Fires i atraccions, de Madrid a Barcelona

Pabellón artístico Valle (1920)

La Filmoteca Nacional de España ha fet pública la pel·lícula Esencia de verbena (1930), subtitulada “Poema documental de Madrid en 12 imágenes”, d'Ernesto Giménez Caballero (Madrid, 2 d'agost de 1899 - 14 de maig de 1988). Com ja sabeu, aquest blog i el seu autor tenen un interès especial en aquell món de les barraques de fira itinerants que van recórrer Barcelona durant tot el segle XIX i el primer terç del XX, instal·lant-se en els marges de la ciutat abans de l'enderroc de les muralles (1854), els horts del Raval, l'extrem sud de la Rambla i la plaça Catalunya, on van trobar una certa estabilitat fins que es va urbanitzar definitivament en el canvi de segle i l'oci popular es va traslladar al Paral·lel amb els seus nans, gegants i museus anatòmics. Espectacles que es van tornar marginals a mesura que les arts escèniques i musicals s'imposaven i el cinema es convertia en el gran espectacle de masses, i els parcs d'atraccions com el Tibidabo, el Turó Park, el Saturno Park o les Atracciones Apolo, entre d'altres, recloïen en un recinte aquell món dispers.

Els poc més d'11 minuts de pel·lícula Esencia de verbena mostren aquell món de barraques de fira ambulants. Certament, les imatges són de Madrid perquè per desgràcia no n'hi ha de Barcelona, com a mínim que nosaltres sapiguem. Si volem submergir-nos en una obra que recreï la imatge i la simbologia dels vells parcs d'atraccions, cal recórrer al llibre Ferias y atracciones, de Juan Eduardo Cirlot, una obra de 1950, anys de postguerra en els quals les fires i les atraccions ja estan domesticades; i a unes poques fotografies i il·lustracions, o als articles que hem dedicat a Francesc Roca i els museus anatòmics, dels temps en què la fira era un espectacle humà descarnat i cru.

D'aquell mon de fenòmens humans que eren exhibits miserablement per la ciutat en barraques atrotinades res se'n sap... fins avui! Aprofitem aquest apunt del mes d'octubre per anunciar que el proper mes de novembre destaparem aquell mon perdut amb la publicació del llibre Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII a 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, una obra a la qual he dedicat deu anys de recerca per arxius i hemeroteques.

La Ciudad Encantada i l'Autogruta de les Atracciones Apolo

Ferias y Atracciones (1950), Juan Eduardo Cirlot

Giménez Caballero és un personatge molt peculiar dins del món artístic espanyol. Animador de la vida intel·lectual dels anys 20, va ser un dels impulsors de les avantguardes literàries: el surrealisme, l'ultraisme o el futurisme. Es va interessar pel cinema, i a més d'aquest documental, en va realitzar diversos més i va fundar el primer cineclub d'Espanya, en el cine Callao de Madrid, on es va estrenar L'age d'or, de Luis Buñuel. També va destacar com a il·lustrador, i seus són els cartells literaris futuristes que signava com GeCé.

Poc després de publicar Los toros, las castañuelas y la Virgen, afirmació irònica i esteticista dels valors castissos, va fundar la més importants de les revistes d'avantguarda espanyoles, La Gaceta Literària, on van col·laborar els membres de la generació del 27 i els grans artistes de l'època.

Però Giménez Caballero va ser també un dels primers intel·lectuals espanyols (segurament, l'únic autènticament brillant) que va abraçar obertament les idees feixistes, i va participar de forma destacada en la fundació de les JONS i en el naixement del moviment falangista (podeu veure l'apunt sobre el seu llibre ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou a Piscolabis librorum).

El documental (fet abans de la seva conversió feixista) està molt influït, en les associacions visuals i collages icònics, pels efectes expressius de les primeres avantguardes franceses. El film l'integren 12 estampes que ofereixen diferents visions de les verbenas madrilenyes. Una descripció desinhibida, irònica i surrealista del que eren les fires i les festes populars en el Madrid del primer terç del segle XX, i que es pot fer extensible a la Barcelona del mític Paral·lel de principis del segle XX.

El Paral·lel a principis del segle XX

La pel·lícula vol ser l'essència d'aquelles festes, d'allò que les nodria, les atraccions tradicionals, i que constituïa el territori lúdic popular: autòmats, ballarines, parades de menjar, imatges religioses, organillos madrilenys, gegants i capgrossos, barraques de fira, cavallets, òrgans mecànics, rodes, gronxadors mecànics, tir al "pim, pam, pum", nans, teatres meravellosos amb ninots mecànics, disfresses, paròdies toreres, jocs mecànics, focs artificials, barraques fotogràfiques... I també tot allò que de forma accidental constituïa un espectacle social més o menys espontani: casaments, processons, la multitud; o l'espectacle de la complicitat sexual: la mirada lúbrica a les cuixes d'una noia que s'ajusta les mitges, una parella que passeja i es besa... Com dèiem, res diferent a aquell Paral·lel del primer terç del XX, en què l'espectacle era tant en els escenaris com en el carrer, ple de llum, color, música i cridòria.

Gran Cinematógrafo Paralelo, amb autòmats, cap al 1901

Lluís Girau i Iglésias. Arxiu Fotogràfic del CEC

En el panorama madrileny que ens mostra la pel·lícula destaca el Pabellón Artístico de Antonio Valle, una barraca dedicada a autòmats que representaven escenes quotidianes que repetien cíclicament els moviments, a 30 cèntims l'entrada: el prestidigitador amb turbant que perd el cap, el borratxo sacsejat per dos guàrdies, o un toro que corre en cercle i alternativament envesteix les muletes dels quatre toreros que li fan la roda. Aquesta atracció, que podem veure a la foto que encapçala l'apunt, i que va ser rescatada miraculosament i es conserva, restaurada i activa, a Alacant, és molt semblant a l'atracció d'autòmats de Francesc Roca, que s'exhibia al Paral·lel, o als autòmats del Gran Cinematógrafo Paralelo.

La barraca dels autòmats de Francesc Roca, els anys 1920

El millor de tots, però, és el quadre dedicat al Pabellón liliputiense de don Paquito (10 cèntims l'entrada). Dues dones diminutes, vestides a la moda, ballen un xarleston intentant atraure el públic. A un costat, indiferent, don Paquito, que va vestit d'esmòquing i fuma un cigar davant d'una pissarra que anuncia que a l'interior de la barraca realitzarà trucs de màgia. Narra Giménez Caballero: "Y ante don Paquito, viejísimo niño de la verbena, se congregan los niños de verdad, los niños de la calle".

Paquito, acompanyat de Vendeen, un nan i un gegant, van fer força fortuna per tot Europa i eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX. Tots dos van actuar en el Saturno Park, instal·lat en el Parc de la Ciutadella entre 1911 i 1926. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito va fer a Barcelona són coneguts els números circenses i les corrides de toros còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Torín de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Paquito a l'entrada de la barraca de fira a Madrid, el 1930

A la pel·lícula hi participa l'escriptor Ramon Gómez de la Serna (Madrid, 3 de juliol de 1888 — Buenos Aires, 12 de gener de 1963), que intervé en tres quadres. En un fent de ninot del "pim, pam, pum", on deixa que el públic li tiri pilotes per fer-li tombar el barret alt (txistera); a les cadires giratòries; i un tercer, on parodia un torero entrant a matar un toro de fusta. Paròdia dins de la paròdia.

Ramón, en el "pima, pam, pum"

Per remarcar l'esperit surrealista, però lligant-ho alhora amb la tradició popular per ressaltar el caràcter representatiu de la fira (l'espectacle no és gratuït, sinó que està arrelat en el subconscient de forma atàvica), al documental hi apareixen estampats de Goya, Picasso, Maruja Mallo i Francis Picabia.

Produït, escrit, comentat i dirigit per Ernesto Giménez Caballero, va ser presentat a l'Studio des Ursilines parisenc en sessió única, a instàncies de Buñuel, abans de formar part del programa de la quinzena sessió del Cineclub Español, celebrada en el Palacio de la Prensa el 29 de novembre de 1930, amb un comentari de Ramón Gómez de la Serna, tot i que més tard seria Giménez Caballero qui gravaria el seu propi comentari, quallat de greguerías: “Tiene esa rueda el mismo fin que el vino, que el polvo, que el organillo, que el baile y que los ojos de las verbeneras: marear”. Com alguns rituals ancestrals que permeten arribar a altres estats de la consciència, com les rodes (noria), o que ens submergeixen per laberints i mons desconeguts, o que ens transporten per grutes fins als inferns.

Cliqueu la imatge o aquest enllaç

per veure la pel·lícula

Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Agustín Luengo, el gegant del museu del Doctor Velasco

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,

amb la seva mare i un veí

L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco

Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Velasco amb la seva filla morta. Crónica, 7 julio 1935

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.

Esquelet del gegant extremeny a la sala del Doctor Velasco

i a l'esquera, penjat a la paret, el motllo del cos.

Museo Nacional de Antrpología de Madrid

Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Amb posterioritat a aquest apunt,  Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" (5), el propòsit del qual és revisar la història vital i sobretot la història post mortem d'Agustín Luengo Capella. Estudia les circumstàncies que el vinculen amb el doctor Velasco i la conseqüència última d'aquesta relació: que el seu cos passi a formar part del Museu Antropològic fundat pel metge segovià en 1875, actual seu del Museu Nacional d'Antropologia a Madrid. Seguidament, l'article analitza el procés de formació de la llegenda creada al voltant de Luengo i Velasco.

També de Luis Ángel Sánchez Gómez és l'assaig La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco (6), que narra la mort de Conchita, la filla del doctor Velasco, l'exhumació, la momificació, per acabar vestint-la i maquillant-a per dipositar-la en una urna a casa seva. Temps després, la llegenda comença a caminar, i creix, i es transforma, incorporant elements purament ficticis, cada cop més extravagants i macabres. L'autor revisa amb rigor el que esdevingué realment i les diferents versions de la llegenda, i compara el «cas de Conchita» amb altres impactants exemples de preservació de cossos documentats durant el segle XIX i començaments del XX. El llibre acaba amb una suggerent proposta que ens permetrà comprendre, i fins i tot explicar, la singular conducta del pare.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.

*

Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. [PDF]

(5)  Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" [en línia]. Revista Historia Autónoma, núm. 10 (2017). Universitat Autónoma de Madrid.

(6) Sánchez Gómez, Luis Ángel. La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2017.

*

La història d'Agustín Luengo i de tots els gegants que han estat exhibits

a Barcelona en barraques de fira ho podeu trobar al llibre

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Les primeres fotografies

La taula parada (1822)

[Actualitzat]


Abans que el nord-americà George Eastman (12 de juliol de 1854 – 14 de març de 1932) inventés el rodet de pel·lícula (1883) i fundés la Eastman Kodak Company (4 de setembre de 1888), les fotografies es feien sobre placa de vidre. L'invent no només va facilitar el procés sinó que va posar la fotografia a l'abast d'un més gran nombre d'usuaris i va posar el seu gra de sorra en la invenció del cinema perquè el seu film flexible és a la base de les primeres creacions de pioners com Thomas Edison, els germans Lumière o Georges Méliès. Però abans no s'arribés fins aquí el procés de creació fotogràfic va ser llarg. Tot va tenir un primer moment i una primera fotografia.

Les primeres fotografies o daguerreotips van ser fets per l'inventor francès Nicéphore Niépce. Després d'obtenir imatges heliogràfiques (impressió de gravats sobre suport sensible), entre 1822 i 1824 va aconseguir les primeres fotografies amb càmera fosca, a les quals anomena "punt de vista" per diferenciar-les de les procedents dels gravats. Sempre s'ha donat com a primera fotografia conservada Vista des de la finestra a Le Gras, de 1826, i s'ha afirmat que les anteriors s'havien perdut o bé havien estat destruïdes. L'any 1980, l'estructuralista francès Roland Barthes recull a La Cámara Lúcida (1980) una fotografia del mateix Niépce, La taula parada, que data l'any 1822. L'original es conserva en el Museu Nicéphore Niépce.

Vista des de la finestra a Le Gras (1826)

D'altres experts, però, pensen que la primera és una reproducció d'un gravat flamenc del segle XVII que mostra un home estirant d'un cavall. L'obra data del 1825 i està realitzada pel procés de l'heliografia.

Home estirant d'un cavall (1825)

Mentre no es posin d'acord sobre la validesa de la data de La taula parada, són molts els historiadors que continuen donant com a primera fotografia conservada Vista des de la finestra a Le Gras (1826). La imatge va ser produïda sobre una placa de peltre (aliatge de zinc, plom i estany) polit i cobert amb un derivat del petroli anomenat betum de Judea. A Saint-Loup-de-Varennes, Niépce va capturar la foto amb una càmera fosca sobre un full de 20 x 25 cm tractat amb oli de betum. Com a resultat de l'exposició de 8 hores, la llum del sol il·lumina els edificis a banda i banda.

Boulevard du Temple (París, 1838)

La primera fotografia d'un ésser humà va ser presa per Louis Daguerre de forma accidental a la fotografia Boulevard du Temple (París, 1838). A la part inferior esquerre de la imatge es pot veure un home a qui un enllustrador està netejant les sabates.

Autoretrat de Robert Cornelius (1839)

El primer retrat humà conservat és, de fet, un autoretrat de Robert Cornelius, nord-americà d'origen holandès, realitzat l'octubre o el novembre de 1839, sobre una placa de coure banyada amb plata. Darrere de la imatge es pot llegir: The first light picture ever taken (La primera imatge mai presa de la llum).

Two Nudes Standing (1839)

També de 1839 és la primera fotografia d'un nu. Two Nudes Standing és de Felix-Jacques Antoine Moulin, fotògraf francès especialitzat en fotografies de nus femenins, que l'any 1851 va ser sentenciat a un mes de presó per produir imatges que, segons el tribunal, eren tan obscenes que fins i tot pronunciar el títol seria cometre un acte d'indecència.

Pla del Palau (1839), gravat d'Antoni Roca

de la imatge fotografiada per

Ramon Alabern i Moles

La primera fotografia realitzada a Espanya es va fer a Barcelona l'any 1839. Però com en tots aquests esdeveniment pioners, hi ha dubtes. Existeix algun indici que la primera experiència fotogràfica l'hauria dut a terme el pintor de Saragossa, José Ramos Zapetti, l'any 1837, en què hauria descobert un sistema per reproduir imatges a través d'una càmera fosca. El pintor Vicente Poleras escriu en les seves memòries que a casa seva Zapetti tenia un armari ple de flascons amb líquids diversos, amb els quals feia els seus experiments. Deia que aviat donaria a conèixer al món els resultats obtinguts amb els seus experiments. Un dia va citar els seus amics pintors, que van veure sorpresos com apareixia reproduïda en una làmina de coure una figura i part del seu estudi. De tota manera, no hi ha proves d'aquestes dades, així que ens queda la incògnita de si realment hi va haver un aragonès inventor d'un mètode fotogràfic.

Full volant del programa de l'acte de la realització

del primer daguerreotip a Barcelona
Reail Acadèmia de Ciències
i Arts de Barcelona

El diumenge 10 de novembre de 1839, entre les dotze i la una del migdia i davant d’una gran expectació, el gravador Ramon Alabern i Moles -deixeble de l’inventor francès Louis Daguerre- ajudat dels operaris Mer, Monlau i Roure, va col·locar una càmera al terrat d’un edifici del Pla de Palau, la plaça que antigament va ser el Portal de Mar de la muralla medieval. Era un dia ennuvolat i ventós, però això no va impedir que Alabern captés la primera fotografia realitzada a Barcelona i a l’Estat espanyol mitjançant la tècnica del daguerreotip, després d'una exposició de 20 minuts. A la làmina preparada amb nitrat de plata i coure hi va quedar exposada la imatge de la Llotja i dels porxos d’en Xifré. Després de la presa, la placa passà a ser positivada amb vapor de mercuri i fixada amb una solució de sal. L'esdeveniment va aixecar una gran expectació a la Barcelona de l'època, l'acte va ser animat per una banda de música militar i se'n van fer ressò tots el diaris. El dia 14 la primera fotografia va ser rifada entre els convidats, que van pagar els números a sis rals. Va sortir premiat el número 56, però després ja no se’n va saber res més. Només n’ha quedat el gravat que va fer Antoni Roca de la fotografia.

Al carrer del General Castaños número 2 de la Barceloneta l'Ajuntament hi va col·locar l'any 1975  una placa commemorativa de l'esdeveniment.

Porxos d'en Xifré (1848)
Primera foto conservada de Barcelona

Aquesta imatge dels Porxos d'en Xifre es presenta normalment invertida com passava amb els daguerreotips, però l'hem girada (Muralla de Mar a la dreta), i és el la primera imatge fotogràfica de Barcelona conservada (1848), i pertanyia a una col·lecció particular de Tarragona.

Madrid (1840-1850)

Malgrat la pèrdua de la fotografia de Barcelona de 1838, la de 1848 podria ser, encara, la primera que es conserva de l'Estat espanyol. Caldria veure si el daguerreotip de Cadis  conservat al museu Paul Getty de Los Angeles, que recull unes vistes dels terrats de la ciutat, és o no de 1840 com afirmen alguns especialistes. De la mateixa manera, no hi ha data establerta per la foto de Madrid reproduïda més amunt, que es va fer entre 1840 i 1850, malgrat que hi ha qui la data el 1839. El daguerreotip mostra l'església de Nuestra Señora del Carmen y San Luis, al carrer del Carmen, i va ser feta des del carrer de l'Arenal, segons va escriure Luis Fontanella en el llibre Historia de la fotografía en España desde sus orígenes hasta 1900, on es va publicar per primer cop.

