dilluns, 4 d’agost de 2014

L'aroma del sexe


Descobríem el sexe a finals dels anys 60 i principis dels 70. El descobríem bàsicament per intuïció perquè aquella Barcelona de barri que ens va tocar viure, encara fragmentada per les costures que la trama de Cerdà no havia bastit, vivia les darreres alenades d’una llarga postguerra animada pel nacionalcatolicisme que tot ho cobria de tenebres. Amb les escoles segregades per sexes, pecàvem de pensament, paraula, obra i omissió, però sempre en solitari.

El sexe era un aroma, a vegades subtil, a vegades groller. A la costura d’unes mitges negres s’hi amagava la fina línia de l’erotisme, i sota les mantellines de missa, tots els pecats, que al Xino s’exhibien sense pudor i a pes. La imatgeria ens arribava del cinema, que també era un aroma. La fascinació de la pantalla. La mateixa pantalla on més tard hi vam anar a buscar pell nua amb l’excusa del cinema d’art i assaig mentre d’altres anaven a buscar la verdor més enllà dels Pirineus.

Entre calaixos de llenceria fina i pastilles d’Heno de Pravia (una altra aroma), a casa s’hi amagaven alguns exemplars de París-Hollywood, aquella revista francesa de pubis difuminats que amagaven una realitat més densa, com deixaven endevinar els negligés. I l’adroguer de sota casa, entre Codorniz i Codorniz i repressions de postguerra, m’hi amagava estudis anatòmics vinguts del món lliure. Res que es pogués trobar en un quiosc.

Però si als quioscs no es podia trobar res relacionat amb l’erotisme fins a mitjan anys 70, què és aquest “Sobre sorpresa gigante Rosa” que encapçala l’apunt i que es venia l’any 1966? Un interrogant gran i vermell com un fanal de prostíbul i els dos rombes que indiquen la classificació moral del contingut acompanyen una insinuant Elizabeth Montgomery, protagonista de la sèrie nord-americana Embrujada, que ens mira des de la portada vestida amb un deshabillé.

Si voleu saber quin era el contingut d’aquest sobre que per 5 pessetes ens ofereix “magníficas postales a todo color tamaño gigante de las más bellas artistas (autorizadas)”, haureu d’anar a la Galeria d’imatges X que compartim amb els companys Galderich, Leblanky i Carles Hernando.

També hi ha l’opció de tancar els ulls i que cadascú es deixi endur per l’aroma dels seus records.

14 comentaris :

  1. No me n'he pogut estar i he marxat volant cap a la Galeria d'Imatges X a veure el què. Per no aixafar la guitarra als altres lectors, només diré això: "perversitat", un mot molt del gust d'aquella època, pot tenir diverses connotacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, Sícoris. "Perversitat" és el mot que li escau a tot plegat. No tant per l'efecte que produeix el contingut, sinó perquè acabes connotant el contingut i manipulant el desig.

      Elimina
  2. ¿ me equivoqué de sobre sorpresa ? ¿ o es lo único que se enseñaba ?...
    aggggg

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'has equivocat de sobre sorpresa, Miquel. Com molt bé diu Sícoris, tot plegat és pervers.

      Elimina
  3. Elizabeth Montgomery... ¡Cuánta sana ipsación preadolescente, e incluso infantil, le debemos algunos...!
    La única vez que he dado gracias a Dios (la única vez que me vino a las mientes lo de Dios): Cuando con ocho años cayó en mis manos un ejemplar de Playboy (vivíamos fuera de España) y a sabiendas de que aquello era material sensible gozoso, y por lo tanto prohibido, me escondí de los mayores para verlo a mis anchas.
    Preciosa entrada, caray.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dulce embrujada, José Luis. Tenia algún amigo con una mamá con el mismo embrujo. Tenia el erotismo de lo próximo. La televisión nos proporcionó una nueva ventana en el hogar y una nueva manera de mirar. Un placer parecido al que terminó proporcionando una revista como "Fotogramas". El placer venía por caminos extraños.

      En el caso de "Play Boy" el descubrimiento tenía un añadido: la naturaleza es siempre excesiva, exuberante. Aprender a qué hacer con tantas emociones es una de las fuerzas civilizadoras.

      Elimina
  4. Jo recordo una revista francesa, òbviament en blanc i negre, que no sé com va arribar a casa. Al pare li diuen Paris Match i coses similars des de Perpinyà, i aquell exemplar era entre la resta. Vaig pensar que anunciaven banyadors, i em va sorprendre que existís una revista on tan sols hi havia anuncis de banyadors. Fins que vaig arribar a les planes centrals, on ja no hi havia banyadors sino aquells pubis difuminats de què parles. Crec que allà vaig tenir una mena d'epifania i vaig començar a comprendre. Encara recordo el títol que duia el reportatge: "Sur le sable". És un prodigi de la meva memòria, que sol ser força dolenta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, fent un esforç memorístic més, aquest "Sur les sables" recordes si era de color blau i amb fotos en blanc i negre?

      Aquesta mena de revistes em deixaven una mica descol·locat. Tenien un aire campestre, naturista, com de món idíl·lic de pastoretes. Empenyien més a la contemplació que al desig; o a una barreja mística de totes dues coses.

      En fi! Hem de reconèixer que vam tenir una peculiar manera de descobrir el sexe.

      Elimina
  5. Coincideixo plenament amb els que consideren la portada com la part més eròtica de la publicació.... Però he anat una mica més enllàs, la meva imaginació m'ha portat a la fantasia d'imaginar al Darrin (el manso de la bruixa) estirat panxa enlarire rebent la pressió del taló i la sabata de la Bewitched sobre el seu cos, amb aquella cara d'entre badoc i despistat que feia, mentre la sogra Endora es parteix de riure des del fons de l'escena. Diguem-ne que he retornat als 1960's amb un toc de perversitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'estava esperant, Miquel. Jo també he pensat en el Darrin, però me l'imaginava desaprofitant la "màgia" Bewitched. Vaig viure en un entorn amb molts Darrins despistats. Jo hauria volgut anar a casa seva i que ella em rebés vestida així.

      Elimina
  6. No recodo aquest tipus de coses. Però està clar que es tracta d' un markèting fraudolent que comptava amb l' aventatge de que el client no demanaria mai el llibre de reclamacions. Oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que fraudulent, Montse, no deixa de tenir la seva gràcia si m'imagino la cada del comprador i la decepció. El bo del cas, però, és que la portada és molt eròtica, amb la Elizabeth Montgomery buscant-te els ulls. Quan hi penso diria que està fet amb mala llet. I com tu dius, ves a reclamar!

      Elimina
  7. I ara pensa el que era descobrir que el que t'agradava no era gens acceptat, que la teva tendència era homosexual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho tinc molt present, Javier. En l'ambient en què vaig créixer es van donar unes circumstàncies molt peculiars. Els nens ens movíem en un món molt masculí (les nenes no comptaven per a nosaltres: les vèiem com a ésser diferents, que feien els seus grupets i els seus jocs i que no interactuaven amb nosaltres; i com dic a l'apunt, a l'escola no n'hi havia), però alhora molt influenciat per les dones, per les mares, perquè els pares estaven sovint absents del món de la quotidianitat. Això implicava que els nens visquéssim en un ambient tancat on les actituds masculines es veien "contaminades" de feminitat. Ens agradaven les dones com a expressió col·lectiva però com tu ja saps, la descoberta de la sexualitat en l'etapa de la pubertat quan et mous en grup entre els nois té un component genital molt accentuat que comporta una certa ambigüitat en les relacions: l'exhibicionisme, tan propi del mascle, portava a experimentacions en petit comitè que ens apartaven de la norma. Després, l'escola i la religió procuraven conduir-te pel "bon camí", amb el consegüent patiment per als que estaven fora de la "norma" i sovint no ho sabien.

      Elimina