A l'article La Bíblia, un llibre inacabat parlàvem de l'evolució que ha patit el cànon bíblic, dels llibres desaparegut d'aquest llibre de llibres, de les troballes posteriors al tancament oficial del corpus bíblic i de la tasca inacabable que representa interpretar-ne els textos, tant des d'un punt de vista religiós com de la crítica literària.
En aquest sentit, a El Gènesi, segons Robert Crumb, vèiem la versió il·lustrada del Gènesi del dibuixant nord-americà i, per tant, una nova interpretació del relat que passa per la mirada de Crumb. A partir de les vinyetes en què Moab i Benammí, les filles de Lot, mantenen relacions
sexuals amb el seu pare per assegurar-ne la descendència (vegeu la història bíblica a la Viquipèdia), vam aprofitar per mostrar tres versions de 1958, 200 2007 d'aquest tema recorrent de la història de l'art.
Avui, portem la versió del dibuixant i il·lustrador israelià Eliran Harush: בנות לוט (Lot's Daughters, 2013). Harush ens mostra una versió moderna on la luxúria que tants pintors del Renaixement, el Barroc i altres períodes ja van plasmar sobre el llenç, pren aquí un to sexual molt explícit de l'incest de les filles amb el seu pare, que acaba amb una última escena irònica i anacrònica en la qual les filles fan un cigarret després de l'acte sexual.
Boilerplate amb Pancho Villa durant la Revolució Mexicana
Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia i esclatava la Gran Guerra (1914-1918). És el moment de recuperar Boilerplate, heroi de la Gran Guerra, soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918). Una llarga llista d'aventures que inclou el combat que va disputar contra el campió mundial dels pesos pesants, Jack Johnson, el gegant negre que l'any 1916 va lluitar a La Monumental de Barcelona amb Arthur Cravan, el poeta dadaista. Una vida agitada que acaba amb la seva desaparició al final de la Gran Guerra (1918) en el batalló perdut del major Whittlesey.
Boilerplate contra Jack Johnson
Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les grans personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.
Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.
De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.
Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)
La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.
Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, l'esbojarrada sèrie de dibuixos animats inspirada en La carrera del siglo, la pel·lícula estrenada l'any 1965 i dirigida per Blake Edwards amb Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood i Peter Falk?
I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.
Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:
Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah, dibuixat per Tabary i textos de Goscinny.
Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.
En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.
Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.
És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.
Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.
En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.
Si alguna cosa queda permanentment en el cervell són les veus. Més que les imatges, que acaben difuminant-se en el record, les veus ressonen indefinidament i marquen el territori dels sentits. Probablement té a veure amb algun atavisme que ens porta al claustre matern, on el món és una caverna platònica de sons en lloc d’ombres. Recordo que de petit, quan els cinemes de barri feien sessions contínues, abans d’entrar a la sala m’agrada escoltar els diàlegs dels actors des de darrere de la cortina de vellut gastat i reconstruir les imatges de la pantalla.
Continuant amb l’exemple cinematogràfic, associem els actors a una determinada veu i se’ns fa estrany quan en les canvien. I com que vivim en un país on les pel·lícules s’han doblat sistemàticament, la mort d’un actor i la de la veu que li donava vida són dos esdeveniments totalment dissociats.
Tata Arvizu
Si dic que ha mort Jorge Tata Arvizu (23 de juliol de 1932 - 18 de març de 2014) més d’un deixarà de llegir aquest obituari perquè el nom no els sonarà a res. Però si llegiu la llista de personatges que per sempre més viuran en el nostre cervell amb insistència gairebé clínica, potser vessarem alguna llàgrima d’emoció i gratitud. Tata Arvizu moria el dimarts 18 de març de 2014 en el seu Mèxic natal. Actor i doblador, amb ell se n’ha anat la veu primordial d’aquell espanyol neutre amb què ens arribaven doblades les sèries i els dibuixos animats nord-americans als televisors dels anys 60 i 70. És una mort trista perquè són les veus de la nostra infantesa, però la nòmina de personatges que ens acompanyaran fins que s’apagui la nostra, de veu, és la que vull que m’acompanyi el dia que se’m confonguin els sentits.
