[Els misteris d'un àlbum de fotos nazi (I)]
Els àlbums de fotos familiars i testimonials sempre m'han produït un cert desassossec. La sensació de temps aturat, de vida robada, de misteri, de preguntes sense resposta... I per aquesta mateixa raó, provoquen una atracció malaltissa perquè sentim la necessitat d'explicar el temps anterior i posterior al moment congelat que mostra la imatge. Hi posem veu i pensament. Hi posem una ànima. Quan feia de fotògraf, una de les tasques més rendibles eren les fotografies familiars. Abans era molt habitual anar a cal fotògraf fer-se fotos de família o es pagava el fotògraf perquè vingués a casa. Algunes persones compraven totes les fotos, les que havien sortit bé i les que no. No permetien que una fotografia quedés en mans d'un estrany perquè deien que els robaven l'ànima.
A casa de l'avi March hi havia una calaixera plena de centenars de fotografies de família antigues. Amuntegades, desordenades. Remenar-les em produïa vertigen. Recordo de petit passar hores mirant-les i preguntant-li a la meva àvia qui eren aquelles persones de color sèpia i imatge esvaïda. Com d'altres objectes del patrimoni familiar, les fotos van acabar a les escombraries. Tota una història familiar enterrada per sempre més en una fossa comuna pestilent. Dos cops desapareguts!
Sovint, aquest acostuma a ser el destí de les fotografies. Només cal anar al mercat de Sant Antoni o als encants vells per adonar-se que sempre hi ha un moment en què es trenca la darrera baula que uneix el món dels morts amb el dels vius. I la memòria mai és suficient perquè en aquelles imatges hi havia temps i un esperit que només els pertanyia als desapareguts.
L'àlbum de fotos nazis que ens ocupa portava camí d'un destí similar. Si no de desaparèixer, sí de perdre tota connexió amb la realitat dels vius retratats, després d'haver passat de mà en mà. Però a vegades, l'atzar juga a favor de la memòria, com en el cas de la famosa maleta mexicana de Capa i de Grenda Taro, o de Centelles.
Els àlbums de fotos familiars i testimonials sempre m'han produït un cert desassossec. La sensació de temps aturat, de vida robada, de misteri, de preguntes sense resposta... I per aquesta mateixa raó, provoquen una atracció malaltissa perquè sentim la necessitat d'explicar el temps anterior i posterior al moment congelat que mostra la imatge. Hi posem veu i pensament. Hi posem una ànima. Quan feia de fotògraf, una de les tasques més rendibles eren les fotografies familiars. Abans era molt habitual anar a cal fotògraf fer-se fotos de família o es pagava el fotògraf perquè vingués a casa. Algunes persones compraven totes les fotos, les que havien sortit bé i les que no. No permetien que una fotografia quedés en mans d'un estrany perquè deien que els robaven l'ànima.
A casa de l'avi March hi havia una calaixera plena de centenars de fotografies de família antigues. Amuntegades, desordenades. Remenar-les em produïa vertigen. Recordo de petit passar hores mirant-les i preguntant-li a la meva àvia qui eren aquelles persones de color sèpia i imatge esvaïda. Com d'altres objectes del patrimoni familiar, les fotos van acabar a les escombraries. Tota una història familiar enterrada per sempre més en una fossa comuna pestilent. Dos cops desapareguts!
Sovint, aquest acostuma a ser el destí de les fotografies. Només cal anar al mercat de Sant Antoni o als encants vells per adonar-se que sempre hi ha un moment en què es trenca la darrera baula que uneix el món dels morts amb el dels vius. I la memòria mai és suficient perquè en aquelles imatges hi havia temps i un esperit que només els pertanyia als desapareguts.
L'àlbum de fotos nazis que ens ocupa portava camí d'un destí similar. Si no de desaparèixer, sí de perdre tota connexió amb la realitat dels vius retratats, després d'haver passat de mà en mà. Però a vegades, l'atzar juga a favor de la memòria, com en el cas de la famosa maleta mexicana de Capa i de Grenda Taro, o de Centelles.
Presoners i jueus a Minsk
Dimarts 21 de juny, a les 5 del matí, The New York Times publicava la notícia del misteriós àlbum. Abans de l'hora de dinar ja se sabia que el fotògraf era Franz Krieger (11 de gener de 1914 - 3 d’agost de 1993), nascut a Salzburg, Àustria. I sabem que la dona era Frieda Krieger, la seva muller, morta el 17 de novembre de 1944, igual que la seva filla de dos anys d'edat, Heidrun, durant el bombardeig que l'aviació dels Estats Units va fer sobre Salzburg.
