El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta

El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

A l'esquerra, l'elefant a la Granja Vella, quan encara era

conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,

dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia

(Font: Memòria dels barris)

Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi (resultat de la percepció auditiva del mot anglès "baby"). El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.

L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)

Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.

Portada del catàleg del Parc Zoològic (1897),

un dels pocs exemplars que es conserven

(Col·lecció particular Enric H. March)

Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.

Dues imatges de la Casa dels Lleons i de l'ocellera, caimans i lleons (1894).

Fotografies descobertes el 2005 al Museu Darder de Banyoles

Les oliveres de Sant Martí de Provençals

El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)

i medievals (marró), i els torrents i rieres principals

Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval

i innovació docent universitària (UB)

Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració

d'en Jordi Marín i en Magí Badia, fills de Sant Martí de Provençals;

del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, del qual sóc membre;

i d'El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada,

protagonistes del final feliç de la història que trobareu a continuació.

Camins antics i fronteres

Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona.

En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.

Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa

del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.

A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).

Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.

La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.

Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre

d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia

Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià.

Imatge aèria del camí de la Travessera al Guinardó,

documentat per Carme Martín. AHDHG

A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.

El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i

el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes

(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins

El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciar-lo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar.

Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Qüento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó.

Torres, masos i masies

Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.

Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970

Carles Capdevila (AFB)

Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.

El Mas Viladomat, cap a l'any 1900

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.

Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.

Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934

Arxiu Família Sindreu

Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930.

Les oliveres de Sant Martí

Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat.

Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article, i de les quals hem tingut coneixement gràcies al bon amic Jordi Marín, que ens ha posat en contacte amb el propietari. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva.

Les oliveres de Sant Martí de Provençals als

camps de vinyes de Banyeres del Penedès

Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila i el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada.

En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de tres-cents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinària.

Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931

Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.

Poblat iber i sitges del turó de la Rovira

I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.

[Actualització desembre 2020]

Així estaven les coses l’estiu de 2020. Érem conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, semblava una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, vam fer pública la notícia i la petició a les administracions pertinents.

Abans de la tardor, El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada recollia la nostra proposta. La Carme Martín li feia arribar l’article al Juanjo Fernández, que immediatament viatjava cap a Banyeres del Penedès, es posava en contacte amb en Magí, aconseguia que TV3 en fes un reportatge i proposava el rescat de les oliveres a l’Ajuntament de Barcelona, el qual va acceptar, el desembre de 2020, que les oliveres tornin a Sant Martí de Provençals.

"Banyeres del Penedès, crida per salvar de la tala oliveres centenàries",

reportatge de TV3 emès el 18 de desembre de 2020 al Telenotícies comarques

[Actualització febrer 2021]

Després de diverses gestions, l'Ajuntament acceptava el pressupost del trasllat de les oliveres, i el 26 de febrer de 2021 eren replantades a la Ronda del Guinardó, darrere de l'Hospital de Sant Pau, allà on va ser descoberta la necròpolis tardoromana i a només 800 metres del lloc original. Tot i que ara el Guinardó pertany al Districte d'Horta-Guinardó, des del punt de vista històric les oliveres tornen a Sant Martí de Provençals. Vegeu el reportatge a Betevé.

D'esquerra a dreta, Magí Badia, propietari de les oliveres; Enric H. March (Taller d'Història

del Clot-Camp de l'Arpa), la representant del Districte d'Horta-Guinardó i Juanjo Fernández

(El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada),

el dia del trasllat de les oliveres al Guinardó

Els fantasmes del Parc del Laberint d'Horta

Vista aèria del Parc del Laberint d'Horta

des del Fortí d'Horta, l'any 1967

Felip Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El Parc del Laberint d'Horta

La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.

El laberint d'Horta, l'any 1966

Carles Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.

Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra

a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del

Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta

Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia

Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.

El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966

Carles Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.

La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909

Jaume Caminal. Arxiu Històric del

Districte d'Horta-Guinardó

Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.

Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,

en una foto de Matas i Ramis

El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.

L'hivernacle del Laberint d'Horta

Els elements desapareguts

Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.

El cementiri del Laberint d'Horta

Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.

La Cabana de l'ermita, l'any 1950

M. Quesada. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.

L'ermità pare Fèlix

L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.

El masover Bartomeu, l'any 1955

A. Escudero. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.

Mapa general del parc

A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc

1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.

La catedral i la creu de terme de Barcelona

Estàtua de Santa Helena al cimbori

de la catedral de Barcelona

Frederic Ballell (AFB)

La veneració de la creu

La festivitat de la Invenció de la Santa Creu se celebra el 3 de maig. El terme "invenció» ve del llatí invenio, "descobrir" i la diada rememora el dia en què Helena, mare de l'emperador Constantí, col·leccionista de relíquies i convertida en santa per l'Església, segons la tradició va trobar la veritable creu (Veracreu) de Jesucrist quan va peregrinar a Jerusalem l'any 326. A la basílica de la Santa Creu de Jerusalem, a Roma, a més d'una part de la Veracreu (la resta és a la basílica de Sant Pere del Vaticà, hi ha un fragment del Titulus Crucis (el rètol que es va penjar a la creu amb la inscripció INRI), dues espines de la corona, la Santa Esponja, part d'un clau i part de la creu on va ser crucificat el Bon Lladre; a més de fragments del pilar on va ser fuetejat Jesús, fragments del Sant Sepulcre, un dit de Tomàs apòstol i fustes del pessebre de Betlem. També va trobar la túnica de Crist, que va dipositar a Trèveris, i d'altres, com la corda amb què van lligar Crist a la creu, que va deixar a Xipre.

El 14 de setembre se celebra l'Exaltació de la Creu. Segons les fonts, la data commemora la consagració de l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem, l'any 335, o la recuperació de la Creu per Heracli, el 628, en mans dels perses des de poc després de la mort de Jesús. Com veiem, hi ha una disputa entre les dues festivitats i l'autor del rescat de la creu, de la qual hi ha tantes relíquies repartides pel món que es podria construir un vaixell amb les restes.

La relació de la creu amb el maig florit ens porta a una tradició pagana molt més antiga: l'Arbre de Maig, comuna amb altres religions precristianes i pobles com celtes, germànics, grecs, romans i eslaus.

Benedicció de la creu de terme de Barcelona, l'any 1904

Adolf Mas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La catedral de Barcelona i l'advocació de la Santa Creu

La primera advocació de la catedral de Barcelona és a la Santa Creu, anterior a la de Santa Eulàlia (des de 877), copatrona de Barcelona, d'origen hispanoromà (segles II-III) i vida tortuosa inventada, que és un cas curiós de desdoblament hagiografia: un personatge que acaba sent-ne dos: l'original de Mèrida i la barcelonina; amb sis carrers que porten el seu nom, més la font de la plaça del Pedró, el monument més antic de la ciutat.

La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV per la presència de bisbes, i el cronista Joan de Bíclara fa constar a les actes del concili Tarraconensis de Barcelona de l'1 de novembre del 599 que la catedral paleocristiana és sota l'advocació de la Sanctae Crucis. Aquest primer temple va ser remodelat completament abans del segle IX i fou destruït el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur. La catedral romànica és consagrada el 18 de novembre de 1058 i les obres de construcció de la catedral gòtica s'inicien el maig de 1298 i com ja sabem s'acaben, en estil neogòtic, a primers del segle XX amb l'acabament de la façana, els campanars i el cimbori. L'ara de l'actual altar major (consagrat el 1337) està suportat per dos grans capitells d'estil corinti de formes poc definides que han sobreviscut als temples anteriors. Són clarament preromànics i la seva datació oscil·la entre la basílica paleocristiana i el període visigòtic.

 Catedral de Barcelona cap a 1880

  Catedral de Barcelona cap a 1890

 Catedral de Barcelona cap a 1900

Catedral de Barcelona cap a 1920

Però tornem a la creu. Com explica Xavier Barral a Les catedrals de Catalunya, la dedicació de la catedral a la Santa Creu té una llegenda d'origen popular que explica que en el lloc on hi ha la seu actual hi havia una pineda on l'apòstol Jaume va predicar el primer cop que va ser a la ciutat, i per recordar aquest esdeveniment va fer una creu amb dues branques de pi, que amb el temps va ser substituïda per una pedra que se suposa que és al terrat de la catedral.


Creus de terme del Pla de Barcelona

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. El seu origen és incert. Delimitava els termes de les poblacions, de les parròquies, d'una propietat privada podien marcar els passos del Via Crucis o podien servir per senyalar algun fet històric o devocional. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població. Tot i que les primeres creus documentades a Catalunya són del segle X, el seu origen es remunta a època romana i fins i tot anterior i podien tenir una funció semblant a la medieval.

L'antiga creu de terme de ferro d'Horta, el 1916, al carrer d'Horta

Ramon Font. Arxiu Municipal del Districte d'Horta

La nova creu de terme d'Horta al carrer de Campoamor, el 1955

Arxiu Municipal del Districte d'Horta

De creus de terme se'n conserven a molts pobles, fins i tot n'hi ha, més o menys reformades, que delimiten alguns antics municipis del Pla de Barcelona com la d'Horta que, malmesa i reconstruïda diverses vegades, és situada al carrer de Campoamor i va ser construïda el 1952 per l'arquitecte Adolf Florensa, en substitució d'una anterior destruïda durant la Guerra Civil. També hi va haver creus de terme o parroquials a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a l'església de Sant Genís dels Agudells i al Turó de la Vilana de Collserola, on avui s'alça la Torre Foster de telecomunicacions. També hi va haver a Horta la creu del Camí de Sant Cebrià.

Creu de terme del Turó de la Vilana de Collserola, cap a 1930

Fons Cuyàs (ICGC)

Creu del Camí de Sant Cebrià. el 1913 (AFCEC)

Un suposat dibuix ex-vot del Dietari de la Ciutat, de 1451, conservat a l'Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó, ens mostra la creu de terme entre Horta i Sant Martí de Provençals a la vora de les cases d'en Farré, Riera i Sallés, i on un tal Aragall va salvar miraculosament la vida per intercessió de la Mare de Deu després d'haver estat perseguit durant hores per soldats francesos a cavall.

Creu de terme entre Horta i Sant Martí de Provençals, en un dibuix conservat en el

Dietari de la Ciutat de 1451Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

Sant Martí de Provençals en tenia una de desapareguda, situada entre Sant Martí Vell i la barriada de la Sagrera. Actualment n'hi ha dues que marquen el límit amb Sant Adrià de Besòs, una al final del carrer de Guipúscoa, que reprodueix la del segle XIV robada recentment, i l'altra al final de la Gran Via amb Extremadura. La segona és la de Sant Adrià, col·locada el 1944 en substitució de la que va ser destruïda durant la Guerra Civil, però els canvis urbanístics l'han acabat situant a Barcelona.

Creu de terme desapareguda de la Sagrera (Sant Martí de

Provençals), a principis del segle XX (AFCEC), a dalt, el 1915, a baix

Actual creu de terme de Sant Martí

de Provençals

Creu de terme de Sant Adrià de Besòs, l'any 1957,

avui al carrer de Guipúscoa

La de l'avinguda de Pedralbes i la de la Torre de Bellesguard són modernes; la primera és de 1946, obra de Luís Bonet en substitució d'una de més antiga; i la segona és de Gaudí i delimita Sarrià de Sant Gervasi. També són modernes les del Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. Una està situada davant de la porta principal i l'altre, situada al costat de l'església de Sant Miquel. La primera és una reproducció de la creu de terme gòtica d'Ulldecona, destruïda el 1936. De 1959 és la del turó del Mont, al Camí Vell de Santa Creu d'Olorda a Vallvidrera, coneguda com d'en Llavallol, i que en substitueix una de més antiga.

