La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 1 de març de 2010

Antonio Rabinad, un novel·lista maleït




El 29 d’agost de 2009 moria l’escriptor, guionista i llibreter Antonio Rabinad (Barcelona, 1927-2009). Aquest article és una actualització del que vaig publicar al diari Avui, el 30 de març de 1995.

No m’és fàcil parlar d’ell. Ho podria fer des d’un punt de vista professional, però no només; no puc agafar prou distància de l’amic. Són molts anys, molts diumenges compartint conversa amb ell a la seva parada de llibres de vell al Mercat de Sant Antoni, fent el vermut a Ca l’Amigó, o a casa seva. Moltes hores parlant de la vida, de literatura, de política, de la Guerra Civil. De la memòria. Moltes hores parlant del nostre barri, del Clot. I de l’escola. Vam anar a la mateixa escola, l’Acadèmia Sant Martí; la del senyor Rovira, un dels protagonistes de Los contactos furtivos; i tot i la diferència d’edat, vam arribar a compartir professors. I records.

Malgrat haver publicat dotze novel·les i els guions de tres pel·lícules, i haver guanyat alguns premis literaris (Premi Internacional de Primera Novel·la, 1952; Ciutat de Barcelona, 1967), Rabinad no ha tingut el reconeixement acadèmic que la seva obra es mereix. Fins i tot cal dir que només apareix en tres dels abundants manuals existents de literatura espanyola contemporània. Hauríem d’esperar a finals dels anys 80 perquè Carme Riera, autora de La Escuela de Barcelona (Barcelona: Anagrama, 1988), s’interessés per ell; i a l’any 1994 perquè Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, en parlés a l’article “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad” (Revista Hispánica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia).

Tot i que la seva obra ha estat publicada per editorials de prestigi (Seix Barral, Planeta, Lumen, Alba, Galaxia Gutemberg) i que la crítica n’està més que assabentada, l’autor barceloní és a l’ombra dels seus companys de generació: Sánchez Ferlosio, Jesús Fernández Santos, Carmen Martín Gaite, Aldecoa, Benet, Martín Santos, García Hortelano. Company i amic dels narradors i poetes de l’Escola de Barcelona, tampoc va tenir el reconeixement que sí van tenir els seus col·legues: els germans Juan, Luis i José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé i Gabriel Ferrater. Ell tampoc hi va posar res de la seva part i va voler viure fora del món literari i de les seves pompes.

La seva generació, en els seus inicis, es va veure marcada pel debat al voltant d’una nova manera d’entendre la literatura, ja fora des d’una vessant social i crítica, en la qual l’escriptor pren una actitud compromesa; ja fora des de plantejaments objectivistes. Un debat que va tenir com a gran figura crítica Josep Maria Castellet.

Antonio Rabinad va ser un d’aquells “nens de la guerra” que van veure com la seva infantesa i la seva adolescència eren marcades per la Guerra Civil i la primera postguerra. Una vida alimentada per la brutal experiència del conflicte i per la misèria i la destrucció d’una societat que va restar en ruïnes després de 1939.

Com ja he assenyalat, Rabinad va néixer el 1927 a Barcelona, al barri del Clot, en el si d’una família camperola originària del Baix Aragó. No és banal esmentar el Clot perquè estem parlant d’una gent, la de la seva generació i la meva, que vam viure el barri, aquest o qualsevol altre, com una extensió de casa nostra, amb sentit de poble. Barcelona era allò que hi havia a l’altra costat de la frontera. El barri va ajudar a formar les nostres vides; i el Clot és un personatge més dins la seva literatura.

I per altra banda, és especialment rellevant aquesta menció al barri perquè, ben al contrari dels altres escriptors –procedents de famílies burgeses–, la novel·lística de Rabinad és fronterera –com ho és en certa manera la de Marsé– pel que fa a la ciutat física descrita a la seva obra. Però també és fronterer el seu contingut, ja que els seus personatges pertanyen a la classe popular i al proletariat. Un món ben diferent pel que fa a la comparació amb les novel·les més conegudes del realisme social, i que potser seria més proper al de Paco Candel.

No s’entén –deixant de banda la seva automarginació i l’exili a França i Veneçuela– que no se l’hagi col·locat en el lloc que es mereix i que es veies exclòs d’aquell nucli d’escriptors i de la literatura crítica que bullia en aquella Barcelona de “la cultura del mig segle” (vegeu com a referència el gran treball de Laureano Bonet, professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, El jardín quebrado. La escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo. Barcelona: Península, 1994). I, malgrat l’obra –que hauria de ser important per ella mateixa al marge de qualsevol altra consideració–, tampoc va ser promocionat pels “valedors de la literatura social”, i va acabar convertint-se en un outsider, en paraules de Vázquez Montalbán en el pròleg de Los contactos furtivos, en l’edició de 1985.





Un exemple de la importància de Rabinad a la història de la literatura castellana: sempre s’ha donat com a punt de sortida de la literatura del realisme social la novel·la Los bravos (1953), de Jesús Fernández Santos, quan Los contactos furtivos va ser escrita el 1951 i publicada el 1952.

