Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 4 de gener de 2016

P. T. Barnum i l'espectacle més gran del món

P. T. Barnum acompanyat del General Tom Thumb,
un dels artistes del seu espectacle de fenòmens
imago/United Archives International


P. T. Barnum i l'espectacle més gran del món

Les atraccions circenses, els museus anatòmics i les barraques de fira amb fenòmens de la natura del segle XIX i principis del XX entesos com a espectacles de masses tenen un pare: l'empresari nord-americà P. T. Barnum (5 de juliol de 1810 – 7 d'abril de 1891), que va convertir el seu show en la primera gran manifestació de l'oci popular barrejant animals, fenòmens de fira, mags, malabaristes i personatges excèntrics que posaven a prova les lleis de la natura i la seva pròpia vida. Era el Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, que va ser conegut com l'espectacle més gran del món. Malauradament, el mes de maig de 2017 el Ringling plegava veles i carpa després de segle i mig d'existència i desapareixia de cartells i neons el nom de Barnum, l'home que va posar la primera pedra dels espectacles de masses no només circenses sinó també els relacionats amb els parcs d'atraccions.

Tot va començar quan, l'any 1835, va compra una esclava cega, anomenada Joice Heth, a la qual exhibia fent-la passar com a antiga mainadera del president George Washington i atribuint-li una edat de 161 anys. Joice Heth va morir el 1836 amb no més de 80 anys, però el públic crèdul i ignorant s'ho empassava.


El Museu Americà Barnum, el 1853


Entre èxits i fracassos el 1841 va comprar el Museu Americà Scudder (Scudder's American Museum), un edifici de cinc plantes situat a la cantonada d'Ann Street i Broadway, a Manhattan. Barnum va rebatejar el museu com Museu Americà Barnum i el va remodelar per encabir-hi espectacles de tota mena. Amb una façana cridanera amb fanals a gas, grans cartells de colors i un projector de llum que recorria l'avinguda Broadway, es va inaugurar l'1 de gener de 1842 i aviat es va convertir en el lloc d'oci popular més important de la ciutat. Les dues primeres grans estrelles del seu show van ser el nan General Tom Thumb i la famosa Sirena de Fiji, una criatura dissecada confeccionada amb el cos d'un mico i la cua d'un peix, desapareguda probablement en un incendi però reproduïda al llarg de la història en moltes barraques de fira.


Una de les moltes sirenes de Fiji exhibides
en barraques, circs i museus


El Museu Americà Barnum es va convertir en una combinació de museu de cera, zoològic i espectacle de rareses, diversions ja existents però que fins aleshores s'havien mostrat separades en barraques de fira itinerants. Hi havia teatre i sala de conferències, panorames, diorames, cosmorames, instruments científics, animals dissecats, circ de puces, sala de tir, óssos ensinistrats, animals i aus exòtiques vius, el primer aquari d'Amèrica, actuacions de nadius americans interpretant cançons i danses tradicionals, mags, ventrílocs, nans, gegants...

En el seu apogeu, el museu estava obert 15 hores al dia i rebia fins a 15.000 visitants diaris. Uns 38.000,000 d'espectadors van pagar l'entrada de 25 centaus per veure-ho entre 1842 i 1865. Dins s'ajuntaven homes i dones, totes les classes socials, des d'obrers a rics burgesos, urbanites i gent del camp, per satisfer la seva curiositat i sorpresa.




El novembre de 1864 va patir un incendi que va ser controlat, però el 13 de juliol de 1865 el Museu Americà Barnum va resultar destruït per complet en un dels pitjors incendis de la història de la ciutat de Nova York. La majoria dels animals van morir en ser incapaços de sortir del recinte, incloses dues belugues que van bullir vives en els seus tancs.

Tot i la tragèdia, Barnum va aconseguir reobrir el museu, un any més tard, en una nova ubicació, amb el nom de New American Museum, però un nou incendi, en 1868, també el va destruir. A partir d'aleshores, Barnum es va centrar breument en la política i després va tornar a l'espectacle però amb un nou format que estava triomfant: el circ ambulant. Fundava el Barnum Circus. El 1870, juntament amb William C. Coup, crea a Delavan, Wisconsin, el "P.T. Barnum's Grand Traveling Museum, Menagerie, Caravan & Hippodrome", un circ ambulant, zoològic i freak show muntat sota una carpa amb 5.000 seients. El 1881, Barnum s'associa amb el que era el seu gran rival, James Anthony Bailey, per crear el "P.T. Barnum's Greatest Show on Earth, and The Great London Circus, Sanger's Royal British Menagerie and The Grand International Allied Shows United", conegut com Barnum & Bailey Circus. Quan Barnum va morir, el 1891, Bailey va continuar liderant el circ fins que mor el 1906, moment en què el circ passa a mans dels germans Ringling amb el nom de "Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus", fins que, com hem dit, el 21 de maig de 2017 oferia la darrera presentació el circ més gran del món.




Barnum movia de costa a costa dels Estats Units un tren amb més de cent vagons per traslladar el seu espectacle i muntar dotze carpes. Al nostre país, ni les barraques de fira ni el circ va aconseguir aquella magnitud. Tot i així és una història apassionant com ens ha demostrat recentment en Ramon Bech en la magnífica Història del circ a Barcelona. Era un llibre necessari perquè explica una part important de la nostra història, però evidencia, alhora, un creixent interès per aquell món perdut d'esperits nòmades, del qual només ens en queden els cartells i velles fotografies perquè els costums han canviat i ja no és possible aquella mena d'entreteniment que tenia molt de marginal.




Amb la intenció de recuperar aquell món perdut,  el mes de setembre de 2015 s'hi suma una pel·lícula. El Festival de Cinema de Donostia va presentar l’estrena del documental de llarg metratge The Show of Shows: 100 Years of Vaudeville, Circuses and Carnivals del director islandès Benedikt Erlingsson. La pel·lícula explica la història dels artistes de circ itinerants, dels espectacles de varietats i de les atraccions de fira. Una crònica de l’oci popular del segle XIX i la primera meitat del XX rescatant imatges fins ara inèdites de parcs d’atraccions, carpes circenses, sales de varietats i freak shows, procedents de la University of Sheffield's National Fairground Archive (Universitat de l'Arxiu Nacional del Recinte Firal de Sheffield). La banda sonora que acompanya la juxtaposició d’imatges és de Hilmar Örn Hilmarsson, Georg Holm i Orri Pali Dýrason, del grup islandès Sigur Rós, que canvia la fanfàrria tradicional per una melodia salmòdica i hipnotitzant.




Des que P. T. Barnum posa en marxa el famós Ringling Bros. and Barnum & Bailey Circus el món dels circs ambulants es va convertir en l’espectacle que tots hem conegut i va donar peu a l’aparició dels grans parcs d’atraccions que es van estendre arreu d’Amèrica i d’Europa, i que tenen Coney Island com a gran referent, mentre les barraques de fira subsistien a l’entorn de les carpes del The Greatest Show on Earth (el més gran espectacle del món). Barnum va muntar un espectacle que era circ, museu, zoològic i freak show ambulant, i que va viatjar per tot el món amb el seu propi tren. Una immensa ciutat ambulant.

El documental d’Erlingsson camina sobre la corda fluixa entre les imatges de l’espectacle popular i familiar, i les atraccions més excèntriques a l’estil de La parada dels monstres (Freaks, 1932), de Tod Browning. La selecció d’imatges de l’arxiu de Sheffield és un joc de malabars que intenta conjugar la imatge amable i onírica del circ amb la grotesca alteritat dels fenòmens de fira sense excedir-se.




La pel·lícula és un homenatge afectuós al circ i les fires ambulants, ordenades de manera precisa, gairebé temàtica. Però l’autor no defuig el costat fosc. Es mostren escenes d’acció i excèntriques que superen les de qualsevol pel·lícula de ficció, i més tenint en compte que el que hi ha en joc és la vida de l’artista. I tampoc defuig ni la sordidesa ni la incomoditat davant d’espectacles que no estaven regulats i que avui serien inadmissibles: la crueltat animal, la cosificació sexual de les dones i l’ús dels nens en els espectacles més enllà de les seves habilitats infantils, com és el cas del llançament de ganivets a una nena o els combats de boxa.




Però en el documental tot va dins del mateix paquet. No hi ha crítica. Les imatges no són més que el reflex de la nostra societat. Mai ens vam qüestionar què hi havia darrera del maquillatge i els vestits de lluentons, tot i que sempre hem intuït la tristesa darrera la màscara del pallasso. I no sempre som millors que el que la pel·lícula ens mostra. El tracta als animals i els nens ha canviat molt, malgrat la hipocresia animalista i la superprotecció dels nens; però la cosificació sexual de la dona ha canviat ben poc.




En tot cas, el món del circ és un joc de miralls que amaga dues realitats, de les quals el públic només n’és conscient d’una: la que reflecteix la seva pròpia riallada. La que s’amaga darrere, en blanc i negre, i en el color diluït del clown, és la dels marges de la vida i l’art de la inventiva. “Inventar” ve del llatí invenire, “trobar”. En aquest cas, trobar el nostre lloc en el món.

