dimarts, 10 de juliol de 2012

Roda el món i torna en BON


Des que col·laboro a la Galeria d’Imatges m’he vist obligat a recuperar el material gràfic heretat de l’avi March i el que he anat acumulant al llarg dels anys, imbuït d’una síndrome de Diògenes que m’ha dut a col·leccionar i guardar joguines, cromos, cartells, auques, publicitat i il·lustracions diverses. Com que la vida no ens proporcionar l’espai suficient per exhibir allò que hauria de poder ser gaudit per tothom, les relíquies dormen en prestatges, carpetes i calaixos esperant que algú se’n recordi d’elles, no només pel valor que algunes puguin tenir, sinó perquè vivim en una cultura que conjuga a parts igual la memòria i els objectes. Ara que l’espai virtual ens promet l’infinit tenim la possibilitat de rescatar alguns d’aquests objectes. Ho fem a la Galeria d’Imatges i ho faig a Bereshit.

La setmana passada parlava de l’Avinguda de la Llum, de la seva decadència i del record que en tenim. Em vaig guardar per avui el record d’una de les botigues més entranyables: la d’en Romà Bonet Sintes (1886-1967), un dibuixant que feia caricatures i que signava com a BON.

BON en el local de l'Avinguda de la Llum

L’avi March tenia alguns dibuixos d’en BON i la targeta que encapçala aquest apunt i que il·lustra, també, la Galeria d’Imatges. Els dibuixos, igual que va passar amb els Opisso van desaparèixer. Però guardo a la memòria el record d’aquell curiós local subterrani que simulava el carro amb que Bonet Sintes va viatjar per tota la Península (1929-1936) fent caricatures i “conferències mudes”, divertits i instructius espectacles on il·lustrava qualsevol tema amb els seus dibuixos davant del públic que “escoltava” atent com es feia amb els joglars. Aquest carro es va fer famós durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 quan BON el va instal·lar a l’entrada del Poble Espanyol de Montjuïc.


Abans de començar a fer-se popular amb el seu carro, Bonet Sintes ja havia exercit una llarga trajectòria com a dibuixant. Abans dels catorze anys ja publicava els seus dibuixos i aviat la seva firma va començar a envair totes les publicacions del primer terç del segle XX: Papitu, L’esquella de la Torratxa, El Gall, La Rialla, Rialles, Follets, Metralla, En Patufet, L'Escolanet, La Campana de Gracia, Cu-Cut (segona época), La Piula, Teatralia, Satiricón; i durant deu anys (1920-1929) els seus cartells van il·lustrar llibres, revistes i esdeveniments de tot l’Estat.

Però abans de l’Exposició del 29 BON era un artista que ja havia triomfat internacionalment: va rebre la medalla d’or de l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de París (1925) i als Estats Units, entre 1927 i 1929, va exposar i va publicar en diaris i revistes com Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair.

Però com va passar amb tota la cultura d’aquest país, BON va tenir la desgràcia de viure la Guerra Civil i perdre-la. Fidel a la República, Bonet va romandre a Barcelona col·laborant com a dibuixant en actiu en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb la missió especial de realitzar les seves conferències mudes en els refugis de guerra, les escoles i altres centres on hi hagués nens i nenes a qui alegrar amb el seu personal humor. Va pertànyer també al Sindicat d'Artistes, on tingué la missió de col·laborar en la realització de propaganda de guerra.

El 1937 van saquejar i destruir el seu carro, i amb ell gran quantitat de les seves obres. Els seus amics van iniciar la campanya "Pro Nou Carro" amb una subscripció popular encapçalada pel director del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles. Però el nou carro ja no es va poder construir mai, la guerra es va perdre i amb ella moltes il·lusions.

