Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 5 d’agost del 2011

Josep Sanchis i Pumby



Josep Sanchis Grau (19 de juny de 1932 - 2 d’agost de 2011), el pare de Pumby, ens va deixar fa uns anys. I quan mor un artista, algú que ha estat capaç de crear, de construir un món diferent i d'oferir-nos la possibilitat de desviar la nostra atenció de la realitat exterior per gaudir de la realitat interior, ens quedem una mica orfes. Ens anem fem grans en la mesura que deixem pel camí els companys de viatge.




He de reconèixer, però, que a aquell devorador de tebeos que vaig ser (ara els assaboreixo, abans me'ls cruspia) no li agradava aquell gat fantasiós, a qui trobava massa infantil. Pumby no tenia res a veure amb els relats costumistes del TBO i del realisme social de Bruguera: Pulgarcito, TioVivo, DDT, ni amb les aventures històriques d'El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre enmascarado o Hazañas bélicas. Els tebeos de l'Editorial Valenciana, Pumby, Super Pumby, Jaimito, Roberto Alcázar y Pedrín (ja m'he justificat dient que devorava),  quedaven en segon lloc quan ja havia esgotat la resta de possibilitats. Al marge quedava El guerrero del antifaz, del gran Manuel Gago, i el que, per a mi, era el més gran de l'Escola Valenciana: Karpa, a qui tots recordem, a més, per les il·lustracions dels Juegos Reunidos Geyper.




Sense abandonar gustos i vicis, qui va fer un pas adult vaig ser jo. Tintín, Iznogud, Asterix o Achille Talon em van ensenyar a mirar i llegir les historietes gràfiques d'una altra manera: hi havia moviment, seqüències, ritme... I hi havia ironia. Vaig necessitar uns anys per equiparar el suc de taronja que convertia Pumby en Super Pumby amb els espinacs que feien fort Popeye.

Ara, el deliri de la sang valenciana que corre per les meves venes em pot fer imaginar el malaguanyat Joan Monleon (18 d’octubre de 1936 - 28 de desembre de 2009) fent de super woman disfressat de fallera i cantant Horchatera valenciana.


4 comentaris :

  1. Quan tornes de vacances has de fer una repassada als morts que se t'han "escapat". Aquest em toca de prop: jo sí que era seguidor de Pumby. M'agradava molt i el dibuixava als meus quaderns.

    ResponElimina
  2. Això sí, Allau; jo també m'havia fet un fart de dibuixar-lo.

    ResponElimina
  3. El Monleon esta para comerselo....del humor que destila.Pero Enric...Yo antes me comia los comic/historietas/tebeos,ahora los aborrezco...Deu ser un transtorn temporal pel confinament,sense importancia...Abraçada a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo continuo llegint còmics però amb moderació. No és de les meves lectures habituals, amb l'excepció de la sèrie 'El gato del rabino' de Joann Sfar, i algunes relectures. Si als quioscos hi hagués algun tebeo tipus El Capitán Trueno o Pulgarcito, els compraria. Però amb passa també amb la música. Abans n'escoltava molta i ara acostuma a molestar-me perquè no sé compaginar-la amb altres activitats que requereixen concentració. El Monleon era pura alegria valenciana en estat pur!

      Elimina