L'home dels coloms

Carrer del Dos de Maig, entre el carrer

Freser i el passatge Anglesola,

on vivia l'home dels coloms

1966

Quan era petit, al Clot, com a tot arreu, la gent s'identificava per l'ofici o pel sobrenom. El nom es reservava per a la família, per a les persones amb qui es tenia un tracte més proper, o per a aquells individus que tenien un determinat estatus, i aleshores passaven a ser senyor o senyora seguit del nom de pila.

Els oficis més bruts tenien persones sense nom: el drapaire, el carboner, l'escombriaire. Igual que els passavolants: les peixateres que venien de la Barceloneta amb cubells i cridaven "Sardina fresca!"; o el terrissaire d'Albacete, que duia un ruc carregat de cassoles de fang i cantis. Els oficis de nit també perdien el nom; ocults entre les ombres de la nit o de la primera llum del dia, es convertien en espectres: el vigilant, el sereno, el fanaler. Els botiguers passaven a tenir nom, més que res perquè servia per diferenciar-los dels que tenien botigues iguals: l'Amparo, la pollaire; el Fèlix, del colmado; la Carmeta, de la lleteria (vaqueria amb vaques); la senyora Patro, de la verduleria; la merceria de la Fima; però el del colmado-de-sota-casa era el senyor Francisco: havia fet la guerra i l'havia perdut; com tots, però ell no callava i llegia La Codorniz.

D'altres tenien sobrenoms. Alguns molt evidents: el quiosc del Manco, perquè ho era de les dues mans. També havia fet la guerra, però no sé si l'havia guanyat o l'havia perdut. Segurament la va perdre i quan agafava el transport públic tenia la tarifa reduïda per mutilat de guerra. I seient reservat.

La lleteria de can Robacols també era evident perquè feia referència al barri del mateix nom; i can Penja i Despenja també: era una botiga de roba Loli, que omplia la façana i la vorera de gènero. Però d'altres sobrenoms perdien el seu origen en la nit dels temps, i com que eren botigues ateses per empleats, no anomenaves l'amo, però sí el malnom: El As del Calzado, per exemple, era can Poca-solta (nom que originalment era el de la drogueria del costat); però cal Guarro, el forn del carrer Mallorca amb Xifré, era el cognom de la família.

Les bodegues on compràvem el gel no tenien nom: "Vés a la bodega i compra 10 cèntims de gel". Els bars tenien el nom de l'amo: Leiro, Elies (l'ex jugador del Barça). I la ferreteria, on també hi venien petits electrodomèstics, cassoles, plats, gots i parament per a la llar, era La Moderna, perquè era allà on podies trobar coses tan modernes com un hule per a la taula del menjador o calcomanies per enganxar a les rajoles de la cuina.

Però de tots els personatges que poblaven el barri (n'he anomenat només una petita part), aquell tros de Clot (mai en vam dir Camp de l'Arpa) que aleshores estava tancat entre els horts del passatge d'Anglesola, el nucli rural de can Robacols i el carrer Freser (antiga carretera d'Horta), n'hi havia un que sobresortia per damunt de tots: en Pere, l'home dels coloms. Un individu sempre alegre, sense ofici ni benefici, que passejava un carro de color blau fet de gàbies i portetes laberíntiques on hi habitaven uns coloms que el seguien, dia i nit, allà on en Pere anés, voleiant o fent cabrioles en un aro mentre en Pere deia "Hop, hop, hop!", picant amb un pal a terra. Amb el seu barret de palla i el seu guardapolvo d'adroguer, gastat, passejava pel barri envoltat d'aquelles bestioles. Vivia al carrer Dos de Maig, entre Freser i el passatge d'Anglesola, en uns baixos que, si tenien sortida per la rebotiga, havien de donar als horts on anàvem a robar figues i morera.

En Pere tenia sota el seu guardapolvo capes i capes d'història i d'històries, que si no fossin veritat serien mentida. Manllevaré la memòria i els records del senyor Bartomeu Bonhora i jutgeu si la de Pedro Sampablo no és una realitat que supera tota ficció.

Pedro Sampablo va néixer a Zamora l'any 1881. Poc després de venir al món, va ser abandonat pels seus pares i va ser recollit en un hospici. Quan nomes tenia un parell d'anys el va adoptar una nodrissa de Villalcampo (Zamora), però quan la mare adoptiva va deixar de rebre la subvenció hospitalària el va tornar a la institució, amb nou anys acabats de fer.

Si algun cop heu vist o heu sentit dir com era un hospici d'orfes, comprendreu que Pedro fugís tan aviat com li fou possible. Diuen que va ser escolanet sota la protecció d'un mossèn i que peregrinant per Castellà de població en població, passà per Corrales (Zamora) i Tordesillas (Valladolid), i va fer d'operari d'una impremta i de repartidor de La Gaceta Oficial, fins que arribat a Valladolid capital, on va fer mosso de quadra. Sent encara molt jove i empès per la necessita, va continuar fent camí per Medina del Campo (Valladolid), Ávila i Arévalo (Ávila), on es va perdre en un immens bosc d'on va tardar al voltant de vint dies a sortir i on es va alimentar de fulles i herbes.

L'home dels coloms a la plaça Francesc Macià,

cap als anys 60

Rondant els divuit anys i mentre vagava per una carretera, va coincidir amb un sergent de l'exèrcit, que anava a Madrid a cobrar les pagues que li devien de la guerra de Cuba. Aquella nit la van passar en una caserna de l'Escorial, on va sopar tant que, per falta de costum, es va posar malalt. La nit següent la van passar al ras a la Dehesa de Frascuelo, arribant a Madrid, però els vaquers els van fer fora.

Ja a la capital del Regne, es va dedicar al mon dels toros i va voler allistar-se a l'exèrcit però no el van admetre per no donar la talla obligatòria. Segurament, donades les facilitats que oferia una ciutat gran, va anar trampejant fins que va trobar dona, i als 25 anys es va casar (les cròniques diuen que el mateix dia que Alfons XIII o feia amb Victòria Eugènia de Battenberg: el 31 de maig de 1906) i va tenir sis fills.

Un dia va anar a Toledo a comprar una partida de vedells, però uns lladres el van drogar i li van prendre els diners. Sense saber com, Pedro es va despertar en una platja de Gijon. Amb l'orgull ferit, sense diners i avergonyit no va gosar tornar a casa i va pensar de fer les Amèriques, buscant la fortuna que el destí li havia negat fins aleshores. Mentrestant, a Madrid, la dona el feia mort.

A Cuba, va fer de peó en uns tallers; a Mèxic, de cambrer i, sense saber-ho, va fer d'avisador d'uns lladres especialitzats en diligencies que li havien pres el número. Després de treballar en la construcció del ferrocarril a Brasil, l'any 1926 va tornar a la Península.

Després de buscar infructuosament la família va venir a Barcelona, on va treballar a la construcció (d'un túnel no sabem on) i a la casa Cros, i va acabar fent d'acomodador en el cine Ramblas. Cansat d'anar fent tombs per la vida sense fortuna, es va fer un jurament: convertir-se en colomer fins el dia que trobés la seva família. Sis van ser els primers coloms, als quals va posar els noms dels seus sis fills.

S'havia fet famós a Barcelona, com se'n fan aquests personatges solitaris i excèntrics, com la Monyos, quan als anys 1960, gracies a un programa de televisió, la seva dona el va reconèixer. Però Pedro arribava tard, perquè la dona, que el feia mort, com he dit abans, ara era casada amb el seu cunyat (no sabem amb el cunyat de qui).

Pedro moria el 9 de gener de 1973 a l'Hospital del Mar, vidu i amb 91 anys, tan feliç com fracassat, i està enterrat en una fosa comuna del cementiri de Montjuïc (agraïm a Teresa Codines la informació que ens ha facilitat sobre el traspàs de Pedro).

Però qui li havia de dir que acabaria convertit, l'any 1988, en un dels gegants del barri de la Sagrada Família, que es va acabar apropiant del personatge. El carrer del Dos de Maig on vivia era la frontera dels dos barris, i segurament era la frontera del món, que és on només poden viure personatges com ell.

"Hop, hop, hop!"

Aspectes i personatges de Barcelona (1964), de Carles Barba

En el minut 6:10 surt l'Home dels Coloms

*

La història de l'Home dels Coloms i altres curiositats de la història de Barcelona les podeu trobar en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), on podreu viatjar des de la prehistòria a Montjuïc fins al cel.