Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Viatges, metàfores i paradoxes

Carrers del Camp de l'Arpa del Clot, quan la
infantesa era un poble (1954)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Vaig néixer un 9 de juny de 1959 en el llit de bronze amb dos matalassos de llana on havia nascut la mare només divuit anys abans. A les tres de la tarda d'un part que havia començat quaranta-vuit hores abans; amb el cordó umbilical lligat al coll, cianòtic. Al límit de la vida i la mort. Al carrer de Calàbria, entre les vies del tren de l'avinguda de Roma i l'antic escorxador; a unes illes de la plaça de toros de Les Arenes, construïda sobre el turó de la Vinyeta on hi havia les forques de la ciutat; no lluny de la presó model. Els crits dels bens tancats dins dels camions per ser sacrificats em van despertar molts matins de la meva infantesa; abans que el tic-tac del pèndol del rellotge de paret; abans que el grinyol del vell balancí; abans d'haver acabat el darrer somni.

Hi ha llocs, espais, que no són neutrals. Hi ha llocs que et transporten. En un viatge sense tornada, els bens eren conduïts, carrer València enllà, grassos i plens de vida. El seu destí era com la paradoxa del gall dindi de Bertrand Russell, que refutava el principi de causalitat de Hume. Si cada cop que veiem foc després veiem fum, tendirem a pensar que sempre que veiem foc després veurem fum.

El gall dindi de Russell, intel·ligent i molt interessat a saber com funcionava el món, va observar tot el que s’esdevenia en el seu dia a dia feliç a la granja on vivia. Cada matí a les nou, el granger li portava el menjar, i va acabar inferint inductivament que cada dia menjaria a les nou. Però la vigília de Nadal el granger no va venir amb el menjar, sinó amb una destral.

El nostre enteniment tendeix a crear expectatives de futur quan veu dos fenòmens que es donen simultàniament en el temps. És una forma de prejudici. Però ja deia Simone de Beauvoir que era del tot impossible encarar-se a cap problema humà amb una ment absent de prejudicis.

En tot cas, el viatge dels bens era un viatge cap el futur encara que fos un viatge sense retorn. Una paradoxa. Ho seran tots els viatges cap el futur.

A l’altre costat del balcó, que mirava cap el vèrtex que unia València amb avinguda de Roma, al peu de Calàbria, el tren viatjava a l’aire lliure. Trens en una mateixa direcció en sentits contraris (dos punts units entre si estan en la mateixa direcció; el sentit el posa fer camí cap un punt o cap a l'altre; o la nostra mirada). On anaven, els trens? Anaven i tornaven? Acostumat a viatjar sobre els mapes, sobre els atles, sobre els llibres, acostumat a veure passar els trens, la imatge del viatge sempre m’ha quedat com anar a enlloc, com anar allà on no hi ha futur: el viatge del bens cap a l’escorxador.

Però deia també Simone de Beauvoir (la llum) que viatjar era tornar allà on tu ja hi ets; i explicar-ho; i compartir-ho. No és anar, és tornar. Viatjar és trobar-te als carrerons del teu barri (al Clot , on el gall cantava; dins del clot, a l'úter), entre les roques de la teva platja, al costat de la Vila Vella, amb la sal als llavis. És veure la teva ombra pels carrers del ghetto de Roma, per la Zlatá ulicka de Praga, de Kafka, amb olor de cervesa; i el Gólem. És el Jeu de Paume de parets bigarrades de pinzellades impressionistes; és entrar a la llibreria Minotaure, Jarry, i sentir l’olor de pols patafísica. És caminar entre pedres i sorra i topar, de cop, amb Petra, majestuosa al capvespre; el Sinaí; el convent de Santa Catalina. És sentir Gardel, entre Almagro i Balvanera (Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso, ascensor). És l’Alhambra, la vega de Granada, els jardins del Jeneralife; és Fuente Vaqueros, romancero, lluna (Huye luna, luna, luna. / Si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos). És Toledo, la sinagoga del Tránsito, Santa María la Blanca; els balcons de flors d’Hervás; Sevilla, clavel, albahaca, hierbabuena, azahar... Sevilla. És la llum blanca, siciliana, mediterrània, de Corleone; i els llençols eixugant-se al sol als carrers de Nàpols. És el basar egipci, l’olor del mercat d’espècies, la porta d’Europa, Istanbul. És el Prater de Viena, en blanc i negre, les clavegueres, la mirada de Welles, la música de Karas. És Soria i Cotlliure -españolito que vienes al mundo-. La Tacita de Plata. És la plaça de Djemà-el-Fna; un sopar en una platja del Marroc, amb el sol morint a Occident. La Marquesa, els Eucaliptus, el Trabucador, els Alfacs. És el Minotaure, el fil d’Ariadna, el laberint -veles blanques, veles negres. És una haka maorí. Serrat, entre versos -verso a verso-. És el Raval, Carvalho. És la Llacuna Blava de Grindavik; Venècia. Palabras para Julia, les bombes, els refugis. És Penèlope, fent, desfent. El Mar Mort, Jerusalem; les caravanes del desert; la ruta de la seda. És el dia fent-se nit en un pati de butaques. Els dits dibuixant un mapa a la teva pell. L’Orient-Express; és un tramvia per l’Alfama, l'Atlàntic. La Rioja, Borgonya, Banyuls, copes de vi negre; l’espígol de la Provença i les aigües del Loira. És un viatge al Cel, a l’Infern, al fons dels teus ulls, de la ment; és allà on em portis. És Moguer. Cadascú el seu. És anar reconstruint les passes fetes.



Cuando yo era el niñodios, era Moguer, ese pueblo,
una blanca maravilla; la luz con el tiempo dentro.
Cada casa era palacio y catedral cada templo;
Estaba todo en su sitio, lo de la tierra y el cielo;
y por esas viñas verdes saltaba yo con mi perro,
alegres como las nubes, como los vientos, lijeros,
creyendo que el horizonte era la raya del termino.
Recuerdo luego que un dia en que volví yo a mi pueblo
después del primer faltar, me pareció un cementerio.
Las casas no eran palacios ni catedrales los templos
y en todas partes reinaban la soledad y el silencio.
Yo me sentía muy chico, hormiguito de desierto,
con Concha la Mandadera, toda de negro con negro,
que, bajo el tórrido sol y por la calle de enmedio
iba tirando doblada del niñodios y su perro:
El niño todo metido en hondo ensimismamiento,
el perro considerándolo con aprobación y esmero.
¡Qué tiempo el tiempo! ¿Se fué con el niñodios huyendo?
¡Y quién pudiera ser siempre lo que fue con lo primero!
¡Quién pudiera no caer, no, no, no caer de viejo:
ser de nuevo el alba pura, vivir con el tiempo entero,
morir siendo el niñodios en mi Moguer, este pueblo!



Juan Ramón Jiménez


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada