dimarts, 22 desembre de 2009

Viatges, metàfores i paradoxes



Diumenge passat vaig córrer el Cros contra la violència de gènere al Parc de l’Escorxador. No deixa de ser paradoxal (o no) córrer festivament, després d’un al·legat contra la violència, pels terrenys on van estar ubicats els pavellons en què van ser sacrificats milers i milers d’animals pel consum humà. A cent metres de la plaça de toros de Les Arenes; a cinc-cents de la presó model. Hi ha llocs, espais, que no són neutrals. Hi ha llocs que et transporten.

Els crits dels bens tancats dins dels camions em van despertar molts matins de la meva infantesa; abans que el tic-tac del pèndol del rellotge de paret; abans que el grinyol del vell balancí; abans d'haver acabat el darrer somni. En un viatge sense tornada, els bens eren conduïts, carrer València enllà, cap a l’escorxador. Grassos i plens de vida, el seu destí s’ajustava a la paradoxa del gall dindi, que va desenvolupar Bertrand Russell per refutar el principi de causalitat de Hume. Si cada cop que veiem foc després veiem fum, tendirem a pensar que sempre que veiem foc després veurem fum.

El gall dindi de Russell, intel·ligent i molt interessat a saber com funcionava el món, va observar tot el que s’esdevenia en el seu dia a dia feliç a la granja on vivia. Cada matí a les nou, el granger li portava el menjar, i va acabar inferint inductivament que cada dia menjaria a les nou. Però la vigília de Nadal el granger no va venir amb el menjar, sinó amb una destral.

El nostre enteniment tendeix a crear expectatives de futur quan veu dos fenòmens que es donen simultàniament en el temps. És una forma de prejudici. Però ja deia Simone de Beauvoir que era del tot impossible encarar-se a cap problema humà amb una ment absent de prejudicis.

En tot cas, el viatge dels bens era un viatge cap el futur encara que fos un viatge sense retorn. Més paradoxes. Ho seran tots els viatges cap el futur? Fugir?

A l’altre costat del balcó, que mirava cap el vèrtex que unia València amb avinguda de Roma, al peu de Calàbria (un altre lloc en el mapa), el tren viatjava a l’aire lliure. Trens en una mateixa direcció en sentits contraris (dos punts units entre si estan en la mateixa direcció; el sentit el posa fer camí cap un punt o cap a l'altre; o la nostra mirada). On anaven, els trens? Anaven i tornaven? Acostumat a viatjar sobre els mapes, sobre els atles, sobre els llibres, acostumat a veure passar els trens, la imatge del viatge sempre m’ha quedat com anar a enlloc, com anar allà on no hi ha futur: el viatge del bens cap a l’escorxador.

Però deia també Simone de Beauvoir (la llum) que viatjar era tornar allà on tu ja hi ets; i explicar-ho; i compartir-ho. No és anar, és tornar. Viatjar és trobar-te als carrerons del teu barri (al Clot, dins del clot, a l'úter), entre les roques de la teva platja, al costat de la Vila Vella, amb la sal als llavis; veure la teva ombra pels carrers del ghetto de Roma, per la Zlatá ulicka de Praga, de Kafka, amb olor de cervesa de Pilsen; i el Gólem; és el Jeu de Pomme de parets bigarrades de pinzellades impressionistes; és entrar a la llibreria Minotaure, Jarry, i sentir l’olor de pols patafísica; és caminar entre pedres i sorra i topar, de cop, amb Petra, majestuosa al capvespre; el Sinaí; el convent de Santa Catalina; és sentir Gardel, entre Almagro i Balvanera (Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso, ascensor); és l’Alhambra, la vega de Granada, els jardins del Jeneralife; és Fuente Vaqueros, romancero, lluna (Huye luna, luna, luna. / Si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos); és Toledo, la sinagoga del Tránsito, Santa María la Blanca; els balcons de flors d’Hervás; Sevilla, clavel, albahaca, hierbabuena, azahar... Sevilla; és la llum blanca, siciliana, mediterrània, de Corleone; és el basar egipci, l’olor del mercat d’espècies, la porta d’Europa, Istanbul; és el Prater de Viena, en blanc i negre, les clavegueres, la mirada de Welles, la música de Karas; és Soria i Colliure -españolito que vienes al mundo-; Tacita de Plata; és la plaça de Djemà-el-Fna; un sopar en una platja del Marroc, amb el sol morint a Occident; la Marquesa, els Eucaliptus, el Trabucador, els Alfacs; és el Minotaure, el fil d’Ariadna, el laberint - veles blanques, veles negres-; és una haka maorí; Serrat, entre versos -verso a verso-; és el Raval, Carvalho; és la Llacuna Blava de Grindavik; Venècia; Palabras para Julia, les bombes, els refugis; és Penélope, fent, desfent; el Mar Mort, Jerusalem; les caravanes del desert; la ruta de la seda; és el dia fent-se nit en un pati de butaques; els dits dibuixant un mapa a la teva pell; l’Orient-Express; és un tramvia per l’Alfama, l'Atlàntic; la Rioja, Borgonya, Banyuls, copes de vi negre; l’espígol de la Provença i les aigües del Loira; és un viatge al cel, a l’infern, al fons dels teus ulls, de la ment; és allà on em portis. És Moguer.

Cuando yo era el niñodios, era Moguer, ese pueblo,
una blanca maravilla; la luz con el tiempo dentro.
Cada casa era palacio y catedral cada templo;
Estaba todo en su sitio, lo de la tierra y el cielo;
y por esas viñas verdes saltaba yo con mi perro,
alegres como las nubes, como los vientos, lijeros,
creyendo que el horizonte era la raya del termino.
Recuerdo luego que un dia en que volví yo a mi pueblo
después del primer faltar, me pareció un cementerio.
Las casas no eran palacios ni catedrales los templos
y en todas partes reinaban la soledad y el silencio.
Yo me sentía muy chico, hormiguito de desierto,
con Concha la Mandadera, toda de negro con negro,
que, bajo el tórrido sol y por la calle de enmedio
iba tirando doblada del niñodios y su perro:
El niño todo metido en hondo ensimismamiento,
el perro considerándolo con aprobación y esmero.
¡Qué tiempo el tiempo! ¿Se fué con el niñodios huyendo?
¡Y quién pudiera ser siempre lo que fue con lo primero!
¡Quién pudiera no caer, no, no, no caer de viejo:
ser de nuevo el alba pura, vivir con el tiempo entero,
morir siendo el niñodios en mi Moguer, este pueblo!


J.R.J.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum