dimarts, 28 de juny de 2011

M'ha posat a cent que no portis calces


Sempre que penso en Joan Colom em ve al cap un cul. Pavlov. Al revés no em passa mai: quan veig un cul no penso en Joan Colom. El que em ve al cap és molt complex d'explicar aquí, i no és el lloc. Tots tenim una relació peculiar amb els culs i Colom l'havia de tenir. Fotògraf per excel·lència de la vida quotidiana del Raval barceloní dels anys 50 i 60, el seu objectiu mostra la vida  bulliciosa d'aquest barri, popular i populós, obrer, prostíbul de Barcelona: trànsit humà, trànsit comercial, trànsit de carn. I els culs de les dones, de les prostitutes, són el centre de gravetat de bona part d'aquestes fotografies. Algú podria dir que com que no les podia fotografiar de cara ho havia de fer de cul i que la meva mirada és esbiaixada. Potser.

Fins el 29 d'octubre podem contrastar opinions a la Fundació Foto Colectània, on s'exhibeixen les 76 fotografies d'Àlbum, el recull (ara propietat de Colectània) que Colom recopilà expressament per regalar al galerista i amic Josep M. Casademont, a qui afirma deure el fet de ser fotògraf.


És una mostra petita, però significativa perquè Colom va triar expressament cadascuna de les 76 imatges. Cal anar-hi. Els que hem conegut el Barri Xino, perquè estem en l'edat en què es té més consciència del passat llunyà que del proper; qui no l'ha conegut (caldrà explicar qui són aquestes senyores que entren i surten dels portals?), perquè és bo saber que els paisatges canvien, encara que un cul continua sent un cul.

Però potser caldria definir què és un cul. Perquè no pot ser només una part de l'anatomia. Les orelles també ho són i no desperten tanta expectació. Si ens posem antropològics, el cul, juntament amb la cintura, és el que dóna la mesura dels malucs. I si parlem de dones (no tinc al cap res més), la mesura dels malucs és un indicador biològic reproductiu: bons malucs, bona reproductora. Estem biològicament dissenyats per sentir atracció per uns bons malucs i un bon cul, per això seguim, hipnotitzats, el seu moviment rítmic, per això resulta inevitable girar el cap i observar l'allunyament oscil·latori del cul.

El cul, a més, viatja sobre unes cames que li fan de pedestal, i aquestes cames poden anar enfilades sobre uns talons que el deixen en posició d'altar (l'arquitectura i la distribució dels element sacrificials no són gratuïts).

Les cames són un dissenys anatòmic afegit. Des del punt de vista biològic no té cap interès fins que no comencem a caminar dempeus. Quan anàvem a quatre grapes passaven desapercebudes com a element sexual. Aquest valor li hem afegit en la mesura que el cul ha deixar d'aparèixer nu a la nostra vista i ha calgut vestir-lo d'elements afegits: els talons i, és clar, les mitges. Que es vegi més o menys cama ha estat una qüestió d'èpoques i moral. I que el cul guanyi protagonisme depèn de la quantitat de tela que el separi de la roba de vestir.


No us ho creureu, però aquest llarg preàmbul és per parlar de literatura (i d'intenció literària). No estaria dient res de tot això si no hagués caigut a les meves mans la novel·la M'ha posat a cent que no portis calces, de Marina Martori. L'editorial que l'ha publicat? Editorial Alpina. Sí, la mateixa dels mapes. Té una col·lecció, Marcòlic, amb tot just  vuit números editats i un novè que és en camí. Però continuem amb els culs.

Les cames fa temps que li van robar el protagonisme al cul. Un cul que ha estat anys amagat sota les teles dels vestits fent volar la imaginació dels homes que es pregunten si hi haurà res sota el vestit. Però, per què un home es fa aquesta pregunta? Doncs perquè descobrir que una dona no porta calces (exhibicionisme i voyeurisme a banda) forma part del reclam, de la seducció i, per tant, de la predisposició.

La dona li ha donat a aquesta actitud un altre sentit (deixant de banda, també, que hi ha casos d'exhibicionisme). En elles té més a veure amb les sensacions del seu propi cos i amb el joc mental que suposa la "transgressió": sentir-se nues. Després hi podrà haver la intenció i la seducció que els homes sempre pressuposen (en aquest sentit els homes no han abandonar encara la sabana), però això va a banda. Hi haurà entre vosaltres dones que no estareu d'acord amb el que dic. I tindreu raó. Però us asseguro que mai diré res sobre dones que no m'hagin dit elles o l'antropologia.

