipsista.

Sóc conscient que estic parlant des d’un punt de vista molt masculí. Rarament he pogut compartir amb una dona el significat dels canvis de paradigma sexual associat a la cultura de masses i tampoc n’he llegit res. Era estrany, perquè lamentablement ser-hi les feia tan sospitoses com una dona fumant sola a la terrassa d'un bar, veure noies al cinema quan feien pel·lícules com: El castillo de FuManchú (rodada en part en el Park Güell de Barcelona), Marquis de Sade: Justine, El conde Drácula, Las vampiras, La venganza del Doctor Mabuse, Los sueños eróticos de Christina, La hija de Drácula, La maldición de Frankenstein, Los demonios, Los amantes de la isla del diablo, Los ojos siniestros del Doctor Orloff, Diario íntimo de una ninfómana, Maciste contra la reina de las amazonas, La noche de los asesinos, Cartas de amor a una monja portuguesa o Aberraciones sexuales de una mujer casada, on Lina Romay feia de mare incestuosa amb el seu fill, tema que era molt del gust de Jesús Franco i que tornarem a tractar: cinc pel·lícules de l'oncle Jess tocaven l'incest entre mare i fill.

Després vindrien les pel·lícules classificades "S". Jesús Franco hi va participar. Era un negoci. Fins i tot va fer pel·lícules amb doble versió: una d’eròtica, que podia ser projectada a Espanya, i una de pornogràfica que podia ser projectada a l’estranger, on Franco hi tenia no només un mercat consolidat sinó que la producció de molts dels seus films era francesa, alemanya, italiana, suïssa o fins i tot nord-americana.

A la pantalla, el primer nu integral no el vam veure fins l’any 1976, i va ser el de María José Cantudo a La trastienda, de Jordi Grau. La vaig veure en el cinema Diamante amb companyia femenina. Ella, que era una dona casada, amb una història familiar complicada que jo coneixia bé, no gosava anar-hi sola. Va ser una situació estranya que es va repetir algun cop més sense gaires explicacions. Era una companyia muda que li donava al context una dimensió diferent, inquietant, perquè semblava sortida de la pantalla. La seva presència provocava estranyesa, com si no fos qui era. La vida sovint ens deixa arguments de pel·lícula. Gestionar-la ja és una altra història.

Segurament perquè la conducta sexual està subjecta a l’educació, la repressió, al context social i familiar, i a l’experiència o a la mancança, el sexe ens arriba o l'heretem deformat. Va arribar un moment en què l’erotisme de sèrie B i la vulgaritat del classificat "S" no van ser suficient per satisfer les necessitat. Però hi havia una alternativa que era compartida per altres joves, i no tan joves: les sales d’art i assaig. No sé si ningú més s’atrevirà a confessar-ho, però a més de satisfer unes ànsies intel·lectuals incipients, aquestes sales permetien veure un cinema d’autor que també satisfeia pulsions més atàviques (o potser era al revés?).

Ingrid Thulin i Helmut Berger a La caduta degli

dei (1969), Luchino Visconti

En una mateixa sessió podies veure el cinema intel·lectualitzat i inquietant de Pasolini, Visconti, Malle o Bergman, tot esperant que un cos nu il·luminés una escena més realista que les escenes de les sèries B. A no ser que el director fos el suec Mai Zetterling, o algun altre semblant, interessat a desentranyar els misteris de tots els tabús sexuals amb la lluminosa Ingrid Thulin com a protagonista, una de les mares incestuoses per excel·lència amb pel·lícules con Agostino o La caiguda dels deus. I ja que hem anomenat Louis Malle, hem d'esmentar Le souffle au coeur (1971), on Lea Massari i Benoît Ferreux interpreten una mare i un fill adolescent que consumen una relació sexual que esdevé el pas a la vida adulta del fill i un secret íntim compartit sense cap mena de trauma. Insisteixo en l'incest mare-fill perquè és un tema del qual mai se'n parla, però que el cinema ha tractat centenars de vegades.

Lea Massari i Benoît Ferreux a Souffle au

coeur (1971), de Louis Malle

Una cosa sí que vam aprendre: una bona història és més suggeridora que un cos nu (no és veritat del tot, però queda bé!). Però el camí per arribar fins a aquest conclusió és llarg. Si dels tebeos vam passar a la literatura, d’aquelles estrambòtiques, exòtiques i surrealistes històries de terror i erotisme de Jesús Franco vam arribar a les sales d’art i assaig i a una determinada sensibilitat. Com que sempre hem estat un país estrany i secularment obscurantista i endarrerit, els camins de l’aprenentatge sempre han estat tortuosos. Que ho preguntin a qui ha forjat el seu imaginari passant per la sagristia, per un matrimoni castrador o per un agrupament escolta. Els camins del Senyor són inescrutables.

