Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio Lucena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio Lucena. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de març del 2014

La veu de la infantesa



Si alguna cosa queda permanentment en el cervell són les veus. Més que les imatges, que acaben difuminant-se en el record, les veus ressonen indefinidament i marquen el territori dels sentits. Probablement té a veure amb algun atavisme que ens porta al claustre matern, on el món és una caverna platònica de sons en lloc d’ombres. Recordo que de petit, quan els cinemes de barri feien sessions contínues, abans d’entrar a la sala m’agrada escoltar els diàlegs dels actors des de darrere de la cortina de vellut gastat i reconstruir les imatges de la pantalla.

Continuant amb l’exemple cinematogràfic, associem els actors a una determinada veu i se’ns fa estrany quan en les canvien. I com que vivim en un país on les pel·lícules s’han doblat sistemàticament, la mort d’un actor i la de la veu que li donava vida són dos esdeveniments totalment dissociats.

Tata Arvizu

Si dic que ha mort Jorge Tata Arvizu (23 de juliol de 1932 - 18 de març de 2014) més d’un deixarà de llegir aquest obituari perquè el nom no els sonarà a res. Però si llegiu la llista de personatges que per sempre més viuran en el nostre cervell amb insistència gairebé clínica, potser vessarem alguna llàgrima d’emoció i gratitud. Tata Arvizu moria el dimarts 18 de març de 2014 en el seu Mèxic natal. Actor i doblador, amb ell se n’ha anat la veu primordial d’aquell espanyol neutre amb què ens arribaven doblades les sèries i els dibuixos animats nord-americans als televisors dels anys 60 i 70. És una mort trista perquè són les veus de la nostra infantesa, però la nòmina de personatges que ens acompanyaran fins que s’apagui la nostra, de veu, és la que vull que m’acompanyi el dia que se’m confonguin els sentits.

Amb tots vosaltres, a ritme de Merrie Melodies, el seguici del funeral i el més profund agraïment per aquestes fantasías animadas de ayer y hoy:

Bugs Bunny; Pato Lucas; Popeye; Pedro Picapiedra i Pablo Marmol; Canito, de Canito y Canuto; el Pájaro Loco; el gat Fèlix; Mr. Magoo; Benito Bodoque i Cucho, de Don Gato y su pandilla; Súper Ratón; les Urracas Parlanchinas; el mico de Pepe Pótamo “y su grito hipohuracanadado”; Maguila Gorila; Pepe Trueno, el company mexicà de Tiro Loco MacGraw; Pierre Nodoyuna, de Los autos locos; Scooby-Doo; Los Supersónicos; Huckelberry Hound; el Tío Lucas de La familia Adams; el Pinguí, de Batman; el robot de Perdidos en el espacio; infinitat de sèries com Embrujada, Los intocables o El figitivo, i sobretot Maxwell Smart, El Superagente 86, que li va donar fama mundial.



Julio Lucena

Arbizu va doblar Pablo Marmol ocasionalment. Qui el doblava habitualment va ser un altre gran nom del doblatge mexicà, Julio Lucena, que també va posar les veus de Don Gato, Pierre Nodoyuna, el Lagarto Juancho, Napoleon Solo (El agente de CIPOL), Sam McCloud, entre molts d'altres. Lucena era d'origen català; en realitat es deia Carlos Julio Capdevila Codorniu, i era fill d'un diplomàtic català emigrat a Mèxic.




Julio Lucena, nascut a Ciutat de Mèxic el 3 de novembre de 1924, mort el 25 de juny de 1985, era actor, cantant i ballarí. Va començar la seva carrera artística a els Estats Units, fent de parella de ball amb la seva germana Rocío Capdevila Codorniu, i quan va morir Rocio, va passar a cantar en el Radio City Music Hall de Nova York. Va ser en tornar a Mèxic que va començar una nova etapa com a actor de teatre i televisió, i com a doblador.





[+] El marajà de Pocajú i la seva cort, The Daily Avalanche