Boston (1860), foto aèria de James Wallace Black

La primera fotografia aèria va ser feta des d'un globus aerostàtic per Félix Nadar, l'any 1858, sobre la localitat de Val de Bièvre. Malauradament, no es conserva ni la primera ni cap de les que va fer. La primera conservada és de James Wallace Black, sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.

Sobre la notícia d'una suposada fotografia aèria de la Ciutadella militar de Barcelona, feta l'any 1853, vegeu Un miratge sobre la Ciutadella.

Tartan Ribbon (1861), de James Clerk Maxwell

Aquesta forma tan curiosa, que va rebre el nom de Tartan Ribbon, i que sembla ser una cinta i un monyo, és la primera fotografia en color. Va ser feta l'any 1861 pel físic escocès James Clerk Maxwell amb una càmera fotogràfica de colors combinats ideada per ell, mitjançant el sistema de la síntesi additiva.

Cavall en moviment (1875), d'Eadweard Muybridge

Eadweard Muybridge és l'autor de les primeres fotografies amb moviment, aconseguides fent una seqüència de dotze instantànies, que havien de ser visionades amb un aparell semblant al zoòtrop. No ho va aconseguir fins 1878, després d'un intent fallit el 1872 degut a la impossibilitat de gaudir d'un obturador que anés prou ràpid com per poder fotografiar les seqüències del moviment. El problema el va solucionar ideant i construint ell mateix els mecanismes necessaris. Aquesta va ser la tònica general en la història de la fotografia: la necessitat va fer evolucionar les tècniques de positivat i els aparells fotogràfics. Com hem vist, les primeres fotos no només van ser estàtiques, sinó que reproduïen objectes degut al temps d'exposició necessari.

L'oceanògraf Émile Racovitza sota el mar (1893)

La primera fotografia sota l'aigua s'atribueix a William Thompson, el 1856, però malauradament aquesta fotografia també s'ha perdut. Serà de Louis Boutan, biòleg francès, de qui se'n conserven les primeres. Boutan va decidir fotografiar la vida marina i va construir el 1893 amb el seu germà Auguste tots els aparells necessaris per aconseguir-ho.

Podríem seguir la llista de primeres fotografies: la de la terra feta a l'espai, la digital, la primera publicada a Internet... Però ho deixaré aquí per no haver d'arribar a la meva primera foto amb el cul a l'aire.

Fotografia i pornografia 

Parlant del cul, només un darrer apunt que resulta molt interessant des del punt de vista de la fotografia com a representació artística i pública de la realitat.

He estat buscant la primera fotografia pornogràfica conservada. A l'exposició Hold That Pose: Erotic Imagery in 19th Century Photography, al Kinsey Institute, Bloomington de la Universitat d'Indiana, de 2015, s'hi exhibia una fotografia datada el 1880 i d'autor desconegut en què dos homes es masturben mútuament. Aquesta sembla ser la datació més antiga.

Etimològicament, la paraula "pornografia", del grec πορνογραφíα, prové de porne (prostituta) i grafia (imatge, descripció, il·lustració), és a dir, pornografia és segons aquesta evolució la descripció o il·lustració d'una prostituta i, per tant, de les activitats associades amb la prostitució. Ara bé, la pornografia com a paraula no entra en ús fins l'aparició de la càmera fotogràfica -els grecs mai la van utilitzar, ni la càmera ni la paraula. Ens trobem, doncs, amb una clara relació entre reproducció tècnica -que inclou també la impremta com a mitjà de creació pornogràfica- i pornografia. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola dóna aquesta primera definició: "Carácter obsceno de obras literarias o artísticas", és a dir tot allò que atempti contra la "moral pública" i sigui artístic. El DIEC fa la mateixa definició, però a literari i artístic hi afegeix un etcètera que subratlla, sense dir-ho, el caràcter comercial de la pornografia en ampliar el valor intrínsec de les imatges pornogràfiques.

Amb aquesta definició, segurament, els qui la van redactar estaven preservant la seva pròpia moral com a possibles consumidors de pornografia, evitant tota relació amb la vulgaritat adornant-la d'art. Fixeu-vos que nosaltres mateixos hem diferenciat entre el nu i la pornografia en publicar més amunt una foto amb dues dones despullades, agafant-nos a una de les definicions clàssiques que implica que la pornografia mostra relacions sexuals explícites o obscenitat, conscient que l'obscenitat és molt subjectiva. Amb la qual cosa tornem a la idea que és la mirada i no l'objecte el que és obscè.

I és clar, això ens porta a fer-nos una pregunta: Quina definició hauria donat una dona, sovint objecte de la qüestió que ens ocupa i poques vegades subjecte i consumidora, sobre què són la pornografia i l'obscenitat?