Vista aèria del Parc del Laberint d'Horta
des del Fortí d'Horta, l'any 1967
Felip Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El Parc del Laberint d'Horta
La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.
El laberint d'Horta, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.
Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra
a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del
Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta
Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia
Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.
El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.
La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909
Jaume Caminal. Arxiu Històric del
Districte d'Horta-Guinardó
Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.
Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,
en una foto de Matas i Ramis
El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.
L'hivernacle del Laberint d'Horta
Els elements desapareguts
Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.
El cementiri del Laberint d'Horta
Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.
La Cabana de l'ermita, l'any 1950
M. Quesada. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.
L'ermità pare Fèlix
L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.
El masover Bartomeu, l'any 1955
A. Escudero. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.
Mapa general del parc
1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.
Passar por sempre ha estat una mena d'afició recurrent, encara dura. L'afició a passar por per distreure's del pas de la vida seria tot un tema a considerar, pel que fa a les dèries dels humans.
ResponEliminaDiria que hi ha dues maneres d'afrontar allò que ens produeix temor, com la mort i els esperits. Una, submergint-s'hi (molt habitual en el món catòlic), i l'altra, rient-se'n (pensava, per exemple, en festes populars com el Día de los Muertos mexicà). Hi ha un component antropològic important. Avui, però, passar por sembla que té un caràcter molt més lúdic que abans. Molts jocs hi conviden. Les "escape rooms" són un bon exemple actual.
EliminaHOla, es que he entrado a esta pagina por dos incidencias que me han obligado a buscar si podrian tener algo de cierto lo que creí ver, en el falso cementerio, yo creí ver un fantasma, y la segunda vez que fui vi un jabalí, mientras me iba me giré un momento para asegurarme de que no nos siguiera a mi novio y a mi y el jabalú nos miraba con unos ojos extrañamente humanos. Simplemente tengo la duda de porque se creo ese falso cementerio, por que tiene ese nombre, nunca nadie fue enterrado allí?
EliminaLo del javalí tiene sentido. Estos animales proliferan por Collserola y se aventuran incluso por lugares urbanizados. Lo del fantasma... pues bueno, sombras no faltan en el parque. El falso cementerio (nunca se enterró a nadie) se creó porque el propietario de la finca quiso dedicar los diversos espacios a estilos diferentes: clásico, neoclásico, romántico y oriental. El cementerio formaba parte del jardín romántico, ya que durante el romanticismo los cementerios fueron unos de los lugares predilectos de sus seguidores.
EliminaDe los autómatas no sabía nada, del resto sólo un poco, pero lo has acabado de explicar.
ResponEliminaGracies ¡
Salut
La propera vegada, Miquel hi aniràs amb uns altres ulls. I curiós i despert com ets tu, segur que hi sabràs descobrir detalls i racons. Salut!
EliminaMoltes gràcies Enric per les interessants explicacions.Tantes vegades que hi he anat per passejar i "xafardejar"... i per veure si en puc treure un bon relat curt sobre fantasmes al curs de contes de l´Ateneu barcelonès. Mira per on, m´acabes de donar un bon guió. A veure si el publico aviat i t´el faig arribar.
ResponEliminaL'espero amb intriga! Sens dubte, els anys que va estar tancat abans que es convertís en parc públic segur que era motiu de moltes aventis entre la canalla d'Horta.
EliminaGRACIAS POR TUS EXPLICACIONES . UN SALUDO
ResponEliminaMoltes gràcies a tu pel comentari.
EliminaAl viure a prop del laberinn, hi havia anat algun cop amb els meus fills, fins i tot i sense saber-ho, després de la teva explicació, no hem feia gaire gracia entrar dins el laberin i ara, com que no m’agrada passar por, no crec que hi tornes a entrar. Una de les vegades, crec que la darrera vaig atabalar-me molt, ja que em va costar força sortir d’alla, metre els meus fills m’esperavena fora. Desconeixia tota aquesta història i el cementiri, si hi torno a anar t’asseguro que hi aniré de dia i a pler sol.
ResponEliminaTot el parc, Rosa, té alguna cosa de misteriós. Mai ha estat un lloc gaire concorregut i té racons amagats i apartats. Amb el temps, fins i tot, ha patit un cert abandonament, com li passa de fa temps al Parc de la Ciutadella. Ara, sabent el que he explicat, agafa un aire encara més penombrós i de pel·lícula de por.
EliminaHi he estat un parell de vegades ja fa temps, però desconeixia la història que tan bé has explicat. I tornarea anar més ben preparat per poder gaudir dels teus coneixements. Moltes gràcies.
ResponEliminaMoltes gràcies, Kikerius! Sense cap mena de dubte, és un parc que mereix més d'una visita i amb mirades diferents. Segur que amaga més misteris que el pas del temps ha ocultat entre els arbustos i pels racons ombrívols.
EliminaExcel-lent article!
ResponEliminaMoltes gràcies, companys!
EliminaEn masover Bartomeu sembla un estaquirot ;-)
ResponEliminaEstava més ben acabat l'ermità. Les tècniques de l'època no deurien ser gaire bones.
EliminaExcel·lent article, com tots, de fet! M'agrada aprendre tantes coses. No acotumo a comentar-ho, i me n'he de disculpar, perquè t'ho hauria de dir cada cop. Gràcies. No paris.
ResponEliminaRamon
Moltes gràcies, Ramon! No t'has de disculpar. Sé que aprecies els meus escrits i saps que jo aprecio també els teus. Per cert, fa temps que no actualitzes el blog.
EliminaMolt gran post! us explicaré però un racó ocult al que molt pocs hem tingut accès. Sóc antic alumne de l´escola de jardineria , de fa més de 25 anys. En aquella época , feiem pràctiques al laberint . Un dia de pluja , un dels jardiners que teniem al parc que ens feien classe , en Juan del Bas , ens va portar a un lloc secret . Entrant per una porteta metàlica oberta al mur de l´edifici ( propera a la Porta Xinesa del Parc ) ,vem accedir a l´interior. Allà , un cop dins , ens va ensenyar les sitjes d´enmagatzematge de gra i oli , que encara resten enterrades . Doncs bé , entran amb una escala a una d´elles , es a dir , baixant dins de la sitja , s´accedeix a un túnel secret d´uns 25 metres excavat a terra , que acaba a una petita cambra d´uns 4 metres quadrats amb uns ninxos a les parets en forma de lliteres . El jardiner que ens acompanyà , ens digué que sembla ser que durant la guerra civil van haver-hi alts càrrecs de la República que l´utilitzaren com amagatall.
ResponEliminaMolt interessant, Miqui! Moltes gràcies per compartir aquesta informació. També hi ha d'haver les canalitzacions d'una mina d'aigua, que diuen que arriben fins al capdamunt del carrer de Campoamor. Caldrà investigar.
EliminaOstres que fort, tenim bons misteris ben aprop de casa i jo sense saber-ho.....
ResponEliminaJa veus... Això ens passa a tots. Sovint allò que tenim més a prop és el que més ens pot sorprendre.
EliminaMoltes gracies.
ResponEliminaDe res. Gràcies pel teu comentari!
EliminaCon quince años, solía perderme horas en sus jardines, fotografiando todos los detalles que me llamaban la atención y eran muchos. Si esos jardines pudieran hablar, contarían muchas historias de enamorados. Gracias por contar su historia.
ResponEliminaGracias a ti, Pablo.
EliminaHe anat moltes vegades però desconeixia tota aquesta història, ara quan hi torni , m ho miraré d una altre manera. Com sempre gràcies per aquestes explicacions tant interessants...
ResponEliminaGràcies a tu, Victòria. Ens passa a tots que fins que no ens ho fan veure, la ciutat i els seus racons són plens de detalls que ens passen desapercebuts.
EliminaThank you very much Enric for another wonderful post.
ResponEliminaMy spouse and I moved to Barcelona 1 year ago, I found your blog on the Facebook group of old photos from Barcelona, and enjoy it very much, especially now in the days of quarantine.
Keep on going and good health to you!
Amitai Sandy, thank you very much. You are very kind. I will continue to do research and dissemination of the history of Barcelona for you all. Salut!
EliminaSempre creia que era un lloc de festa i esbarjo per la gent rica o cortesana per fer l´amour en l´estany i totes aquelles coses que tan agraden fer d´amagades al ´poble.
ResponEliminaPotser en algun moment va ser així.
EliminaMercès per tant exhausta informació, Enric. Coneixia algun dels apartats, però no la majoria. Certament, la propera visita al Laberint, serà amb nous ulls, buscant conèixer més a fons la nostra història. Moltes mercès per aquesta i per tantes aportacions concretes, exhaustes i ben explicades de, on venim, per a saber, on anem. Jaume de la R.
ResponEliminaMoltes gràcies, Jaume!
Elimina