divendres, 16 d’agost de 2013

Places de toros: Barcelona, Gràcia (1887), Turó Park (1913)

Cartell de la plaça de toros del Torín
 o plaça antiga de la Barceloneta


La relació de Catalunya, i més concretament Barcelona, amb les corrides de toros sempre ha estat discutida. S’ha vist com un costum forà que ens arriba de la mà de la immigració, sobretot andalusa, i que és part eminent de la invasió cultural espanyola. Però la veritat és que això no és ben bé així, com ara veurem. Portugal i França (1), per exemple, mantenen places actives, i res tenen a veure amb aquesta influència, i per tot Catalunya s’estenen festes que tenen els bous com a part central de l’espectacle, amb tradicions que es remunten a l’Edat Mitjana: el segle XV, per exemple, es feien festes amb toros al Born de Barcelona improvisant un cós.

Els espectacles taurins s’han estès històricament per tota la mediterrània. Des de temps prehistòrics, passant per la cultura minoica de Creta (3000-1400 aec) i l’Edat Mitjana, el toro ha estat un símbol europeu i ha format part de manifestacions diverses de tipus ritual i cultural de la Mediterrània. La imatge que en tenim, però, és la de les corrides cruentes situades en el marc específic de les places de toros i la identificació de l’espectacle com a “fiesta nacional” de l’espanyolisme més ranci imposada durant el Franquisme, que ha solapat, i en alguns casos anul·lat, una tradició català ben antiga. El mateix que passa, en un altre context, amb el flamenc, que acaba sent assimilat al folklore andalús i desvirtuat.

No farem un repàs per la història de la tauromàquia, però sí que situarem l’espectacle en el context on pren forma. Deixant de banda les velles tradicions relacionades amb bous i vedells, les corrides de toros són l'evolució dels treballs ramaders de conducció, tancament i sacrifici del bestiar (que en aquells temps era tot brau) en els escorxadors urbans, que comencen a aparèixer durant el segle XVI.  Com que a ciutat tot acaba convertint-se en espectacle (ho eren les execucions dels condemnats a mort) perquè el treball i l’oci no segueixen els cicles agrícoles i estacionals, els ramaders i els escorxadors van començar a afegir creativitat i virtuosisme al treball i a la mort del toro.


El Torin de la Barceloneta


L’espectacle es feia a cavall a les places públiques, però a mida que evoluciona a toreig a peu i augmenta el públic, neix la necessitat de crear recintes tancats (la monarquia és la impulsora d’aquest control públic de la festa al carrer). Som a finals del segle XVII i principis del XVIII. A Barcelona, la primera plaça de toros estable és el Torín, també coneguda com plaça antiga de la Barceloneta (1834-1923; enderrocada el 1946), construïda per Josep Fontserè i Domènech on hi va haver l’antic escorxador de la ciutat (i on molt abans hi va haver un carner on es podrien els cossos dels animals morts i dels ajusticiats), per encàrrec de la Casa de la Caritat. Aquesta és una dada molt significativa perquè l'administració del primer teatre de la ciutat, el Teatre de la Santa Creu (avui el Teatre Principal de la Rambla), va ser concedida a l’Antic Hospital de la Santa Creu. Part dels beneficis del Torín anaven destinats a obres de beneficència (2).

Durant la corrida del 25 de juliol de l'any 1835, amb l'excusa de la presentació d'uns toros poc nobles, el públic es va exaltar i, dirigint-se cap a la Rambla, va començar la crema de convents que va acompanyar les revoltes lliberals conegudes com a bullangues. Arran d'aquests fets, el Torín va ser tancat fins l'any 1841, i els espectacles taurins van tornar al carrer en tancats habilitats. Sobre aquests fets són els següents versos populars:

El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.

Foto aèria amb el Torín, sota el Parc de la Ciutadella i l'estació de França


L’any 1900 es va construir la plaça de Las Arenas, d’estil neomudèjar, obra de l'arquitecte August Font i Carreras. Aquest cop quina coincidència, al costat de l’Escorxador General i sobre el petit turó de La Vinyeta, que havia dut el nom de turó dels Forcats perquè allà, on hi havia la Creu Coberta (creu de terme del segle XIV), s’hi ajusticiava els condemnats a mort i també es feia servir de carner. Igual que el Torín, les dues places de toros seguien una vella tradició d’espectacle de la mort. I de l’espectacle no se’n surten perquè el lloc on havia el Torín ara és el camp del Club de Futbol Barceloneta i Las Arenas és un centre comercial i d’oci.


Plaça de toros de Las Arenas. A la dreta es pot veure com l'edifici
és construït sobre les restes aplanades del turó de la Vinyeta


L’any 1900, doncs, Barcelona tenia dues places de toros. Cap altra ciutat de l’Estat en tenia dues, però diuen que el Torín s’havia fet petit. Qui omplia aquelles places? En aquells anys la immigració a Barcelona (800.000 habitants) procedent de fora de Catalunya no era gaire gran i la que hi havia no era precisament andalusa. Es fa difícil pensar que el públic dels toros era “no català”.

És cert que a Barcelona no hi havia una temporada taurina estable perquè l'espectacle no estava relacionat amb els períodes festius, com San Isidro a Madrid, o la Feria de Abril a Sevilla. Barcelona tenia una festa major diluïda per les festes dels barris, les revetlles i una gran oferta d’oci privat. I també és cert que a Barcelona les places eren molt utilitzades per a espectacles diversos: pantomimes, circ, globus aerostàtics amb acròbates (com el cas de François Arban, que sortint del Torín es va perdre en el mar) (3), funambulistes (com ens explica Xavier Theros a "¡El gran Blondin!"), cinema, òpera i atraccions de tota mena. Però només cal consultar les hemeroteques per adonar-se tant del volum aficionats com de detractors dels toros.


Programa de l'espectacle taurí del 20 d'octubre de 1889,
a la plaça de la Barceloneta
(Font: La Vanguardia)


Malgrat que la base que nodria els espectacles taurins (tant les corrides serioses com les bufes) de la Barcelona del XIX era eminentment popular, sobretot en el Torín, és curiós veure com en el nou-cents, amb Las Arenas com a gran coliseu, el públic es decanta majoritàriament cap a la burgesia i les classes altes. Primer, perquè els preus de les entrades eren molt alts; i segon, perquè l’assistència a les corrides tenia molt d’aparador social i tradicionalista, com ho era el teatre, l’òpera al Liceu o l’hipòdrom de Can Tunis. Era la pròpia societat benestant barcelonina la que alimentava l’espectacle, sobretot quan coincidia amb actes benèfics, que és quan els senyors i les senyores es fan notar més, mostren la seva generositat i llueixen vestits i pells.

Els detractors estaven lligats a l’àmbit regeneracionista del canvi de segle; els republicans i els catalanistes (encara minoritaris) que proclamaven l’adveniment d’una societat nova després del desastre del 98, i s’enfrontaven als defensors de les tradicions i les aparences antic règim dels seguidors dels partits dinàstics.

En aquest sentit, escrivia Joan Maragall en el Diario de Barcelona, l’any 1900:

“El único afán [...] de aquellos hombres y de aquellas mujeres era ver y ser vistos. Mirarse unos a otros durante un par de horas formando una especie de caballitos del Tío Vivo [...] A estas señoras y señoritas no les gustan los toros; pero [...] creen de buen tono mostrarse madrileñas y sevillanas.” (4)

De tota manera, no hem d'oblidar que Olot, per exemple, gaudia d'un bon ambient taurí i a Barcelona hi havia nombroses penyes taurines, el gruix de les quals el formaven gent ben catalana. Per altra banda, l'andalusisme i el flamenc es vivien amb el mateix esperit exòtic que el japonisme o com avui es viuen manifestacions culturals vingudes d'arreu del món. En Rusiñol es disfressava de moro o de flamenc i en Casas té molts quadres de toros i retrats de la seva dona Júlia vestida de torera, sense complexos.


El Sport, l'any 1913 abans de ser inaugurat


Amb l’esclat de la Gran Guerra es disparà la bonança econòmica a Barcelona. La construcció del Gran Metro (1924) i l’Exposició Internacional (1929) fan augmentar un 50% la població de Barcelona  i els espectacles es magnifiquen i s’estenen entre totes les capes de la població. El 1914 es construeix la tercera plaça de toros: El Sport (obra noucentista de Joaquim Raspall), que el 1916 seria substituïda, en el mateix lloc, per La Monumental (d’Ignasi Mas i Morell, d’estil neomudèjar i bizantí). L’oci s’escampa pel Paral·lel i per tot Barcelona. I tot allò que té a veure amb l’alta cultura o amb la cultura de masses es converteix en instrument polític. Aviat vindran anys en què això s’accentuarà molt més. Deixant de banda el que l’espectacle taurí té de sanguinari i de regust d’uns altres temps en què la mort era espectacle habitual, arriba un moment en què es fa difícil esborrar l’ètica i l’estètica que acompanya els toros. Però no ens enganyem; no és res diferent de la connotació política que té qualsevol espectacle públic, des d’un partit de futbol a una ballada de sardanes. O aquest succedani de Feria de Abril que se celebra a Barcelona i que es visitada puntualment pels polítics de tots els colors.


