Dijous 3 de desembre es va presentar a la llibreria Jaimes del carrer de València, 318, de Barcelona, La història del circ a Barcelona: del segle XVIII a l’any 1979, de Ramon Bech i Batlle, editat per Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona.
Malgrat els detractors que defensen que el circ és un espectacle obsolet, nosaltres ens quedem amb el ric imaginari que aquests artistes ambulants han desplegat en el nostre record al llarg dels anys. És evident que cal fer un esforç d’imaginació per conduir fins avui aquella expectació que despertaven aquells homes i dones que portaven des de llocs remots espectacles exòtics amb animals salvatges, domadors, mags orientals, hipnotitzadors, ventrílocs, llançadors de punyals, homes bala, forçuts, faquirs, acròbates i equilibristes, que es jugaven la vida penjats del buit. Fins i tot les cares tristes dels pallassos ens fascinaven parlant-nos de la vida d’aquells nòmades desarrelats condemnats a passejar el seu art pel món eternament mentre ens feien riure amb la seva desgràcia. I tot i que no l’hem conegut, ens enlluerna aquell món estrany de les barraques de fira que sovint acompanyaven els circs: gegants, dones serp, siamesos i d’altres malformacions de la naturalesa, unes autèntiques, d’altres falses; o els espectacles de titelles, autòmats, llanternes màgiques i panorames, que enfrontaven els crèduls espectadors amb un món desconegut o ocult.
El domador Bidel (1879)
Anar a buscar els orígens del circ no és fàcil. D’aquells bufons i prestidigitadors que entretenien l’avorriment de la cort i dels artistes ambulants que viatjaven com els nòmades amb carretes i s’instal·laven en els descampats gairebé no en queda res. D’aquelles fires efímeres anteriors al segle XIX només en podem trobar algunes breus notes als diaris i les cròniques. Però sabem que a Barcelona les troupes circenses acampaven a l’exterior de les muralles perquè no tenien permesa l’entrada a la ciutat. Vivien al marge i als marges de la societat. I quan van poder franquejar les portes actuaven en les zones més marginals i poc poblades com els horts de Trentaclaus, a la part baixa de la Rambla, dins del Raval o l’esplanada que seria la plaça de Catalunya, davant del transitat Portal dels Orbs (Portal de l’Àngel), lloc freqüentat per firaires i cecs que demanaven almoina. Petites companyies passavolants recorrien els carrers i les places: al passeig de l’Esplanada (primitiu passeig de Sant Joan); a la plaça Palau; a la plaça de toros de la Barceloneta, o al solar de l'antic convent dels trinitaris de la Rambla.
El Circo Ecuestre Barcelonés i barraques de fira
Diorama de la plaça de Catalunya (1888)
Va ser precisament en aquest solar de la Rambla, on després es construiria el Liceu, que es va instal·lar el circ de l’equilibrista Auriol (1827), el primer que es va anunciar amb grans cartells. El primer circ estable, però, no apareix fins 1853 entre els teatrets i les muntanyes russes dels Camps Elisis. Aquesta primera iniciativa, a la que s’hi va afegir la proliferació de jardins en el passeig de Gràcia, va popularitzar els espectacles circenses entre els barcelonins que havien conquerit el passeig com a lloc d’esbarjo popular. Després vindrien els temps de les gran companyies del Teatro Circo Barcelonés (1854), al carrer de Montserrat, darrere de Santa Mònica; el Circo Price (1859), a la Rambla; el Gran Circo Real de Ciniselli (1860), al passeig de Gràcia; el Circo Ecuestre Alegria (1879), a la plaça Catalunya envaïda per barraques de fira i espectacles de tot tipus; el Circo Español Modelo (1892, embrió del Teatre Espanyol), en el Paral·lel que començava a néixer.
Circo Teatro Español (1898)
Aquestes notícies les sabem a través del llibre El circo en la vida Barcelonesa, que Antonio R. Dalmau va publicar el 1947, que no deixa de ser un esbós del que va ser la història del circ a la ciutat. Calia una veritable història del circ a Barcelona que aprofundís en les dades i que es prolongués en el temps fins arribar als últims grans liceus circenses que ha tingut la ciutat, com per exemple el Teatre Olympia de la ronda de Sant Pau, i les carpes que tots hem vist instal·lades en llocs cèntric de Barcelona. I aquí és on apareix Ramon Bech (Figueres, 1967), amb qui hem tingut el plaer de parlar durant el procés de creació d’aquesta obra monumental i ara que el llibre ja és a les nostres mans.
Teatro Circo Olympia (1924-1947)
Ramon, com va començar aquesta aventura circense?
Vaig decidir començar un estudi sobre el passat circense de Barcelona després de llegir el llibre d’Antonio Rué Dalmau El circo en la vida barcelonesa. En ell esmenta en vàries ocasions el Diario de Barcelona i per aquest motiu aquest va ser el primer diari que vaig consultar. Així vaig començar una llarga recerca a l’arxiu de l’Ardiaca on, entre molts altres, vaig consultar aquest diari (microfilmat i en paper), una autèntica enciclopèdia sobre el passat de la ciutat. Aviat em vaig adonar que la recerca seria llarga.
Quant de temps has dedicat a aquesta recerca?
El llibre és el fruit de set anys d'estudi més un per corregir-lo, acabar de trobar les imatges per il·lustrar-lo i maquetar-lo. Quan vaig començar la recerca l'única biblioteca digital que existia era la de La Vanguardia, i per aquest motiu durant anys vaig venir amb regularitat a Barcelona per consultar els arxius.
Per què tanques aquesta història l’any 1979?
La meva idea inicial era arribar fins al dia d’avui però diversos motius van fer que acabés fixant com a data final 1979. Crec que la història quan millor s’escriu és quan tens una llunyania temporal dels esdeveniments que relates. 1979 era com una frontera: el circ contemporani estava a les beceroles i el circ tradicional entrava en una llarga crisi; empreses que havien portat molts espectacles circenses a Barcelona com Circuitos Carcellé havien finalitzat la seva activitat i d’altres com Feijóo-Castilla o la dels germans Amorós-Silvestrini estaven a punt de fer-ho. A més l’extensió del meu estudi ho desaconsellava, i des de 1979 fins al dia d’avui el circ ha experimentat una gran transformació que calia un llarg estudi.
A més, estaràs d’acord, seria com parlar, com a mínim, de mons radicalment diferents, amb una estètica i un imaginari que res tenen a veure amb el d’avui, més esteticista i menys d’aventura. Parlant d’aquest imaginari, quin pes tenen en el llibre les il·lustracions i els cartells que a tots en vénen al cap quan pensem en el circ?
He donat molta importància a la presentació de llibre i a la seva maquetació, on he tingut la sort de treballar amb un gran equip capitanejat per l’editora Teresa Guilleumes. Hem aconseguit que el llibre tingui un gran impacte visual amb fotografies moltes d’elles inèdites i en gran format. Les imatges son variades: una auca de volatins (ballarins de corda) que es reprodueix sencera en el primer capítol i està també en quatre parts a les guardes del llibre; els plànols del Gran Circo Real de Turín de Gaetano Ciniselli i Carlos Price i del Circo de Madrid de Thomas Price; del Circo Español Modelo i els del Teatre Circ Olympia; dibuixos del Circo Ecuestre Barcelonés; aquarel·les de Joan Soler-Jové; nombrós material publicitari de gran valor històric, com dues publicitats en vers del pas del funàmbul Blondin per Barcelona, o cartells del Circo Ecuestre del Tívoli o de l’Olympia; una fotografia de l’enderrocament del Circo Ecuestre Barcelonés, fotografies de circs alçats en espais emblemàtics de la ciutat com el Circo de los Muchachos a la plaça de Catalunya, el Berlín Circus a l’Arc de Triomf i el Circo Ringland de la família Raluy a la Sagrada Família.
Circo Ecuestre del Teatro Olympia
Col·lecció Ramon Bech
Per acabar, com a estudiós de la història de Barcelona, una de les coses que m’agrada del llibre és que estructures la història del circ amb l’evolució de la ciutat. Així com els mercats medievals van configurar-ne el creixement urbanístic, el circ segueix un patró semblant, oi?
Efectivament. El llibre s’estructura en set capítols: el antecedents circenses; representacions a Barcelona i primeres companyies eqüestres; circ al passeig de Gràcia i a la plaça de Catalunya; el creixement urbanístic dibuixa nous espais per al circ; els circs ambulants; el Festival Mundial del Circo al Palau dels Esports, i els números de circ en altres gèneres escènics.
Completa el llibre dos annexos. Després que el Circo Ecuestre Barcelonés fou enderrocat, el 1895, arran de la remodelació de la plaça de Catalunya, el seu empresari va presentar a l'Ajuntament una proposta per construir un nou circ. Al ser denegada, dos anys més tard, comptant amb la complicitat d'Ignasi Elias va transformar el Teatre del Tívoli del carrer Casp en un circ eqüestre. Per la seva importància documental en un dels annexos es reprodueix l'escrit de la denegació del permís. El segon annex està format per un quadre de circs ambulants a Barcelona (1922-1979).