La creu de terme de Pedralbes, el 1910

La creu d'en Llavallol, al Camí Vell de Santa Creu l'Olorda a Vallvidrera,

entre 1896-1903. Bordas (AFCEC)

Al patí de l'antic Hospital de la Santa Creu hi ha també una creu de terme que no marca cap terme. Se sap que es molt antiga, probablement del segle XV. El que sí se sap del cert és que es va refer perquè estava en mal estat i hi va intervenir l’escultor Bernat Vilar, durant l’any 1691.

Creu del pati de l'antic Hospital de la Santa Creu, cap a 1930

L'estiu del 2016 es col·locava un rèplica de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar a la carretera de Ribes amb Tossal, al barri de la Trinitat Vella. La creu en reemplaçava una de més antiga que no delimitava el terme del tot perquè el límit nord, per la Quadra de Vallbona, era el torrent de Tapioles.

Originàriament, la que tothom creia que era la creu de terme estava situada en el Camí Ral, a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb Santa Marta, però en realitat marca l'àrea d’influència de la parròquia. Quan va perdre aquesta funció, l'any 1839, va ser traslladada a l’interior del cementiri de Sant Andreu.

La plaça de Gal·la Placídia, frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i antiga cruïlla de camins (la Travessera, antiga Via Subteriora) i rieres (la de Cassoles i la de Sant Gervasi, que es bifurcaven en la Riera d’en Malla, que recollia el cabal principal, i la Riera de Sant Miquel que baixava pel carrer que encara avui porta aquest nom i que, després, continuava per on ara hi ha el passeig de Gràcia), s'havia dit de la Creu Trencada, nom per altra banda que havien dut d'altres creus de terme pel fet de tenir-ne mutilada alguna part. Segons Carreras Candi, el 1645 ja era coneguda l’existència d’una creu que s’erigia en un racó solitari, en els marge dret -en sentit descendent- de la Riera de Cassoles que, a la vegada era un camí, i que de la vella creu només en quedava el basament, que va ser trobat durant les obres de soterrament (cap a 1928) de l'estació de Gràcia del Ferrocarril de Sarrià, inaugurada l’any 1863.

Basament de la Creu Trencada a la plaça Gal·la Placídia

Entre els murs de contenció es veu

la llera de la riera de Cassoles

La creu de terme de Barcelona

Però quina era la creu de terme de Barcelona? En té? En tenia? Potser algú pensarà que és la que hi ha davant de l'església de Santa Anna, però no (cliqueu l'enllaç i ho sabreu). Sí que ho era la Creu Coberta, construïda el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes de Mistral (antic camí de la Creu Coberta) i del Paral·lel de Barcelona, i lloc de pas entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, i que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, reconstruïda i finalment va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid.

La Creu Coberta i les barraques del Fondo de Valldonzella

Pau Febrés Yll (1894). AHCB

La creu de l'església de Santa Anna, cap a 1930. Fons Cuyàs (ICGC)

La creu de terme de la ciutat que subsisteix és al terrat de la catedral, al peus de la imatge de Santa Helena, i cada 3 de maig se'n fa la benedicció pública durant la festa de la Invenció de la Santa Creu, festa patronal de la catedral, i s'hi pot assistir. Tradicionalment, la cerimònia és oficiada pel degà del capítol de la Catedral, acompanyat pel mestre cerimonier i auxiliat pels escolans de la Catedral. Amb la benedicció de la creu es demana explícitament la la gràcia i la protecció del terme municipal de la ciutat.

En algunes poblacions encara es manté el costum de fer una processó pel terme per beneir-lo i demanar bones collites, però cada cop és menys habitual. Per aquesta raó sorprèn que encara existeixi a Barcelona i que es dugui a terme en un lloc tan peculiar com el terrat de la catedral.

Benedicció de la creu de terme de Barcelona

al terrat de la catedral, l'any 1907

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Frederic Ballell