dissabte, 27 d’octubre de 2012

Paral·lel 1894-1939: el Broadway barceloní



Des del 21 de maig al 14 d’octubre de 2016, es pot veure en el vestíbul del Teatre Estudi de l’Institut del Teatre l'exposició "Paral·lel. Una nova societat de l'espectacle en el primer terç del segle XX". Comissariada per l'historiador Enric Gallén, ha estat realitzada pel Museu de l'Arts Escèniques (MAE) amb la col·laboració del CCCB i amb imatges del MAE, Biblioteca de Catalunya, MNAC, Arxiu Nacional de Catalunya, CCCB i MCBA.




Entre la segona meitat del segle XIX i la Gran Guerra (1914-1918) en les grans ciutats europees es va crear i desenvolupar una societat de l’espectacle que anunciava la cultura de masses que s'havia de desenvolupar durant el segle XX. Nous espais i noves formes artístiques de diversió, l'oci popular, en definitiva, s'afegien a les formes tradicionals burgeses: els cafès concerts i cantants, els cabarets, els espectacles de varietats amb música, dansa i farsa, el circ permanent i ambulant, la màgia, les barraques de fira, els espectacles esportius i el cinema. Es buscava la complicitat del públic
amb productes artístics i espectacles que pretenien entretenir-lo o sorprendre’l. Barcelona no en va ser una excepció.

A finals del segle XIX, Barcelona disposava ja de locals a cavall del café-cantant i el modern music-hall, com el Palace de Fleurs, al carrer d’Escudellers, o l’Edèn Concert, al carrer Nou de la Rambla. Però aviat el Paral·lel es va convertir en el centre de confluència de la nova societat de l’espectacle, que va estar inicialment constituïda per la classe obrera producte de la revolució industrial, la menestralia i la petita burgesia.

La transformació de Barcelona amb l’enderrocament de les muralles, l'any 1854, i el nou pla urbanístic de Cerdà van modificar la ciutat i transforma un Raval (Barri Xino, Districte V) que poques dècades abans estava ocupat per horts i institucions hospitalàries i religioses, i que amb l'arribada de la indústria s'havia convertit en el pulmó fabril de la ciutat i habitatge del proletariat. El Raval s'obria cap a la nova avinguda anomenada popularment Paral·lel. És en aquest nou espai que neix de l'enderroc on aquella nova classe obrera hi instal·la els seus espais d'oci al voltant dels primers teatres que ocupen l'avinguda: Teatro Circo Español, Arnau, Apolo, Pabellón Soriano i molts d'altres, que veuran com tavernes, barraques de fira i atraccions efímeres de tota mena omplen l'avinguda, i a les quals aviat s'hi afegirà el cinema. Els empresaris veuran l'oportunitat que ofereix aquell gran espai i aviat el Paral·lel es consolidarà com a centre de l'espectacle i les arts escèniques, no només popular sinó que atraurà totes les classes socials, atretes també per un ambient més lliure i canalla. Serà amb l'esclat de la Gran Guerra, amb l'arribada d'artistes i refugiats que fugen dels països en conflicte, que Barcelona farà el gran salt endavant per convertir-se en una ciutat cosmopolita que atraurà el millor i el pitjor de la cultura de masses i d'una burgesia que ha fet diners fàcils i està assedegada de noves experiències.

Durant tres dècades, els escenaris del Paral·lel veuran passar totes les expressions escèniques, producte de l'evolució del món de l'espectacle i dels gustos dels espectadors i les diferents classes socials. L’exposició proposa un recorregut pels 7 gèneres presents en aquests nous locals teatrals de l’avinguda del Paral·lel durant el primer terç del segle XX: el circ, la pantomima, el vodevil, el drama social, la revista, la sarsuela i el teatre realista, amb els esdeveniments més destacats i els
seus protagonistes.

La mostra és una bona manera de fer visible el gran fons documental i material del Museu de les Arts Escèniques i de l'Institut del teatre (que encara espera un lloc d'exhibició permanent mentre lluitem perquè el Teatre Arnau l'aculli), i un complement i un record d'El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l´espectacle de la modernitat, l'exposició que el CCCB ens va oferir l'any 2012-2013 i de la qual en teniu a continuació la crònica de fa tres anys i mig.





El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat (CCCB)

Durant la inauguració de la magnífica exposició sobre el Paral·lel entre 1894 i 1939 del CCCB, constatàvem com de clar quedava que més enllà de la mirada nostàlgica cap el passat –que hem explorat darrerament a través de les exposicions fotogràfiques (1)– i de qualsevol anàlisi sociològica, l’avinguda del Paral·lel, des de finals del segle XIX, va ser el pol d’atracció de tota l’oferta d’oci de Barcelona i focus d'una cultura popular perduda, silenciada. El creixement de les ciutats i l’aparició d’espectacles per entretenir les masses van evolucionar paral·lelament. Barcelona, que havia incrementat la seva població amb l’evolució de la indústria i l’atracció de nova mà d’obra, i que assumia la població dels pobles del pla agregats l’any 1897, no va ser un cas aïllat.

El Paral·lel –nom popular de l’original Marquès del Duero, i que durant la República es va dir Francesc Layret–, situat a la perifèria de la ciutat, allà on hi hagueren les muralles que tancaven el Raval, oferia espai sobretot a les masses proletàries, lluny dels locals burgesos situats a l’altre extrem de la ciutat, allà on creixia l’Eixample. La urbanització de la nova Barcelona va provocar que les barraques de fira i els espectacles populars que tradicionalment s’instal·laven a la plaça Catalunya es traslladessin al Paral·lel. D’aquests espectacles el Teatro Circo Español va ser el primer a obrir les seves portes, l’any 1892, molt a prop del carrer Conde del Asalto (ara Nou de la Rambla), entre els carrer de les Tàpies i Abat Safont. Més tard, el circ va ser habilitat com a teatre. Amb aquest primer local, enderrocat el 1895, s’hi van instal·lar les primeres atraccions ambulants i barraques de fira.


El Teatro Circo Español i el Teatre Arnau


El Paral·lel, projectat ja per Cerdà, iniciava la seva singladura com espai d’oci barceloní. Ho afavoria, a més, la industria que va créixer entre la ciutat i Montjuïc i la proximitat del port, però, sobretot, les profundes reformes urbanístiques que Barcelona va endegar entre l’Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929. Teatres, balls, circ, pantomimes, varietés, espectacles òptics, la màgia, l’exhibició de fenòmens, figures de cera, espectacles esportius, globus captius, cafès que inundaven les voreres amb les seves terrasses, barraques de fira (estables i itinerants), parcs d’atraccions, i el cinema que naixia per aquelles dates i acabava de donar la gran embranzida a l’avinguda.


Cafè d’estiu, Opisso (Sense data, carbonet i pastel. © MNAC)


L’època d’esplendor del Paral·lel va arribar fins la Guerra Civil (1936-1939). És en aquest punt que s'atura l'exposició amb la qual aquesta tardor i el proper hivern (del 26 d’octubre fins al 24 de febrer de 2013) el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ens convida a recuperar el Paral·lel que nosaltres no hem conegut, El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que ha estat comissariada pel periodista i director teatral Xavier Albertí i el professor de teatre Eduard Molner. Però amb l'exposició descobrirem que no només no l'hem conegut per una qüestió d'edat, sinó que allò que en sabem no és res comparat amb el que el Paral·lel va ser, com podrem comprovar. De fet, l'exposició tanca el seu recorregut preguntant-se el perquè d'aquesta anomalia històrica, que té la resposta en l'ocultació sistemàtica que la Dictadura va fer d'una cultura (la dels espectacles de masses) i d'una idiosincràsia (l'esperit obert, liberal i pecaminós: la modernitat de què ens parla el subtítol) que topava amb l'estricta moral que el règim va imposar sobre la població. No és que no en sabéssim res, sinó que la història de Barcelona s'oculta i s'oblida sistemàticament i reneix, amb sorpresa, periòdicament.

La mostra posa èmfasi, sobretot, en el caràcter popular d’aquest espai urbà, de característiques molt similars al Montmartre de París o al Broadway de Nova York. Però a diferència d’aquests llocs, del Parel·lel se’n subratlla l’hegemonia popular, tant per part del públic com dels artistes, i que des del principi es va imposar en el contingut i el format dels espectacles; una expressió cultural que es considera genuïna perquè reflecteix el conflicte social i polític que caracteritzava la Barcelona de la primera meitat del segle XX (2). El caràcter fronterer d'aquesta avinguda va propiciar l'encontre dels espectacles clàssics associats al circ, la màgia, les barraques de fira i l'exhibició de les més variades expressions humanes amb manifestacions culturals diverses que troben en el Paral·lel els seu lloc natural d'expansió: el cuplet, el vodevil, la sarsuela, el mim i també, evidentment, el cinema, que passarà de ser part dels altres espectacles a tenir entitat pròpia.

Amb l'arribada de Raquel Meller al Paral·lel, però, es produirà un canvi: la burgesia travessarà la frontera natural de la ciutat i arribarà més enllà del Raval, dels baixos fons que freqüentaven els protagonistes de Vida privada de Sagarra.

L'any 1939 posa fi a l'exposició perquè en aquesta data, un cop acabada la Guerra Civil, els teatres i la resta d'espectacles van haver de tancar. El que va venir després poc té a veure amb aquell passat esplendorós del Paral·lel, però li poder fer un cop d'ull a El Paral·lel: del circ al burlesque.

El CCCB ha editat un catàleg molt ben il·lustrat amb una part del material gràfic que es mostra. Però l'exposició és molt més que això. Llibres, revistes, cartells, postals, pintures, fotografies, música, instruments musicals, documentals, cinema i d'altre material multimèdia, com la magnífica fotografia panoràmica de l'entrada, queda fora del recull del llibre. Quan es tanqui la mostra l'any que ve, l'antic Paral·lel tornarà als llimbs. Caldria preservar la memòria i posar-la permanentment a l'abast de tots els barcelonins, fent-la créixer, si és possible, i recuperant, també, la memòria de la postguerra, que continua viva però corre el perill de desaparèixer.

Una manera seria recuperar el Teatre Arnau, que porta tancat i abandonat des de 2004. És de propietat municipal i caldria preservar-ne l’arquitectura perquè és l’únic edifici que conserva l'estil dels antics teatres. Seria el lloc ideal per instal·lar-hi un museu de l'espectacle, un centre d'interpretació del Paral·lel i activar-lo com a escenari que recuperés els espectacles que li van donar vida, com en part ho ha intentat fer la Sala Apolo amb l'espectacle Taboo, com veurem després. De moment, Salvem el teatre Arnau!




Notes:

(1) Veure els apunts Exposicions de tardor i nostàlgia, en aquest mateix bloc, i Iconografies de Barcelona, a Des de la meva riba.

(2) L’exposició es divideix en vuit àmbits:
Frontera. El Paral·lel abans del Paral·lel: increïble, meravellós, fascinant i monstruós
Fracàs urbanístic. Intenció política contra realitat social
Ciutat bordell. El mercat del sexe
Carrer nou. El ventre del Paral·lel
Serà alguna cosa el cuplet? De fer el carrer a fer l’escenari
Termòmetre polític i social. La temperatura del país
A la guerra el Paralelo agradecido. Quan treballàvem pels que es barallaven
Ucronia / utopia: l'escena del Paral·lel. Els "gèneres menors" i la vocació popular
[+]

De l’exposició, ens en parla amb una mirada crítica la Júlia Costa a El Paral·lel d’ahir, d’avui i, potser, de demà, a La panxa del bou.

El alegre Paralelo: oci i misèria [bloc], Bereshit, d'Enric H. March.

Calidoscopi Paral·lel: carrer i escena [bloc], Bereshit, d'Enric H. March.

De la Diagonal al Paral·lel (1943) [bloc], Bereshit, d'Enric H. March.


[Bibliografia]

Badenas, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998. Col·lecció Guimet, 26.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l´espectacle de la modernitat [catàleg de l'exposició]. Barcelona: CCCB, 2012.

Cunill, Josep. Les alegres nits del Paral·lel [bloc].

Cunill, Josep. Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Madrid: Fundación Imprimatur, 2011.

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem; Olaizola, Ekain. El teatre Arnau al Paral·lel. Estudi històric. Barcelona: Observatori de Teatre en Risc. Universitat Politècnica de Catalunya / Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2010.

Rossell, Benet. Paral·lel, Paral·lel [bloc]. Conté una exhaustiva bibliografia.

Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El Cas del Paral·lel [tesi]. Girona: Universitat de Girona, 2011.

38 comentaris :

  1. Quants espais interessants... Això de l'Arna tens raó, potser passi com amb el Molino, tant de bo. De totes maneres, amb la crisi, potser passi a l'inrevés i el Molino torni a estar com ara està l'Arnau. De debó que confio que no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que no, Eastriver, que el Molino duri molts anys i que l'Arnau es recuperi. I l'exposició, de veritat que és excepcional.

      Elimina
  2. Ep, no m'espantis, he, he. Ja me diràs què haig de fer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res d'espantar-se Júlia. Ja t'ho explicaré, però es tracta de fer una reivindicació mediàtica ben organitzada.

      Elimina
  3. Ja l'has vista? Que rapid! Jo, que com qui diu, la tinc al costat de casa i encara no ho he fet... Demà, potser.

    Una pregunta: en què consistirà aquesta activació per proposar que l'Arnau es converteixi en museu? (boníssima idea, per cert!Fa pena passar pel Paral·lel i veure l'estat lamentable d'un teatre tan històric).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris, vaig anar a la inauguració, que em venia de gust una copeta de cava! :)

      No te la perdis per res del món!

      Fa molta oena, l'Arnau. Es tractarà de fer una reivindicació mediàtica. Ja et posaré al cas.

      Elimina
    2. Per cert, Sícoris, tens Facebook? Busca'm en el meu, siusplau. El trobaràs al final d'aquest bloc.

      Elimina
    3. No en tinc, Enric. Sé que en té gairebé tothom, però és que encara no li he vist els avantatges, a això del Facebook. Potser estic equivocada! :)
      Hi dones més informació, a part de la que acostumes a escriure aquí?

      Ah, i segurament aquest no és el lloc més adient per demanar-t'ho, però hi ha alguna novetat sobre l'aparició de la revista "Tentacles"?

      Elimina
    4. Sícoris, jo tampoc el faig servir gaire, només per mantenir el contacte amb persones que si no no les tindria a mà, i hi publico els vincles dels apunts dels blocs.

      T'ho preguntava perquè volia obrir una pàgina dedicada al Paral·lel i era per convidar-t'hi.

      "Tentacles" està a l'espera d'una petita empenta. A veure si per Nadal...

      Elimina
    5. Doncs gràcies per la invitació, i si tens alguna idea de com activar la conversió de l'Arnau en museu i, especialment, de preservar l'edifici, compta amb mi.

      Elimina
  4. Una exposició que haig de veure/viure, sens dubte, i més després del teu apunt. El Paral.lel forma part de la meva geografia sentimental: Jo vivia a tocar, al carrer de Parlament. Tinc alguna foto pel Paral.lel, tornant de beneïr el palmó a Santa Madrona, i recordo que, de tant en tant, ens barallàvem amb els de la Plaça de les Navas, sobretot per la fusta de les fogueres de Sant Joan. El Paral.lel complia la doble funció de frontera però també d'eix vertebrador dels qui hi vivíem a les dues ribes. Cap a finals dels 50 hi havia un personatge que baixava del Poble Sec tot anat cap el Raval, a qui l'anomenàvem "El Pinchauvas"... Com diu la Júlia Costa al seu bloc, caldrà també recuperar el Paral.lel posterior a la guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, la teva opinió serà important, com la de la Júlia, pel fet de ser-ne veïns. La memòria no ho és si no aplega la de tothom, i en el cas de la història del Paral·lel caldrà, evidentment, rescatar la d'abans i la de després de la guerra.

      Les lluites per aconseguir la llenya per a les fogueres era èpica! Els focs ja no són el que eren.

      Per cert, Jordi, tens Facebook? Busca'm en el meu, siusplau. El trobaràs al final d'aquest bloc.

      Elimina
  5. Ep, acabo de venir de l'exposició, està bé però... algun però hi he trobat que ja comentaré més a bastament. De tota manera entenc que entusiasmi gent més jove que jo i que coneix poca cosa d'aquell món. Jordi: el Pinxauves era un gitano que arreglava paraigües, a més de fer altres feinetes, un personatge del barri, a la part de dalt del carrer Poeta Cabanyes hi havia un barri de barraques de gitanos, d'allà va sortir la Chunga, també, i la familia del Payo Chac (http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-documental/documental-jacques-leonard-payo-chac/1127306/)

    Una part d'aquell barri es pot veure força bé a Los Tarantos, per sort.

    El Pinxauves era un de tants venedors o el que fos ambulants que corrien pel nostre barri i per molts altres en aquella època, com ara també els qui compraven pells de conill o els drapaires.

    Imprescindible recuperar el Paral·lel de 'després', tot un altre món però igualment mític i interessant mirat en perspectiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És normal, Júlia, que tu hi trobis algun però més, perquè l'has conegut de més antic i perquè l'has tingut al costat de casa, a banda que la meva mirada (i probablement la dels comissaris) és des de fora i, per tant, més mítica que real.

      Espero els teus comentaris.

      Elimina
  6. Amb les dents llargues perquè encara no l'he pogut visitar. Tenia pensat anar a la inauguració però finalment no va ser possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira que no venir, Galderich! L'alcalde va preguntar per tu! :)

      Crec que t'agradarà.

      Elimina
    2. Mirava vitrines i anava dient això segur que és del Galde i això també....a la sortida es van esvair els dubtes.
      L'expo no es pot deixar de veure.

      Elimina
    3. Com que hi he de tornar, Carles, ja em miraré a veure què pot ser del Galderich. Però em penso que ja sé per quina secció he de mirar.

      Elimina
    4. Jo també tornaré i efectivament allà és on has de mirar.

      Elimina
  7. és preciós tot l'article, paral·lament al paral·lel acabo de descrubrir aquest blog gràcies als carquinyolis de la penya bogarde que m'han parlat molt bé del seu autor i de la seva obra i ara ho confirmo, un pou de coses memorables.
    També aprofito per saludar-vos i dir que ets un bon agent Smarti que la que heu descobert amb el dopatge blanc ha estat impresionant, mira per on que els del Madrid també feien coses paral·leles. Ja ho he vist a la penya bogarde. Una abraçada de la MARGA BOSCH I EL SU VERB. Un bon carquinyoli mereix que recorda el record!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marga Bosch, ets molt amable. M'alegro que t'hagi agradat. A veure si em passo més sovint per can Bogarde, però és que vaig tan atabalat...

      Elimina
  8. tinc que anar a veure aquesta exposició! i ja explicaràs que em de fer ambl'Arnau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agradarà, Aris.

      Pel que fa a l'Arnau, com que no tinc el teu Facebook, ves a aquesta adreça: http://www.facebook.com/SalvemElTeatreArnau

      Elimina
  9. aniré dimecres, quines ganes! gràcies per l'execel.lent preparatori

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, estarem a l'espera dels teus comentari.

      http://www.facebook.com/SalvemElTeatreArnau

      Elimina
    2. M'ha emocionat i tot. Quanta música i vida cultural al Paral.lel! impressionant la qualitat i quantitat de recursos, què bé s'han conservat i un luxe mirar-los un per un.

      Elimina
    3. http://kalamarlee.blogspot.com.es/2012/11/paralelo.html
      potser queda malament dir-ho ara, però és un paral.lel molt catlà i espanyol.

      Elimina
    4. Me n'alegro que l'hagis gaudit. Hauria de ser una exposició permanent.

      Sens dubte és un Paral·lel molt català i espanyol, com no podia ser d'una altra manera. I tant perquè ens hagi vingut de fora una cultura que no ens és pròpia, sinó perquè Barcelona, els artistes i la gent, han contribuït al desenvolupament de la cultura popular que gira al voltant dels espectacles d'entreteniment. Barcelona ha estat sempre un gran escenari de tendències vingudes d'arreu del món i no s'hauria de perdre.

      Elimina
  10. Viví en Barcelona (en la calle Aragón) desde los cuatro meses a mis cuatro años, cuando emigramos por primera vez a América. Siempre oí hablar a mis padres, con verdadero cariño, de El Paralelo. Ya veinteañero tuve la ocasión de regresar a Barcelona y retomar algunas de esas sensaciones que se te quedan en tus primeros años de vida, y tuve la ocasión de ver también tantos lugares de los que había oído hablar a mis padres.
    Preciosa historia esta de El Paral.lel, una historia que se me antoja ejemplar.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, yo nunca he tenido la oportunidad de vivir una emoción como la tuya, pero debe ser algo excepcional. Ver, oler y tocar aquello que durante tantos años sólo fue un relato, un mito.

