Burlesque: erotisme kitsch

Sizzling Burlesk!, a photo by
Paul.Malon on Flickr

El burlesque és un espectacle teatral emparentat amb el vodevil, el cabaret, la pantomima, el music hall i totes les arts escèniques de tipus festiu i paròdic, en què es busca no només ridiculitzar temes d’actualitat, la moral i tot allò que és considerat seriós, sinó que busca la participació del públic tant per fer-lo còmplice com per incomodar-lo. En alguns casos, té fins i tot un component intel·lectual que l’allunya de gèneres populars com la revista.

El burlesque neix a Anglaterra a principis de l’època victoriana, com un gènere còmic que posa en escena comèdies d’un sol acte i que fa paròdies d’obres d’autors seriosos com Shakespeare, ridiculitzant les escenes romàntiques i tràgiques.

Uns anys més tard, cap a 1865, acabada la guerra secessió, serà als Estats Units on el burlesque, influenciat pel vodevil, començarà a adquirir l’estil que el defineix. En plena eclosió dels espectacles populars itinerants, el burlesca forma part de les troupes que passegen de ciutat en ciutat espectacles circenses, freaks shows, museus de cera i anatòmics, i atraccions diverses, a les quals s’hi acabaria afegint el cinema.

Una de les grans novetats, però, va ser la d’incloure escenes eròtiques per atraure el públic no cap els escenaris de burlesque, sinó al conjunt d’espectacles de les fires itinerants. És un format que als Estats Units continua vigent. Ara les fires ja no són itinerants, sinó que s’han convertit en macrociutats-espectacle, com ho va ser Coney Island, o com ho són Las Vegas o Atlantic City, on l’erotisme i el sexe serveixen, com la resta d’espectacles, per atraure la gent a les taules de joc.

Dels escenaris decadents (això els fa atractius ara) de les fires itinerants o estables, el burlesque va tornar als escenaris i es va sofisticar. Una sofisticació que va continuar girant al voltant de l'erotisme, mirant de ser més insinuant i provocador que no pas groller. Les coreografies i sobretot la indumentària jugava amb elements que formen part del fetitxisme més clàssic: roba interior, corpinyos, déshabillés, transparències, mitges, sabates de taló... La sofisticació que acompanyava aquests espectacles fascinava per igual homes i dones. Les representacions acostumaven a ser muntades (coreografia, vestuari, direcció...) per les pròpies actrius. El fetitxisme burlesque tenia dos components que es retroalimentaven: voieurisme i exhibicionisme.

En la seva vessant més teatral i independent, el burlesque es va anar apagant a mesura que augmentava la permissivitat i es relaxava la moral, i sobretot amb l’aparició de revistes com Play Boy, que permetia endur-se les noies a casa. Les hereves de les actrius del burlesque van ser les pin-up i les noies de calendari. I segurament, la icona pop Bettie Page (22 d'abril de 1923 - 11 de desembre de 2008) seria l’última i la més gran representat d’aquell cant de cigne, sense oblidar Lili St. Cyr (3 de juny de 1918 - 29 de gener de 1999), que, una dècada abans, va gaudir de tanta o més popularitat que la Bettie.

Però el gènere, que ja havia saltat a la pantalla amb  Lady of Burlesque (1943), va ser recuperat pel cinema amb pel·lícules com Cabaret (1972), All that Jazz (1979) o Victor Victoria (1982), fins arribar  Burlesque (2010). Entremig, durant els anys 90, es produïa el ressorgiment de l’anomenat neoburlesque, que recupera tot el glamour del vell espectacle de la primera meitat del segle XX. Unes posades en escena que es mouen entre la sumptuositat i el kitsch, que sovint és volgut perquè la paròdia continua sent l’eix central de l’espectacle. Ha augmentat, això sí, el contingut sexual, però en la mateixa mesura que ho han fet les referències socials i polítiques.

Nova York, Chicago i Nova Orleans, amb estrelles com les nord-americanes Dita Von Teese i Catherine D'Lish, han escampat el fenomen per Europa, on destaquen, sens dubte, Vinila von Bismark, amb una estètica propera al cabaret alemany d'entre guerres. Però sota aquest nom no s'hi amaga una exuberant germànica sinó Irene López Mañas, una granadina nascuda en una localitat amb un nom prou significatiu: Peligros. El burlesque gaudeix a Barcelona d’un relatiu èxit en sales com l’Apolo, que un cop al més programa l’espectacle Taboo, i El Molino, que entre els dies 3 i 13 de juny de 2015 va celebrar el V Barcelona Burlesque Festival. que comptarà, precisament, amb la presència de Dita von Teese, Dirty Martini i Catherine D’Lish.

Per il·lustrar aquest ràpid recorregut per la història del burlesque he rescatat una delícia kitsch de la fantàstica Lili St. Cyr, reina del burlesque dels anys 40 i 50, i que va servir de model a molts dibuixants de pin-ups.

Es tracta del curtmetratge A bedroom fantasy (1953), dirigida per W. Merle Connell, una de les primeres pel·lícules del gènere filmades en color -juntament amb Cinderella's Love Lesson (1953) [1], dirigit per ella mateixa. Té tots els components del gènere, segons els gustos i les possibilitats de l’època. Però no ens equivoquem: el caràcter innocent i infantil de la posada en escena són característics del gènere, que busca recrear-se en una aparent sofisticació i que busca posar en marxa la imaginació. Tot i així, Lili St. Cyr va trepitjar diverses vegades els tribunals americans i canadencs acusada d’atemptar contra la moral, i se’n va sortir sempre argumentant el caràcter artístic dels seus espectacles.

[1] Cinderella's Love Lesson (1953) [IMDb], curt en 16mm de Lili St. Cyr, està comercialitzada com a material extra dins del DVD Sinderella and the Golden Bra / Goldilocks and the Three Bares (1963)  [Amazon]

[+]

Per saber més sobre tot el relacionat amb el burlesque i el cinema és imprescindible consultar el bloc Circo Méliès.

Un bon arxiu d'imatges a Burlesk: As You Like It!