Biblioteques per dins [24]: la biblioteca de la fi del món

Els quatre genets de l'Apocalipsi (1498),

d'Albrecht Dürer

Amb l’anunci de la fi del món (que es pronostica i s’ajorna des que els humans vam aprendre a comptar i a fer calendaris) del 12 de desembre de 2012, més d’un deu haver fet la maleta amb la muda, el necesser i aquell llibre que tantes vegades ha pensat endur-se a una illa deserta. Pocs dies després algú, a prop de casa, va convertir les escombraries en biblioteca davant la urgència de desfer-se d’allò que li era sobrer: 12 llibres (un nombre prou simbòlic), la majoria anotats per l’antic propietari, que vaig adoptar perquè encaixen perfectament en la meva biblioteca, tant per formació com per afició. Per ordre alfabètic d’autor:

• Alexander, Tamar; Romero, Elena. Érase una vez... Maimónides. Cuentos tradicionales hebreos. Antología (Córdoba: El Almendro, 2003)
• Arendt, Hannah. Eichmann en Jerusalén (Barcelona: DeBolsillo, 2006)
• Azara, Pedro. Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Occidente (Barcelona: Gustavo Gili, 2005 [El bloc de Pedro Azara, Tocho T8, i Bereshit són seguidors mutus]
• Bau, Joseph. El pintor de Cracovia (Barcelona: Ediciones B, 2008)
• Baudelaire, Charles. Edgar Allan Poe (Madrid: Visor, 1988)
• Gonzalo Maeso, David. El legado del judaísmo español (Madrid: Trotta, 2001)
• Hofstätter, Hans H. Audrey Beardsley (Barcelona: Labor, 1980). Amb 142 il·lustracions [Amb exlibris i signatura ilegible]
• Mestres, Albert. Història i tragèdia. A propòsit dels catalans jueus (Catarroja: Afers, 2007)
• Miralles, Roger; Sierra, Pau. Barcelona: arquitectura contemporània 1979-2008 Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007
• Monterroso, Augusto. La oveja negra y demás cuentos (Barcelona: Anagrama, 1991) [Comprat a Libros El Lorraine de l’avinguda Corrientes 1513, de Buenos Aires, amb una nota del propietari: “Segunda edición, la segunda vez (espero no perderlo de nuevo). BsAs, julio 1999”]
• Quinzio, Sergio. Radici ebraiche del moderno (Milano: Adelphi, 1997)
• Sòfocles. Tragèdies tebanes (Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos). Traducció: Carles Riba. Barcelona: Alpha/Edicions 62: 2009)

La meitat fan referència al judaisme, l’Holocaust o la llengua hebrea; la resta és prou heterogeni, però no hi ha cap mena de dubte que es tracta d’una biblioteca (perquè ho és) plena de contingut i que permet establir un vincle potent entre l’antic i el nou propietari. Si per al vell va arribar la fi del seu món (no faré psicoanàlisi però, per què els va llençar a les escombraries?), jo incorporo el seu esperit a la meva biblioteca que, com totes, és un món d’esperits.

Una biblioteca és un conjunt de llibres i el lloc on s’exposen o es guarden per a la seva conservació o el seu ús. Hi ha biblioteques públiques, privades, universitàries, escolars i personals; i durant molts anys, més que no pas el temps que fa que existeixen llibres i biblioteques, la literatura ha estat oral i la seva conservació ha estat virtual, és a dir, s’ha emmagatzemat a la memòria de rapsodes, aedes, recitadors i joglars.

Els contes populars han format part d’aquesta memòria fins el segle XIX, i ara encara la literatura oral, molt minvada, té el seu espai en el nucli familiar, a les biblioteques infantils proveïdes de contacontes i, per descomptat, en les cultures àgrafes o en les que s’expressen de forma tradicional, fora de la indústria i el comerç cultural, com els narradors (i mags, encantadors de serps, curanderos, acròbates i firaires de tota mena: tot alimenta la imaginació) que s’apleguen a la plaça de Jamà al-Fnà de Marraqueix, patrimoni immaterial de la humanitat; o la literatura memorística que va salvar de l’aïllament i de la bogeria a tants i tants condemnats a mort en els camps de concentració nazis, com en el cas de Ruth Klüger.

Sense entrar en si es llegeix molt o poc (si no som elitistes definint literatura, el nombre de lectors augmenta més que no pas ens pensem), les biblioteques que més abunden són les personals, i una ràpida mirada als pocs pams de lleixa que toquen per llar, segons les estadístiques, ens informarà dels costums lectors dels seus habitants (una biblioteca tampoc es mesura pel nombre de llibres: la Bíblia ha estat llibre únic durant segles i la biblioteca clandestina d’Auschwitz només tenia vuit volums).

Durant uns anys, a la dècada de 1970, quan feia de fotògraf vaig tenir pas franc a moltes llars i vaig poder comprovar per mi mateix el que se sospitava: els best-sellers de menjadors i sales d’estar eren El libro de la vida sexual, del doctor López Ibor; els llibres que les caixes regalaven per Sant Jordi i Nadal; la sèrie de novel·les romàntiques d’Angélica, d’Anne i Serge Golon; i una reserva sempre permanent de Corín Tellado, Agatha Christie, Marcial Lafuente Estefanía, Zane Grey... Una categoria diferent de llar era la que estava subscrita a Selecciones del Reader’s Digest o al Círculo de Lectores i que es proveïa, sobretot, de biografies i obres completes, sovint ben conservades amb el plàstic original. No s’hi val que algú digui que a casa seva la biblioteca estava ben proveïda: les estadístiques estan fetes de realitat i irrealitat a part iguals. I, al cap i a la fi, resulta que qui ven més llibres a tot l'estat és Carrefour.

Ara ja no sé què hi deu haver a les cases modernes, però veient que qui ven més són els futbolistes i els personatges mediàtics, els seus llibres deuen ser els que fan companyia als d'autoajuda (un cop arraconada la Bíblia), a Cinquanta ombres d'en Grey, als de Paulo Coelho, als d'Eduard Punset i als de Sebastià Serrano. Ah, i literatura escolar de lectura obligatòria a mig llegir o directament sense llegir. Però si hi ha un fet que crida l’atenció és quins llibres han deixat de formar part de les biblioteques personals. Només cal fer un cop d’ull a les parades de saldos del mercat de Sant Antoni, a les llibreries de vell, als drapaires o directament a les escombraries per adonar-se que la joventut dels 60 i dels 70 es van fer grans i van decidir deixar de fer la revolució i desprendre’s dels llibres de capçalera: Marx, Engels, Bakunin, Gramsci, Nin, El llibre vermell de Mao... acompanyats en alguns casos de llibres de psicoanàlisi, estructuralisme, generativisme, sexualitat i llops esteparis, segons el criteri.

Cada cert temps el món s’acaba en un lloc o un altre i les ruïnes en forma de llibres en són un testimoni.

La literatura beu directament d’aquesta destrucció i de la voluntat de reconstrucció. La literatura és aquest intent permanent de voler explicar el món (el propi, l’aliè, el compartit) a través de l’ordenació de la paraula. I no volia acabar aquest apunt sobre biblioteques i la fi del món sense esmentar el que va ser el meu llibre de l’any d'aquell 2012: La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal (Barcelona: Quaderns Crema, 2012).

L’any anterior ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món, Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Madrid: Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.

A La llebre amb ulls d’ambre l’autor segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (netsukes) heretades del seu oncle, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, que és la història d’Europa, des de mitjans segle XIX, passant per Tòquio. És també la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura. Amb majúscules.

Un Nadal a l'Infern

Nadala de 1941 enviada des del camp nazi

d'Stalag VIIIB, a Łambinowice, Silèsia

El dia 8 de desembre de 1941, en el camp de concentració de Chełmno (Polònia), comencen les primeres operacions d’extermini sistemàtic. És també el primer lager en la història de l’Holocaust on es fan servir càmeres de gas. Hi van a parar els jueus dels guetos de Lodz i Warthegau. Hi moren assassinats 150.000 jueus i 5.000 gitanos. L’11 de desembre Alemanya declara la guerra als Estats Units. S’acosta el Nadal.

Camp d'extermini de Chełmno 

El 18 de desembre Hitler reuneix els seus generals i els ofereix un àpat de Nadal a Munic. El Führer mai s’ha sentit gaire a gust enmig de l’alta oficialitat de la Wehrmacht, tan aristocràtica. És conscient que no gaudeix del mateix estatus i que no el consideren un dels seus, però té una cort fidel. I és Nadal.

Revers de la nadala

Hugo Jaeger, fotògraf personal de Hitler durant els primers anys i especialista en la fotografia en color, s’encarrega de fer les fotos oficials. Just acabada la guerra l’any 1945, Jaeger, temorós que se’l relacioni massa amb el nazisme, amaga els negatius en uns flascons de vidre i els enterra als afores de Munic. Comprova periòdicament que l’amagatall estigui intacte, fins que l’any 1955 els desenterra i els guarda en una caixa de seguretat d’un banc. L’any 1965, Nuremberg queda lluny i se sent segur. Decideix vendre les fotos a la revista Life, que les publicarà el 24 d’abril de 1970. La jugada li surt rodona: salva la pell i rendibilitza la seva filiació política.

Les fotos són espectaculars. I inquietants. La llum, el color, l’atmosfera, els clarobscurs... Espelmes, un imponent Tannenbaum amb boles amb la creu gamada, pluja de serrellets platejats... Jaeger aconsegueix aturar el temps davant de les portes de l’Infern. Ningú somriu, però tothom mira cap a la càmera: és la protagonista perquè els immortalitza. Hitler, mentrestant, ofereix una imatge ombrívola. Se sent incòmode. Hi ha tantes coses a fer... El 20 de gener de 1942 està prevista una reunió important a Wannsee, al sud de Berlín, en un palauet al costat del llac, on Eichmann presentarà la solució final. Però ara és Nadal.

Fotos: Hugo Jaeger© Time & Life Pictures

Getty Images

L'enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona

No tinc cotxe. Tinc carnet, però fa temps vaig decidir no tenir-ne cap més després del darrer, fa prop de 20 anys. No m’agraden. No m’agrada conduir. De petit, em marejava. De gran, m’avorreix. Prefereixo anar assegut en un tren; llegint, pensant, endormiscat... Viatjant.

Però he estat nen, i entre les meves joguines hi havia cotxes. Eren això, una joguina, una més que servia per omplir de realitat el món que construíem amb les nostres mans; tan poc semblant a la realitat que ens envoltava com el fort del setè de cavalleria, els cow-boys i els indis, els thunderbirds de Guardianes del espacio o les novel·les de Jules Verne. En aquells primers anys de la dècada de 1960 el 600 tot just començava a ser un estri a l’abast dels treballadors (parlar de classes mitjanes seria una exageració quan tot just acabàvem de sortir de l’autarquia) i els cotxes que ens servien de referència eren els models americans del cinema i d’aquella televisió que començava a bategar.

De tota manera, tot i que el cotxe no era un desig trasplantat al cervell dels nens, sí que era un referent estètic com ho podien ser les naus espacials i els robots de llauna. Uns elements d’una altra realitat, que topaven amb els carros tirats per cavalls, com el de les escombraries o els que transportaven les lleteres de les vaqueries, i que encara es podien veure per Barcelona, o amb els microcotxes, com el Biscuter i la Isetta.

Aquell tros de llauna que era el Biscuter o la coqueta Isetta que s’obria per davant i que anomenàvem “ou” perquè tenia aquesta forma eren com cotxes de fireta. Dins d’aquells vehicles tenies la sensació de pujar als cavallitos, als autos de xoc o al circuit d’Indianàpolis de les atraccions del Tibidabo. Però malgrat això, en la memòria ens ha quedat una imatge màgica (el record ja ho té això: modifiquem la realitat i fem màgia) que conforma un ideal estètic que els tebeos es van encarregar de mantenir durant molts després que aquells cotxets desapareguessin dels carrers.

Biscuter circulant per la plaça de Catalunya, l'any 1960

Fotocollectie Anefo Reportage

El Biscuter i la Isetta van ser els dos darrers dels molts models de cotxe utilitari que durant la postguerra es van fabricar a Barcelona, no només per una qüestió pràctica sinó per una necessitat de mantenir viva una indústria que la Dictadura es va encarregar de destruir, a través de l’INI (Instituto Nacional de Industria) com a càstig a una ciutat que tenia el costum de rebel·lar-se massa sovint contra el poder establert per cabdills i il·luminats, l’últim cop durant la Guerra Civil.

Seria llarg explicar els inicis de la indústria automobilística a Barcelona, però des de l’aparició de la Hispano-Suíza i l’empresa Elizalde fins la creació de la SEAT a la Zona Franca i la construcció del primer 600, l’any 1957, Barcelona va viure una febre d’enginy. Després del cotxes a gasogen de la postguerra (no hi havia benzina degut a les restriccions) diversos tallers petits es van llançar a la producció dels anomenats microcotxes. Pels volts de 1950, aprofitant l’èxit recent en la fabricació de motocicletes i la disponibilitat de motors, els tallers i els fabricants de components es van llançar a l’aventura de fabricar vehicles de baix cost, que van tenir com a aparadors nacional i internacional la Fira de Mostres, aquell parc d’atraccions del comerç i el consum que va enlluernar durant anys a grans i petits.

Alguns no van anar gaire més enllà de ser un prototipus, i de la majoria se’n van produir poques unitats: els David, Kapi, Junior, Mymsa, Delfín o MTA. Cotxes de petita cilindrada que a nivell de mecànica eren poca cosa més que una moto amb carrosseria i que semblaven sortits més de la imaginació d’un dibuixant de tebeos (com en Josep Coll) que no pas d’un enginyer. L’ambició, però, malgrat les limitacions, va dur a la fabricació en cadena i els Biscuter i les Isetta van triomfar, tant és així que la Isetta va  acabar a mans de la BMW alemanya, que li fabricà un motor especial i el va elevar a la categoria del primer món.

Exposició de micocotxes a l'estand de David al

Saló de l'Automòbil de Barcelona 1952-1954

Arxiu David. Centelles Fotografia Industrial

Tot aquest món, que forma part de la memòria de vells i dels que comencem a seguir les seves passes rememorant el passat proper, el vam poder recuperar a l’exposició "L’enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona", el 2013, a Espai Josep Bota que el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha rehabilitat a l’antiga fàbrica de la Fabra i Cots, a Sant Andreu. Va ser una gran ocasió per conèixer quina ha estat l’evolució d’aquesta indústria a la nostra ciutat i d’admirar els cotxes exposats gràcies als exemplars de la col·lecció de Claudi Roca.

Catàleg de cotxes EKO

Malgrat no tenir cotxe, vaig gaudir com un nen de l’exposició, i com un nen conservo en una vitrina la col·lecció sencera dels cotxes de joguina de l’EKO i els Micro Cars d’Anguplas; una barreja d’aquells petits utilitaris dels anys 50 i 60 amb els imponents mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths i fords de les pel·lícules nord-americanes.

Jo no tinc cotxe, però aquell món ha conformat una estètica que arrossego, que arrosseguem, i una ètica que acompanya la pròpia conservació de la memòria i dels objectes que formen part de la cultura popular, igual que l’acompanya a l’admiració i la conservació de les obres d’art.

[+]

Si en lloc de a Barcelona estiguéssim a Madison, Georgia, als Estats Units, podríem visitar el The Bruce Weiner Microcar Museum. Feu un cop d’ull a la web de la col·lecció més gran del món de microcotxes.

Rousseau i jo

És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement a Ginebra de Jean-Jacques Rousseau (28 de juny de 1712 – 2 de juliol de 1778) va passar de puntetes per tots el mitjans de comunicació.

Rousseau, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure la seva obra l’Índex de llibres prohibits per llibertina.

El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.

Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.

Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.

Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (l'alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.

Quan Proa va editar Somieigs, l’any 1996, vaig fer-ne la ressenya i la crítica al suplement “Cultura” del diari Avui (faig un parèntesi per lamentar la recent desaparició, aquest 2018, d'aquest suplement de cultura, l'únic de la premsa editada a Catalunya). Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.

A la recerca del jo (2)

Els somieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.

En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.

El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.

No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.

L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits a Rousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somieigs.

Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.

A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreat per la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.


Notes:

(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.

(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.

La religió dels personatges de còmic

Si bé és cert que aquest país és majoritàriament catòlic (ho hem constatat a cop de catecisme, però la cosa ve dels estatuts de puresa de sang), amb una reduïda població protestant i jueva (amb una àmplia incidència cultural), més les aportades per la migració de les darreres dècades, però sense cap implantació cultural, la tradició cultural moderna ha capgirat alguns trets culturals sense adonar-nos-en.

La ficció que ens acompanya a les pantalles de cinema, a la televisió, a la literatura o als còmics molt heterogènia pel que fa a la fe i podríem afirmar que en ser majoritàriament anglosaxona és lluny dels valors tradicionals catòlics; i anant una mica més al fons, la creació de la indústria cinematogràfica és jueva: totes les majors americanes, menys Walt Disney, són d'origen jueu: Universal (1912), Paramount (1912), Warner Bros (1923). Metro-Goldwyn-Mayer (1924), Columbia (1924), RKO (1929) i 20th Century Fox (1935). I si busquem un aspecte concret com la comèdia nord-americana es fonamenta en bona part en l'humor jueu.

Si de tot plegat no ens n'hem adonat ha estat perquè, en el fons, la religió dels altres ens importa ben poc sempre i quan no es faci visible en els símbols, en la manera de vestir o en l'aspecte físic: és aleshores que la diferència es converteix en una forma d'autoafirmació (passa el mateix amb els qui es vesteixen amb samarretes de clubs o seleccions de futbol), sobretot si es tracta de deixar clar que es pertany a una classe social superior. No ens enganyem: ets migrant si ets pobre i turista si ets ric.