Harriet Scharnberg escrivia des d'Hamburg i explicava que les fotografies, si més no la majoria d'elles, van ser preses per Franz Krieger, que treballava com a foto-periodista a Salzburg. L'estiu de 1941 va anar a Minsk com a membre del Reich-Autozug alemany. Allà va fer fotografies dels presoners de guerra soviètics, va visitar el barri jueu i va fotografiar la gent pobra. De tornada a Berlín, va ser quan va prendre les fotos de la reunió de Hitler amb Horthy a Marienburg. Scharnberg va explicar en un posterior correu electrònic que està escrivint la seva tesi doctoral a la Universitat Martin Luther de Halle-Wittenberg sobre les fotografies propagandístiques alemanyes que tenen com a tema els jueus. Aquesta és la seva especialitat com a historiadora, i ha treballat en els arxius fotogràfics del camp de concentració de Neuengamme i en l'Institut d'Investigació Social d'Hamburg.
Quan va veure les fotos de l'àlbum li va venir al cap el llibre Der Salzburger Pressefotograf Franz Krieger (1914-1993). Bildberichterstattung Im Schatten Von Ns-Propaganda Und Krieg, de Peter F. Kramml (Franz Krieger, reporter de Salzburg. Fotoperiodisme a l'ombra de la propaganda nazi i la guerra), que va arribar a les seves mans mentre estudiava el gueto de Minsk. A més, l'Arxiu Municipal de Salzburg conserva 35.000 negatius de Krieger.
Explica Kramml, l'autor del llibre, que després de graduar-se en Empresarials a la Universitat de Viena, Krieger va obrir un negoci a Salzburg. Però ell volia ser fotoperiodista. Entre 1935 i 1937, va fer fotografies en el Festival de Salzburg, atret per estrelles del cinema com Marlene Dietrich. Després de l'annexió alemanya d'Àustria, Krieger va anar a treballar per al Reichsgau Salzburg, una subdivisió administrativa nazi. Entre 1938 i 1941 va fotografiar diversos esdeveniments a la seva ciutat.
Harriet Scharnberg escrivia des d'Hamburg i explicava que les fotografies, si més no la majoria d'elles, van ser preses per Franz Krieger, que treballava com a foto-periodista a Salzburg. L'estiu de 1941 va anar a Minsk com a membre del Reich-Autozug alemany. Allà va fer fotografies dels presoners de guerra soviètics, va visitar el barri jueu i va fotografiar la gent pobra. De tornada a Berlín, va ser quan va prendre les fotos de la reunió de Hitler amb Horthy a Marienburg. Scharnberg va explicar en un posterior correu electrònic que està escrivint la seva tesi doctoral a la Universitat Martin Luther de Halle-Wittenberg sobre les fotografies propagandístiques alemanyes que tenen com a tema els jueus. Aquesta és la seva especialitat com a historiadora, i ha treballat en els arxius fotogràfics del camp de concentració de Neuengamme i en l'Institut d'Investigació Social d'Hamburg.
Quan va veure les fotos de l'àlbum li va venir al cap el llibre Der Salzburger Pressefotograf Franz Krieger (1914-1993). Bildberichterstattung Im Schatten Von Ns-Propaganda Und Krieg, de Peter F. Kramml (Franz Krieger, reporter de Salzburg. Fotoperiodisme a l'ombra de la propaganda nazi i la guerra), que va arribar a les seves mans mentre estudiava el gueto de Minsk. A més, l'Arxiu Municipal de Salzburg conserva 35.000 negatius de Krieger.
Explica Kramml, l'autor del llibre, que després de graduar-se en Empresarials a la Universitat de Viena, Krieger va obrir un negoci a Salzburg. Però ell volia ser fotoperiodista. Entre 1935 i 1937, va fer fotografies en el Festival de Salzburg, atret per estrelles del cinema com Marlene Dietrich. Després de l'annexió alemanya d'Àustria, Krieger va anar a treballar per al Reichsgau Salzburg, una subdivisió administrativa nazi. Entre 1938 i 1941 va fotografiar diversos esdeveniments a la seva ciutat.
Marlene Dietrich fotografiada a Salzburg
per Krieger, a finals de 1930
Arxiu Municipal de Salzburg
Arxiu Municipal de Salzburg
Krieger es va unir al Partit Nazi i a la Schutzstaffel (SS), però va deixar les SS el 1941 i es va convertir en membre de la Propagandakompanie, la unitat de propaganda de la Wehrmacht. A l'agost de 1941 va emprendre el viatge cap el Front de l'Est que es narra en l'àlbum: des de Berlín a Danzig (ara Gdansk, Polònia) i a Minsk, Bielorússia: d’aquí són les fotos de la jueria i del cementiri dels soldats.
Després de l’esmentada trobada entre Hitler i l'almirall Horthy, regent d'Hongria, Krieger torna a casa i deixa la Propagandakompanie.
Hitler amb l'almirall austríac
Miklós Horthy (al mig)
A l'agost de 1942, Krieger estava de tornada a Rússia, aquesta vegada com a pilot suplent. És a prop d’Stalingrad. En el que podria considerar-se un cop de sort, emmalalteix d’icterícia i és evacuat per tren abans de la transcendental batalla d’Stalingrad. Aquesta malaltia podria explicar les imatges de convalescent cap al final de l'àlbum. A partir d'aquest moment, Frieda Krieger apareix freqüentment en les fotografies, en entorns muntanyencs de Baviera i pels carrers de Munic.
Exposició d'art degenerat a
Salzburg, el 1938
Després de la guerra, segons Kramml, Krieger va reprendre la seva carrera professional com a fotògraf. Sembla que algunes de les seves fotografies de guerra les va regalar a la seva mare. Potser les volia amagar? Potser sí, però desconeixem com van acabar sortint d’Alemanya sense que ningú s’adonés del seu valor.
El misteri queda resolt a mitges. No és una gran història, més enllà de la rapidesa amb què s'ha resolt qui era l'autor de les fotos gràcies a l'abast globalitzador d'internet i que s'ha preservat un document valuós.
El dilema moral és inevitable davant material com aquest. Hem de conviure amb la fascinació del document històric (potser hauríem de repensar si la fotografia és empre art) i el rebuig a la mà executora: cada cop que un dit premia el disparador d'una càmera una vida era esborrada, una ànima era robada... en un camp d'extermini.
Potser Krieger era una bona persona. Potser la seva filiació al Partit Nazi va ser un acte irreflexiu, o necessari, o obligatori. Potser, fins i tot, se'n va penedir i per això va acabar desapareixen l'àlbum personal. Però no podem deixar de pensar en la història no personal que envolta l'àlbum (la que no pertany a l'autor), en el destí dels presoners fotografiats, russos, jueus, i dels altres milions que van ser exterminats a les cambres de gas. El drama que s'amaga darrera de les fotografies del front oriental i l'alegria de l'autor i la seva companya passejant alegrement per Munic són d'un contrast feridor. I segurament aquest és el relat normal i natural de qui no vivia la història del costat de les víctimes.
El misteri queda resolt a mitges. No és una gran història, més enllà de la rapidesa amb què s'ha resolt qui era l'autor de les fotos gràcies a l'abast globalitzador d'internet i que s'ha preservat un document valuós.
El dilema moral és inevitable davant material com aquest. Hem de conviure amb la fascinació del document històric (potser hauríem de repensar si la fotografia és empre art) i el rebuig a la mà executora: cada cop que un dit premia el disparador d'una càmera una vida era esborrada, una ànima era robada... en un camp d'extermini.
Potser Krieger era una bona persona. Potser la seva filiació al Partit Nazi va ser un acte irreflexiu, o necessari, o obligatori. Potser, fins i tot, se'n va penedir i per això va acabar desapareixen l'àlbum personal. Però no podem deixar de pensar en la història no personal que envolta l'àlbum (la que no pertany a l'autor), en el destí dels presoners fotografiats, russos, jueus, i dels altres milions que van ser exterminats a les cambres de gas. El drama que s'amaga darrera de les fotografies del front oriental i l'alegria de l'autor i la seva companya passejant alegrement per Munic són d'un contrast feridor. I segurament aquest és el relat normal i natural de qui no vivia la història del costat de les víctimes.
*
"Mysteries of a Nazi Photo Album", per David W. Dunlap. Lens, The New York Times, 21 de juny 21 de 2011. "World War II Mystery Solved in a Few Hours", per David W. Dunlap. Lens, The New York Times, 22 de juny 21 de 2011. Traducció i adaptació: Enric H. March
Si no s'indica el contrari, les fotografies pertanyen a la col·lecció privada de The New York Times.