Heu vist la noia de la foto del Xavi Mañosa, que fa de portada de la novel·la? Porta calces? Marina, és una foto congruent? No cal resposta: deixem volar la imaginació o esperem pacientment una distracció o un gest provocador. En tot cas, llegim la novel·la. La història d'una escriptora alcohòlica, fumadora compulsiva, desordenada, que sent debilitat pel sexe i que viu en un moment de manca de creativitat, enmig d'un escenari protagonitzat per un ex nòvio presentador de televisió, un amic gai enamorat del presentador, una amiga neuròtica, un amor impossible, un productor de cinema passat de voltes, un amant de 17 anys i en Sam, la veu de la consciència de la Marina. La protagonista té tres dies per entregar una nova novel·la i no té ni unes calces netes.

I no volia acabar sense oferir un petit regal per aquells que s'hagin posat calents llegint aquest apunt: un vídeo porno que he vist a can Borgo. Ja veureu que haurà pagat la pena arribar fins aquí.

 

[+] Més culs:

The tennis girl

A l'alçada del cul

20 comentaris :

  1. parlant de culs.....sempre val la pena.
    Un video ben distret

    ResponElimina
  2. Ostres, quina manera de començar el dimarts! ;-)

    Encara estic ofegant el riure desbocat que m'ha produït el vídeo del final...

    Feliç dimarts per a tu també!

    ResponElimina
  3. Enric, bon apunt de culs i calces. . . .Ai, vaig a vestir-me que se'm fa tard!!!

    Que sigui un bon dia per tothom.

    ResponElimina
  4. jo porto calçotets perquè si no rasca, no sé si els hi passa el mateix a elles...
    Això em recorda el tema de la Chavarri i un escàndol que va passar fa molts anys, els més grandets ja sabeu de que parlo.
    Molt bon apunt

    ResponElimina
  5. Un llarg i interessant pròleg sobre culs abans de passar a la referència bibliogràfica... Si t'hi fixes, posar al títol d'un post una referència d'aquesta mena augmenta el nombre de visites i comentaris. Al Riell Bulevard vam tenir una temporada d'entrades explícites que ens va disparar l'audiència. Em pregunto si aquest és el motiu per haver decidit el títol del llibre.

    ResponElimina
  6. La referència que relliga l'Alpina i la manca de calces m'ha colpit. Si els nostres patriarques aixequessin el cap no trigarien a perdre'l!

    ResponElimina
  7. A mi en Joan Colom em fa venir al cap uns pits piramidals sobresortint d'esbiaix.
    I hi estic d'acord amb en Girbén, si els de l'Alpina aixequessin el cap!

    ResponElimina
  8. Molt bo, Enric: l'escrit i el vídeo.

    Felicitats, una vegada més.

    ResponElimina
  9. Garbí, parlant... i el que no és parlant!

    ResponElimina
  10. Carme, me m'alegro d'haver-te provocat un... riure desbocat.

    ResponElimina
  11. Carme J, vigila, que sóc molt sensible i tinc una imaginació descontrolada.

    ResponElimina
  12. Aris, anant amb pantalons és gairebé obligat, però, ai!, si jo portés aquests vestidets d'estiu amb tirants...

    Recordo la Chavarri, tinc les fotos, i una col·lecció important d'exemples molt millors!

    ResponElimina
  13. Lluís, sóc conscient que és així, però en el meu cas venia rodat, i si havia de triar entre Colom i la Marina...

    Quan presenti el llibre a BCN li trametré la teva pregunta.

    ResponElimina
  14. Girbén i Galderich, m'ho heu posat a ou: als patriarques potser se'ls aixecaria alguna altra cosa que el cap.

    Galderich, a mi també em ve al cap aquests pits piramidals, però defujo la imatge perquè la trobo molt anafrodítica; com les faixes.

    ResponElimina
  15. Miquel, gràcies. La veritat és que era una bona combinació: fotografies, erotisme i un bon fart de riure.

    ResponElimina
  16. Molt bona entrada, Enric i molt divertida. Recomano per cert l´exposició d´en Colom. Aquesta novel.la té bona pinta, una escritora amb crisi de creativitat com el Ray Milland de "Dias sin huella" però substituint l´alcoholisme per un problema de calces ni més ni menys. Per si aquesta editorial volen un eslogan jo en tinc un: "Amb la col.lecció d´Alpina segur que s´empina". Borgo.

    ResponElimina
  17. Gran post per un gran tema (i excel·lent vídeo final!). El llibre té molt bon aspecte, començant per un títol amb motl de ganxo! S'haurà de mirar...

    ResponElimina
  18. Miquel ja m'imagino una il·lustració teva! :-D

    ResponElimina
  19. Salvador, la veritat és que l'autora s'ha arriscat de valent. En la seva pàgina web no s'està de res.

    ResponElimina
  20. Et passo un enllaç que també ve al cas. .

    http://enceneu-els-llums.blogspot.com/2009/09/culs.html#comments

    ResponElimina