Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 9 de maig del 2012

Coney Island: l'atractiu de la decadència



Una de les accepcions de decadència fa referència a aquell estat en què coses i idees són mortes o moribundes sense haver arribat a podrir-se. És la persistència testimonial del passat que el present es resisteix a fer desaparèixer. Flors seques, figures de cera, papers pintats i mobles de fòrmica, la decoració dels cementiris, els autòmats, les fotografies de primera comunió, les calcomanies, les casetes de fira, el circ, els parcs d’atraccions...

I per què a algunes persones els vestigis de la decadència ens semblen irresistibles? Per què ens produeixen aquesta malsana atracció fins i tot quan representen fenòmens que no hem conegut? Una taula de fòrmica ens pot transportar a la infantesa preconsumista dels anys 60 i els autos de xoc a la felicitat preadolescent; sí. Però... i el cinema anterior als anys 40? La música, els vestits, els cotxes, els costums, gairebé tot procedent de la societat nord-americana. Res pertany a la nostra experiència i, en canvi, forma part de la nostra vida.




A un arqueòleg no li preguntaríem mai per què sent passió per l’Antic Egipte, de la mateixa manera que no ens preguntem per què ens continua emocionant Homer, Shakespeare, Cervantes, Dickens o Kafka.

Ens emociona la decadència dels mons recentment desapareguts. Ens emociona la idea que un dia van ser vius, que van existir i que van complaure o van fer patir. Joguines de llauna amb el mecanisme trencat. Autòmats i figures de cera representant estàticament el que un dia va ser moviment. El circ: un món dins del món. El parc d’atraccions: una constel·lació de mons. Hi ha vida més enllà de la relíquia; per això els creients s’encomanen als sants.




Coney Island és, potser, la representació per excel·lència de la decadència, fins i tot quan estava en vida. Perquè això diferencia el parc d’atraccions i el circ clàssic d’altres mons decadents: el fet de ser un vestigi moribund. Em refereixo, evidentment als parcs d’atraccions i les fires ambulants, o parcs com el Tibidabo, que té la sang i l’ànima arrelades en un passat decimonònic que reviu en el Museu d’Autòmats i en l’Avió. I com enyorem les Atraccions Apolo i el Parc d’Atraccions de Montjuïc, les darreres mostres de decadència barcelonina popular!




La decadència són les restes materials d’aquells llocs que ja no podrem visitar. És el post mortem del passat, que continua viu en l’imaginari. I ens hi passegem amb el mateix plaer que de petits buscàvem l’aventura en les fàbriques abandonades.




Un dels blocs que visito assíduament és Circo Méliès, un meravellós aparador d’aquest món funambulesc desaparegut, que alimenta els nostres records a través de pel·lícules i documents que recuperen aquell circ, els antics parcs d’atraccions, el burlesque, els side show, les parades de monstres, les casetes de fira...




Coney Island és una petita península de Long Island, situada al sud de Brooklyn, a Nova York, que fins a finals del segle XIX va ser una illa. Si per alguna cosa és coneguda aquesta zona és perquè en els seus 6 quilòmetres de llargada i 800 metres d’amplada s’hi ha hagut en els darrers 150 anys la concentració més gran d’espectacles populars i parcs d’atraccions. Actualment la major part d’aquesta oferta lúdica ha desaparegut. Entre finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970 es van edificar habitatges socials i va canviar l’oferta i la imatge d’aquest indret.




Perquè ens fem una idea de la magnitud d’aquest centre lúdic, el 1920 l’assistència diària era d’un milió de persones. El que va començar sent una platja amb hotels, balnearis i terrasses (segurament alguns recordeu aquella joia del kitsch que va ser el Elephant Hotel, símbol de la megalomania que regna arreu) es convertí en un dels centres de joc (casinos, tres hipòdroms) i prostitució més grans del país. Però entre finals del XIX i principis del XX van començar a aparèixer muntanyes russes, casetes de fira, carpes de circ i grans parcs d’atraccions.


Coney Island 1904-1911


Era l’esclat dels espectacles de masses en una època en què el cinema començava a néixer i només era un espectacle subordinat a les altres atraccions. Els artefactes mecànics no estaven tan desenvolupats com ara; només les muntanyes russes gaudien de l’autèntic fervor popular. El veritable espectacle estava en les demostracions humanes tant d’habilitats físiques, com és el cas del circ; màgiques, com l’il·lusionisme i l’escapisme; les exposicions de figures de cera i anatòmiques; o l’exhibició de monstres i rareses de la natura: siamesos, gegants, nans, faquirs, forçuts o deformacions físiques diverses com les de Randian, que sense braços i cames va ser durant quaranta-cinc anys un dels grans espectacles de Coney Island, i que vam conèixer a través de la pel·lícula Freaks. De fet, no s'oferia res diferent dels espectacles que també funcionaven a les gran ciutats europees, inclosa Barcelona.


Randian (1871-1934)

Freaks de Coney Island (1900)


Si m’he allargat fins aquí és perquè en el nostre imaginari cinematogràfic, poblat d’icones nord-americanes, Coney Island figura en un lloc preeminent del cervell dels que hem gaudit d’un determinat cinema. Més enllà de la imatge urbana i històrica d’aquest immens plató que és la ciutat de Nova York, Coney Island ocupa un racó especial en la nostra memòria gràcies a referents culturals, a pel·lícules d’humor com Fatty at Coney Island (1917), amb Fatty i Buster Keaton; a La parada de los monstruos (Freaks; 1932), de Tod Browning; a Joseph Merrick, l’home elefant; o els espectacles de màgia de Houdini.

Aquest Coney Island ja no existeix, però el món continua sent un lloc estrany on, malgrat l’estandardització del concepte de normalitat i de realitat, la raresa continua manifestant-se i alguns ens neguem a veure-la desaparèixer. A més, prendre la realitat tal com ens arriba no ens deixa veure la realitat que hi ha darrere.

No hi ha gaires documents cinematogràfics que ens mostrin aquell Coney Island dels mítics Sea Lion Park (1895-1903), Steepechase Park (1897-1964) o Luna Park (16 de maig de 1903-1946). En total n’hi ha setze [1], dels quals n’he seleccionat tres, dels anys 1905, 1940 i 1952. La resta, si estan disponibles a internet, es pot seguir el vincle en el llistat de la nota a peu de pàgina. Sóc conscient que el lector de blocs busca el consum ràpid d’informació, però paga la pena dedicar uns minuts a visionar aquests documentals del que fa ser el primer gran espai dedicat als espectacles de masses: a principis de segle XX Coney Island reunia 1 milió de visitants diaris entre els parcs, els restaurants i a les platges.

El primer vídeo és un document excepcional, Coney Island at Night (1905), d’Edwin S. Porter (1870-1941), que està considerat el pare del muntatge cinematogràfic. Coney Island at Night és un documental de menys de tres minuts que ens mostra els tres grans parcs d’atraccions de nit.

La pel·lícula comença amb una vista panoràmica del Luna Park. El rètol lluminós del restaurant Feltman es pot veure a la part inferior (27”): aquí és on Charles Feltman, d’origen alemany, va començar a elaborar i vendre, l’any 1870, el menjar per excel·lència de Coney Island: els hot dogs.




A les imatges del Steeplechase (35”), el Great Grand Daddy dels parcs d'atraccions, segueixen primers plans del Luna Park en què es poden veure les ales de l'entrada del Dragon's Gorge (47”) i la Kaleidoscope Tower (1’20”). La pel·lícula acaba amb un pla vertical (2’07”) de la monumental torre de 115 metres del Dreamland Park.




La segona pel·lícula és un muntatge realitzat a partir de diverses filmacions fetes durant l’any 1940, d’autors desconeguts, i que es conserven a The Internet Archive, una associació sense ànim de lucre, amb vocació de Biblioteca d’Alexandria, que es dedica a l’emmagatzematge de documents amb drets d’autor vençuts i d’accés lliure per a tots els usuaris. La pel·lícula permet fer un recorregut psicològic entre la multitud que passeja i es diverteix entre les diferents atraccions i les platges.




El tercer documental, Coney Island USA (1952), del director Valentine Sherry, va guanyar un premi en el Festival de Venècia. És, potser, l’única pel·lícula sobre Coney Island feta sense intencions turístiques. El relat del documental es construeix a través de la mirada subjectiva del realitzador, que ens mostra de forma fragmentada un Coney Island que ja no és el que havia estat. En aquest sentit, el documental mostra la decadència. Després de la Segona Guerra Mundial el declivi va ser absolut; els hàbits de la gent van començar a canviar i es va posar de moda viatjar o quedar-se a casa mirant la tele (sense oblidar els grans espectacles esportius). Coney Island quedava massa a prop del centre de Nova York.


Documentals amb Coney Island com a protagonista

LITTLE EGYPT (1897)
Edison Manufacturing Co. Director: Desconegut. 2’08”

THE AERIAL SLIDE AT CONEY ISLAND (1897)
Director: Desconegut

'KING' & 'QUEEN' THE GREAT DIVING HORSES (1899)
Director: Frederick S. Armitage

AROUND THE FLIP FLAP RAILROAD (1902)
Director: Frederick S. Armitage

ELECTROCUTING AN ELEPHANT (1903)
Edison Manufacturing Co. Director: Desconegut. 27”

SHOOTING THE CHUTES AT LUNA PARK (1903)
American Mutoscope and Biograph Co. Director: William Heise. Càmera: G.W. ''Billy'' Bitzer

A TOTAL ACCIDENT (1903)
Director: Wallace McCutcheon

ORPHANS IN THE SURF (1903)
American Mutoscope and Biograph Co. Director: G.W. ''Billy'' Bitzer. Càmera: Alfred C. Abadie

BABY CLASS AT LUNCH (1903)
Director: Alfred C. Abadie

GREAT FIRE RUINS CONEY ISLAND (1903)
Director: Alfred C. Abadie

RUBE & MANDY AT CONEY ISLAND (1903)
Edison Manufacturing Co. Director: Edwin S. Porter. 12’05”

CONEY ISLAND AT NIGHT (1905)
Edison Manufacturing Co. Director: Edwin S. Porter. 2’55”


MEET ME DOWN AT CONEY ISLAND (1930)
FOX Movietone. Director: Louis de Rochemont. 3’42”

CONEY ISLAND (1939)
Director: William Castle


Director: Desconegut. 3’43”

CONEY ISLAND, USA (1952)
Director: Valentine Sherry. 19’54”

4 comentaris :

  1. Potser mirem enrere perquè busquem l'única eternitat possible. Ves a saber! Un apunt admirable, com sempre. Després, amb més calma, i amb tarja de so, torno :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Clidice. Segurament tens raó: només el passat ens dóna certeses, encara que les emmascarem. Espero que em comentis alguna del vídeos perquè crec que valen molt la pena.

      Elimina
  2. Fantàstic! Estem tan d'acord en aquesta malsana atracció pels vestigis decadents del passat, que no puc afegir ni una coma a tot el que has dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que som una reencarnació fallida.

      Ara tindrem ocasió, Sícoris, de veure l'exposició que ens anunciaves l'altre dia: "Els inconformistes" de Martin Parr, a la Virreina. No té res a veure amb els treballs que ens té habituats el gran mestre de la decadència kitsch contemporània, però ens farà viatjar segur.

      Elimina