Francesc Roca i el cinema: "Los averiados" (1933)

Cine Arte y Cinematografía (1933)

En altres apunts ja hem fet una aproximació a la figura d’en Francesc Roca (Francisco Roca) i al seu museu de figures anatòmiques, un espectacle que emparat en la necessitat d’alliçonar el gran públic sobre les conseqüències de les malalties venèries que assolaven la població barcelonina dels barris pobres i dels baixos fons, mostrava amb cruesa els efectes d’aquestes malalties il·lustrant el personal amb l’exposició pública de figures de cera amb deformacions físiques i nafres purulentes.

El Museu Roca tenia el permís de les autoritats gràcies al caràcter suposadament científic del material i l’aparent recolzament d’institucions públiques i sanitàries. La veritat és que, deixant de banda que sigui cert o no que entitats com la Creu Roja donessin el seu suport (la documentació és escassa i està per demostrar que no formés part de l’aparell propagandístic), la recepció que va tenir entre les masses àvides de novetats i rareses que freqüentaven el Paral·lel i els carrers del Barri Xino del primer terç del segle XX, va ser més morbosa que científica: més enllà de les malalties, era una oportunitat d’accedir a l’interior però sobretot a l’exterior del cos humà, la nuesa.

Ja vam explicar que a més d’artista (mag, il·lusionista, músic, ventríloc...) Francesc Roca era un empresari de l’espectacle. Entre les seves activitats estava la de distribuïdor de pel·lícules. En una època en què el cinema formava part complementària d’altres espectacles a l’espera de convertir-se en l’art autònom que ha acabat sent, Roca acompanyava l’exposició anatòmica amb l’exhibició de pel·lícules que també duien l’etiqueta de “científiques” i que mostraven amb la mateixa cruesa les infeccions venèries o els secrets del sexe i la procreació.

No ens ha de semblar estrany que la curiositat fos satisfeta a través d’aquesta mena d’espectacles i pel·lícules. No ens queda gaire lluny l’època en què els cinemes d’art i assaigs s’omplien tant de cinèfils com de curiosos que buscaven pell nua i temes vedats i censurats en les pel·lícules de les sales comercials.

Així com la seva activitat en el món de l’espectacle està prou documentada (l’Institut del Teatre conserva tots els materials i objectes escènics), el Museu Roca i l’exhibició de pel·lícules està molt mal documentada. Sobre el museu anatòmic ja n’hem parlat en els altres apunts i la investigació segueix el seu lent camí. Sobre les pel·lícules tenim una part del material de propaganda generat (presumiblement) pel mateix Roca i unes poques notícies de diaris, que es fan ressò del contingut i de l’interès dels documentals.

Avui parlarem de Los averiados, i en propers apunts analitzarem altres produccions similars. Sabem que no era el primer cop que la ciència mèdica era duta a la pantalla: l’any 1925, en el Teatro Circo Barcelonés es va projectar La ciencia quirúrgica, una exposició d’operacions diverses, com es pot llegir en el sumari de l’anunci aparegut a La Vanguardia de l’1 de juliol, i que era complementada “notables películas artísticas” que segurament servien d’esquer als “curiós”.

Quan va ser presentada en el Gran Teatre Espanyol, el de maig de 1933, Los averiados era presentada a L’Esquella de la Torratxa (26 de maig de 1933) com “una valent demostració dels perills de la sífilis i la blenorràgia i de la gravetat de les seves conseqüències” (1). Papitu (24 de maig de 1933), en canvi, publicava un anunci més bel·ligerant: “Los averiados és un tràgic grapat de veritats i un valent crit de guerra contra la vergonya de la prostitució i les seves fatals conseqüències. Per vostè i els seus fills, no deixi de veure-la”. Anava adreçada només als homes majors d’edat perquè com a clients de la prostitució se’ls volia alertar que implica satisfer les necessitats en condicions poc higièniques i sense precaucions profilàctiques.

Més enllà d’aquests anuncis i d’unes poques cròniques, en cap lloc es fa esment de les dades tècniques de la pel·lícula. No s’anomena a Francesc Roca com a distribuïdor, ni tenim notícies de la direcció, la producció, la fotografia, el país d’origen, el lloc on van ser filmades les imatges... Les respostes es perden en el temps.

Corria, això sí, una mena de programa de mà en format de diari i amb el títol de Verdades. Sota la màxima “La salud del pueblo es la suprema ley” el pamflet presentava la pel·lícula, la necessitat de la seva projecció, dades sobre les malalties venèries i testimonis que dibuixaven la cara seriosa del negoci.

Verdades, programa de Los averiados

Pel que fa a les cròniques i les crítiques que el documental va tenir en el mitjans de l’època, el 24 de maig, Papitu, “Primera i única revista catalana de la vida alegre”, se'n feia ressò a l’article “Els tarats”, signat per Eufemi Rodríguez: “Amb el títol de Los averiados en un local de Barcelona es projecta un documental posant al descobert aquelles enfermetats que fins avui la gent de bé en diem secretes i que fan les delícies dels especialistes de les vies urinàries”; i explica, amb l’humor característic d’aquesta publicació (llegiu tot l'article perquè paga la pena), la cruesa de les imatges:

“Davant dels ulls atònits dels espectadors són presentats un bolets atacats per tots mena de malures i altres fruites carregades de nafres. Uns bolets oberts com paraigües amb tota mena de baixos relleus, inscripcions, sotracs, esborancs i tota mena de disbauxes, que uns homes coberts amb unes bates blanques manipulen retoquen, expremen i torturen, sense cap mena d’escrúpol, com uns clients de ‘La Criolla? en estat de descomposició.”

Entre d’altres humorades, l’autor de l’article demana que les senyores que es guanyen honradament la vida fent la carrera s’haurien de queixar al Govern Civil perquè exhibir pel·lícules d’aquesta mena por enfonsar el negoci, prou malmès per la crisi:

“Si el film seguia projectant-se, serien moltes les cases que haurien de tancar i una infinitat les dones que restarien sense feina. També representaria la ruïna total dels fabricants d’irrigadors, dels de vaselina i el suïcidi de tots els especialistes.”