La Monumental a principis de la dècada de 1970


Les places de toros de Gràcia

Abans d’acabar, ens han quedat pendents les festes de Gràcia de 1887 que anunciava el títol d’aquest apunt. Una mostra de l'interès que els toros tenien a Barcelona, més enllà de les places estables i de les nombrosos penyes taurines.


Plànol del projecte de plaça de toros. Vila de Gràcia, 1887)
(Font: Arxiu Històric de Barcelona)


Entre els anys 1885 i 1887 les festes d’aleshores independent Vila de Gràcia no van ser gaire lluïdes. El 1885 hi va haver una epidèmia de còlera i entre el 86 i el 87 els greus problemes polítics que van enfrontar l’Ajuntament de Gràcia amb els veïns a causa de la conflictivitat laboral, les vagues i l’activitat anarquista, van reduir les festes a uns quants balls de societat (5). Malgrat la situació, entre els carrer de Còrsega i Cervantes (actualment, Milà i Fontanals) es va alçar una plaça de toros perquè s’hi celebressin dues novilladas els dies 14 i 15 d’agost de 1887.

Explica Gaziel a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914), que l'ambient de l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica", i continua dient que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corrides".


Fragment d'un plànol de la Vila de Gràcia, amb la situació de la plaça de toros
Plano General de Alineaciones de la Villa de Gracia. Miguel Barrera, 1889
(Font: Institut Cartogràfic de Catalunya, ref. RM 84468)


La cosa no acaba aquí. L'any 1892, Gràcia va ser a punt de tenir una plaça estable. L'arquitecte Villar i Carmona va rebre l'encàrrec de fer un projecte per instal·lar-ne una a l'illa Bailèn, Indústria, passeig de Sant Joan i Coello (Pare Claret). Els plànols es conserven a l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC).


Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i el Turó Park

Era habitual la instal·lació d'aquestes places portàtils a les festes majors de barris i pobles, i és molt difícil trobar documentació al respecte, d'aquí l'interès del plànol que reproduïm. Tenim el cas, per exemple, de Sant Andreu de Palomar, on a finals del segle XIX es van fer corrides a la plaça del Mercadal i on probablement va haver una plaça estable (1897) on després s'hi van instal·lar els tallers de la Renfe i on avui hi ha els equipaments de Can Dragó. Ens ho explica Pau Vinyes a L'opinió andreuenca.

A Sant Martí de Provençals, tenim notícies que també s'hi van fer espectacles amb bous al Clot, al principi del carrer d'en Xifré, a la vora del Camí dels Enamorats, i a la Sagrera (a Sant Martí però més lligada a Sant Andreu) se sap que es van fer toros a la plaça de Massades i de l'existència d'una plaça provisional, de la qual, segons ens explica l'historiador Joan Pallarès-Personat, se'n coneix el cartell, dates (1897) i preus, però de la seva situació només se'n té l'indici que era en un carreró fosc al final de Monlau-passatge de la Farinera, on va haver la Hispano Suiza, i que gent que eren infants abans de la Guerra anomenaven aquell racó 'la Plaça de Toros', tot i que no sabien el perquè però ho havien sentit dir als grans.

Buscant a les hemeroteques és possible trobar alguna dada més, com és el cas de l'anunci d'una corrida al Turó Park, el 9 de juliol de 1913. Entre els espectacles habituals d'aquest parc d'atraccions s'hi anuncia un concurs de globus aerostàtics, sardanes i una corrida de toros. Tot plegat amanit amb l'exhibició d'una tribu oriental, que es mostrava al públic com una curiositat zoològica. Aquestes exhibicions s'havien posat de moda a Europa i als Estats Units en el segle XIX arran de les exposicions universals. I tant d'èxit tenien que el mateix dia s'anunciava l'exhibició d'una tribu senegalesa al Tibidabo (6).


La Vanguardia, 9 de juliol de 1913


Tot plegat serveix d’evidència per demostrar que els gustos i les manies tenen sempre un context que sovint se’ns escapa quan els anys o la intenció n’esborren les raons. Està bé que els costums canviïn i s’adaptin a les noves sensibilitats. Però no ens enganyem: ni els toros han estat sempre la fiesta nacional, ni ha estat un espectacle aliè a la sensibilitat catalana.