En aquesta novel·la Rabinad feia un pas més enllà del tremendisme de La colmena (1951), de Cela, i feia un gir considerable respecte el subjectivisme de Nada (1944), de Carmen Laforet. Los contactos furtivos aportava el testimoni del tremp existencial de la postguerra espanyola. I al llarg de la seva vida i de tota la seva obra, Rabinad va fer aquest exercici memorialístic i testimonial; aquest tornar una i altra volta a l’espai de la memòria, a la teranyina que realitat i record conformen en el nostre cervell fins conformar, o difuminar, allò que som.

Però a banda de tot això, Rabinad és un escriptor imprescindible perquè en les seves novel·les ha sabut transmetre la imatge viva de la Barcelona de la guerra i de la postguerra. A El niño asombrado (1967), més aviat un relat curt, narra la història d’un nen, el narrador, el pare del qual ha estat assassinat durant els primers dies de la guerra. És una història austera i concisa; evocadora i lírica; però la mirada innocent del protagonista encara fa més crua la realitat. Els bombardejos sobre la ciutat; els refugis; i paradoxalment, els espais de llibertat guanyats pels nens en un món descontrolat. I en acabar la guerra, la tornada a l’escola, la tornada a la realitat, la pèrdua de la llibertat, la repressió, la por.

I d’aquest món neix Memento mori (1983), que en el seu moment ja va ser assenyalada com una obra cabdal d’aquest període. La novel·la pretén ser una reconstrucció del seu passat infantil i adolescent, però ara és la recreació d’una experiència moral dins d’un determinat espai social; sense lirismes. És una novel·la total. Una prosa densa, minuciosa, asfixiant. Imprescindible.

Però d’aquí el que m’agradaria subratllar és la reflexió que el protagonista de la novel·la fa sobre el record i que crec que és fonamental per entendre no només la relació que existeix entre realitat i ficció en la literatura, sinó el procés mental que tots acabem fent a l’hora de construir i reconstruir la nostra identitat:

“[...] la condición esencial del recuerdo es la mentira, sin mentir no podría recordarse, la mentira es la argamasa que sostiene el muro del recuerdo, se miente por omisión, y por yuxtaposición; y aunque al recordar un hecho creemos sinceramente revivirlo lo que hacemos en realidad es recrearlo. Todo recuerdo es siempre un palimpsesto, toda evocación un espejismo.” (Memento mori. Barcelona: Argos Vergara, 1989, p. 330)

Què subtil és la frontera entre la veritat i la mentida, entre la realitat i la ficció. Què fina és la línia que dibuixem en el nostre cervell quan construïm la nostra realitat fonamentada en l’experiència. I la literatura és l’experiència aliena convertida en pròpia a través de la lectura. No hem incorporat, potser, l’oralitat dins la nostra experiència? I el conte no és una experiència moral que ens arriba a través del relat, oral o escrit? Som el que hem viscut, però també el que hem escoltat i el que hem llegit. Som memòria permanentment visitada i revisada. El Clot de Rabinad i el meu són el mateix barri. La seva experiència és tant seva com meva. Llegint Rabinad ens trobem a nosaltres mateixos, personatges immortals de les pàgines que hem llegit.


Biografia, obres, articles i entrevistes disponibles a Internet:

-Ayén, Xavier, “Últimas noticias de Antonio Rabinad”, La Vanguardia, 26/1/2005 [article]

-Bombí-Vilaseca, Francesc, "El lector és el segon autor del llibre, i no és el menys important", Avui, 10/2/2005 [entrevista]

-Colina Martín, Sergio, Literatura y orfandad en la Barcelona de posguerra: Rabinad y Juan Marsé, Espéculo. Revista de estudios literarios, Universidad Complutense de Madrid, 2010 [assaig]

-Escritores.org [biografia i obres: falta La transparencia (1986)]

-Gràcia, Jordi, “El don de la memoria”, El País, 12/9/2009 [article]

-Gràcia, Jordi, “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad”, en Revista Hispànica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia [assaig]

-Hernández March, Enric. "Antonio Rabinad, un novel·lista maleït", Avui, Suplement "Cultura", 30 de març de 1995, p. XIV [article]

-hoyCinema.com [guions] Riera, Carme, “Resistir a través de los libros”, El País, 19/2/2005 [entrevista]

-R.F.R., “El bagaje de la infancia”, Cuadernos Hispanoamericanos, nº 617, novembre 2001, p. 41-48 [entrevista]Soler, Antonio, “Libertario, Rabinad”, ABC, 6/5/1996 [article]

-Tió, Pere, “Sempre he fet coses d’una manera clandestina”, Avui [data?] [entrevista]

-Turpin, Enrique, "A veces, a esta hora", ACEC, 14/09/2009 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Antonio Rabinad o la vida furtiva”, Triunfo, año XXVI, nº 492, 4 marzo 1972, p. 43-44 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Prólogo” , en Rabinad, Antonio, Los contactos furtivos, Barcelona: Bruguera, 1985 [pròleg]