dimecres, 22 d’agost de 2012

Zenó i el malson de l'atleta


Un somni recurrent és aquell en què la impotència davant del moviment, presentada sota diverses formes, no ens deixa avançar. Sovint, però no sempre, el cervell recorre a la nostra vida quotidiana per fer aquesta impotència més angoixant: que el fre del cotxe no funcioni és més terrorífic que quedar-se sense carburant a la nau espacial. En el meu cas, no poder arribar a la meta en una competició és habitual. A vegades és perquè duc unes sabatilles que em van extremadament grosses, com les d'un pallasso, o perquè la línia de meta es resisteix a aparèixer o a ser creuada, amb la mateixa resistència que ofereix la tortuga a ser atrapada per Aquil·les. Malgrat que la realitat ens mostra el contrari i els matemàtics ens confirmen que la suma d'infinits pot donar un resultat finit, el nostre subconscient s'entesta a voler donar la raó a Zenó d'Elea (490- 430 aec). Potser per això són tan alts els suspensos en matemàtiques.

Aquest filòsof presocràtic va exposar unes paradoxes que, casualment, duen el seu nom; una sèrie d'apories amb què Zenó pretenia donar suport a la doctrina de Parmènides (veí i mestre de Zenó) que les sensacions que obtenim del món són il·lusòries (la raó és l'únic camí per arribar a la veritat) i que no existeixen ni el moviment ni el canvi. Racionalment, una persona no podria recórrer una distancia determinada perquè primer ha d'arribar a la meitat d'aquesta i abans a la meitat de la meitat, però abans encara hauria de recórrer la meitat de la meitat de la meitat i així eternament fins a l'infinit. És a dir, un atleta no podria arribar mai a la línia d'arribada ni podríem atrapar un autobús que se'ns escapa.

Les paradoxes de Zenó pertanyen a la categoria dels anomenats sofismes, és a dir, raonaments que no sols aconsegueixen un resultat que sembla ser fals, sinó que a més ho és. Això és degut a una fal·làcia en el raonament, produït perquè en temps de Zenó el coneixement dels conceptes de finit i infinit no estaven desenvolupats com ara. Si ens hi fixem una mica veurem que els sofismes omplen el coneixement popular: ens podem fer creure qualsevol cosa i la podem acceptar com a bona si no coneixem totes les dades: per això hi ha tanta opinió i tan poc esperit crític.

D'aquestes paradoxes, que se'n conserven quatre però que se suposa que en podrien ser més de quaranta, ens han arribat, sobretot, a través de la Física d'Aristòtil. Les més conegudes són les dues que tenen a Aquil·les com a protagonista. Fins i tot se n'han fet contes infantils perquè sembla ser que té alguna cosa d'alliçonador que els més poderosos no triomfin: la faula d'Isop (s. VII aec), La llebre i la tortuga, que inspirà Zenó, ens ho explica d'una altra manera.

Aquil·les i la tortuga


Aquil·les, el més veloç dels grecs, fa una juguesca amb un dels animals terrestres més lents, la tortuga, a veure qui és més ràpid en una cursa. El guerrer (A) atorga, magnànim, un avantatge al queloni, que parteix des del punt T. Quan Aquil·les arribi a aquest punt, la tortuga, suposa Zenó, haurà aconseguit un altre avantatge (a), i encara que Aquil·les arribi aviat al punt (a), queda encara un altre avantatge més aconseguida per la tortuga fins a (b); i així infinitament. Aquil·les no pot, amb tots els seus treballs, arribar a la tortuga perquè a cada punt d'arribada l'animal s'haurà desplaçat a un altre més allunyat. Formalment, el raonament és impecable i fàcil d'assumir si obviem la realitat.

Dicotomia


Els mals d’Aquil·les, però, són pitjors d’allò que s’ha previst si es té en compte que, per la paradoxa de la dicotomia, en realitat ni tan sols pot moure’s (Aristòtil, Física, VI, 9, 239b 9) o, en el millor dels casos, no és capaç ni tan sols de competir amb si mateix a l’estadi.

Per arribar, partint d’un punt inicial (A) a un altre punt determinat (C), Aquil·les, o qualsevol cos en moviment, ha de travessar abans el punt mitjà de l’espai existent (B). Per arribar a aquesta meitat de camí ha de passar abans pel punt mitjà d'aquesta distància (B'), i per arribar a aquesta nova meitat de camí de l’anterior, ha d’arribar també al punt mitjà d’aquesta distància (B''); i així indefinidament, per la qual cosa no és possible que Aquil·les, o qualsevol cos en moviment, en realitat es mogui.


Paul Hornschemeier (Cincinnati, Ohio, 1977), filòsof i psicòleg, va decidir dedicar-se a la il·lustració i a les novel·les gràfiques. Una d'elles, Las tres paradojas (Bilbao: Astiberri, 2010), parla, entre d'altres coses, de Zenó. Res caduca; res és prou vell. Perquè, al final, no hi ha cap idea, cap pensament que, filant, filant no ens porti a un burgès ociós que va preferir pensar a fer res amb les mans, en aquells temps en què el poder dels deus començava a trontollar a l'Olimp.

La història transcorre al llarg del passeig que Paul, el protagonista, fa amb el seu pare pel poble on va créixer. Té pendent la resolució d'un còmic en què Déu intervé per salvar un nen d'un monstre, però li planteja un enigma que el nen no sap resoldre. Espera la visita d'una dona a qui va conèixer a través del correu electrònic i de la qual n'està enamorat. L'espera i la sensació que alguna cosa ha de passar porten Paul a recordar els jocs de la seva infantesa, l'altercat que va patir amb un altre nen, una mentida, un accident... i, a més, s'enfronta als problemes existencials que comporta l'envelliment del seu pare. Paul se sent com a les paradoxes de Zenó.

La novel·la conté cinc històries que es produeixen en espais temporals diferents i que en el llibre es resolen adoptant diferents maneres gràfiques de representar els fets: va des del realisme fotogràfic a la imitació dels tebeos americans dels 50 i 60, passant per una fictícia reproducció del tebeo Zenón y sus amigos, que no ha existit mai. La portada és la il·lustració que encapçala aquest apunt i al final reprodueixo la resta de les pàgines dedicades a Zenó.

La fragmentació de la narrativa i de l'estil busca reproduir no només els diferents moments temporals, sinó els processos mentals que es produeixen:el record, la memòria i la reconstrucció de la realitat, el somni, el conscient i l'inconscient. Maneres de representar la "realitat", que no sempre és allò que percebem amb els sentits.

Els records, els somnis, res en saben de les lleis de la física i de les matemàtiques. Somniem escenaris impossibles i històries inversemblants amb un tan alt grau de realisme que ho vivim, pel cap baix, amb la mateixa intensitat que la "realitat" quotidiana. Però mai cap llei m'impedirà travessar la ciutat volant, de terrat en terrat, de balcó en balcó.

I la raó? La raó ens servirà perquè a través del diàleg, del cinema, de la literatura, de l'art, en parlem.








[Imatges]

Diagrames: Filosofia en xarxa

Còmic: Mi diario no diario

17 comentaris :

  1. Fa dos dies que em sento perplexe davant del fenomen del atletes i especialment de la cosa olímpica: una atleta de Somàlia va morir ofegada al mar mentre provava d'arribar a Europa en una barqueta (en diuen pasteres). La notícia que difonen els mitjans diuen que "fa uns dies" aquesta dona va morir ofegada. I no costa gaire comprendre que s'ho han guardat per no aigualir la gran festa de Londres. Hauria enlletgit la festa saber que aquesta dona no podia arribar al festival opulent.
    Collons, quin món hem construït?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, l'atleta somali, Sàmia, va morir com dius, però no se sap quan, segurament a l'abril. Hi va anar en pastera perquè al seu país no li van donar cap possibilitat per traslladar-se. Quan va competir a Pequín, el 2008, ja va explicar les traves que patia per entrenar. Ella mateixa va explicar en una entrevista a la BBC que “els somalis tradicionals creuen que les dones que practiquen esport o que els agrada la música són corruptes”. La història va més enllà de les qüestions esportives. Tot i així, sí que està relacionat amb el món que hem construït. Els problemes que pateixen a Somàlia, Djibuti i Eritrea tenen a veure amb el procés de descolonització, amb la destrucció de l'estructura tribal tradicional, amb les pressions religioses i amb la política de blocs heretada de la guerra freda, que va beneficiar els nous països segons de quin bàndol estiguessin els dictadors que les potències colonitzadores van consentir.

      Elimina
  2. Realment interessant, tindre que fer un cop d'ull al comic d'Astiberri...

    ResponElimina
  3. A veure si ho he mig entès; la culpa que les mates no m'entressin ni amb embut i vaselina no era dels profes (dels "altres"...), sinó d'una mena de barrera mental meva!?
    I es pot arreglar, això?
    La teva imatge corrent amb sabates de pallasso, im-pa-ga-ble!! :-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lior, el que vull dir és que és més fàcil acceptar una fal·làcia ben muntada que una teoria matemàtica ben elaborada. Si els somnis es basessin en estructures matemàtiques potser (i només potser) tindríem somnis racionals.

      Una infantesa alimentada amb contes, mites i llegendes ens fa més imaginatius, però si no s'introdueix el llenguatge matemàtic ben aviat costarà d'entendre coses com que hi ha números enters, racionals, irracionals, naturals...

      Arreglar? Segur que sí, però, et servirà de res?

      Elimina
  4. Cada dia veig més clar el mal que ens ha fet la divisió del món en ciències i lletres (jo és que sóc de...).
    Per això mateix, fa uns anys hauria pensat, que bé! no cal que espavili les mates. Avui, no penso el mateix, tot i que no sabria per on posar-mi. No sé ben bé de que em "serviria", tot i que n'albiro alguns beneficis, però, de res??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan et preguntava de què et servirien, Lior, no volia expressar el valor utilitarista del coneixement. És evident que si li dónes una empenta a les matemàtiques, tot això que tindràs. Però com que no tenim temps per a tot (encara que a tu et sembli que jo sí), cal plantejar-se prioritats. Per exemple, jo, abans que mates, faria física; em caldrien també les mates, però tindria la sensació que estic aplicant el coneixement a una matèria que m'ajuda a entendre el món.

      Elimina
  5. Enric, m’han entrat calfreds: somnis racionals! L’horror... Més aviat en el cas de Parmènides sembla que buscava tot el contrari: mostrar com la raó està plena de forats i aprendre a mirar la realitat des d’aquests forats.
    Molt bo això dels somnis atlètics i les sabatilles de clown.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Missatger, sense voler ficar-me en les intencions de Parmènides, jo diria que buscava més valors absoluts que no pas relativistes.

      És curiós, tu t'espantes de la possibilitat de tenir somnis racionals perquè saps quin és el valor que tenen; però el comú dels mortals busquen immediatament l'explicació racional als seus somnis. Els espanta la manca de sentit.

      Elimina
  6. soc la 99, Marta Coma per més detalls, parlem el futur!

    M.C.99

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coma, guapa, ja t'he contestat a Can Bogarde. Por em fas! Servidor comença a tenir una edat, i paraules com "futur" comencen a tenir un sentit massa evident.

      Elimina
  7. m'he espantat quan he vist el color vermell de les aigues del mar de les Medes. Suposo que és vermell de besada. Qualsevol problema em truqueu i envio fragates i goletes. Salutacions poumistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Capità, han estat només unes rascadetes contra les roques. Com a milicià resistent no cedeixo als encanteris de les sirenes.

      Elimina
  8. Sento anar a parar sempre al mateix lloc, però darrere de molts relats de Kafka ressona Zenó insistentment.
    Del tot d'acord que l'opinió està matant l'esperit crític.
    El meu somni (certament angoixant)és quedar-me sense veu davant dels meus alumnes, i el pitjor és que algun cop m'ha passat!
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, comparteixo el teu parer; en els contes i en algunes novel·les. Conceptes com la oposició somni/realitat; o el més concret del moviment, no només com a impossibilitat d'avançar sinó de canviar, són per tot Kafka.

      Quedar-te sense veu et deu angoixar per alguna cosa més que l'emmudiment, no? No és una qüestió d'afonia sinó de manca d'expressió, oi?

      Elimina
  9. Bé, l'afonia és una mala passada passatgera, però, sí, em referia més no saber expressar allò que cal en el moment adequat.

    ResponElimina