La biblioteca d'Aby Warburg

Arxiu d'Aby Warburg, amb notes,

cartes i retalls de premsa

Sabem com n'és de difícil classificar, físicament, els llibres o les peces d'art d'una biblioteca d'una manera racional, de manera que tingui en compte tots aquells aspectes que permetin el lligam conceptual entre les obres. Tots els mètodes són coixos perquè només poden atendre una relació. L'alfabètica allunya els autors que pertanyen a una mateixa època o a un mateix moviment. La de gènere té unes fronteres poc definides, i encara caldria fer una subclassificació per autors o per èpoques per fer-la completa. I, en tot cas, si atenem a l'evolució de la literatura, per exemple, no hi ha manera de posar en contacte les influències i les desavinences: per què no hauríem de poder posar Góngora al costat de Quevedo? A més, tota classificació ens obliga a tenir una memòria suficient: és fàcil anar a buscar un autor en un ordre alfabètic quan en saps el nom, però no sempre recordarem els autors que ens interessen. I si la classificació la fem per països o per llengües, un altre cop ens trobem amb les fronteres difuses. Hi ha una literatura belga? Allò que entenem per literatura francesa va més enllà de les fronteres de França? I la literatura en anglès? I en castellà? Amb la llengua catalana -fora de disputes estúpides entre català i valencià- potser no hi ha aquest problema: les fronteres no són les d'un estat. M'estalvio d'entrar en la polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. En una classificació lingüística la divisió és clara.

Us imagineu una classificació que sigui purament conceptual? Una classificació que pretengui posar en relació ètica i estètica, i que a través de les influències i les relacions es pugui ordenar una biblioteca o confeccionar un mapa universal de l'art o de les idees, en permanent diàleg? Salvant totes les distàncies, la majoria d'articles d'aquest bloc pretenen una cosa semblant: posar en contacte notícies amb idees, i tot plegat amb algun aspecte de l'experiència, que permeti generar aquella ètica i aquella estètica que subjau en el pensament i en l'imaginari. D'altra banda, sense aquesta possibilitat de relacionar i contrastar no és possible el pensament crític.

 Aby Warburg

Una classificació d'aquest tipus la va intentar Aby Warburg (13 de juny de 1866 – 26 d'octobre de 1929), un jove fill de banquer hamburguès que va renunciar a la seva primogenitura -al més pur estil bíblic-, i a dirigir el banc familiar, a canvi d'una pensió que li permetés seguir els seus estudis i les seves investigacions, i construir la seva biblioteca.

La Biblioteca privada de Warburg, avui pública i instal·lada a l'Institut Warburg de la Universitat de Londres, va ser traslladada el 1929, amb els seus 60.000 volums, després de la seva mort, per l'historiador i conservador Fritz Saxl a causa del perill que podia patir la biblioteca amb l'ascensió al poder del nazisme: els Warburg eren jueus alemanys. Fins aleshores, va evolucionar seguint l'itinerari mental del seu propietari i el que Saxl en deia el principi de "bon veïnatge". Partint de la seva preocupació més gran, la pervivència del món antic i clàssic, Warburg va anar disposant els llibres de tal manera que d'una determinada seqüència d'obres en podien emergir imatges, temes i idees que permetessin enllaçar aquestes obres com si es tractés de l'evolució de les espècies. Però la classificació no era estàtica (com sí ho són l'alfabètica o la decimal), sinó que estava subjecta a l'evolució dels estudis acadèmics i del propi pensament de Warburg.

Aquesta passió classificatòria va desembocar en l'edició de l'Átlas Mnemosyne. Un fascinant mapa iconogràfic, al qual va dedicar els últims cinc anys de la seva vida. Originalment, aquest mapa (veieu aquí l'exposició original) estava format per unes 2.000 imatges disposades en 63 panells folrats de tela negra, que havien de convertir-se, mitjançant un delirant procés d'acumulació, en el símbol mnemotècnic de la civilització europea a través de l'art. (Heu pensat mai què difícil és classificar els llibres d'art a causa del seu format, tan desigual, que obliga a tenir-los fora dels prestatges tradicionals?) Fotografies, reproduccions de llibres i material gràfic pres de diaris i revistes eren situats per Warburg de manera que il·lustressin una o diverses àrees temàtiques com un collage.

Les imatges estaven disposades perquè l'ordre es pogués modificar segons fossin avançant els estudis de l'investigador. Warburg va idear, a més, un índex de colors per afavorir la trobada casual, aquell "bon veïnatge" que deia Saxl: aquella imatge, aquell llibre que ens descobria una informació vital, una relació mai intuïda abans.

Excentricitat, bogeria, geni... Warburg va acabar tancar en un psiquiàtric. Però no cal buscar-hi cap correlació perquè tots en sortiríem mal parats: de què està fet el nostre pensament sinó de neurosi! El fruit prohibit de l'arbre del coneixement del Gènesi ens ha dut fins aquí. El paradís perdut és el paradís dels innocents, dels ignorants. El coneixement comporta aquesta petita trampa: tota resposta ens du cap a una altra pregunta, i així fins l'infinit, que és l'eternitat, perquè la darrera resposta és la mort.