dilluns, 26 abril de 2010

Activitat física, activitat intel·lectual [01]

No sé si algú més és capaç de reconèixer l’espectre de la foto. Sóc jo poc abans d’arribar a la meta a la cursa de 5 km nocturna de l’Hospitalet d’aquest passat 24 d’abril. Fins i tot en estat de descomposició lumínica sóc capaç de reconèixer-me. Són molt anys de companyia. Molts anys de construcció i deconstrucció.

Aquesta imatge s’escau molt per descriure, per il•luminar, quin és el meu estat mental d’aquestes darreres vuit setmanes, des de l’escrit sobre Rabinad. Vuit setmanes de silenci; rosa, pètals i llavis a banda.

Ho he constatat per enèsima vegada. En el seu moment ja vaig haver de decidir si intentava dedicar-me a escriure més o menys seriosament o em dedicava a fer esport, més o menys seriosament. Va guanyar el cos sobre la ment. Vaig pensar que el cos entraria en decadència abans que la ment. Que havia d’aprofitar la fortalesa corporal i deixar per més endavant el treball intel•lectual.

El càncer (i una renascuda vitalitat emocional) em va deixar la ment com a única possibilitat d’expressió durant un temps. Durant el temps que ha durat el tractament i la convalescència. Aquest bloc va néixer durant aquest parèntesi (malgrat que alguns textos són més antics).

Però en el moment en què ha estat necessari tornar a l’activitat esportiva –aquest cop, a més a més, com a teràpia gairebé obligatòria per activar la normalitat orgànica–, la ment ha deixat de sentir la necessitat d’expressar-se per escrit. Només per escrit. El meu cap bull com sempre, però l’escriptura requereix d’una posada en escena. No és suficient amb tenir coses a dir perquè immediatament aparegui la necessitat de deixar constància escrita d’un pensament.

Podria creure que és una qüestió de temps. És a dir, que l’entrenament no em deixa temps per escriure. O de cansament. Ho dubto. Hi ha cap llei física que digui que esport i activitat intel•lectual són incompatibles? Segurament no. Potser algú podria recuperar el vell tòpic que relaciona la pràctica de l’esport amb un cervell poc donat a l’activitat intel•lectual. Amb els futbolistes enduent-se la palma: el fútbol es así; la pelota no quiso entrar.

Segurament, podríem trobar intel•lectuals que van exercir d’esportistes durant la seva etapa universitària. Però no em venen al cap exemples d’esportistes intel•lectuals que hagin realitzat les dues activitats a l’hora. I no valen els del Pep Guardiola i Pedro Horrillo. El primer, escrivint articles al diari El País durant els mundials de futbol d’Alemanya 2006, citant Sarte i Simone de Beauvoir; el segon, llicenciat en Filosofia, escrivint al mateix diari durant el Tour de França. Sense desmerèixer ningú, són plomes oportunistes.

No, no m’estic justificant. No sóc a l’Olimp de cap de les dues activitats. Però dins la petita parcel•la que ocupo en el món, sembla ser que no sóc capaç de desenvolupar, com a mínim amb convenciment, una cosa i l’altra contemporàniament. Em falta aquell estat que entre els grecs, afirma Aristòtil, va permetre l’aparició de la filosofia: la contemplació i l’ociositat de les elits. El treball –ja no només l’esport– permet que l’esperit es mantingui ocupat. Som esclaus, per això no som pensadors. I la concepció cristiana del treball ens ha dut a creure que l’oci és temps perdut.

Apunts relacionats

Activitat física, activitat intel·lectual [02]
Activitat física, activitat intel·lectual [03]
Esport i literatura [01]
 

divendres, 23 abril de 2010

Com pètals de rosa

 Dona, Gustav Klimt


Llavis sobre els llavis.
Llavis pètals de rosa.
Pètals de rosa als llavis
Rosada; rosa mullada.
Rosa mullada de rosada.
Gust de marinada
als llavis. Rosa rosada,
humitat desfermada,
de gola afamada
E.H.M.
  Sant Jordi, abril de 2010
Sant Jordi, abril de 2014

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum