Autor: Vicnaba
Era la imatge del cap de setmana que s'esvaeix. L'au nocturna que anunciava la tornada a casa, amb els seus ulls grocs lluminosos parpellejant en la foscor de la nit i els fars dels cotxes. La imatge del llanguiment del vespre del diumenge. El senyal de la darrera nit abans que el fantasma que ens té segrestats a casa marxi (totes les famílies alimenten fantasmes, monstres i pors) i s'acabi la incertesa fins el divendres següent. El mussol deixava pas a la setmana que comença, de nits i amb fantasmes més càlids; com la del dilluns –o potser era dijous, la darrera nit abans de divendres– que acaba lentament, amb Belphégor, el fantasma del Louvre –brillant blanc i negre, que il·lumina la cambra nupcial–, amb Juliette Gréco, bella i misteriosa, ficant-se al llit amb nosaltres, units per les mateixes pors nues, d'olor a pell tèbia, fins que el son ens venç, amb la pantalla del televisor crepitant anunciant el no-res, mentre Juliette jeu dormida, transparent, mig nua, fins la nit següent, que tot torna a començar, entre el somni i la vigília.
Juliette Gréco, 1950. © Ministère de la Culture.
Médiathèque du Patrimoine, Dist. RMN
L'au de Rótulos Roura va ser indultada després d'anys de decrepitud perquè molts són els qui li deuen nits i fantasmes; cadascú els seus. Els ulls grocs tornen a fer llum per anunciar que alguna cosa s'acaba i que en comença una altra. I està bé que sigui així, perquè només hi ha futur si indultes els fantasmes del passat perquè puguin continuar passejant amb tu sense arrossegar cadenes.
Buen fin de semaba, Enric, y encantado de conocer este blog tan personal.
ResponEliminaLa herencia del olvido, sí, para mí uno de mis libros de cabecera.
M'agrada molt que el mussol hagi estat indultat. No tot es perd.
ResponEliminajo també me n'alegro. per a mi també era un mussol entranyable.
ResponEliminaquin post més bonic, després de tants dies semites-antisemites que imagino que formen bona part de la teua vida i que potser a tu t'apassionen.
lo mussol i això que expliques m'han fet recordar una vegada que vaig conèixer un noi a la facultat que portava uns dies agradant-me i el primer i últim dia que em va dirigir la paraula em va començar a parlar d'ell mateix sense parar. vaig pensar:
parles de tu i t'hi aboques la llum, però amb ulls de mussol te veig caminant a les fosques.
i ho diu algú que també acostuma a parlar massa de si mateixa.
bona nit, enric.
Gràcias, Juan. El placer es mutuo.
ResponEliminaPersonal quería ser. Me gusta tejer tesis y argumentos, pero necesito hacer surgir mi voz, la de la experiencia (como toda voz) y la del deseo (porque algo hemos de construir para que los pies nos sostengan). Tu blog también tiene mucho de eso. Sin la voz todo suena vacuo: lo vivido, lo leído, lo aprendido, necesita del acento, de la pausa, del tono.
Allau, amb la de coses que ha vist el mussol i la saviesa que se li atribueix, mereixia la immortalitat.
ResponEliminaIruna, no tinc costum d'escriure gaire sovint com avui perquè em sento nu, però mira, alguna fluixera m'ha envaït (part de culpa la tens tu i el teu bloc: mimesis). Si t'ha agradat, ha pagat la pena.
ResponEliminaT'entenc. Es pot parlar d'un mateix. Quant necessari és! Però si no t'agafes de la ma de qui t'escolta, la seva veu ressona com dins d'una habitació buida.
Et van agradat les triplettes?
Un dels símbols de la deessa Atena era un mussolet; potser d'aquí vingui que encara simbolitzin la saviesa sigil·losa.
ResponEliminaAquest mussol de Rótulos Roura s'assembla molt al "Mussol Pirinenc"; la població del qual també està sent restaurada amb gran esforç. Curiosament, el mussol que acompanyava a l'africana Karen Blixen també és de l'espècie pirinenca... Llicències que es permet el cine.
Molt bona l'evocació de la Juliette Gréco (quins ullassos que tenia...) i al.leluia que hagin indultat el simpàtic mussol de Roura.
ResponEliminaSobre els rètols lluminosos vaig començar un inventari històric dels de la plaça Catalunya al meu bloc. Per ara el resultat el podeu trobar en aquest enllaç:
http://barcelofilia.blogspot.com/2011/03/retols-publicitaris-la-placa-catalunya.html
el Girben m'ha donat la resposta a la pregunta que volia fer-te, el mussol es de rotuls roura...
ResponEliminaLa veritat es que aquest musol forma part del paisatge
Mon pare solia dur els seus fills a llargues expedicions en cotxe, que acabaven tornant a Barcelona a altes hores de la nit. Llavors, aquest mussol ens advertia que faltaven pocs minuts per trobar el llit. Més innocent que el toro de l'Osborne, el mussol ens seguirà recordant qui som, i que vam ser nens (si és que ho hem deixat de ser).
ResponEliminaAquest mussol. és curiós, s'ha convertit des de la setmana passada, en un exemple d'aquelles coses que ens emocionen però que no sabem que existeixen. L'he vist mil vegades, és un símbol de Barcelona, però et juro que no sé en quin indret és.
ResponEliminaÉs com tantes Barcelones: desconegudes, oblidades, però presents. Per a mi és, doncs, un símbol de la Barcelona menys afortunada.
I de la Greco, curiós, l'altre dia vaig buscar al youtube la seva versió de les fulles mortes, potser per posar-la al meu bloc.
M´agradat força. Amnistia per el mussol! Sempre m´estimat aquest animal potser perque a casa del meu poble (L´Escala) hi havia un mussol a les golfes. Salutacions. Borgo.
ResponEliminaGirbén, segurament termes com "saviesa" i "sigilosa" van íntimament units.
ResponEliminaUn mussol pirinenc a l'Àfrica?
Miquel, cert, quins ulls!
ResponEliminaA mi els rètols que m'agradaven molt eren els de la plaça Francesc Macià. Tenia un aire molt britànic.
Aris, he buscat a veure si trobava una foto antiga del mussol, però no hi ha manera. Abans posava "Rótulos Roura" sora l'anunci.
ResponEliminaLluís, a aquests viatges em referia jo també. He volgut deixar entreveure que per a mi no era agradable tornar a casa. A partir de dilluns tot canviava. Els fantasmes de què parlo eren reals (el del Louvre, no).
ResponEliminaJo penso que sí, que hem deixat de ser nens. Ho deixem de ser en el moment que reelaborem els records. El que passa que el nen el portem sempre dins com a recurs.
Eastriver, la teva és una visió curiosa. Les grans ciutats ja ho tenen això. Són poblades de cadàvers. El mussols, de fet, ho és. Potser té a veure amb preservar la memòria dels nostres morts. I cadascú els recorda i els venera a la seva manera.
ResponEliminaMiquel Zueras, potser l'estimació té a veure amb el que deia el Girbén. Tan sigil·lós... Tan reconcentrat... Sembla que amagui pensaments. I secrets. Com les golfes.
ResponEliminame va agradar molt.
ResponEliminaGran evocació poètica del mussol que forma part del paisatge urbà com la Pedrera.
ResponEliminaNo entendre-ho així és empenedir-se després per la perdua de patrimoni visual i cultural.
Bon dia. Em dic Sergi Tort, disculpeu que surti com a anònim.
ResponEliminaSalutacions a tothom i felicitacions a l'autor pel seu impagable blog. Jo també sóc de l'època de tornar el diumenge a la nit cap a Barcelona sota la mirada atenta de l'ocell. Ja el veniem esperant des de l'entrada a la Diagonal. Deia "Rótulos Roura" i crec recordar que a sota en petit deia també "Mágico Poder". No voldria equivocar-me ni fer creure a ningú cap errada meva. Potser algú ho pot confirmar.
Salutacions
Sergi, m'alegra molt saber que el "mágico poder" (no recordava aquest subtítol) del mussol de Rótulos Roura tingués un significat per a algú més.
EliminaMoltes gràcies per les felicitacions i per compartir els teus records. Tot plegat pren més sentit així.