El carro d'en BON, ara convertit en camió 

L’any 1940 es va instal·lar en un dels locals de l’Avinguda de la Llum, acabada d’inaugurar. Malgrat que va viure els millors anys d’aquell món subterrani, el subsòl de Barcelona va ser el seu exili. BON no va  deixar de treballar, esperant temps millors. En el seu estudi dibuixa i espera el client que vol ser immortalitzat amb una caricatura. Allà rep els pocs amics que la guerra i la repressió li han deixat vius. I ell viu del seu art. Les publicacions humorístiques i catalanes anteriors a la Guerra Civil han estat censurades. I entre caricatura i caricatura, entre ex-libris i algun encàrrec per a firmes comercials, en les seves estones d'oci, crea i recrea els seus mons de fantasia, de color i llibertat. Reprèn l'art de l'escultura que havia iniciat dècades enrere. Assaja noves tècniques i modalitats. Dibuixos de tècnica mixta: pintures al tremp, aiguades, carbonet, tinta xinesa, llapis pastel, sanguina i pintura a l'oli. D’aquella postguerra brolla el BON més brillant, que veurà la llum en algunes exposicions esporàdiques a Catalunya i el País Basc.

D’aquesta darrera època són uns dels dibuixos que personalment trobo més exquisits: la sèrie de dotze làmines que l’any 1953 va editar amb el nom d’El pare pedaç, amb què il·lustro el final d’aquest apunt, que volent ser alegre deixa el mal gust de boca de les coses bones perdudes. Així s’expressa José Francés, crític d’art i novel·lista, en el pròleg a l’edició d’El pare pedaç:
"Y cuando pudo temerse que en los nidos de antaño no hubiese hogaño pájaros nuevos, he aquí las piadas y el batir de alas nacientes en torno de BON, el bueno, con sus cabellos cenicientos y sus canas, melancolías donde no se encenizan las brasas del optimismo dichosamente incurable.

He aquí el testimonio: las láminas de
El pare pedaç. Dramático derecho tenía a lugubrizar su arte, a crear sátiras ácidas, sombríos reproches gráficos en que devolviera a la vida lo que la vida madrastra le fue dando con demasiada crueldad. Todas y cada una de estas doce láminas con sabor y color jubilosamente populares, son en verdad una bella muestra de un recio temperamento, logrado en lo más cabal de su condición primigenia. Nada en ellas puede recusar el pedante aristarco ni el enfatuado colega.

Y, además, aquí está íntegro el hombre que gana su vida y la de sus hijos, con el sudor de su mano, la inteligencia de su cerebro y la alegría de su corazón
".






Algunes il·lustracions d'El pare pedaç

[+]

Artigas, Jordi. "Romà Bonet "Bon", el caricaturista rodamón", La memòria dels dibuixants [lloc web; publicat originalment a la revista El Còmic, núm. 35 i 36 de 2006].

Il·lustracions de BON a Galeria d'Imatges.

Leo. BON, Artista del Siglo XX [lloc web]

rsm. "BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967)", Ninots tebeos i dibuixos [bloc].

[Bibliografia]

29 comentaris :

  1. tot és magnific, m'estic enganxant molt a aquest blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àngel. Encantat de veure't per aquí.

      Elimina
  2. una pregunta bogardiana: A la nostra junta ens posa nerviosos el fet de pensar que la filla de Kocsis sigui la del cavall de Terry...estas dient que la Nico era la filla del Sandor Kocsis? Això sona molt fort! I, si, efectivament, nosaltres tenim una prelidecció especial per l'Andreu Nin. El camarada Nin era el més gran dels dirigents amb cap i peus que ha donat l'esquerra d'aquest país i el POUM era "el eslabón perdido", com la Rosa Luxemburg, vaja! El llampec fugisser d'una esquerra revolucionària fidel a les idees i allunyada dels arribistes i dels estalinistes. El bogardisme camina per la seva especial "Avinguda de la Llum" i el ella hi resideix el missatge invectiu del cooperativisme esportiu, la futurologia d'un Barça autogestionat i el comprimís amb les avantguardes culturals, socials, polítiques i sindicals. Poca broma! Comptem amb tú!