Després de descriure (amb més humor que realisme) la reacció del públic davant de les imatges (segons l’article a la sala hi ha dones, malgrat l’anunci que només és permesa l’entrada d’homes), l’autor es proclama partidari de l’amor lliure i de “projectar un documental boletaire, que ens ensenyin bolets, frescos, sans, sencers, i nosaltres serem els primers a patrocinar-lo. No dubtin que seria un dels èxits més grans que s’haurien registrat a Barcelona”.

Vegeu més publicitat a Galeria d'Imatges

La menció als paraigües per referir-se al penis torna a sortir a l’article quan s’esmenta que se’ls oferia als espectadors uns prospectes anunciadors d’uns “anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas”. L’expressió ve d’antic (la revista Cu-cut! (2) ja l’esmenta l’any 1903),i així havia de ser en el prospecte perquè el dia abans, 23 de maig, la revista esportiva Xut!, a la secció “Estrenes” diu (reproduïm la irònica crònica sencera):

“Los averiados. – Surt un senyor carregat d’eines i estres complicats i crida: ‘Adobo paraigües, estanyo paelles, etc.!’ I com que la humanitat sempre s’oblida dels anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas, resulta que el que no té una branilla rovellada, té la funda foradada i al que menys se li ha de canviar una borla.
Els que hem portat una vida honesta i exemplar, sentim l’esgarrifança de les conseqüències que pot portar un moment de feblesa.
En sortir de l’’Espanyol’, en Tifeta declarà que sentia una veritable vocació per fer-se frare.
Pobret, estava impressionat.
La fotografia és bona, els primers plans excel·lents i els detalls molt cuidats. Tan cuidats, que dues senyoretes solteres es varen desmaiar.”

La ironia crítica continua estant present en un altre dels pocs escrits que hem pogut documentar. El setmanari satíric El Bé Negre publicava el 13 de juny de 1933 una crònica cinematogràfica signada per Gila Alpar, on per criticar El expreso fantasma es diu que aquest sí que és un film “instructiu” i no pas Los averiados “ni cap altra d’aquestes coses esgarrifoses que es projecten al Paral·lel i necessiten el permís i el patronatge de les autoritats”.

El Bé Negre, 13 de juny de 1933

El setmanari Mirador publicava el 7 de setembre de 1933 l’article “La ràdio del Tercer Reich”, signat amb les sigles J. G. En un text que a estones resulta ambigu en la manera de tractar com els nazis ensinistren la població alemanya i fan servir la propaganda a través de la ràdio, quan es parla de les campanyes d’higiene social i de política biològica fent servir el ràdio-teatre i “conferències de vulgarització, no sols en format estrictament científic”, l’autor diu que “amb el cinema ja fa temps que també ací la gent s’empassa temes semblants, preferint la projecció de Los averiados a les obres d’eugenèsia del doctor Marañón”.

El 9 de setembre, la revista Baix Penedès publica a la secció “Espectacles” un resum de la temporada teatral i cinematogràfica barcelonina firmat per Refran. Entre la queixa generalitzada per la decadència del teatre i la manca de produccions “de gran volada”, escriu:

“En canvi, varen portar una pelícola de circumstàncies , amb mires a la ‘taquilla’, Los averiados, sense mica de suc ni bruc; en les escenes presentades no hi ha emoció; ni adversió; tot en ella, és truncat; tot és gris. No és més que una Conferència dedicada a predicar al jovent que sigui molt caute en les seves expansions sexuals la qual va il·lustrada amb unes projeccions cinemàtiques, per a poguer posar en els prospectes l’incentiu de que no hi vagin els menors ni els dèbils d’esperit, però que hi vagi tothom: els de cor fort... i els que hi vagin amb esperit morbós.”

En l’intent de posar ordre als pocs documents que tenim i de fer una mica de llum al contingut i la recepció de Los averiados, hem deixat aquest petita ressenya de Baix Penedès gairebé per al final perquè sembla la més equilibrada i subratlla els interessos del públic. Però, sobretot, perquè contrasta (o potser no tant) amb la darrera.

El 20 d’agost, Pere Tarrés i Claret (beat des de 2004) signava l’article “Los averiados” amb noms i cognoms a la columna “Glossa” de la revista Flama, publicació de la Federació de Joves Cristians. Tarrés es lamenta que els qui es preocupen per la salut sexual de la joventut potser se’n preocupen “massa... bé”. Pensa que no és pas la finalitat educativa el que es proposen els promotors d’aquesta pel·lícula, i està convençut que “és molt tèrbol, molt més del que els pobres incauts que hi ha assistit es poden imaginar”. És precisament el caràcter científic el que el fa pensar així, i fica dins del mateix sac la pseudociència, els interessos econòmics i els artistes fracassats; tot allò que no aspira al sublim i a la bellesa és menyspreable:

"Els ‘pseudo-científics’, els desaprensius, els literats fracassats en la noble literatura, aprofitant-se del moment actual en què una gran part del món de la joventut, gira entorn dels problemes relacionats amb la sexualitat, s’han introduït en el gran mercat, amb títols suggestius i cridaners, per explicar a la seva manera, sota un drap més o menys apadeçat de ciència, tota mena d’immoralitats, que d’una forma més crua no els hauria estat permès publicar.”