*

Notes:

(1) A França hi ha les següents places (només esmentarem les de 1a i 2a categoria): Nimes, Arlés (aquestes dues dins de dos amfiteatres romans), Baiona, Besiers, Dacs, Lo Mont de Marsan, Vic en Fesensac, Ceret i Hloriac (Floriac).

(2) Barcelona no és l’única població de Catalunya amb places de toros. Quatre d’elles continuen dempeus malgrat no tenir l’ús original:

Plaça Clarà d’Olot (1859)
La Monumental de Tarragona (1883)
Plaça de Toros de Figueres (1894)
La Monumental de Barcelona (1916)

D’altres places edificades en poblacions catalanes, algunes gens sospitoses, han estat enderrocades:

Cós de Remolins o de les Diversions Públiques, de Tortosa (1878-1943)
Plaça del Torín de Camprodon (1890-1936)
Plaça de toros de Mataró (1894-1905)
Cós de Santa Eugènia de Girona (1897-2006)
Plaça de toros de Vic (1917-1963)
Plaça España Brava de Sant Feliu de Guíxols (1956-1998)
Plaça José Luis Andrés de Lloret de Mar (1962-2006)

(3) Rosa Sala explica alguns casos més a “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose, 3 de juliol de 2009.

(4) Joan Maragall, “Gacetilla”, Diario de Barcelona, 11 de juliol de 1900 (edició del matí), pàg. 8155-8156. Reproduïda a Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, vol. II: obra castellana, p. 605-605.

(5) Jordi Pablo, Arxiu Festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 34.

(6) Vegeu més sobre el tema dels zoos humans a Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe.


Bibliografia:

Fàbregas, Xavier. “La xerinola a la Barcelona d’entre segles”, L’Avenç, núm. 9 (octubre de 1978), p. 42-47.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Gabriel, Pere. “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”, dins García Delgado (coord.). Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992, p. 61-94.

Generalitat de Catalunya, Culturcat, “Les festes de bous a Catalunya, s. XV dC - s. XXI dC”.

Suárez Carmona, Luisa. “La Barcelona del canvi de segle”, dins El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. [Tesi doctoral] Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.

39 comentaris :

  1. Interesantísima entrada y bien documentada.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Intentem aportar valor afegit.

      Elimina
  2. Olot era una ciutat amb un bon ambient taurí i hi havia nombroses penyes taurines a Barcelona, el gruix de les quals era gent ben catalana. L'andalusisme es vivia una mica com avui al gent s'apunta a la dansa del ventre, en Rusiñol es disfressava de moro o de flamenc i en Casas té molts quadres de toros i a la seva Júlia vestida de torera, sense complexos. Un altre tema és que en el present la nostra sensibilitat ha canviat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Júlia. Formava part d'aquella tendència a apropar-se a tot el que era exòtic. Com el japonisme.

      Ha canviat la sensibilitat i s'ha deformat la imatge i l'essència de l'espectacle, del taurí i de qualsevol altre. I és evident que cal adaptar-se a les noves sensibilitats, però sense falsedats.

      Elimina
  3. En la plaza de toros de la Barceloneta fue donde se originó el motín anticlerical del 25 de julio de 1835, día de San Jaume.
    Todo empezó, al parecer, por el mal juego que daban los toros. Y de ahí a correr a los frailes no hubo más que un paso.
    A mí me gustaba ir a los toros en la Monumental de Barcelona, plaza preciosa, cuando me gustaba ir a los toros (hace más de dos décadas que no lo hago, y he de confesar que a mí me echaron de las plazas los malos toreros y haber conocido desde el interior un mundillo absolutamente sucio y fascistizado como es difícil imaginarlo. A su lado, las mafias del fútbol son como de kindergarden)... En Canarias hace más de veinte años que no se dan corridas, que se prohibieron taxativamente, y nadie dijo ni muuuu... Con Cataluña, claro, la cosa no iba a ser igual. Pero es muy divertido oír los lamentos de los sucios negociantes del taurinismo a propósito de la prohibición. En este punto, aplaudí la decisión de no dar más corridas en Barcelona. Más aún, cuando en su Monumental montaron el numerito de toreo bufo de José Tomás matando becerros engordados, ni siquiera toros íntegros, y por allí que andaban el tal Sabina, el tal Boadella y el tal Serrat, y algunos que otros faranduleros más, con su sentimentalismo como de climaterio conchapiqueriano.
    Por cierto, los argumentos de los antitaurinos me parecen tan ridículos como la poética zarrapastrosa del taurinismo. Y, realmente, la carne de toro de lidia se cuenta entre las más sabrosas que puedan comerse. La recomiendo vivamente.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, los intereses mercantilistas y mafiosos lo terminan corrompiendo todo. Y como dices tú, lo que más me jode son los argumentos de ambos lados y la tontería de que lo taurino no tenía raíces en Cataluña. Cierto que los valores que impuso el Franquismo lo desvirtuaron todo y lo de la fiesta nacional terminó dándole un carácter con el que era difícil comulgar. Lo mismo que el flamenco.

      A ver si un día explico mis experièncias vitales con el mundo del toro y rescato los Tarruella que te prometí hace tiempo.

      La carne de toro de lidia es excelente. Y el rabo, la llave del Paraíso!

      Elimina
    2. El rabo de toro... ¿Sabes? En Madrid, durante la Feria de San Isidro, no pocos restaurantes próximos a la plaza de Las Ventas ofrecen en su menú diario rabo de toro, pero es mentira, pura picaresca: es de vaca, y además lechera, o todo lo más de vaca o de ternera avileña, que no sabe igual; la alimentación de las vacas lecheras y la de las vacas avileñas, y la del toro de lidia, es por completo diferente, como sus meras características moleculares. El rabo de buey se aproxima un poco más al sabor del que tiene el de toro, pero tampoco... Esa exquisitez, realmente, es muy difícil de encontrar. Al fin y al cabo, sólo hay seis toros por corrida, así que ya nos contarán los pícaros tramposos de los restaurantes cómo lo hacen... Aunque, quizá sea como aquello de los panes y los peces multiplicados, algo así... Con estos chalanes nunca se sabe.
      JL

      Elimina
    3. Por cierto, una de las mejores historias del toreo que se hayan escrito jamás se la debemos a Néstor Luján.
      Perdí hace años el ejemplar que tenía, y que él mismo me había firmado con una cariñosa dedicatoria, pues se lo llevé a propósito a Barcelona en un viaje, y cuando lo he buscado por ahí, en librerías de viejo y demás, me piden una tela excesiva.
      JL

      Elimina
    4. A la gente és fàcil engañarla. Siempre está predispuesta. Antes los mercados tenían una parada, chiquita, con ornamentación modernista, que sólo abría los lunes para vender el toro de lidia de la corrida del domingo.

      También es difícil de encontrar rabo de buey porque no suele llegar a los mercados si no lo encargas: del matadero van directamente a los restaurantes.

      Néstor Luján era un bon vivant. Me hubiera gustado charlar con él sentados a una buena mesa.

      "La historia del toreo" por 49 €, gastos de envío incluidos. No es barato, pero vistos los precios habituales...

      http://www.todocoleccion.net/historia-toreo-ediciones-destino-n-lujan-junio-1967-440-paginas~x26705516

      Elimina
    5. ¡Gracias, no lo había visto!
      En librerías de viejo de Madrid y en otros sitios de la cosa esta de Internet llegaban a pedir 150 euros y hasta 200.
      Es un gran libro. Recuerdo que va directamente al asunto que trata sin españoladas cupleteras.
      Sí que era un bont vivant, Don Néstor, y un escritor del que siempre aprendías. Un día me dio toda una disertación sobre las diferencias entre el bourbon (que yo bebo) y el escocés. Él prefería el escocés, según me dijo, aunque a la sazón bebía agua, no más, pero a los bebedores de bourbon nos imaginaba como personajes de películas del Oeste. Bueno; cuando me haga mayor y decida escribir mis memorias contaré cosas así.
      Hay que agradecerle, además, que gracias a él Don Álvaro Cunqueiro tuviese donde publicar, aquel tiempo en que sus antiguos camaradas falangistas ya no querían saber nada de él, entre otras cosas porque no entendían su obra de tamaña exorbitancia.
      En fin, cosas.
      Abrazos,
      JL

      Elimina
  4. Hol.
    Según cuenta Luis Permanyer, el primer festejo taurino fue organizado por el rey Joan I, en la llamada plaza del Rey, en 1387.
    1834, momento en que se inaugura la plaza de toros de la Barceloneta, conocida popularmente como “El Torín”. En 1835, después de los “famosos “ disturbios y el incendio de conventos, las autoridades ordenaran el cierre de la plaza durante 15 años.
    En 1900 se inaugura la plaza de toros de Las Arenas. En 1914, Plaza de El Sport en la Gran Via, (la Monumental).
    Además de estas tres plazas de toros fijas había distintas plazas de quita y pon. Sí no estoy confundido, de lo contrario pido disculpas anticipadas, en el Turó Park el cual abrió sus puertas el año 1912 durante un tiempo se encontraba una de ellas.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. APU, en uno de los enlaces del apunte se explica la historia de los toros y se menciona el dato de 1387. Y las plazas que mencionas están explicadas en el artículo.