      Yo aprendí a caminar en Madrid y allí estuve viviendo hasta los dos años, pero claro, no es lo mismo.

      Me gusta lo de "historia ejemplar": en una calle nació el mundo; ahora nos quedan los restos y la memoria.

      Elimina
  11. Hola Enric, quines ganes de veure-la! La teva proposta per a l'Arnau em sembla com molt de... país europeu desenvolupat? De país que s'estima la cultura i la sap cuidar com es mereix. Ho dic amb retranca sí, perquè seria fantàstic que s'arribés a fer, però malauradament no crec que estiguin per la causa!
    A l'Arnau hi vaig anar un parell o tres d'anys abans que el tanquessin, no s'aguantava quaso dempeus, però encara hi feien espectacles, llavors hi actuava en Leo Bassi, que per cert, cada nit feia el seu homenatge particular al Paral·lel: treia al públic al carrer, que el seguia correns fins a l'escultura de la Raquell Meller (i ara no sé si segueix decapitada, que va ser per un acte vandàlic crec, o ja la varen arreglar!), en Bassi s'hi enfilava per fer-li un petó i després tallava el trànsit del Paral·lel fent seure a tot el públic amb ell a la carretera! La nit que hi vaig anar, l'acció va coincidir amb el públic que sortia d'un concert de Raphael al nou Apolo... imagina els cirts del Leo Bassi quan va veure tant abric de pells... amb l'estimació que sent per la burgesia apoltronada... I ja paro de batalletes... Ara em toca anar a veure l'exposició!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per intentar-ho que no quedi, Toronto. Si hi ha prou ressò i no fan res per nosaltres no quedarà. He obert una pàgina a Facebook: http://www.facebook.com/SalvemElTeatreArnau

      Els darrers anys de l'Arnau van ser força interessants. També s'havia fet l'espectacle del Brossa amb la Crista Leem i les Nits de Blues. Mai acabo de saber si a Barcelona les coses no tenen continuïtat per culpa dels promotors o per culpa dels barcelonins.

      Elimina
  12. Tinc moltes ganes d'anar a veure l'exposició. Me n'he assabentat avui per la premsa, després que jo ahir hagués penjat una entrada al meu blog sobre el barri "xino" de Jean Genet i m'ha sembla una excel·lent coincidència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agradarà Absenta. Jo tinc pendent un apunt sobre el Jean Genet. Ara em miraré el teu.

      Elimina
  13. Per fi l'he vista! I no m'he pogut estar de comprar el catàleg, que és una meravella.

    L'únic "però" que li posaria a l'exposició és que no no s'estengui més enllà de l'any 39. Em sembla que han desperdiciat una ocasió històrica de presentar un ventall més ampli dins l'evolució del Parel·lel, i de comparar les diferents èpoques, conjuntures polítiques i gustos estètics fins bona part del segle XX.

    ResponElimina
  14. Sí, Sícoris, el catàleg està molt bé i el preu també.

    Anar més enllà de 1939 hauria implicat un esforç monumental i un canvi de punt de vista. Esperem, però, que algú hi pensi i ho tiri endavant. És una feina que cal fer.

    ResponElimina
  15. Enric, avui he estat a l'expisició, m' ha agradat molt. M' ha fet recordar el que m'exolicaven els meus pares de la vida dels teatres , de les lums i de les ombres. Ells van anar a viure quan es van casar a finals dels 40 i a la seva escala tots eren artistes, quan van tenir l meu germà ja van pensar en marxar era difícil la vida familiar en aquell entorn i sobretot perquè al pis d'adalt essajaven flamenc.
    La exposició dona per més d'un dia i espero tornar. Recomanable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, és una sort haver tingut informació de primera mà de com era el Paral·lel quan hi van viure els teus pares.

      Tens raó, l'exposició dóna per a més d'una visita i per encantar-s'hi durant hores.

      Elimina