És molt interessant el punt de vista de Pere Tarrés perquè quan ens parla d’immoralitat ens està donant la clau de tot el que mentalment es gestiona entre els espectador d’aquest documental, d’altres com aquest i de tot espectacle que gira al voltant de l’exhibició de la sexualitat humana. Tarrés parteix de la idea que tot contacte amb la sexualitat, sigui des d’un vessant lúdic o mèdic, és pecaminós. Més endavant, l’autor afirma que els promotors d’aquests documentals són “mestres (?) en l’esperit de la luxúria, que utilitzen totes les meravelles de divulgació actual [es refereix al cinema] per exhibir procacitats repugnants i fastigoses”. Quan diu “procacitats” Tarrés, que sap utilitzar molt bé la llengua, no es refereix a les malalties sinó al context sexual. I queda ben clar quan afirma que de res serviran aquests documentals quan pregunta: “És que els que s’han contagiat una vegada i han experimentat en llur propi cos els efectes de la seva degradació moral s’han allunyat d’aquests llocs de vici i perdició?” Ja ho deia al principi de l’article (que cal que llegiu sencer) quan assenyalava que la plaga d’aquestes malalties eren “l’estigma de la contravenció del sisè manament del Decàleg".

Es fa molt difícil extreure conclusions perquè no tenim prou documentació per fer-ho, però la poca de què disposem permet fer un esbós prou divers de la recepció que Los averiados va tenir entre els barcelonins; unes pinzellades que van de la ironia al rebuig moral, passant per la vulgaritat. Ens faltaria la veu del ciutadà que sabia què anava a veure. No podem, tampoc, aporta gaire més informació a la relació que Francesc Roca, com a empresari, va tenir amb aquest documental.

*

La història del Museu Roca, dels museus anatòmics i les projeccions científiques

les trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira

i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021

*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Francesc Roca i el cinema: "Los averiados" (1933)" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

Notes:

(1) Totes les citacions són literals i els errors lèxics i ortogràfics pertanyen als originals.

(2) Cu-cut!, núm. 98, 12 de novembre de 1903 <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/cucut/id/1883/show/1873/rec/26>

(3) "El subconcient" barreja esport i política fent servir el rètol de Los averiados que ressalta al carrer Jaume I, al pas de la caravana de la XV Volta Ciclista a CatalunyaMirador, 15 de juny de 1933 <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/mirador29/id/746/show/744/rec/73>

Barcelona Freak Show: l'home mico

Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics, aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent, han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”, també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”, en el local del carrer Montserrat 18-20.

Font: Bibliothèque Nationale de France

Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888), Nova York (1893), Mèxic (1894) o Escòcia (1913), últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901 durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895).

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”.

Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira.

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913 ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”

Més conegut com a "l'home aranya", ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.

Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.

Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupin.

Aquest apunt reflecteix només una petita part dels espectacles tant de barraca de fira com de circ que van passar per Barcelona durant el segle XIX i principis del XX, amb homes o dones mico o salvatges. Si sentiu curiositat per aquesta mena d'atraccions, en trobareu més a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona.

"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

El vedell de dos caps

Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)

El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial (durant la República va dur el nom de Francesc Macià) del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.

L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.

L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.

Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va

ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987

El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).

Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.

Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.

Col·lecció de ciències naturals del

Museu Darder de Banyoles

Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.

Com a curiositat, a primers de l'any 1981 va néixer un be de dos caps a Sant Quirze del Vallès. En morir, va ser dut a Sabadell per dissecar-lo i se'n va fer càrrec la carnisseria Vivet de Sentmenat, que l'exhibeix a la botiga després d'haver voltat per totes les escoles de la vila i del voltant.

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils

Amb la trampa de l’accés a la informació, de creure que ho tenim tot a l’abast amb un clic, hem perdut una certa capacitat de sorpresa. El món ha deixat de ser estrany per convertir-se en un aparador. El circ de la vida ha deixat de ser aquella pista on la raresa era mostrada com un fenomen curiós. Ja no passegem pels escenaris individus de cultures tribals ni paguem per veure fenòmens de fira. La recreació d’escenes històriques o quotidianes amb autòmats i figures de cera han quedat obsoletes davant de les noves formes de representació del cinema, la televisió o la realitat augmentada. Per aquesta raó han passat a ser objectes de museu i els titelles sobreviuen entre un públic majoritàriament infantil. La curiositat, avui, se satisfà anant a una agència de viatges.

La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.

Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.

Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.

Autòmat de la Monyos del Museu

d'Autòmats del Tibidabo

Gotyna (2006)

Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.

L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.

Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.

Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica va presentar el 2015-2016 l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rimbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.

Catàleg de l'exposició, Comanegra, 2015

Del catàleg de l'exposició se'n'va fer càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.

La mostra va ocupar els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi havia «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis, «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).

Fantoche 8

Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica vam presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, editada i publicada per Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.

Congress for Curious People de Barcelona

Postal de Coney Island, 1938

Fa temps, en un article parlant de Coney Island, deia que els vells parcs d’atraccions i les barraques de fira d’aquests petita península de Long Island, situada al sud de Brooklyn, a Nova York, eren la representació per excel·lència de la decadència, fins i tot quan aquest món encara era viu. El circ clàssic, les atraccions ambulants, els fenòmens de fira han deixat una petja en la memòria que sobrepassa la nostra experiència. Són una persistència testimonial del passat que es resisteix a desaparèixer, com les velles pel·lícules dels anys 30 i 40. Era un món que vivia al marge del món, i que es va anar diluint amb la modernitat. La documentació gràfica li dóna vida: els cartells, les fotografies i les pel·lícules actuen com a post mortem del passat, que continua viu en l’imaginari.

Aquell Coney Island ja no existeix. Però aquells que el somnien el fan reviure cada any. El 2010 es creava el Congress for Curious Peoples precisament a Coney Island, de la mà d'Aaron Beebe i Dick Zigun, el Coney Island Museum i Joana Ebenstein, de Morbid Anatomy, com ho explicàvem a Bereshit. La segona i la tercera edició repetien escenari, i el 2013 viatjava a Londres. El congrés es mou entre l’espectacle i les conferències acadèmiques per mostrar el que ha estat aquest món i què en perdura d’allò que va fascinar els nostres avis i besavis, i que, més enllà de qüestions estètiques, continua fascinant avui perquè permet entendre la ment i l'ànima humana.

Barcelona, com a tota gran ciutat, també va viure un món semblant a les barraques, les atraccions, els panorames, els circs i els museus de cera i anatòmics que fins 1895 s’instal·laven a la plaça Catalunya i que posteriorment ho van fer en el Paral·lel. Tots aquests espectacles populars han desaparegut i gairebé no en queda cap rastre documental. D’aquella època ens queda el Parc d’Atraccions del Tibidabo (1899), del qual només en són testimoni l’avió i el museu d’autòmats, i hem vist com desapareixien el Caspolino (1942-1973), les Atraccions Apolo (1935-1990) i, recentment, el Parc d’Atraccions de Montjuïc (1966-1998).

Al final d’aquell article, entusiasmats per la troballa del Museu Roca, plantejàvem la possibilitat que algun dia aquest congrés es pogués fer a Barcelona. La investigació no només ens desentranyava els misteris d'aquest museu barceloní que està a Anvers (Bèlgica), sinó que ens permetia descobrir el context excèntric en què es movia i que des de mitjan segle XIX fins el primer terç del XX hi va haver, documentats fins ara, vint-i-sis museus anatòmics que atreien el públic, primer burgès i després popular, amb l'espectacle de les malalties venèries i del sexe, i dels fenòmens de fira, que el Museu Roca anomenava "La parada de los monstruos".

La casualitat, o no, ha volgut que una edició del Congress for Curious People se celebri a Barcelona aquest 2014, entre el 26 de febrer i el 2 de març, aprofitant el Carnaval. De la mà de Felipe Trigo, que és l'ànima del Congrés, VIA Barcelona i Kriminal Kabarett, i amb el suport de Morbid Anatomy Museum, de Joana Ebenstein (que vindrà expressament des de Nova York), s’han programat itineraris culturals; conferències, en les quals participa Bereshit, i diversos actes socials que serviran per mostrar el passat i el present d’una Barcelona insòlita i poc coneguda.

Medicina i ciència a la Barcelona antiga (26 de febrer)

Visita a l'antic hospital de la Santa Creu, la Reial Acadèmia de Medicina i l’amfiteatre anatòmic, amb les explicacions de Laura Valls (CSIC, Història de la Ciència).

A la Galeria d'Art aDa, del carrer dels Salvador, José Pardo, historiador i investigador del CSIC, i comissari de l'exposició Salvadoriana, parlarà del Gabinet Salvador d'Història Natural del segle XVIII, una de les col·leccions més importants d’Europa en el seu gènere, i que des del segle XIX no ha estat exhibida al públic.

Alba del Pozo, llicenciada en Filologia Hispànica i estudiosa de la condició femenina en la literatura del segle XIX i especialista en el Museo Antropológico de Madrid, parlarà sobre El manicomi de Nova Betlem de Barcelona: publicitat, bogeria i medicina.

Enric H. March, llicenciat en Filologia Hispànica i Semítiques, i autor del blog Bereshit, exposarà la història dels museus anatòmics de Barcelona en els segles XIX i XX, entre els quals destaca el cas del Museu Roca: ciència i espectacle.

Búnquers i mansions: secrets de la zona alta de Barcelona (27 de febrer)

Visita al palauet que va albergar l'ambaixada soviètica i al seu búnquer, la Torre dels Castanyers, el jardí iniciàtic de Ca n’Altimira i la casa orientalista de Muley Afid.

La cara oculta de Gràcia (28 de febrer)

Descobrirem la història, les curiositats i les llegendes del barri. Un viatge en el temps que ens revelarà el paper dels seus il·lustres habitants, les malediccions de la plaça de la Virreina i la casa del Diable, la peculiar història dels rellotges de Gràcia, les revolucions i la maçoneria, i el cercle de dones espiritistes de finals del segle XIX, entre d'altres temes. La ruta passa per la casa Vicens de Gaudí, els propietaris de la qual ens obriran, en exclusiva, el seu jardí.

La Barcelona maçònica i l’Ateneu Minerva (1 de març)

Itinerari per la història de la maçoneria i la seva privilegiada relació amb Barcelona a través de la política, la societat, la cultura i les belles arts. L’Exposició Universal de 1888 i el primer congrés d’espiritisme; el llenguatge hermètic de les portes del convent de Sant Agustí; la invasió napoleònica i la maçoneria; l'esoterisme del segle XVIII i la visita del comte Cagliostro; i els arcans dels templers en el Palau Reial Menor dels comtes-reis d'Aragó. El recorregut acabarà a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, l’Ateneu Minerva, al cor de la ciutat medieval, que manté viu l'esperit de la maçoneria al segle XXI. Els seus membres obriran les portes per mostrar una autèntica lògia maçònica i per atendre totes les preguntes. La jornada acabarà amb un sopar surrealista i un espectacle de cabaret en el restaurant MariscCO, que ocupa el local on hi va haver el Taxidermista.

La Barcelona llibertina: itinerari eròtic pel segle XVIII (2 de març)

Passeig per la Barcelona posterior a 1714 -la ciutat del rococó- on el comte de Peralada i Diana, la seva cortesana, faran reviure les aventures eròtiques de Giacomo Casanova durant la seva visita a la nostra ciutat, el 1768; les mascarades del comte de Ricla; l’escàndol del virrei Amat; els espectacles i l'òpera a la Rambla; els misteris del comte Cagliostro; el cercle erudit dels Savis del Born, i el llibertinatge en temps de la invasió de Napoleó. Una ruta teatralitzada picant tancarà el Congrés en ple Carnaval. Per acabar, es visitarà l’interior del Palau Gomis (Museu Europeu d'Art Modern) i en el saló de ball neoclàssic se celebrarà una conferència sobre Erotisme i pornografia a la Catalunya del segle XIX, a càrrec de l’historiador Albert Domènech, autor del blog & Piscolabis Librorum.

Sens dubte, estem davant d’una oportunitat única per gaudir del coneixement d’una part molt peculiar de la història de Barcelona, tant pel que fa als itineraris, les visites com a les conferències que, a més, estaran amanides de festes, sopars i espectacles, que podeu consultar en la programació de la pàgina web del Congrés.

[PREMSA]

La Barcelona més insòlita, Cristina Savall, El Periódico, 8 de febrer de 2014

La Barcelona més curiosa, Cristina Savall, El Periódico, 26 de febrer de 2014

El museu dels horrors, Cristina Savall, El Periódico, 27 de febrer de 2014

Secrets de Barcelona, Cristina Savall, El Periódico, 4 de març de 2014

Congress for Curious People s'instal·la a Barcelona, Jordi Artigas, Núvol, 25 de febrer de 2014

El museu anatòmic de Francesc Roca, Enric H. March, Núvol, 26 de febrer de 2014

Programa Àrtic de BTV Telelevisió de Barcelona, Laura Sangrà, 27 de febrer de 2014

The Museo Roca, The Parade of Monsters, and Spanish Popular Anatomical Museums at The Barcelona Congress for Curious People!, Morbid Anatomy

Les aventures del microbi de la tuberculosi, Enric H. March, Bereshit

La Barcelona más freak e insólita, Barcelonès

Primer "Congress for Curious People" en Barcelona, Barcelona en horas de oficina

Congres for Curious People Barcelona 2014, Cosas de Absenta

Congreso para gente curiosa en Barcelona, Las crónicas de Thot

Medicina antigua en Barcelona, Las crónicas de Thot

El Museu Darder de Barcelona

Francesc Darder

Quan pensem en Francesc Darder (Gràcia, 2 d'octubre de 1851 – Barcelona, 8 d'abril de 1918) ens ve immediatament al cap el Negre de Banyoles, el boiximà dissecat que s’exhibia en el Museu Darder de Banyoles fins l’any 2000, en què va ser retirat i dut a Àfrica per enterrar-lo.

Però la història de Francesc Darder està vinculada a Barcelona, i la seva petja per la ciutat, més enllà de la creació del Parc Zoològic, no sempre es pot seguir perquè ha estat oblidada. Veterinari de formació, Darder era aficionat a la història natural i a la taxidèrmia (va ser professor de Lluís Soler (1871-1923), el taxidermista de la plaça Reial). Va tenir botigues de veterinària, zootècnia, embalsamament i ciències naturals en general, i va arribar a formar una gran col·lecció particular que abans d’anar a parar a Banyoles l’any 1916 va estar oberta al públic a Barcelona a diversos indrets.

Francesc Darder en el seu gabinet de ciències

naturals del carrer Mendizábal

El seu gabinet de ciències naturals estava dins del corrent de les cambres de meravelles, que neixen originalment de les col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions, dels descobriments i de les colonitzacions, i que en ocasions podien anar acompanyats d’exhibicions humanes amb individus dissecats, o vius en el cas de les exhibicions de les exposicions universals.

En l’època en què estem, mitjan segle XIX, aquests gabinets privats aniran desapareixent i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. No és el cas, però, del Gabinet Salvador (un dels més importants d’Europa), que desapareix el 1857 quan l’hereu Salvador mor sense descendència i tanquen la farmàcia i l’exposició que tenien en el carrer Ample amb Fusteria. Miraculosament recuperat, es conserva en el Jardí Botànic de Barcelona, en part exposat, després d'haver estat posteriorment recuperat: Salvadoriana: la col·lecció Salvador d'història natural del segle XVIII. Però d’altres col·leccions passaran a formar part del que es coneix com el primer museu públic d’història natural del país: el Museu Martorell.

El Museu Martorell va ser inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, que ocupa avui. Aleshores incloïa seccions de botànica, geologia i paleontologia; d’arqueologia (després traslladada al Palau de Belles Arts de Montjuïc); zoologia (traslladat i convertit en Museu de Zootècnia: Pavelló de Construccions Navals de la Secció Marítima de la Exposició Universal, 1899; Umbracle del Parc de la Ciutadella (1912); Castell dels Tres Dragons, 1920, ara com a Museu de Zoologia, que és com l’hem conegut; i finalment, Museu Blau, 2010); tot provinent de col·leccions privades. Aquest Museu de Zootècnia va ser una iniciativa que l’any 1896 va posar en marxa, precisament, Francesc Darder.

El cafè restaurant del Castell dels Tres Dragons (1888),

en un gravat de Lluís Domènech i Muntaner. COAC

Abans, però, l’any 1874 ja havia estat creat per Jaume Almera i Comas el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, encara existent, que té com a objecte d'estudi la paleontologia, principalment d'invertebrats. Aquest museu procedia de l’antic Gabinet de Ciències Naturals de 1817, associat a la càtedra d’Història Natural.

Darder, però, ja havia estat protagonista d’un altre esdeveniment ciutadà, l’any 1892. Vint anys abans, el 1872, Lluís Martí i Codolar –un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona, l’edifici del qual avui és el Museu de Cera de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals. Aleshores apareix Francesc Darder, que per evitar que la col·lecció zoològica sortís de Barcelona en proposa la compra a l'Ajuntament, i el Jardí Zoològic acaba sent l’embrió del Parc Zoològic actual (cliqueu l'enllaç per conèixer tota la història), inaugurat el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888.

Difusor de les ciències naturals (va instaurar a Banyoles la Festa del peix per repoblar els rius catalans), Francesc Darder va editar diversos llibres i les revistes Zookeryx o El Pregonero de los Animales i Revista Universal Ilustrada (1876-1880) –aquesta continuadora de la primera–, i El Naturalista (1886-1891).

Des del punt de vista més mercantil, Darder va tenir diverses botigues on exercia les seves especialitats, que ja hem esmentat abans: veterinària, taxidèrmia, zootècnia, material per a la didàctica de les ciències naturals, peces d’anatomia humana, antropologia o embalsamament de cossos humans. Tot aquest desplegament comercial i professional va anar paral·lel a la creació del seu propi museu, del qual Barcelona no en guarda cap memòria. Però anem per ordre i veiem quines van ser les diferents seus comercials, quina activitat hi va desenvolupar i com va anar construint la seva col·lecció.


Gabinet d'Història Natural (1882)

La Vanguardia del 22 de setembre de 1882 anunciava la propera inauguració del “Gabinete de Història Natural de don Francisco de A. Darder, establecido en la calle de Ronda de San Pablo, 19”, a la cantonada amb Aldana, on el 1919 es començaria a construir el Teatre Circ Olympia. Dos dies més tard, el mateix diari barceloní en feia una crònica entusiasta després de la inauguració:

“Cuantos elogios prodigásemos al señor Darder serían pálidos, puesto que con infatigable constancia y sacrificios ha logrado poner aquel ramo [la Historia Natural] á notable altura en esta capital, como así lo demuestra la variada y escogida colección de aves, peces y animales de todas clases que por sí propio ha disecado con gran pericia, expuestos en su gabinete [...]”

Aquest primer gabinet de Darder està encara dedicat íntegrament a la veterinària, la taxidèrmia i la zootècnia: “el señor Darder tiene un espacioso taller y locales destinados para conservar vivos los ejemplares que luego en época oportuna ha de disecar, como así mismo otro para curar caballos, perros, etc., de toda clase de enfermedades, tumores, etc.” El 1883 va començar a oferir serveis de conservació i embalsamament de cadàvers humans.

De fet, Darder tenia aquesta botiga des de 1880. Es deia, segons la Historia de la veterinaria en Catalunya (1400-1980) de Jaume Roca, El conejar modelo barcelonés, i es dedicava a la promoció i venda d’articles per a la cria de conills; va viatjar a París i Londres important conills reproductors.


Gabinet d'Història Natural (1884-1887)

L’any 1884 Darder està instal·lat en el carrer de Mendizabal 19 (avui Junta del Comerç), probablement en el mateix carrer on tenia el seu domicili perquè en el número 20 hi havia inicialment la redacció de la revista El Naturalista.

Pel que sabem a través de La Vanguardia del 12 de desembre de 1884, Darder ha augmentat considerablement la seva col·lecció, que passa de contemplar col·leccions zoològiques a afegir-hi elements antropològics i anatòmics, i comença a obrir les portes al públic general, la qual cosa li procurarà un èxit, com veurem més endavant:

“Durante las próximas ferias de Santo Tomás, don Francisco de A. Darder permitirá al público la entrada libre á su gabinete de Historia Natural, situado en la calle Mendizábal, núm. 19, bajos, y el cual ha sido considerablemente aumentado con ejemplares procedentes de lejanos países y notabilísimos por su rareza.
El Museo estará únicamente abierto durante los días que duren las ferias, desde las dos de la tarde á las siete de la noche, permitiéndose la entrada libre al gran salón de Historia Natural. A las secciones reservadas, para evitar el barullo, entrarán solo las personas que adquieran el catálogo de la casa ó bien se provean dentro de esta semana de la correspondiente tarjeta de invitación que se facilitará á todo el que la pida con tal de que sea mayor de edad.”

Les dades de la majoria d’edat i l’existència d’un saló reservat ens indiquen ben clarament que el gabinet té una secció dedicada a la anatomia humana, amb l’exhibició de processos fisiològics, com la gestació i el part, patologies i malalties venèries.

Si fem cas a l’article que Arturo Llopis va publicar a Destino el setembre de 1948, el gabinet va estar obert en aquesta adreça fins l’Exposició Universal de 1888, en què assegura el periodista que es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Després en tornarem a parlar perquè probablement és un error.


Casa Darder (1885)

Mentre el Gabinete de Ciencias Naturales del carrer Mendizábal continuava obert (a la guia Barcelona y sus alrededores, de José Coroleu encara hi consta l’any 1887), l’any 1885 Francesc Darder obria una botiga en el carrer Jaume I 11, en aquest cas concebuda com a gran distribuïdora de material no només per a col·leccionistes sinó com a subministradora a les escoles i a les universitats de tot l’Estat. A la publicitat de l’època, publicada a la revista El Naturalista, s’especifica que s’hi poden adquirir col·leccions i exemplar solts de quadrúpedes, aus, rèptils, amfibis i peixos dissecats; insectes, mol·luscs, plantes minerals i fòssils; preparacions microscòpiques i material i reactius per a micrografia; esquelets humans i de tota mena d’animals; cranis de guix i naturals de totes les “races humanes”; instruments per a la dissecció d’animals; quadres il·lustrats amb gravats i dibuixos il·luminats per a instituts i escoles; busts per estudiar frenologia; articles de cacera; preparació d’insectes; ulls artificials per a estàtues i animals; caps de cérvol, de porc senglar o de toro... Però s’hi poden adquirir articles tan diversos com pells per a tapissos, ornamentació per a barrets de senyora, arbustos i flors, remarcant que estan especialitzats en corones fúnebres y de teatre.

Es posa especial èmfasi en la dissecació d’animals i en el que era el producte estrella de Francesc Darder: l’embalsamament humà, amb una tècnica ideada per ell mateix, anunciat com el mètode més higiènic per a enterrar els morts. I també resulta curiosa la llista que es publicava a El Naturalista de setembre de 1886 amb els preus de cranis i de tots els ossos del cos humà.

Anunci de 1886

A banda de la il·lustració del gabinet, no tenim cap imatge de la Casa Darder, però havia de ser força espectacular i el doctor Darder no se n’estava d’exhibir a l’aparador peces que cridessin l’atenció. Un cas que recollia La Vanguardia el novembre de 1885 era el d’un exemplar de la família de l’ós formiguer, que el diari anomena “tamanuar”, transcripció fonètica del francès tamanoir. Procedent del Paraguai, l’espectacular animal feia dos metres de longitud.


Museu Darder (1886)

L’any 1886, Darder s’instal·la a la Via Diagonal 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, a tocar del carrer Minerva, aleshores encara Vila de Gràcia, que és d’on ell era natural. Tant la seva activitat professional com la seva col·lecció de ciències naturals i antropologia han crescut molt i decideix construir en aquest nou emplaçament el Museu Darder. Començat a construir l’any 1888 i acabat el 1890, a més del museu comptava amb consultori, laboratori, sala de taxidèrmia, oficines comercials, redacció de la revista i el seu despatx.

El museu estarà ocupant aquesta nova seu fins que l’any 1916 serà traslladat a Banyoles. Serà aquí on Darder exercirà tota la seva feina d’embalsamament de cadàvers i de tasques veterinàries, i on la seva col·lecció s’engrandirà amb peces d’antropologia, d’anatomia i de patologia mèdica.

La tècnica Darder d'embalsamament humà

 El Naturalista (1886)

Gran Museu d'Història Natural, d'Antropologia, d'Anatomia Comparada Normal i Patològica (1888-1889)

Una de les seccions més característica de les exposicions universals que des de mitjan segle XIX es van estendre per les principals capitals europees i americanes era la d’antropologia. Els països colonials mostraven les cultures colonials més per l’exotisme, la raresa i la curiositat que despertaven entre l’home blanc que no pas per una voluntat estrictament científica. En tot cas, ciència i espectacle anaven de la mà, i amb l’esperit de superioritat que caracteritza l’home occidental, els indígenes de les colònies eren presentats en els museus antropològics, si es tractava de col·leccions etnològiques, amb el mateix interès que les col·leccions zoològiques. I s’arribava a l’extrem d’exhibir individus vius en jardins d’aclimatació, que rebien el nom de villages, com els animals d’un zoològic.

Pompeu Gener “Peius” es queixava en una carta publicada a la portada del diari La Vanguardia del divendres 3 d'agost de 1888 i adreçada a Leopoldo Alas “Clarín”, que a l’Exposició Universal de 1888 la secció colonial i l’antropologia estiguessin tan poc representades. Clarín ja havia manifestat prèviament, a La Publicidad del 25 de juliol, que “aquí nadie se acuerda de la ciencia, de que esta sea cosa postiza, de que no arraigue, de que los gobiernos no la protejan”. Pompeu reafirma les declaracions de Leopoldo Alas en la seva carta. L'interessant d'aquest escrit és que el cronista considera l'antropologia com una important ciència i critica l'estil docent d'aquesta disciplina per part de religiosos a la universitat espanyola:

"Por ejemplo la Antropología cogíala el catedrático de lógica y ética que por lo regular es un cura –y ampliaba lo de la creación del hombre según la Biblia con un poco de moral eclesiástica– y héte aquí la antropología enseñada; la ciencia del hombre, de ese hombre que el Dios de los Judíos sacó de un puñado de barro.
[…] Otro caso. Si viene V. á Barcelona, verá V. en esta Exposición Universal, unas instalaciones en el Palacio de Ciencias que se echará usted á llorar. Una nación como España, cuyas colonias son aun numerosas é importantísimas por las razas que las pueblan, abrazando todos los tipos humanos; lo natural era que se hubiera organizado por el ministerio de Ultramar un museo antropológico en el que se comprenden los súbditos de España, y aun las que esta dominó un tiempo, y sobre las cuales extendió su influencia más o menos civilizadora. Pues no señor, nada de museo antropológico. Yo le propuse la idea á un individuo que formaba parte del ministerio, al empezarse los trabajos para la dicha exposición, el cual me contestó que no había fondos, y en tanto se daba mil duros á cada padre jesuita que iba á Fernando Poo, que no eran pocos."

Crítica dels beneficis eclesiàstics a banda, és curiosa aquesta carta de Pompeu Gener lamentant-se de la situació de l’antropologia a l’Exposició Universal perquè resulta que sí que hi va haver un museu antropològic.

Aquest nou museu va ser creat i dirigit per Francesc Darder, amb el nom de Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica. Va ser instal·lat al passeig de Gràcia, just al costat del Café Novedades, el propietari del qual, Ignasi Elias (que ho era també del Teatre Tívoli) va col·laborar en el projecte, com es pot llegir en la notícia que La Vanguardia publicava el gener de 1888:

“Durante el periodo de la Exposición Universal que ha de celebrarse próximamente en Barcelona, se exhibirá un gran Museo de Historia Natural, de Anatomía Comparada y de Antropología en un grandioso local del Paseo de Gracia; á cuyo efecto el conocido naturalista don Francisco de A. Darder se ha puesto de acuerdo con el propietario de los teatros del Tívoli y Novedades, don Ignacio Elías, para construir un elegante pabellón que indudablemente ha de cautivar la atención de los visitantes vecinos y forasteros.”

És de suposar que Pompeu Gener s'estava referint que el museu d'antropologia no es trobava dins el recinte de l'Exposició Universal o bé, que no es tractava d'una iniciativa de l'organització "oficial" perquè se’ns fa difícil creure que ignorés l’existència d’aquest museu, que ja portava dos mesos funcionant quan Gener va escriure la carta. Efectivament, el museu va ser inaugurat el 17 de maig de 1888, segons La Vanguardia.

El primer Café Novedades cap a 1890
Lo Teatro Regional

El Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica va ser en aquest indret més enllà de l’Exposició Universal, pel cap baix fins l’any següent perquè encara sortia anunciat a El Naturalista.

Anunci del Gran Museo de Historia Natural, de Antropología,
de Anatomia Comparada Normal y Patológica
del passeig de Gràcia

L’11 de gener del 1890, La Vanguardia anuncia que va a bon ritme l’enderroc del Café Novedades i de les barraques on s’exhibien acròbates i figures de cera. Si aquestes figures de cera fan referència o no a la col·lecció Darder, o fa referència a un altre museu anatòmic que s’hi va instal·lar aprofitant l’èxit de l’anterior, ho ignorem. En tot cas, es tractava d'una reforma del cafè perquè aquest establiment va estar obert entre 1884 i 1917. La notícia, però, ens serveix per posar una data límit a la pervivència del Gran Museo de Historia Natural de Darder.