Senyores i senyors, l'espectacle més gran del món!




[Bola extra]


De la mà del bon amic José Luis Moreno-Ruiz, acomiadem aquest apunt amb la balada "Wild billys circus story" (1973) del disc The Wild, the Innocent, and the E Street Shuffle, de Bruce Springsteen amb l'E Street Band, i l'acompanyo de la traducció al català.




Wild billys circus story

El mecànic s'enfila a la roda com un valent
i el faquir que s’empassa el foc descansa en un bassal de suor, víctima de l'onada de calor.
Rere la carpa, el camàlic estreny les cames sobre el full de l'empassa-sabres.
I la ciutat del circ està en auge.

La pista espera enfront com una falsa gran albada.
Fat Lady, Big Mama, Missy Bimbo seu a la cadira i badalla.
L'home-salvatge tancat a la gàbia ensuma crispetes
mentre el nan es llepa els dits i pateix la burla de Missy Bimbo.
La ciutat del circ ha nascut.

I de sobte, un repicar de timbal, un vaivé de ballarina, un equilibri en la corda fluixa.
Amb un tret de canó, una espurna, a gran velocitat,
travessant la carpa, direcció a Mart, fallarà en la caiguda.
Oh, Déu salvi l'home-bala!
I el volador Zambinis observa el gir de coll de Margarita.
I el cap de pista convida la multitud a comptar: "Noranta-cinc, noranta-sis, noranta-set ..."
Amb l’esparracada maleta a la mà, s'allunya furtivament de l’arena del circ.
I l'autopista segueix encantada per sons de carnaval.
Dansen com un gran fantasma maquillat al vent.
Un home de pantalons folgats, de rostre tímid i somriure boig,
corre cap a casa, en algun poblet d'Ohio.
Jesús, envia bones dones per salvar tots els pallassos.

I el nen del circ balla com un mico sobre un filferro de pues
i el pregoner flirteja amb una addicta, que ha patit una punxada.
I ara, els elefants ballen acovardits i la banda toca com un foc descontrolat.
La ciutat del circ està connectada.

I l'home forçut, Sampson, alça el nan Little Tiny Tim per sobre de les espatlles, en alt,
i el porta fins a la meitat del camí salvant els nens, salvant els mariners,
fins a la tènue llum de la seva caravana.
I la roda segueix girant i girant com si no hagués de parar.

I el cap del circ s'inclina xiuxiuejant a cau d'orella d'un nen "Escolta, fill ¿vols provar la carpa del circ?"
Tots a bord, Nebraska és el nostre proper destí.

24 comentaris :

  1. Agggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggg
    fe no me nal ¡¡¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, a veure si l'estrenen a Barcelona!

      Elimina
  2. Moltes ganes de veure-la!
    Compartexio això que el circ és un mirall del món, i no em vull posar pessimista perquè acaba de començar l'any... però entenc perfectament a aquell artista del trapezi eremita de Kafka, que no volia baixar mai a terra i quan es va fer vell només va demanar... tenir dos trapezis!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també l'entenc, Toronto. Si nosaltres vivim d'un imaginari, no vull pensar com ha de ser veure el teu món desaparèixer com sorra entre els dits.

      Elimina
  3. Se me ocurre celebrar tu muy grata entrada con esta canción de cuando el bueno de Bruce aún no se había hinchado de anabolizantes:

    https://www.youtube.com/watch?v=x_pfHheC7Pk

    Abrazos.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchísimas gracias, José Luis! Es el colofón perfecto a esta entrada, que no deja de ser también una canción triste. Incorporo el vídeo y la letra.

      Un abrazo!

      Elimina
  4. ¡Me ha encantado leer la letra en catalán!
    JL

    ResponElimina
  5. T’asseguro que no me la perdré per res del món.

    Jo també, per la meva condició pelletera, sóc un damnificat dels nous temps. Ja fa molt que vaig deixar l’ofici, però encara recordo que no fa ni quinze anys, quan em preguntaven a què em dedicava i responia que era pelleter, la gent es quedava muda i feia una passada enrere com si els hagués dit que treballava en el ram del tràfic il•legal de drogues, la venda d’armes o la prostitució. Així era i no exagero pas.

    Ja ho dius bé, Enric, la tristesa darrera de la màscara.

    Fa uns dies vaig veure l’exposició que feien al CCCB anomenada “Lluita lliure: Retrats de família” que segur ja has vist. A rel del que dius de les màscares i d’aquesta exposició, he recordat un article de fa uns anys de Laura Restrepo aparegut al País on deia que un dels grans lluitadors mexicans va afirmar que "Mi máscara es mi alma y mi personaje es mi sombra" i que, vulguis que no, “La máscara consagra al héroe. Siempre y cuando sepa quitársela a tiempo”.

    La cosa més difícil del món, saber el moment en que cal treure’s la màscara.

    Aquest és l’article:

    http://elpais.com/diario/2008/09/06/babelia/1220655978_850215.html

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, potser t'associaven al tràfic d'espècies en perill d'extinció. En tot cas, mirar sota la pell, l'interior del cos, ha estat tabú durant segles i la Inquisició en podia enviar a la foguera.

      Sí, he vist l'exposició del CCCB i de petit havia vist pel·lícules de Santos, el enmascarado de plata. El tema de la màscara, com el dels vels i els avatars, és molt interessant. En un dels primers apunts d'aquest blog, quan em dedicava gairebé exclusivament a la reflexió, en parlava. Te'l deixo per si el vols llegir.

      De màscares i vels

      Salut!

      Elimina
  6. Per cert, enric, no sé si alguna vegada has escrit sobre l’estada de Bufalo Bill i el seu circ a Barcelona l’any 1889.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no he escrit sobre Buffalo Bill a Barcelona perquè ja hi ha molta documentació publicada i no podria dir res nou.

      Elimina
  7. Gràcies, Enric, per aquest post sobre el món del circ (que completes amb el de la Història del Circ a Barcelona). Tot i que no és un món que m'atregui especialment, s'ha de reconèixer que el fas atractiu. Sempre és bo conèixer la història de les coses.
    El que m'ha encantat és descobrir la lletra (i el sentit) de la cançó del Bruce. Sóc un gran fan seu però, com que pràcticament no sé anglès (sóc de la generació del francès) no sabia què deia aquesta cançó. Ara encara m'agrada més.
    Recomanaré aquests dos posts sobre el circ al meu germà, el Pep Garcia i Orri que, a més és mànager -o alguna cosa així- del circ Raluy. Li encantarà!
    Una abraçada i que els Reis siguin generosos!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, August. La meva admiració pel circ és ambivalent. Més que els espectacles circenses, el que m'agrada és l'alteritat del món del circ antic.

      Gràcies per passar-li els apunts al teu germà. Veus, el Circ Raluy és un exemple del bon circ. Contra l'esteticisme del Circ du Soleil, Raluy ha sabut conservar la màgia del passat preservant materials de quan el circ era ambaixador de la màgia i l'exotisme.

      Jo també sóc de la generació del francès i no controlo l'anglès. Reconec que per fer la versió catalana m'he hagut d'ajudar d'una versió castellana. Crec que la lletra d'Springsteen recull molt bé l'esperit del passat i la mirada de sorpresa de l'espectador.

      Elimina
  8. Estaré a l'aguait per no perdre'm aquest documental que es pot convertir en un clàssic i en tota una referència del món del circ.

    Molt bona pensada, la del José Luis! La cançó de l'Springsteen i el teu article formen una simbiosi perfecta que ens situa a una i altra banda de la pista de circ. Com en un joc de miralls, som alhora espectadors i clowns, present i passat, frontera entre els marges de la vida i l’art de la inventiva.








    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Sícoris. I de fet, aquest és el joc de tot allò que ens atrau, enlluerna, captiva, o tot allò que ens dissolt. Perquè no ens quedem només en el joc de miralls, sinó que sentim la necessitat de traspassar-los.

      Elimina
  9. Per uns moments hem recuperat la màgia del circ.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Javier, que aquesta és la intenció de l'autor: transportar-nos per un moment a un altre món.

      Elimina
  10. Fa poc vaig saber que al Gran Teatre del Liceu s'hi feien també espectacles de varietats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ocasionalment, sí, Josep: màgia, funambulisme, gimnàstica, circ, varietats... Sobretot a mitjan segle XIX. Les fotos de circ al Liceu que corren per la xarxa, però, són de la filmació de la pel·lícula "El fabuloso mundo del circo".

      Elimina
    2. Ep, i balls de carnaval!

      Elimina
  11. Una pel·lícula per veure. A mi també m' atreu aquells espectacles de temps del Houdini, on la gent pensava que eren sobrenaturals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És la millor època del circ, Aris; quan hi havia aquell garu d'innocència que permetia somiar en mons exòtics i poder sobrenaturals. Ara l'engany és al món de la política i l'economia.

      Elimina
  12. Si feu una quedada per veure l'estrena de la pel·lícula aviseu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Galderich! A veure quan l'estrenen.

      Elimina