El Cine Mar de la Rambla

Tornant a la part més escabrosa del cinema i el sexe, caldria parlar d'algunes sales en què els desitjos de la pantalla es consumaven sòrdidament a la platea. La llista d'aquests escenaris seria molt llarga, però en veurem només un. En Miquel, l'administrador de Barcelofília, el blog de la Barcelona perduda, ens deixa una crònica fidel, que molts compartim, de quin va ser l'escenari en què entràvem en contacte amb aquelles pel·lícules. Aquells cinemes situats a banda i banda de la Rambla (dels quals el Cine Mar n'era el paradigma) que més que cinemes de barriada eren l'última frontera, freqüentada pels grups més marginals de la ciutat: prostitutes, "pajilleres", "xaperos", borratxos i despistats, que en les sales que començaven la sessió a les 10 del matí s'hi podien passar el dia. Baixem a les catacumbes de Barcelona.

"A mi, el record del cinema de JF em transporta inevitablement a fosques sales de reestrena de sessió contínua de quan encara vivia l'altre Franco; a imatges del malvat Fu-Manchú fent de les seves sota la sala hipòstila del Park Güell; a mad doctors perversos i sàdics assistits per Morphos repetits però sempre estrafets i sinistres i, sobretot, al balanceigs de cossos femenins de corbes infinites i esguards inquietants. Records inscrits després en el món de l'anagrama "S" en altres sales, encara més sòrdides, on la prevenció recomanava assegurar que els dos seients contigus, a banda i banda, quedaven lliures durant tota la projecció. Mentrestant, la Lina passejava la llengua pels quatre racons de la pantalla i un tot-terreny anomenat Mayans feia hores extres i suava la cansalada. Són records del Galerías Condal, del Diorama 73, de l'Avinguda de la Llum, que surquen un itinerari que condueix finalment a una màgica descoberta tardana de tota una producció antiga, un tresor ocult i desconegut (Necronomicon, Miss muerte, Sie Tötete in Ekstase), d'actrius nacionals perversament tretes de context i despullades Pirineus enllà (Soledad Miranda, Diana Lorys...), de músiques de Hübler i Schwab, de jazz...
De les "X" (que també en vaig veure alguna) confessaré que en vaig tenir prou amb constatar que l'Oncle Jess era capaç d'alterar el rutinari ítem del gènere (nuesa-fel·lació-coit i més fel·lació amb final feliç facial) per altres propostes més imaginatives (catxondeo inclòs).
Però el mèrit més important d'aquest petit home es haver pogut fer el que li ha vingut en gana i exercir la pràctica de la llibertat fins al límit malgrat l'època que li va tocar viure."

Mentre escrivia aquestes ratlles moria Bigas Luna (19 de març de 1946 - 6 d'abril de 2013). El director barceloní ens regalava durant la segona meitat dels anys 70 dos llargmetratge que se submergien en la sordidesa i en la part més fosca del sexe: Bilbao (1978) i Caniche (1979). Entre el kitsch festiu de Jess Franco i la retòrica intel·lectual de l’art i assaig, Bigas Luna, tan voyeur com nosaltres, ens feia baixar als inferns urbans i ens feia descobrir que el sexe era també una metàfora de l’ànima humana. I tornant un cop més a la llar familiar, Bigas Luna tracta l'incest entre mare i fill en cinc pel·lícules i és el guionista d'una sisena, Mater amatísima (1980), de José Antonio Salgot.

[+]

Per veure Jess Franco des de dins de les entranyes res millor que fer un tomb per la cripta d’Horroerótica, on Astrum ens farà d’acomodador i ens indicarà quines són les millors butaques.

Kinkón i Frank Stein

El polifacètic artista basc Iván Zulueta (29 d’octubre de 1943 - 30 de desembre de 2009), director de cinema, guionista, músic, dissenyador, cartellista, i autor de la pel·lícula de culte Arrebato (1979), va realitzar l'any 1971 Kinkón, una adaptació en Super 8mm del King Kong de l'any 1933, aconseguint una obra totalment diferent de la que van pensar els seus directors Merian Cooper i Ernest Schoedsack quan la van portar a la pantalla. El primer que va fer amb la versió original va ser treure una important quantitat de fotogrames, fins reduir-la dels 100 minuts originals a uns escassos 6 minuts i 50 segons. Després va accelerar la velocitat de diverses d'aquestes seqüències, per després alentir els moments de més tensió.

Kinkón (1971), d'Iván Zulueta, per merzboy

A diferència de les anteriors realitzacions (totes filmades en Super 8mm), en el cas de Frank Stein (1972) Zulueta va fer servir pel·lícula de 35mm, concretament, uns metres que havien sobrat de treballs publicitaris anteriors. Li va demostrar a José Luis Borau com de barata podia sortir i va aconseguir que la hi produís. Amb l'ajut de Juan José Mendy, es proposa explorar en aquesta ocasió alguns recursos nous, congelant la imatge i assajant fugaços ralentís per compondre una lectura molt particular del Frankenstein (James Whale, 1931), filmant directament sobre una emissió televisiva. El mateix director es va encarregar del muntatge en la moviola, i va deixar reduït l'original de Whale a només tres atapeïts i vertiginosos minuts, en què l'entranyable monstre evoluciona a una velocitat inusual.

Frank Stein (1972), d'Iván Zulueta