Més amunt, quan parlàvem del Gabinet del carrer Mendizábal, dèiem que el periodista Arturo Llopis afirma a Destino, l’any 1948, que la col·lecció de Darder havia estat l’atracció més visitada de l’Exposició Universal. Segurament, es referia al museu del passeig de Gràcia i no pas a la del Raval.

Tot i la existència d’un catàleg d’aquest museu, només hem pogut accedir a una de les pàgines, però gràcies a una crònica de premsa podem descriure força detalladament el seu contingut:

"Consta de dos grandiosas secciones, la primera de las cuales, cuya longitud es de 15 metros por 10 de anchura, contendrá los mamíferos, las aves, los reptiles, los anfibios y los peces. En la segunda, que mide aproximadamente el mismo espacio, se instalarán las colecciones de animales articulados, los moluscos, minerales, rocas, fósiles, etc.; los ejemplares de Anatomía Comparada, en la que figuran diversos esqueletos de búfalos y otros grandes rumiantes, de solípedos, cuadrumanos, aves y peces. La sección de Antropología, Etnología y Frenología comprenderá cráneos de razas humanas, momias, cabezas momificadas y la notable preparación, única en el mundo del Betjuanas, cafre del África Meridional. También se habilitará otro local para Gabinete reservado, en el cual se instalará multitud de piezas en cera y naturales de Anatomía normal y patológica. En el vestíbulo que precede á las mencionadas secciones se exhibirán numerosos objetos de arte, confeccionados con animales disecados. La entrada a los locales será por Paseo de Gracia y en el punto que da acceso actualmente a los billares del café de Novedades, en cuyo sitio se construirá una elegante y seria fachada."

Una vegada més, s’esmenta el “gabinet reservat”, amb figures de cera representant anomalies físiques, que com ja hem vist diverses vegades parlant del Museu Roca, era un dels grans atractius dels museus anatòmics.

En la pàgina 84 del catàleg es pot llegir la procedència d’alguns dels 36 cranis humans exposats: “malgache; druida (antiguos celtas) se supone ser de un hombre; druida (supuesto de mujer); lapón, hombre; lapón, Lykfell, hembra; ruso moscovita; sueco aborigen; Tovastes (Finlandia); Engis; Neanderthal; de las islas de Pascua; mejicano”.

Reproducció del “betchuanas” a la pàgina 85

del catàleg del Museu Darder

A les pàgines 84 i 85 de l’esmentat catàleg es parla i es reprodueix la imatge del “betchuanas”, que és el “betjuanas” que es descriu a la crònica de La Vanguardia de l’11 de març. Efectivament, s’està referint al “negre de Banyoles”, un bosquimà (de l’afrikaans “boschjesman”, home del bosc) de Botswana.

El boiximà i la col·lecció de cranis

Segons la teoria que sosté Frank Westherman, es tracta d'un individu procedent del cap de Bona Esperança, que Jules Verreaux, un dels tres germans de la Maison Verreaux, dedicada al comerç d'animals dissecats, va exhumar el 1831. Jules va robar el cos, poques hores més tard de la mort de l'individu, en un cementiri proper a Ciutat del Cap, burlant la vigilància de la família del difunt, amb la finalitat de dissecar-lo com feia amb els animals salvatges de les seves expedicions per Àfrica. Westherman suposa en seu llibre que, quan la Maison Verreaux va tancar el 1873, l’indígena va ser adquirit en subhasta pel comerciant Deyrolle, qui al seu torn el va vendre (com tantes altres peces d'aquestes característiques) a Darder, en el viatge que va fer a París el 1886. A partir d'aquí, el botswana dissecat va ser exhibit a l'Exposició Universal de Barcelona. El 1916, quan Darder va donar la seva col·lecció d'animals dissecats a la població de Banyoles, el “negre” va passar a la col·lecció permanent del Museu Darder fins que va ser retornat al seu país.

El boiximà quan encara estava en

el Museu Darder de Banyoles 

© Museu Darder

Tornant a la ignorància que Pompeu Gener demostra sobre el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica, podem especular que potser a Peius no li feia gaire gràcia la iniciativa de Darder de convertir (suposem que involuntàriament) el museu en una atracció i per això no en parla. L’any 1885, el Museo Anatómico O. Thiele, s’havia instal·lat a la plaça Catalunya, en una barraca al costat del Circo Ecuestre, i el mateix any 1888 hi ha un altre museu anatòmic de figures de cera al Teatre Tívoli, a pocs metres de la col·lecció de Darder. Segurament, en aquests anys els museus anatòmics ja no gaudeixen del prestigi dels primers anys, i la proliferació i la deriva popular provocada per la curiositat i la morbositat els comença a convertir en l’atracció de barraca de fira que acabaran sent, sobretot quan tot aquest món es desplaci cap al Paral·lel.

Aquí acaba per ara la història prou desconeguda del Museu Darder a Barcelona. Encara hauria d’estar disset anys més a la ciutat abans no el traslladés a Banyoles, però ja no se’n parla tant com abans i el 1891 deixa de publicar la revista El Naturalista. Probablement, Darder es va dedicar més a les tasques públiques com a primer director del Parc Zoològic (1892-1918), amb la posada en marxa del Museu de Zootècnia (1896; futur Museu de Zoologia), i totes les tasques que va desenvolupar dins la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, que van posar en marxa bona part del complex museístic de la ciutat.

Podeu trobar la història sencera dels museus de Francesc Darder

i dels més de 30 museus anatòmics exposats a la ciutat al llibre
Barcelona Feak Show: història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

*

Agraïments:

A Georgina Gratacós, conservadora del Museu Darder de Banyoles, per la seva col·laboració en la consulta de documents de l'arxiu i de dades sobre Francesc Darder.

A Francisco Arauz, que ha col·laborat en la recerca d'informació i documentació gràfica.