Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls

Harry Houdini (1911)

Houdini en primera persona

El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz (Budapest, 24 de març de 1874 - Detroit, 31 d'octubre de 1926), procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Harry Houdini (1899), encadenat

McManus. Young Collection

Library of Congress

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent. Amb la seva companya i dona, Wilhelmina Beatrice Rahner, Bess, (1894–1926), van establir una clau, que només ells dos coneixien, perquè quan Houdini morís Bess es posés en contacte amb el seu esperit a través de mèdiums, cosa que, malgrat múltiples enganys, ningú va aconseguir i havia de servir per desemmascarar-los.

Houdini i Bess

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.

En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.

El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.

Sherlock Holmes contra Houdini

També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.

Houdini contra Joaquín Argamasilla

Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Joaquín Argamasilla (4 d'abril de 1905 - 20 de maig de 1987), un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini...

El pare de Joaquín Argamasilla, el marquès de Santa Clara, estava convençut que el seu fill tenia poders. Es pensava que tenia metasomoscòpia, és a dir, la capacitat de veure a través dels cossos opacs. Argamasilla feia demostracions de la seva habilitat llegint fulles de paper ficades dins de caixes hermètiques o endevinant l'hora de rellotges col·locats en llocs tancats. Entre el públic d'aquests espectacles que tenien lloc entre un públic escollit i crèdul hi havia Valle-Inclán, i entre l'escriptor i el pare el van empényer a portar l'espectacle per mig món.

Ja a Nova York, va fer una demostració dels seus poders a l'Hotel Pennsylvania. Un dels assistents va ser el mag mag Houdini, convençut que tot tenia truc. Així va ser que s'adonà que Argamasilla sempre se situava prop d'una finestra per tenir bona il·luminació, que feia servir una tècnica que li permetia veure-hi i que les caixes tenien petites obertures. Argamasilla va ser incapaç de replicar el truc quan se li va demanar fer-ho amb caixes que no fossin de la seva propietat. Totalment desacreditat, va tornar a Espanya i sense cap pudor per part de ningú va acabar sent Director General de Teatre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu, si no, l'article Amb raigs X als ulls.

VALLE-INCLÁN Y EL INSÓLITO CASO DEL HOMBRE CON RAYOS X EN LOS OJOS 

from La Felguera Editores on Vimeo

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet

Passatge Insòlit 2023

Passatge insòlit és una fira que des del 2006 s'instal·la als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere en tot l'Estat, acull propostes de petit format: espectacles de fantasia, atraccions, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

El Passatge Insòlit és un festival que des dels seus inicis ha apostat pel món de la fira. Fira en el sentit d’espai on el públic, movent-se lliurement, té accés a una sèrie d’atraccions i espectacles. Atraccions per pujar-hi o per provar l’habilitat, espectacles de curta durada, en barraques o petites carpes.

Tot aquest mon firaire te un imaginari reconeixible: els «freak-show»s, els «entre-sorts» o les barraques de fira, amb la dona barbuda, el cap-parlant o la dona aranya; els carrusels i les rodes (nòries); les llanternes màgiques, els xarlatans, els mags i els saltimbanquis, són alguns exemples del món del que estem parlant.

Passatge insòlit 2023

Passatge insòlit 2022

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)

Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso, ja desaparegut. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.

Al'esquerra, el fotògraf Alonso

ANC. Fons Bert i Claret

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole de nit, el 1915, amb una vespasiana il·luminada

Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa.

Va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado.

El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...

Com ens recorda Gabriel Jaraba, el Trole també està relacionat amb la Nova Cançó. Durant la dècada de 1960 va ser el local d'assaig d'Els 4 Gats, grup pioner de la música rítmica en català, dedicat al rhythm and blues i primer grup elèctric del panorama musical català. Fundat per Quico Pi de la Serra, Artur Bosch, Salvador Sansa i Josep Puvill, Sansa, el baixista, va gestionar la possibilitat d'assajar-hi els dies de cada dia. En Sansa era dependent de la ferreteria Ràfols, al costat mateix del Trole, amb entrades per Trafalgar i Ronda de Sant Pere, i avui convertida en un restaurant.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords musicals i aire fresc.

El Trole dibuixat per Joan Bueno, el 1990

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,

pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)

L'Herbolari del Pi

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyorada Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.

L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.


El jardí botànic de La Florida

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i herbes, magatzem de llavors i centre d'apicultura, recordant aquells temps en que els terreny de la Torre de Sant Joan (avui Escola Cases), de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, davant de Ca la Vila, a la plaça de Valentí Almirall, va ser una masia fortificada dedicada a l'explotació agropecuària, l'origen de la qual cal situar vers els segles XII-XIII, en un lloc on els documents de l'època anomenen "Clotum Melis" i que fa suposar que s'hi produïa mel i que va donar origen al nom del barri.

El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879

La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.

De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors, sangoneres i mel als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.

Aquesta història forma part del darrer capítol del meu llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), en un relat molt més extens en què des d'Horta fins a Ciutat Vella, la Remei, una vella herbolària, ens descriu una Barcelona desapareguda.