    ResponElimina
    Respostes
    1. penyabogarde, com ja et deia en el vostre bloc, la Nico dels anuncis en paper de Terry no és la noia del cavall dels anuncis de la tele. L'amazona és Margit Kocsis, una pintora de pare hongarès i mare holandesa que va viure a Catalunya, i que per una sèrie d'amistats va acabar fent l'anunci. Són pare era Janos Kocsis, no el Sandor del Barça, però per fer-lo emprenyar li deien si era filla seva.

      Aquesta broma la sé perquè, sense donar més detalls, estic emparentat amb Zoltan Czibor i en les reunions familiars era tema de conversa.

      Pel que fa al camarada Nin, aquí em teniu pel que faci falta.

      Elimina
  3. Què gran que fou en Bon! Un treballador constant que va acabar en la misèria com molts altres.

    En Bon i el seu carro formen part de les avantguardes aplicades al món infantil, que no vol dir nyonyo, sinó més aviat fort.

    La seva estada sedentària a l'Avinguda de la Llum, allunyada del seu nomadisme, no és res més dels canvis que va haver de viure.

    A casa tenim una caricatura seva fent de patronista de sabater que li va dedicar al meu avi, que era sabater.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, si la història d'alguns artistes ja és trista, aquesta ho és més per les implicacions històriques que ens afecten a tots nosaltres; per tot el que em perdut a causa de la guerra i la dictadura, i que ja és del tot irrecuperable.

      Elimina
  4. Vès per on! Fa uns anys vaig incloure aquest Bon com a personatge en una novel·la (ni que en tingués tantes de publicades!) pensant que estava completament oblidat, i que en certa manera el podia fer anar on vulgués. Em vaig documentar del pas del seu camió per Lleida, on la gent va anar a fer cues davant del seu camió. Sembla que allà on anés movia les masses...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, era un personatge molt carismàtic i una bona persona.

      Perquè vegis com són les casualitats que darrerament ens toquen, saps qui va inaugurar, l'any 1929, el carro? Rosita Rodrigo, la mestressa i cantant del Patio del Farolillo!

      Acabaràs lligant la teva bibliografia literària sense haver-t'ho proposat!

      Elimina
    2. Ostres, que divertit! Justament avui he estat descrivint la Rosita Rodrigo en una escena fictícia però probable a El Patio...

      Elimina
  5. Recordo haver vist els seus dibuixos en vells Patufets, però sort que n'hi ha que ens feu arribar retalls d'història com aquests. Tot plegat adquireix un altre caire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, a mi em sembla fantàstic adonar-nos que allò que van gaudir de petits sense tenir-ne cap coneixement més enllà del gaudi estètic, ara descobrim que hi ha una vida intensa al darrere.

      Elimina
  6. No en sabia res d'aquest bon home, però vistes les darreres mostres em sembla magistral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, si et mires la web oficial que enllaço en el meu apunt descobriràs un material extraordinari. I un gran pintor!

      Elimina
  7. Doncs no en tenia ni idea. Fascinant la història de Bon.

    ResponElimina
  8. Una entrada magnífica -"as usual"- sobre una artista tal vez mucho más conocido en el ámbito catalán. Un esteta, un juglar, un hedonista castigado, como suele ocurrir, por las circunstancias. Mucho le agradezco que me lo haya presentado.
    (Don Lluis, cuál es esa su novela donde aparece Bon? Mire que la curiosidad de este anciano es insaciable...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abuelito, viniendo de usted, el cumplido es doble. BON quizás sea un poco más conocido en el ámbito catalán, pero como ocurre con tantos otros artistas, catalanes o no, el conocimiento no está, por desgracia, a la altura del mérito. Usted, que lidia en plazas oscuras, lo sabe bien. ¡Cuánto talento en la sombra! ¡Cuánto talento cortado de raíz por los tiempos que les/nos tocó vivir tras la Guera Civil!

