Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 6 de febrer del 2017

I després de la guerra... Barcelona

Fotogrames de Barcelona, ritmo de un día (1940)
Muntatge de Naranjas de Hiroshima


Barcelona, ritmo de un día va ser dirigida per Antonio Román, que pertany a aquell grup de cineastes que van aparèixer durant la República, però que van fer fortuna a la postguerra, com José Luis Sáenz de Heredia o Rafael Gil, i a qui alguns recordaran, sobretot, per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).

Román va acabar el documental l'octubre de 1939, i s'incorporava al catàleg de Cifesa per a la temporada 1940-41. Tant Román com el guionista José González Ubieta fan evident amb el títol quina és la seva font d'inspiració: la pel·lícula de Walther Ruttmann Berlín, simfonia d'una ciutat (1927). Salvant les distàncies ètiques i estètiques de l'Alemanya de la República de Weirmar, el documental és un exercici d'estil, ritme i muntatge que vol retratar la vida de la ciutat pocs mesos després de l'entrada a Barcelona de l'exèrcit sollevat, el 26 de gener d'aquell mateix any.




Aquesta coincidència temàtica i formal no és una coincidència. Entre finals de la dècada de 1920 i principis de 1930, el fenomen de retratar el ritme de les gran ciutats es va estendre per tot el món. En són un exemple París: Rien que les heures (Alberto Cavalcanti, 1926) i Etudes sur Paris (André Sauvage, 1928); Praga: Praha v zári svetel (Praga de nit; Svatopluk Innemann, 1928); Moscou: Chelovek s kino-apparatom (L’home de la càmera; Dziga Vertov, 1929); São Paulo: São Paulo, sinfonia da metrópole (Adalberto Kemeny i Rudolf Rex Lustig, 1929); Niça: À propos de Nice (Jean Vigo, 1930); Lisboa: Lisboa, crónica anedótica (Leitão de Barros, 1930); Oporto: Douro, faina fluvial (Manoel de Oliveitra, 1931); o Nova York: A Bronx Morning (Jay Leyda, 1931).

L'objectiu conceptual d'aquestes cintes és descobrir el ritme intern de la ciutat, que sovint resta ocult a la mirada profana. Els resultats són diversos, amb propostes que van des d'una exposició purament formal a propostes avantguardistes en què la càmera, la distorsió o el muntatge juguen a crear la realitat, forçant la imatge coma interlocutor amb l'espectador en aquells anys en què el cinema mut començava a deixar pas al sonor i, per tant, a una nova forma de narrar.

Barcelona, ritmo de un día s'acosta a aquesta proposta però resulta evident que l'objectiu assolit és un altre. Malgrat tot, també es pot argumentar que la nostra mirada no és neutre perquè ens hi enfrontem ideològicament. Durant prop de deu minuts, la cinta retrata la vida urbana i posa un èmfasi especial en la indústria, la mecànica i tot allò que pot ser un signe de progrés, i en les actituds quotidianes dels personatges anònims que hi surten anant a la feina, al port, passejant per la Rambla i la plaça de Catalunya i divertint-se com anuncien els neons de les façanes dels cinemes i els teatres, evitant qualsevol signe dels estralls de la guerra i de la misèria que va comportar. Res no ha passat durant els darrers tres anys: la Barcelona industriosa i treballadora del tòpic, camina autocomplaent després d'haver-hi posat ordre a cop de bombes i repressió, acompanyant les imatges amb la retòrica d'aquella veu en off dels noticiaris del No-Do, que no ens va abandonar en tot el temps que va durar la dictadura. En aquest sentit, el documental és tan interessant pel que mostra com pel que amaga.

I malgrat tot, és una mirada sobre la ciutat, que ens ajuda a descobrir-la; una de les moltes Barcelones construïdes i desconstruïdes al llarg dels temps. Els relats, vinguin d'on vinguin, també fan la ciutat i construeixen imaginaris que s'acaben compartint de manera totalment acrítica.






*

Sobre Antonio Román i Barcelona, ritmo de un día podeu consultar Antonio Román: un cineasta de la postguerra de Pepe Coira.

21 comentaris :

  1. Respostes
    1. Ja veus, Miquel; sembla que no hi hagi hagut una guerra.

      Elimina
  2. Es lo más asombroso, que después del horror, y con la dictadura en su inicio, las imágenes reflejen una vida que fluye y se acomoda al ritmo del ciudad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest era el missatge hipnòtic del documental, Amaltea. No ha passat res. La vida continua... Però a quin preu!

      Elimina
  3. Impressionant! Gràcies per la aportació. La banda sonora em sembla particularment inquietant i a estones, estressant. No se si aquest es el efecte que volia transmetre el compositor. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Santiago. I ho fa especialment inquietant la introducció d'acords de sardanes.

      Elimina
  4. Un document valuosíssim tant pel que ensenya com pel que amaga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. I després, 40 anys de llegir entre línies.

      Elimina
  5. Tal com la vaig viure ,pero no veuen las "Cartillas de Racionamiento" , les cuas per comprar pa, els "camps de concentracio" ?? tenia 15 anys i se de que parlo . Un documental de propaganda, trian lo mes amable de la Ciutat .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Jaume, l'autor s'estalvia els elements que dibuixen la postguerra perquè la intenció és fer propaganda i mostrar una ciutat on no ha passat res en els darrers anys.

      Elimina
  6. A més del llibre "Antonio Román: un cineasta de la postguerra" de Pepe Coira que conté un paràgraf inspirador de part d'aquest post, em sembla molt interessant el comentari que fan alguns antropòlegs sobre aquest documental: que a diferència del missatge clarament avanguardista de cintes anteriors a la guerra, el discurs de "Barcelona" Ritmo de un día" conté fortes connotacions oposades al urbanisme de la gran ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, María José, la mirada de Román sobre Barcelona té connotacions oposades a l'urbanisme. L'autor es deté en allò que li interessa i la visió queda del tot incompleta. La cinta, però, és tan interessant pel que mostra com pel que oculta. El text de Coria, que he pres com a referència, fa una pinzellada sobre la relació amb 'Berlín, simfonia d'una ciutat', però la cosa va molt més enllà perquè el fenomen es va estendre per tot el món, amb exemples com (els he afegit a l'apunt): Rien que les heures, 'Etudes sur Paris', 'Praga de nit', 'L’home de la càmera', 'São Paulo, sinfonia da metrópole', 'À propos de Nice', 'Lisboa, crónica anedótica', 'Douro, faina fluvial' o 'A Bronx Morning'.

      Elimina
  7. el reportatge parla més del que amaga que el que s'ensenya fruit de la propaganda dels vencedors. No es veuen cases derruides, ni misèria, feia quatre dies que havia acabat una dura i sagnant guerra però sembla tanmateix que no ha passat pas res, la vida continua......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Carme. Aquesta és la intenció del documental: fer creure que res no ha passat i amagar tot allò que faci pensar en la guerra i la misèria, real i política, de la postguerra.

      Elimina
  8. Sempre és així, la clau sempre està en el que s'amaga i es mostra, com tu i tothom destaca. A mi també em provoca altres sentiments, però això ja és cosa meva. Com diu la Sícoris, un reportatge molt valuós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc, Xavier. Més enllà d'allò que es mostra i s'oculta, és inevitable l'impacte emocional personal, lligat sempre a la nostra experiència. Passa el mateig amb els records.

      Elimina
  9. 1940 !... és el meu any !... i vaig venir al món el 14 d'octubre una data, de vigílies, que fou prou senyalada, oi ?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Jaume. Octubre és el mes de les revolucions. I vas néixer mentre Londres era bombardejada per Hitler, que uns dies després es trobaria amb Franco a Hendaia. Gràcies pel teu comentari!

      Elimina
  10. ... i també unes hores després, el pobre Lluís Companys era afusellat a Montjuïc !!

    ResponElimina
  11. Hola Enric, el meu nom és Nofre Moyà i soc realitzador a la productora audiovisual Quindrop http://quindrop.com/ He vist al teu blog "Barcelona, ritmo de un día" d'Antonio Román i voldria utilitzar alguns fragments per un documental que estic realitzant actualment. He fet una recerca per trobar al titular dels drets d'autor però no he trobat cap informació. Tu saps de qui són els drets? O tens alguna informació que me pugi ajudar a trobar-lo? Gràcies i salutacions cordials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Nofre. Et contesto per correu.

      Elimina