      Tienes razón sobre la plaza móbil del Turó Park. He añadido los datos que he podido encontrar.

      Elimina
  5. A mi no m'agrada que matin el toro i li clavin banderilles, però el toreig si que m'agrada. Aqui Catalunya molta gent que coneixia d' Unió eren abonats als toros...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Aris, una bona part de catalans (molts de la burgesia) han estat aficionats als toros.

      La part sagnant de les corrides és insostenible des de la sensibilitat d'avui en dia i està bé que no es permetí l'espectacle públic d'una mort. Però això no treu el valor estètic de tot plegat.

      Elimina
  6. Ostres, després de tot el que has dit tu i en José Luis Moreno-Ruiz, ja no se que puc dir res
    Jo no sóc anti-taurí (afiliat a cap grup) però és veritat que ho trobo d'una crueltat pròpia dels romans. Tot això encara que també ho facin a França, més ben igual, no deixa de ser una barbaritat, però si prohibeixen les corrides, que eliminin també els correbous. I a la resta del país que s'ho facin mirar. I ja no ho dic per les crítiques a Catalunya, que això ja se sabia que passaria sinó pel masclisme existent. I per favor, que no és permeti que hi hagi festes pitjors que els hi correbous. Ni “lanceros”ni res de res. Et felicito, has fet un document esplèndid. Crec que hagués hagut de començar per felicitar-te, els toros és el de menys.
    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. Com li deia a l'Aris, la crueltat és inadmisible, i si és pública, encara menys. Com tu dius, és de bàrbars.

      El masclisme, les màfies que esmenta José Luis, els valors nacionals instaurats des de les dictadures... encara ho fa més negre i rebutjable.

      Sobre els correbous i qualsevol altra manifestació popular en què el toro és el protagonista, no sabria què dir. No sé si és possible establir un límit entre la barbaritat i la festa.

      Elimina
  7. En el motín del torín parece que no solo tuvieron culpa unos toros mansos que aburrian al publico sino mas bien las noticias que llegaron esa tarde del frente de guerra, entonces estaba librándose la 1ª guerra carlista 1833-1840

    De la plaza Monumental recuerdo haber leido que era propiedad de Pedro, "Perico" Milá, el de la Pedrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. e080, los toros mansos y la mala corrida sólo fueron, efectivamente, el desencadenante de un hervidero político que hubiera estallado por cualquier otra razón.

      Y es verdad; no sé si la plaza, pero los terrenos donde se construyó primero El Sport y después La Monumental eran propiedad de Milà.

      Elimina
  8. Entrada interessant i amena. Sort que de tant en tant algú argumenta contra els llocs comuns i les simplificacions a que ens tenen acostumats els polítics i els mitjans de comunicació. Com bé dius, els toros són cultura catalana perque són cultura Mediterrània.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Una de les coses que més em molesten són els tòpics, els llocs comuns, les simplificacions, la manipulació de la realitat i totes les falsedats que tot plegat acaben generant. En aquest cas és evident que les manipulacions han vingut de totes bandes.

      Podem matisar què és cultura, però les manifestacions populars no tenen fronteres.

      Elimina
    2. Sí tens raó. Está clar que les manipulacions han vingut de totes bandes: protaurins, antitaurins, catalanistes, espanyolistes... Segurament es una festa massa cruel per a ser celebrada avui en dia, pero de totes maneres la considero cultura des del moment en que es una manifestació popular, com tu dius.

      Elimina
  9. I a la plaça del Torín, a finals del segle XIX, també hi actuava un grup de jovenetes toreres, "las noyas" que triomfaven allà on anaven.
    http://srabsenta.blogspot.com.es/2012/01/las-senoritas-toreras.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser, vaig llegir el teu article i vaig estar a punt d'esmentar-lo, però no vaig saber com justificar-ho.

      Ara ja tenim l'enllaç i recomano als lectors de Bereshit que se'l llegeixin.

      Elimina
  10. Esplèndid apunt, ben documentat i necessari per tal de desmuntar tòpics molt arrelats.

    A mi, el toreig no m'agrada gens com a espectacle sanguinari (com tampoc els corre-bous ni cap manifestació d'aquesta mena), però sí que li reconec una plasticitat que va més enllà de la "Fiesta Nacional" imposada pel franquisme com a senya identitària d'"españolidad".

    Per altra banda, es podria parlar molt de l'estètica dels toreros, tan allunyada de la imatge masclista que en tenim habitualment i que ells mateixos s'encarreguen de propagar: la imagineria religiosa, el predomini del color rosa, l'estretor del vestit ple de lluentors i el calçat (la "manoletina") no s'adiuen gaire amb la idea de sobrietat i amb la testosterona que emana d'aquest món. Un excés indumentari, curiosament, bastant femení.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mirada curiosa, Sícoris, aquesta de la part femenina de l'estètica del torero. De fet, sempre he pensat que tot allò que té a veure amb la masculinitat té molt de narcisisme i d'autocomplaença compartida.

      És cert que l'estètica taurina en general és d'una alta plasticitat. Si mirem en l'art... Si mirem Goya...

      Elimina
    2. Sícoris, a propósito de esa estética femenina del toreo a la que aludes, te sugiero veas este video de una torera, Vanesa Montoya.
      Hace muchos años que no piso una plaza de toros, pero puedo asegurar que pocas veces vi torear al natural así de bien.

      https://www.youtube.com/watch?v=YOM0H2x3crk

      Saludos,
      JL

      Elimina
  11. Arribo a misses dites, però no voldria deixar de comentar una excel·lent entrada més. A més, crec que la meva posició és exactament la mateixa que la teva: entenc que l'espectacle ja no sigui admissible per a la sensibilitat moderna i que el franquisme l'instrumentalitzés fins a alienar-lo totalment, però això no justifica que se'l mistifiqui com a totalment estrany al gust català. Ans al contrari, va ser una passió encesa, fins i tot entre partidaris del federalisme i el catalanisme en el tomb de segle.
    De testimonis de tot plegat n'hi ha a gavadals, però pocs tan extraordinaris com el de les memòries de Gaziel. Per exemple quan explica que a l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica" i que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corridas".
    La qüestió és certament complexa, perquè aquesta Barcelona de la dècada dels 90 del segle XIX és una ciutat subordinada política i culturalment, però no es resol dient que els toros foren una pura imposició "colonial".

    Arribo a misses dites, però no voldria deixar de comentar una excel·lent entrada més. A més, crec que la meva posició és exactament la mateixa que la teva: entenc que l'espectacle ja no sigui admissible per a la sensibilitat moderna i que el franquisme l'instrumentalitzés fins a alienar-lo totalment, però això no justifica que se'l mistifiqui com a totalment estrany al gust català. Ans al contrari, va ser una passió encesa, fins i tot entre partidaris del federalisme i el catalanisme en el tomb de segle.
    De testimonis de tot plegat n'hi ha a gavadals, però pocs tan extraordinaris com el de les memòries de Gaziel. Per exemple quan explica que a l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica" i que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corridas".
    La qüestió és certament complexa, perquè aquesta Barcelona de la dècada dels 90 del segle XIX és una ciutat subordinada política i culturalment, però no es resol dient que els toros foren una pura imposició "colonial".

    En aquest sentit, em sembla d'una gran perspicàcia, aquesta ratlla del teu text. "Per altra banda, l'andalusisme i el flamenc es vivien amb el mateix esperit exòtic que el japonisme o com avui es viuen manifestacions culturals vingudes d'arreu del món." L'afirmació m'interessa especialment perquè jo mateix he fet una mica de recerca sobre l'ambient flamenc a la Catalunya del primer terç de segle XX. I això és una cosa que malgrat que no s'ha dit prou sovint, permet un arranjament amb la realitat molt més exacte que altres posicions militants. Després les coses evolucionarien i prendrien altres sentits, però hi hagué un temps on era ben bé així, quelcom que ajuda també a explicar el seu predicament entre gent de lletres i artistes.

    Un plaer llegir-te, com de costum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris i aportacions, Alexandre. Aquesta dada de Gaziel és molt interessant perquè permet situar la realitat en un context no servil (l'incorporaré al text).

      S'ha de procurar fugir de les explicacions i els missatges simplistes perquè només aporten inexactituds i moltes vegades manipulacions interessades. No ens podem inventar una societat, uns costums i fer veure que venim d'un passat difús i idíl·lic manipulat per forces externes als nostres interessos. La realitat és molt complexa i cal assumir-la perquè és l'única manera de construir un discurs assenyat que ens permeti modificar-la si creiem que el present i el futur (mai el passat) han de ser d'una altra manera.

      Ens continuem llegint, Alexandre, i tot i que el teu blog ja és en el blogroll de Bereshit, aprofito per fer-lo públic:

      Rastres, vestigis, derelictes

      http://vestigis.wordpress.com

      Elimina
  12. Com sempre ens deixes bocabadats amb les tevés dades. Als primers anys del 40 el nois per anar´hi a la Barceloneta agafavem la Avda. Icaria i pasada la via del tren, a la Esquerra feiem via per el carrer on hi havia El Torin, Hi era en runes. Gràcies per aclarar-me dubtes sobre el seu nom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'imagino, Àngel fent el camí cap a la Barceloneta. Afegir les ruïnes del Torín al paisatge crepuscular de l'avinguda Icària el converteix en una imatge de ressons mítics.

      Elimina
  13. Una informació a la teva alçada. No cal dir res més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Àngel! Ets molt amable!

      Elimina
  14. A l'Arxiu Històric del COAC tenim els plànols d'una plaça de toros projectada per l'arquitecte Villar i Carmona en l'illa Bailèn, Industria, Pg de Sant Joan i Coello (Pare Claret). Tenint en compte que està datat el projecte en el 1892 es podria considerar que Gràcia va estar a punt de tenir plaça estable de toros

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una aportació molt interessant, Andreu! La incorporaré al text. Segur que si es fes una recerca amb profunditat trobaríem moltes més sorpreses.

      Elimina
  15. Entro una mica tard a aquesta informació, però a hores d'ara continua sent molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, encantada. Per sort, la informació no caduca!

      Elimina
  16. Extraordinari post Enric, molt aclaridor y millor exposat amb tota mena de detalls. Els comentaris han estat fantàstics també amb aportacions molt interessants. Només em queda afegir una, podria dir, anècdota de Ricard Suñé. Ell va ser una persona amant de les tradicions populars, allà on hi havia una festa com a Gracia, allà hi anava, igual que altres barris que seguien les seves festes com temps anteriors. Un company seu Estanislao Rico era el comentador taurí a Barcelona els anys 30 ( el van matar a la guerra) Quan no podia assistir per fer el seu article, li deia al meu pare que el fes per ell, sabia lo molt que li agradaven els toros i tota la parafernàlia taurina. Jo sempre m'he preguntat, i malauradament mai vaig tenir la oportunitat de preguntar-li, com es que una persona amantissima dels animals, membre de la Societat Protectora d'animals, podia gaudir i escriure sobre la matança d'un toro, pel sol fet de ser forofo de la tradició, i no patis pel pobre animal? No ho sabre mai!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosa, no té res d'estrany l'interès del Ricard Suñé pels toros. A banda del que ja he explicat a l'apunt, llegeix el comentari de l'Alexandre, una mica més amunt.

      La percepció que tenim del patiment animal ha canviat molt. Se'n podia ser un defensor i alhora gaudir amb els toros. Al cap i a la fi, i més enllà de la tradició, les bèsties que acaben a la cassola les mirem amb uns altres ulls. Els que defensen els animals com un més de casa no es qüestionen com viuen les viandes acaben a l'escorxador. Les granges industrials de pollastres o porcs, per exemple, posen els pèls de punta. En canvi, zoològics i circs són condemnats.

      Canvien les sensibilitats i a mesura que canvien anem ajustant els nostres costums. Els canvis no són mai uniformes. Ara s'ha obert un abisme entre defensors i detractors de les corrides i l'enfrontament sembla molt més profund que no pas ho és perquè les postures d'uns i d'altres són molt vehements. Quan el 2010 es van prohibir les corrides a Catalunya alguns van posar el crit al cel i ningú recordava (o no volia recordar) que 19 anys abans, el 1991, ja s'havien prohibit a les Illes Canàries.

      Quan jo era petit m'agradava llegir les cròniques taurines del 'Diario de Barcelona'. Gaudia amb aquella prosa florida i dels dibuixos a tinta que il·lustraven els textos. Hi ha una estètica aliena a l'ètica que conviu contradictòriament amb nosaltres. Només cal vigilar com al fem servir i en quin context.

      Mentrestant, anem canviant el món, malgré tout.

      Elimina
  17. Segur que en Ricard Suñé m'hagues donat una resposta semblant a la teva. Tens raor, m'he quedat mes tranquila, gràcies Enric!!

    ResponElimina