      Elimina
  9. quin bonbón m'has descobert, quines il·lustracions, un artista total. Curiós, Pare Pedaç sempre de perfil i la mama sense nas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, kalamar: un artista total. Té allò que se li demana a un artista, més enllà del domini de l'art i les tècniques: commou!

      Elimina
  10. No sé què m'agrada més, si els dibuixos que feia (...què bonics els de Pare Pedaç!) o la vida viatjant en carro per pobles i ciutats (... la foto al parc de la Ciutadella, amb el carro i l'expositor-cavall de les caricatures és TOTAL!). En tot cas, moltes gràcies per descobrir-me a Bon!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Toronto. Potser és una visió romàntica, però la idea de viatjar pel món amb un carro com aquest, amb la gent esperant-te a la plaça del poble, esperant que els expliquis històries i dibuixis, com un joglar, és emocionant i atractiu.

      Elimina
  11. Todo un descubrimiento para mi este Bon. Me encanta. Ahora me doy cuenta que ya había visto muchas cosas suyas.
    El carro lo más, yo quiero uno para irme de aquí, ya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, ¡qué grande es la tentación, verdad! Cada vez dan más ganes de coger los bártulos y perderse en el monte (¡ay no, que no te gusta:)!)

      Elimina
  12. Important confluència Velvet Unerground-Terry-Barça de les Cinc Copes. Important de veure la Nico Czibor-Kocsis Velvet, transmutada en amazçona musical, footballistica i abogardada. Hem de tractar el tema a fons. Gràcies per tot.

    ResponElimina
  13. L'enhorabona, Enric. No em canso de dir-ho quan visito aquest blog.

    Una cosa: No em sembla que, com diu en el seu comentari en Galderich, en Bon acabés en la misèria. L'opulència segur que no, però en la misèria no m'ho sembla.

    Una curiositat: En moltes de les seves il·lustracions apareixia ell, en una mena d'auto-caricatura.

    ResponElimina
  14. Recordo una anècdota que s'explicava d'en Bon.

    En la dècada dels cinquanta, el Club de Ventas de Barcelona (més tard Club de Marqueting) celebrava cada any un concurs al finalitzar un sopar de gala, on s'escollia al "Millor Venedor de l'Any" mitjançant un concurs.

    Un dels anys, el concurs consistia en vendre un bitllet de 100 pessetes entre els assistents per més del seu valor

    Cap concursant ho va saber fer, fins que van concursar un xicot, venedor d'electrodomèstics a domicili i en Bon, que hi era present.

    El noi, agosarat, va demanar que signessin en el bitllet les tres personalitats més rellevants que hi havia al sopar (l'alcalde, el bisbe i el president de l'entitat)i oferia, per més de 100 pessetes, no el bitllet sinó els autògrafs. Va tenir una alta puntuació, però el premi se'l va endur en Bon. Va agafar el bitllet i va fer-hi ràpidament una caricatura seva. La va signar i va dir: "En aquest bitllet hi havia els autògrafs de les persones més importants de la ciutat. Però en faltava un altre, el del "Millor Venedor de l'Any", que soc jo".

    ResponElimina
  15. Moltes gràcies, Miquel.

    Molt bona l'anècdota, i més si estaven presents l'alcalde i el bisbe. Havia de ser tot un personatge, i a més, pel que sembla, molt bona persona.

    En Galderich quan parlava de misèria segurament es referia no tant a la misèria econòmica sinó a la misèria moral en què ell i tots van haver de viure durant la postguerra.

    Ja miraré si sé veure alguna de les autocaricatures d'en BON en alguna de les seves obres

    ResponElimina
  16. Cullera amic Smart MARCH! quin bé de Déu de blog que tens, manoi! això si que val per tota la flota d'ultramar dirigida per grumets a ratlles! Bereshit, caram! La jòia de la terra promesa! F E L I C I T A T S !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Esperit d'Esnaola. Considera't a bord i membre de la tripulació.

      Elimina