Amb tots vosaltres, a ritme de Merrie Melodies, el seguici del funeral i el més profund agraïment per aquestes fantasías animadas de ayer y hoy:
Bugs Bunny; Pato Lucas; Popeye; Pedro Picapiedra i Pablo Marmol; Canito, de Canito y Canuto; el Pájaro Loco; el gat Fèlix; Mr. Magoo; Benito Bodoque i Cucho, de Don Gato y su pandilla; Súper Ratón; les Urracas Parlanchinas; el mico de Pepe Pótamo “y su grito hipohuracanadado”; Maguila Gorila; Pepe Trueno, el company mexicà de Tiro Loco MacGraw; Pierre Nodoyuna, de Los autos locos; Scooby-Doo; Los Supersónicos; Huckelberry Hound; el Tío Lucas de La familia Adams; el Pinguí, de Batman; el robot de Perdidos en el espacio; infinitat de sèries com Embrujada, Los intocables o El figitivo, i sobretot Maxwell Smart, El Superagente 86, que li va donar fama mundial.
Julio Lucena
Arbizu va doblar Pablo Marmol ocasionalment. Qui el doblava habitualment va ser un altre gran nom del doblatge mexicà, Julio Lucena, que també va posar les veus de Don Gato, Pierre Nodoyuna, el Lagarto Juancho, Napoleon Solo (El agente de CIPOL), Sam McCloud, entre molts d'altres. Lucena era d'origen català; en realitat es deia Carlos Julio Capdevila Codorniu, i era fill d'un diplomàtic català emigrat a Mèxic.
Julio Lucena, nascut a Ciutat de Mèxic el 3 de novembre de 1924, mort el 25 de juny de 1985, era actor, cantant i ballarí. Va començar la seva carrera artística a els Estats Units, fent de parella de ball amb la seva germana Rocío Capdevila Codorniu, i quan va morir Rocio, va passar a cantar en el Radio City Music Hall de Nova York. Va ser en tornar a Mèxic que va començar una nova etapa com a actor de teatre i televisió, i com a doblador.
Si bé és cert que aquest país és majoritàriament catòlic (ho hem constatat a cop de catecisme, però la cosa ve dels estatuts de puresa de sang), amb una reduïda població protestant i jueva (amb una àmplia incidència cultural), més les aportades per la migració de les darreres dècades, però sense cap implantació cultural, la tradició cultural moderna ha capgirat alguns trets culturals sense adonar-nos-en.
La ficció que ens acompanya a les pantalles de cinema, a la televisió, a la literatura o als còmics molt heterogènia pel que fa a la fe i podríem afirmar que en ser majoritàriament anglosaxona és lluny dels valors tradicionals catòlics; i anant una mica més al fons, la creació de la indústria cinematogràfica és jueva: totes les majorsamericanes, menys Walt Disney, són d'origen jueu: Universal (1912), Paramount (1912), Warner Bros (1923). Metro-Goldwyn-Mayer (1924), Columbia (1924), RKO (1929) i 20th Century Fox (1935). I si busquem un aspecte concret com la comèdia nord-americana es fonamenta en bona part en l'humor jueu.
Si de tot plegat no ens n'hem adonat ha estat perquè, en el fons, la religió dels altres ens importa ben poc sempre i quan no es faci visible en els símbols, en la manera de vestir o en l'aspecte físic: és aleshores que la diferència es converteix en una forma d'autoafirmació (passa el mateix amb els qui es vesteixen amb samarretes de clubs o seleccions de futbol), sobretot si es tracta de deixar clar que es pertany a una classe social superior. No ens enganyem: ets migrant si ets pobre i turista si ets ric.
Segurament tots tenim molt clar que el Capitán Trueno o Tintín són catòlics i que Aladdí és musulmà. I després de la saga cinematogràfica sobre X Men haurem après que Magneto és jueu, supervivent del gueto de Varsòvia. Però, algun cop us heu preguntat quina és la religió de Superman? Doncs és metodista, malgrat que el rerefons simbòlic del personatge (i dels superherois en general) és de clara arrel jueva. Més: la Noia invisible és episcopaliana; el capità Nemo és hindú; la Cosa és jueu. Vegeu el meu article "El Capità Amèrica i el Gólem".
Acudit sobre una vinyeta original de Batman
Si teniu curiositat i ganes d'entretenir-vos, aneu a Comic book religion, una pàgina web que recull en una base de dades els personatges del món del còmic, segons la seva filiació religiosa. Permet fer cerques per superherois, malvats, deus, científics, personatges reals...
Podem buscar per personatges, però també podem fer comparacions entre religions. Per exemple, si cerquem per religió jueva hi apareixen 509 personatges, dels quals 161 són superherois i 57 són malvats; si ho fem per personatges catòlics, ens en surten 921, dels quals 216 són superherois i 135 malvats.
La llista de religions no és pas curta, i no tot són exactament religions, sinó que també hi podem trobar hippies, utilitaristes, elfs, darwinistes, vegans o comunistes. Us deixo la llista sencera:
