dijous, 17 de maig de 2012

Shame: nu davant del sexe


La pel·lícula Shame (2011), del britànic Steve McQueen explica la història de Brandon (Michael Fassbender), addicte al sexe i amb una incapacitat afectiva gairebé absoluta. Una història impactant, molt ben narrada i ben interpretada; explicada des de dins, com si l’espectador fos un voyeur envaint la intimitat del protagonista; potser un pèl esteticista si no s’és prou atent: els espais, els decorats, els silencis, la música: el Bach de Glenn Gould o el New York, New York cadenciós cantat per la germana de Brandon, Sissy  (Carey Mulligan), té una alta càrrega eròtica: és, alhora, l’esllanguiment posterior a l’orgasme masculí i l’orgasme femení sostingut. Tots els elements compositius ajuden a perfilar la narració i a dibuixar Brandon sobre un tapís que el ressalta, per si la seva sola presència física no fos suficient. Perquè, Shame, per sobre de tot, és la història d'un cos [1].

Res és gratuït. McQueen sap de què parla i ho expressa perfectament. Busca el contrast. La visió abjecte que pot tenir el sexe descontrolat, la brutícia que se li atribueix, apareix sobre un decorat sovint asèptic i, a més, en un personatge que és atractiu, amb una bona feina i amb diners, però que necessita satisfer les seves necessitats i les seves pulsions diverses vegades al dia, ja sigui en companyia (sovint de prostitutes) o en solitari. Brandon viu atrapat en la presó del seu cos i de la seva ment amb una quotidianitat que resulta colpidora.

Aquesta quotidianitat es veu trencada per l’inici d’una relació amb Marianne (Nicole Beharie), que servirà per demostrar la impossibilitat de Brandon pel compromís afectiu, i per l’arribada de la seva germana Sissy, una noia fràgil, inestable, que arrossega fracassos sentimentals, mancada d’afecte, i que busca en el seu germà escalfor, comprensió i complicitat, però que destorba la llibertat de Brandon.

La relació entre els dos germans és dels aspectes més ben aconseguits de la pel·lícula. Tot el en sabem d’ells dos es dibuixa a través de dues escenes, amb dos curts diàlegs, filmats magistralment d’esquena als protagonistes. McQueen ens roba la possibilitat de llegir les expressions de la cara i dels ulls, però ens ofereix la màxima intensitat possible de la duresa d’aquesta relació.


Una pel·lícula tan intensa i a la vegada tan desproveïda d’elements que ens permetin caminar sobre l’abisme que obra la història, dóna per a moltes interpretacions i especulacions. He llegit amb especial atenció i carinyo les cròniques de The daily avalanche, i de Calamares en su tinta. perquè en totes dues hi ha sensibilitats que aprecio. Però, sense voler discrepar, he volgut baixar uns graons més en l’infern.

Shame és una pel·lícula molt dura, no tant per l'addicció sinó por la forma brutal d'exposar-la. Les vegades que el cinema ha tractat el tema s'ha fet sempre des del punt de vista de la necessitat de buscar companys sexuals per satisfer la necessitat. A Shame aquesta addicció se'ns mostra despullada, i mai millor dit. La nuesa física de Brandon va més enllà de la nuesa física: és la nuesa psicològica i l'exposició de la feblesa. Se'ns mostra la part més privada d'aquesta addicció: la masturbació compulsiva. I és aquí on hi ha la duresa (no és un acudit fàcil) de la pel·lícula: en la solitud de Brandon hi som representat tots, sigui quina sigui la relació que cadascú de nosaltres té amb el sexe (amb el seu sexe): no hi ha graus d'addicció; el de cadascú és absolut, d'aquí que resulti fàcil l'empatia o el fàstic.

La relació entre els dos germans no té a veure amb l'addicció en si. L'incest hi és latent, malgrat que d'altres opinions volen defugir-lo situant la germana en un pol d'atracció simbòlic que pretén redreçar la conducta de Brandon. Són dues tesis que no s'exclouen. Però si no s'hi incideix de forma explícita és perquè no cal. Si l'addicció i la incapacitat de relacionar-se afectivament defineixen Brandon, a la germana la defineix la dependència afectiva. Si la història mostrés la relació incestuosa hauríem descobert que el resultat és el mateix de qualsevol de les altres relacions de Brandon: la incapacitat d'ell per cobrir les necessitats afectives de la parella, básicament per un problema d'empatia. Si aquesta parella és la germana o qualsevol altra dona no té més importància; per tant, el director se centra en els afectes que pot entendre la majoria dels espectadors. L'incest hauria afegit massa soroll als problemes personals dels dos germans. No hauríem vist l'addicció, sinó l´incest perquè socialment resulta molt més impactant. És probable que les mancances dels dos germans tinguin el mateix origen (familiar i afectiu) , d'aquí que la trobada sexual entre ells dos fos possible en el passat. L'incest, quan no és forçat, és sempre un refugi.

Brandon no suporta la presència de la seva germana, com no suporta una parella més o menys estable perquè l'addicció al sexe necessita alguna cosa més que la pura satisfacció. Necessita la novetat constant. I a manca de novetat, resulta molt més satisfactòria la masturbació (mentalment s'hi pot introduir qualsevol fantasia que la faci més atractiva). Sissy és allò conegut, massa conegut, que, a més, li demana una atenció que ell necessita ocupar per complaure la seva pulsió; mentre que les putes, el material porno o les fantasies no se’ls acabarà mai. L'escena del club gai és una mostra de tot plegat: sexe fàcil, immediat, sense transaccions de cap mena i variat. Que sigui amb homes no té cap mena d'importància: l'addicció al sexe només reconeix la satisfacció de la pulsió.

La pel·lícula és dura per la forma descarnada (encara que artística) d'exposar l’addicció. Però per a qui no tingui un mínim de comprensió o coneixement del que se'ns explica (addicció, incest, mancança afectiva), la pel·lícula haurà resultat inquietant.

Us deixo amb el vídeo de la versió de New York, New York cantada per Carey Mulligan. No perdeu cap detall del joc de mirades dels tres personatges. En el pla final, en els ulls de Brandon s'hi pot llegir el que ell sap que s'està perdent.


[1] Amb posterioritat a la publicació d'aquest apunt, he llegit la crònica d'Aarón Rodríguez Serrano, doctor de la Facultad de Artes y Comunicación de la Universidad Europea de Madrid, Shame: Lo real del cuerpo, en el bloc El séptimo sello.Un magnífic article que gira precisament sobre com és el cos el que articula com a protagonista absolut la pulsió, l'addicció i la narració.

17 comentaris :

  1. Sense jutjar alguns aficionats al cinema dignes de respecte, et recomano el blog d'un home amb idees pròpies, que fa poc li va dedicar dos posts a "Shame".

    ResponElimina
  2. Perdó, l'enllaç és aquest:http://elseptimosello.blogspot.com.es/search/label/Shame

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, uns apunts fantàstics i un bloc a seguir.

      Ja he vist que tu has arribat des d'aquí a can kalamar. No te'n penediràs.

      Elimina
  3. Has tingut la valentia d'obrir la porta al soterrani fosc o l'infern, com dius tú. Sóc poruga de mena i per això titulava el post com cuerpos oscuros, no emeten llum. Em quedo més tranquil·la a la superfície, però només una mica. Mirar el fons és atractiu i aterrador.
    Vaig entendre el sexe de Brandon molt rutinari, sense cap fantasia. Només al metro el sexe té un punt artístic!

    Molt interessant l'apunt que recomana en Lluís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. a la meva llista de blogs, el Bereshit ha deixat una HAM enquadrat, qué curiós.

      Elimina
    2. kalamar, malgrat el que dic, jo també penso que el sexe de Brandon és molt rutinari. Les seves fantasies deuen estar també desproveïdes d'ànima. Tot i així, penso que sempre hi ha un infern simbòlic, que pot ser d'on es ve i el que un es construeix.

      Quina lectura fas de l'HAM?

      Elimina
    3. doble: ham de pescar i jamón-jamón

      Elimina
  4. Em va commoure perquè no va més enllà d'explicitar una adicció que mai finalitzarà. com el mateix final de la pel·lícula.
    Molt lluny d'emetre cap opinió crítica envers el sexe que cadascú te dret a mantenir. Em va colpir que en el fons ell viu empresonat i reconeix la seva incapacitat de poder estar i fer costat a qui el necessita, per necessitar prioritzar les seves pulsions.
    Que qui precisa d'ell sigui una germana, ho fa més lleuger que si fos una parella amb qui si existís algun sentiment amorós, tot i que volguessin o poguessin entendre's.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, és ben bé com ho dius. A mi em fa l'efecte que la pel·lícula és alhora un anar mirant pel forat del pany i mirar-se al mirall. I tot s'esdevé amb tanta naturalitat que ho fa més colpidor.

      Elimina
  5. L'enllaç que aconsella en Lluís em fa reconèixer encara més que la impotència que el protagonista pateix amb la companya de treball, és just perquè la veu com una persona amb nom, història i il·lusions que a ell el fa aterrir.
    Buuuf, per molt interessant que aquest home sigui, no em voldria sentir pas en la seva pell ni en el de ningú que s'encapritxi d'ell. Seria un repte massa fort i possiblement insuperable!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com si la seva manca d'empatia a vegades tingués moments de lucidesa. Rebutja la companya de treball quan la veu massa real, però també reconeix la bondat de la realitat quan sent cantar sa germana.

      Elimina
  6. L'adicció al sexe, com totes les drogues, pot arribar a ser destructiva. Potser aquest, el sexe, crida més l'atenció, perquè les drogues son dins del cervell i el sexe només es l'interruptor d'aquestes. Segur que es una bona pel·lícula, però deu fer patir una estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, potser sí que poder fer aquesta diferenciació entre addiccions, però la dopamina que segrega l'excitació sexual actua com una droga.

      Elimina
  7. Enric, prefereixo evitar lectures incestuoses (de fet, tu també ho fas) o la suggestió de possibles abusos infantils que conduirien a un psicologisme barat. No m'interessen tant les causes com l'infern quotidià d'aquesta persona reduïda a ser cos físic sense més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Allau. De fet no intento explicar l'origen de l'addicció sinó explicar els comportaments des de fora. Sens dubte que el pitjor de tot, i el que fa mal, és veure aquesta absència total d'elements simbòlics que permetin situar les pulsions. No té ni tan sols la possibilitat de gaudir de l'infern.

      Elimina
  8. Els forats negres de l'ànima humana m'intriguen i em fan basarda a parts iguals. Les puc entomar de prop; en viu algunes, en literatura totes, però sempre en privat. Vull dir sense espectadors. Us he de felicitar per aquest valor que us permet veure pel·lícules d'aquesta mena en sales públiques. Sonarà conservador, tot i no ser (diria) el cas (i si no, m'és igual), però fer cara d'aquí no passa res, jo sóc super liberal, és una actitud que fa anys vaig decidir no fer-la. Hi ha coses que m'incomoda molt veure-les amb el veïnat al costat! En una comèdia podeu riure, en un drama plorar, en una de por espantar-vos; però, en una de sexe, o amb sexe explícit, per molt que no sigui pornogràfica, què diantre feu?
    A mi no m'hi veureu pas. Això si, potser hi passo al final de la projecció per veure les cares del personal, que segur que són, per la pretensió de normalitat, d'allò més còmiques.

    Enric, m'en recordo dels gots eròtics, eh!

    ResponElimina
  9. Lior, suposo que és una barreja de caràcter i de costum. Entenc perfectament, però, la situació que descrius.

    Parteixo d'un acord tàcit: que tots assistim a la sala en igualtat de condicions, cosa que sé que és del tot fals.

    Et descrit la meva actitud en una situació similar. Cinema, però una comèdia d'aquelles que fan riure a riallades. Els gags no són interpretats per igual. N'hi ha que em produeixen un somriure i, en canvi, la sala riu de forma molt expressiva. O al contrari, allò que ha mi em fa riure molt em deixa en evidència perquè la resta de la sala no riu. Tant una situació com l'altra m'incomoden. Quan riuen per qualsevol cosa penso que són uns simples; quan no riuen, que són uns ignorants.

    Tampoc suporto, per exemple, que la gent parli o que faci comentaris fora de to.

    Amb això et vull dir que la presència de públic condiciona molt la meva actitud davant la pel·lícula, la meva concentració. Però, és clar, no hi puc fer res. I no hi puc fer res perquè no hi ha alternativa: m'agrada el cinema i, a no ser que llogui la sala, em veig obligat a compartir-la. I com que el cinema és així, no tinc cap problema a compartir la meva intimitat, al cap i a la fi, és un exercici intel·lectual: ningú sap què penso ni què deixo de pensar.

    La lectura és diferent. Tot i que no sempre ha estat així (literatura oral), és un acte íntim que no puc ni vull compartir.

    Amb el teatre, la meva actitud és una altra: assumeixo plenament el risc de fer d'espectador. Els actors (i l'autor) ens interpel·len i ho fan, a més, entenent els espectadors com un tot perquè el teatre té una certa funció social. Aquí sí que, ens agradi o no, una part de nosaltres forma part de la massa. I ens haurem d'aguantar, no?

    Si anem al detall, és a dir, a aquells aspectes que per convenció són més morals o íntims, com el sexe, aquí sí que et puc dir que m'és ben igual. Quina diferència hi ha amb les mostres de fe en un acte religiós? Cap. Tot és igual d'exhibicionista. I com que en general la societat és molt exhibicionista, doncs jo assumeixo el paper de voyeur: espectador (i analista) de la condició humana.

    Suposo que això té molt a veure amb l'educació rebuda. La meva ha estat peculiar (segurament com totes). Per edat m'ha tocat viure molta repressió religiosa, política, escolar; i molta hipocresia i falsedat, fins i tot en família. I com que jo era d'aquells nens que no sembla que hi siguin, he estat espectador d'aquesta forma exuberant de viure. D'aquí que, a més de no sentir-me intimidat per l'espectacle, després vaig i l'explico. Perquè, és clar, jo també dec ser exhibicionista.

    ResponElimina