Acròbates ambulants
Foto: José Corrons Gutiérrez, 1901
Col·lecció Gloria Corrons Sánchez
Aquesta investigació que ha dut a terme Ramon Bech i que ens arriba amb més d'un centenar de fotografies i plànols inèdits ha gaudit d’una documentació imprescindible; un petit tresor amb les llibretes de notes i 8.000 negatius de Josep Vinyes, historiador i fotògraf aficionat al circ, que provenen de l'arxiu de la Circus Arts Foundation, entitat amb seu a Figueres (Girona) de la qual Bech és cofundador amb Genís Matabosch, que prologa el llibre. La passió pel circ no els ve de nou. Tots dos, a més de ser els impulsors del Festival Internacional del Circ de Figueres i del Gran Circ de Nadal de Girona, tenen cura d’una magnífica col·lecció de cartells, programes de mà i tota mena de material circense amb l’esperança que en un futur formin part d’un museu del circ.
Sóc dels que consideren el circ una aventura, la part d'un passat que no hem conegut del tot, però que ens ha arribat a través d'il·lustracions i de cartells'antics. Els ressons mítics del vell circ, com el dels cromos, els tebeos o les pel·lícules de Tarzan, conformen el nostre imaginari infantil; per això em costa tant de connectar amb el circ actual, al que no li nego ni l'estètica ni l'audàcia. Però... no és el mateix.
ResponEliminaEls Reis d'aquest any aniran sol·licitats: m'apunto el llibre del Ramon Bech, un estudi imprescindible per aprofundir en un tema fascinant.
Exactament, Sícoris. Només vam arribar al cant del cigne d'aquell vell circ. Crec que pertanyem (jo potser una mica més) a una generació que li va tocar començar a prendre consciència d'algunes coses quan ja eren mortes o estaven a punt d'estar-ho i ens ha quedat l'ànsia d'aferrar-nos al seu últim alè. Què és, si no, el cinema? Una vivència que se'ns escapa cada cop que s'encenen els llums de la sala i tornem a la "realitat". Cada cop que contemplem un vell cartell de circ ens envaeix per igual la sensació vital de l'acròbata i la tristesa del pallasso. Però som a la carpa.
EliminaMe quedo con José Feliciano:
ResponElimina...ya todo aquello pasó,
y se quedó en el olvido,
nuestras promesas de amor
en el aire, se han perdido.
Hablamos en otro idioma, en otra onda, en otro tiempo y como tal, en otro espacio. Pero hay que saber diferenciarlo. No van juntos, van en otras frecuencias.
No es lo que hoy habría de gustarnos, por tiempo, por modo, por manera, por ser, por atmósfera y por espacio.
Fue, simplemente fue.
Y no co,ulgo de aquello, ya ves.
Gracias por recordarmelo
Un placer
Salut
Cierto, Miquel. Tampoco volveremos a ser el niño que fuimos pero siempre lo llevaremos con nosotros. ¡Ay, la emoción de sentir lo que no es!
EliminaLe circ du soleil és una de les empreses que juntament amb ZARA, IKEA, o la mateixa ciutat de Barcelona, s’estudien a totes les Universitats i Escoles de negocis del món com a models a seguir per a tots aquells que vulguin crear organitzacions d’èxit.
ResponEliminaNo cal dir que la posta en escena i la nova mirada de l’empresa canadenca entronca i encaixa perfectament en les reserves morals de la ciutadania actual, és un producte idoni pel consum de la nostra societat puritana i poruga.
Aquest és un circ net, polit, endreçat, pulcre, ordenat, enllustrat, encara que no pas per un enllustrador de sabates a un dels porxos de la Plaça Reial de Barcelona. És un circ, diuen, amb màgia, però jo no trobo que hi pugui haver màgia on no hi ha risc, penso, en canvi, que només és teatre, i dic “només” perquè el circ del que ens parles i en fas història, Enric, era molt més que teatre.
Una de les velles i quimèriques aspiracions dels artistes sempre ha estat fondre l’art amb la vida, però quan això passa, quan s’assoleix aquesta quasi alquímica fusió que converteix el plom en or, es mor de debò i tal cosa avui en dia no és tolerable, les lleis no ho poden permetre, no poden acceptar que ningú corri aquest risc, ningú pot morir de debò a d’alt d’un escenari ni gairebé tampoc dins d’un llit en un hospital, per això la mort de veritat s’amaga als nens i al públic i per això es prohibeixen l’exhibició d’animals mentre les cases dels espectadors s’omplen de mascotes que viuen tancades en pisos minúsculs.
Els animals porten al rostre una mirada tendra i terrible, puden, rebufen, lladren, rugeixen, mosseguen, donen coces, han de menjar i beure cada dia i defequen on els hi va bé, i es moren, la majoria, abans que nosaltres. I s’ensinistren recordant-nos que nosaltres també guardem un racó fosc, sensible i poruc al fuet i al càstig.
Els animals són un estrany retrat de nosaltres mateixos i ara hem decidit que formin part de la família com els tiets i la iaia que s’adorm mirant la tele i que no s’acaba de morir mai.
Una abraçada.
No ho podria expressar millor que tu, Xavier. I fixa't que, en el meu cas, no hi ha enyorança d'aquell món, sinó l'emoció que existís aquella realitat avui impossible. No hi puc fer res; sento una atracció especial per allò que viu als marges, a la frontera; per tot allò que viu en l'alteritat, fora de les normes, amb les seves pròpies lleis, i que manté la seva existència malgrat la persecució i la prohibició.
EliminaEl darrer paràgraf és demolidor. Un retrat cruel, però un retrat a la fi. I que doni gràcies la iaia si té la tele i el sofà de casa.
Una bona notícia sens dubte pels amants del circ! El llibre de Ramon Bech és molt ben vingut, no hi ha gaire bibliografia publicada, ni tan exhaustiva, encara que arribi només fins al 1979.
ResponEliminaTambé sento fascinació per aquest món pràcticament desaparegut, malgrat algunes ombres del passat no deixin de remoure'm la consciència i pensi que millor si no es repeteixen. Tampoc es que tingui molta fe en l'evolució de l'ésser humà cap al bé, però en temes de crueltat, pèrdua de llibertat, etc... qualsevol pas crec que és positiu, no només al circ, és clar.
Sí crec que el circ del nostre temps pot recuperar aquell esperit dels orígens, sigui a la carpa, al teatre, al carrer... i companyies com els Germans Forman, el Circ Cric o Baró d'Evel em son més propers que el Circ du Soleil (que també m'agrada i molt!), però això ja seria a partir de 1979...
Estem d'acord, Toronto. Aquell circ no té cabuda avui. Com li comentava més amunt a la Sícoris i al Peletero, el que m'atrau és l'espai de frontera i d'alteritat; sense deixar de ser emocional, hi ha un gust antropològic. Igual que ens pot fascinar l'Egipte dels faraons malgrat la tirania i la injustícia.
EliminaEra 1947 i em la meva novia (festejava amb la Joana)varem anar al Circo Olympia ,a la Ronda Sant Pau ,no puc recordar com va esser l´espectacle perque nomes tenia ulls per ell !! Ella diu era molt maku !!
ResponEliminaVull dïr que nomes tenia ulls per ELLA !!!
ResponEliminaHa, ha...! Ja m'ho imaginava, Jaume!
EliminaSi et compres el llibre tindràs la oportunitat de recuperar aquelles imatges de les quals no has guardat consciencia. Val molt la pena: és una manera diferent o nova de repassar la història de Barcelona.
El circ havia exercit en mi una mena de fascinació que ha perdurat en algunes de les frases sentides dir al llarg dels anys d'infantesa, i en la fesomia d'alguns personatges, prototips, que m'he anat trobant després per la vida.
ResponEliminaHi ha també la llegenda una mica fosca que envolta el circ, com la que robaven tots els gats i gossos perquè mengessin les feres. O que les seves històries personals -dels artistes- eren molt tètriques i els maquillatges i lluentons ho dissimulaven.
Potser estàvem influïts pel "ridi, pagliacci..."
Potser, Olga, per allò que la vida és un circ i tots hi tenim un paper. La màscara del pallasso ha estat potser l'evidència més clara que darrere s'hi amagava aquesta llegenda fosca del circ, típica de nòmades i transhumants.
EliminaEl Circ mai serà obsolet, el que passa és que ara hi ha massa esnobisme, deixa que alguna de les grans capitals mundials esbombi qualsevol noticia sobre el món del circ, i veuràs com aquí surten un munt d'assabentats i defensors (ironia).
ResponEliminaAixò també és veritat, Javier. Sovint la història va a remolc de les modes. I com tu dius, n'hi ha prou que se'n recuperi una part oblidada perquè, de cop, apareguin defensors de tota la vida.
Elimina