Segurament tots tenim molt clar que el Capitán Trueno o Tintín són catòlics i que Aladdí és musulmà. I després de la saga cinematogràfica sobre X Men haurem après que Magneto és jueu, supervivent del gueto de Varsòvia. Però, algun cop us heu preguntat quina és la religió de Superman? Doncs és metodista, malgrat que el rerefons simbòlic del personatge (i dels superherois en general) és de clara arrel jueva. Més: la Noia invisible és episcopaliana; el capità Nemo és hindú; la Cosa és jueu. Vegeu el meu article "El Capità Amèrica i el Gólem".

Acudit sobre una vinyeta original de Batman

Si teniu curiositat i ganes d'entretenir-vos, aneu a Comic book religion, una pàgina web que recull en una base de dades els personatges del món del còmic, segons la seva filiació religiosa. Permet fer cerques per superherois, malvats, deus, científics, personatges reals...

Podem buscar per personatges, però també podem fer comparacions entre religions. Per exemple, si cerquem per religió jueva hi apareixen 509 personatges, dels quals 161 són superherois i 57 són malvats; si ho fem per personatges catòlics, ens en surten 921, dels quals 216 són superherois i 135 malvats.

La llista de religions no és pas curta, i no tot són exactament religions, sinó que també hi podem trobar hippies, utilitaristes, elfs, darwinistes, vegans o comunistes. Us deixo la llista sencera:

A

Aestholatry

African primal-indigenous religion

Agnostic

alchemist

Alcoholics Anonymous

alien

alien religions

alien religions (Earthlings)

Amish

Anarchist

ancestor veneration

angel

Anglican / Episcopalian

anthropomorphic animals

anti-mutant

Arthurian

astrology

Atheist

Atlantean (pre-cataclysmic)

Atlantean Greco-Roman classical religion

Australian Aboriginal religion

Aztec

B

Baha'i

Baptist

Beatnik

Black Muslim / Nation of Islam

black supremacist

Buddhist

Buddhist (other)

Bushido

C

Catholic

Chinese traditional religion / Confucian

Christian all

Christian (denomination unknown)

Christian (generic)

Christian (medieval)

Christian Science

Churches of Christ (Stone-Campbell)

Communist

Congregationalist

cosmic entity

cursed

Cyberpunk

D

Deist

demon

demon animal

demonolatry

Disciples of Christ

dragon

Druid / Celtic Pagan

Druze

Dutch Reformed

E

Eastern mysticism

Eastern Orthodox

Egyptian classical religion

Elf

Elvis worship

Environmentalist / Gaian

Evangelical

Existentialism

F

Faerie

familiar

Feminist

fictional religions

Freudian

G

gambling

genie

ghost / spirit

Gnostic

goddess worship

Goth

Greco-Roman classical religion

Greek philosophy

Gypsy / Roma

H

Hedonist

hidden race religions

Hindu

Hippie

Huguenot

Humanist

hunting

I

idiosyncratic

Incan

Inuit

J

Jain

Jehovah's Witnesses

Jewish

Jewish Catholic

Judeo-Christian

L

Latter-day Saint / Mormon

LGBT

Luddite

Lutheran

M

Machiavellian

manifestly non-religious

Mayan

Methodist

miscellaneous

Muslim

mutant supremacist

mutophile

mystic entity invoked

N

Native American religion

Nazi

New Age

Nietzschean

Nihilist

Ninjutsu

Non-Denominational

Non-Religious

Norse/Teutonic paganism

not applicable

not applicable (alien animal)

not applicable (animal)

not applicable (animated inanimates)

not applicable (monster)

not applicable (mutated animal)

not applicable (robot/A.I.)

O

Objectivist

occult

other activists

other deities

P

Pagan all

Pagan (generic/contemporary)

Pentecostal

Peoples Temple

Polynesian traditional religion

possessed by demon

possessed by spirit

Presbyterian

primal-indigenous

Protestant

Protestant (fictional denominations)

Protestant (other)

Protestant all

Puritan

Q

Quaker

R

radical pacifist

Rastafarian

religious

religious/ethical

resurrected

S

sadist/masochist

Salvation Army

Santeria

Satanism

Scientism

Scientology

sentient inanimates

separatist

Seventh-Day Adventist

Shinto

Sikh

Slavic paganism

Social Darwinist

Spiritism

Sumerian / Mesopotamian

Swedenborgian

T

tabula rasa

Taoist

Tarot

Tengriism

Theosophist

Tibetan Buddhism

Transcendental Meditation

Transhumanist

U

UFO religion

ultra-nationalist

Unification Church

Unitarian / Universalist

United Church of Christ

uplifted animal

Utilitarian

Utopian

V

vampire

Vegan / Animal Rights

vengeance

Vodoun

W

White Supremacist

Wiccan

Y

Yazidi

Z

Zen

Zoroastrian