El calidoscopi i la percepció dels sentits

A casa de l'avi March a l'habitació que donava al carrer Calàbria sobre l'avinguda de Roma, amb la rasa a cel obert per on passava el tren camí de Sants, li dèiem "el quarto d'allà davant". Hi havia una altra habitació que li dèiem "el quarto de la porta corredissa" (sic). Un dels armaris l'anomenàvem "armari de la senyora" perquè al damunt hi havia un bust d'una dona. El balancí era "de l'avi". I així tot. No entenia, ni falta que feia, aquesta tendència familiar a anomenar les coses i els llocs de forma descriptiva. Semblava com si les paraules no reflectissin suficientment la realitat; com si el llenguatge ens semblés excessivament ambigu i les descripcions funcionessin a la manera dels díctics o amb el valor referencial dels pronoms febles. La funció comunicativa de les llengües és un misteri que els parlants desentrellen de forma natural i inconscient. L'art, en canvi, juga amb la percepció d'allò que no és tan evident.

Una de les parets del "quarto d'allà davant" estava coberta per un majestuós armari de portes columnades amb cortines de velluts granats. Al cap de munt hi regnava un bust de Beethoven, que encara conservo, un globus terraqüi, que encara corona una de les meves llibreries, i la maqueta d'una goleta, ja desapareguda. Dins de l'armari hi van anar a parar totes les andròmines que l'avi havia decidit preservar de la pols. Entre monedes, segells, caixes plenes de cromos antics, postals i fotografies, una vella menorà, una ràdio de galena i infinitat d'objectes, hi havia els aparells relacionats amb la imatge i els instruments òptics: una càmera Voigtlander, una Rolleiflex de dos objectius, un cine Nic, un projector metàl·lic semblant al Nic (no recordo la marca), dos projectors més de caixa de fusta i un zoòtrop. I caixes plenes de pel·lícules de paper i de cel·luloide.

El zoòtrop era un dels aparells amb què més m'entretenia, segurament perquè, sent petit, era el més fàcil de fer servir, a banda que no em deixaven jugar amb l'electricitat després d'haver fet saltar els ploms diverses vegades (si algú no sap què són els ploms, que pregunti als més vells de casa).

El zoòtrop era hipnotitzador. Em podia passar hores fent girar el tambor i mirant per les ranures veient les evolucions de cavalls i animals i personatges de circ, nens jugant amb la pilota o amb un aro, acròbates... Però hi havia un instrument que encara m'embadalia més: el calidoscopi. Em posava de cara al balcó per aprofitar la llum natural i feia girar el tub generant infinites formes amb els cristalls de colors. Així com amb els altres instruments jugues amb imatges figuratives que permeten una major o menor relació amb la realitat observada, el calidoscopi era el més semblant a una al·lucinació: era psicodèlic.

La variabilitat, la capacitat d'encantar-se, la infinitud de formes, la percepció de la realitat... Es fa difícil saber què fa que unes imatges ens sedueixin i d'altres no. Té a veure, segur, amb la nostra capacitat de construir i desconstruir la informació visual. L'espècie humana ha passat més temps observant i analitzant les imatges que no pas utilitzant el llenguatge oral. Hi ha d'haver, doncs, alguna cosa de primitiu en la manera com ens enfrontem als jocs visuals, a la realitat percebuda a través de la vista. De fet, som esclaus del sentit de la vista; tot entra pels ulls: mengem amb els ulls. La nostra visió està culturitzada. En canvi, els jocs òptics permeten fugir d'aquesta realitat que se'ns imposa. Del zoòtrop esperem que les figures prenguin vida i s'escapin del tambor trencant amb la dinàmica monòtona. I del calidoscopi esperem que la suggestió s'imposi al canvi infinit jugant amb les formes com alguns ho fan observant els moviments dels núvols. Esclaus de la vista, però ens costa poc deixar-nos dur per les evocacions dels altres sentits: el tacte cec, que permet la lectura amb la punta dels dits; o l'olfacte, el més primitiu dels sentits, el que permet sentiments més atàvics; i l'oïda, que potser és el sentit que més ens traeix: educat per percebre el llenguatge humà o la música, però atrofiat per identificar els sons descontextualitzats: a la selva tot és soroll.

Segurament influenciat per la ràdio, de petit m'agradava fer un joc calidoscòpic amb l'oïda. Quan anava als cinemes del barri, abans d'entrar a la sala em quedava una bona estona en el vestíbul, al costat de la porta i escoltava els diàlegs i interpretava el sentit de la música sense deixar-me influir per les imatges. Això permetia desplegar en la meva imaginació la mateixa sensació que obtenia amb el calidoscopi. El so es desplegava en multitud de formes que no tenien necessàriament correlació amb les imatges reals de la pel·lícula, com no la tenien les pedretes de colors que es reflectien en el prisma de miralls del calidoscopi. La imaginació traspassa qualsevol realitat aparent i ens trasllada a un altre món, que és dins nostre però que cal aprendre a descobrir girant i girant els sentits sobre la corda fluixa de l'inconscient.