Agost s'està convertint en un mes luctuós: el dia 5 moria
Josep Sanchís i el 18,
Jean Tabary. La mort va fent el seu camí i tots els mesos deuen ser iguals, però ens aturem a mirar-la de prop quan sega a l'alçada dels nostres ulls. La casualitat va fer que jo estigués caminant entre el caos de làpides del cementiri jueu de Praga en el moment que els ressons sefardites del cognom Tabary s'apagaven i els traços dels dibuixos del bon califa Haroun el Poussah i del gran visir Iznogoud empal·lidien.
Iznogoud va arribar a les meves mans abans que qualsevol altre còmic d'aquelles
bandes dessinées que venien de
Pilote, fins i tot abans que Tintín. Li tinc, doncs, un amor especial a aquest ignominiós personatge, que m'havia fet riure com cap altre. Deia l'altre dia que ens anem fem grans en la mesura que deixem pel camí els companys de viatge, però som afortunats perquè l'art, la literatura, les històries il·lustrades, ens deixen personatges immortals que ens permeten no oblidar mai aquell moment en què van començar a formar part per sempre més de les nostres vides, i nosaltres, de les seves històries, buscant de ser califa en lloc del califa, buscant...
La vida (i la mort) són ben estranyes: fa pocs dies, i sense saber de la mort del Tabary, em va venir a la ment el califa Iznogoud perquè alguna cosa em va fer pensar que el nostre estimat Artur hi tenia certa similitud.
ResponEliminaOstres, no en sabia res. L'agafaré una vegada més amb la reverència que li pertoca.
ResponEliminaUna de les coses que més em va impressionar del meu avi era la manera entre irònica i reverencial amb que s'anava acomiadant dels seus amics i coneguts a mesura que anaven morint. Era conscient que cada vegada li quedava menys vida, cada mort era un pas més cap a la fi.
No oblidem que l'autoria dels guions es deu a un geni anomenat Goscinny, vous et prié de ne pas Uderzer ;)
ResponEliminaLluís, és que Iznogoud és un paradigma!
ResponEliminaGalderich, aquesta és una de les coses que deu impressionar més de la vellesa: aquesta consciència permanent que el temps s'acaba. Com viurem nosaltres una cosa així?
ResponEliminaGudari Brikolari, no ho oblido. És difícil trencar aquests binomis: és totalment indissociable dibuix i text, però sí que és veritat sense la genialitat de Goscinny l'ànima dels dibuixos hauria estat tota una altra.
ResponEliminaBenvingut a Bereshit!